En vuit anys, les operacions per extreure implants de pit s’han duplicat a l’estat espanyol. Les raons que expliquen aquest augment tenen a veure amb la caducitat dels implants i amb la moda. Si no s’extreuen després dels 10 o 15 anys poden portar problemes de salut greus i el que abans es portava, ara ja no es porta. La imatge femenina ha canviat i ha passat de “la voluptuositat dels pits a la naturalitat”, segons Jaume Masià, director del Servei de Cirurgia Plàstica i Reparadora de l’Hospital de Sant Pau. Moltes de les dones que se’ls van posar fa vint anys s’han trobat que se’ls han de canviar, i ara, amb 45, no els agrada la idea de tornar a passar per quiròfan als 60 o 65 per tornar a fer un canvi. Parlo d’estètica, purament, no de les reconstruccions mamàries que es fan derivades del càncer de mama. Òbviament, aquestes no tenen res a veure amb les modes. I parlo de com la moda ens condiciona a modificar els nostres cossos.

“El que enamora dels textos clàssics és aquesta màgia que tenen, que et permeten fer-ne una relectura i reinterpretar-los. I que encara que s’hagin escrit fa 200 anys, aconsegueixin fer vibrar i emocionar l'alumnat”, diu Montse Pascual, professora de l’IES La Plana de Vic. Pascual lidera el projecte de pla lector al centre, que té un alt índex de multiculturalitat. I és que més enllà de fer arribar el gust per la lectura als alumnes, els professors tenen el repte de traslladar-lo també a les lectures del cànon clàssic tenint en compte la diversitat cultural existent als centres.

Des de l’any 2011 existeix la tarifa social del cànon de l’aigua, una ajuda que consisteix en bonificar en un 100% el cànon de l’aigua per a les famílies més vulnerables i que consumeixen fins a 27 metres cúbics d’aigua per trimestre. En cas que alguna família en situació de vulnerabilitat superi aquest nivell de consum, la bonificació s’aplica en un 50%. Amb tot, s’ha de tenir en compte que en el conjunt de Catalunya el 72% dels rebuts de l’aigua declarats no superen aquest primer tram.

Per cada tona de residus que un ajuntament català porta directament a l'abocador o a la incineradora ha de pagar una taxa, el que es coneix com a cànon de residus. L'eina, que funciona des de fa disset anys, ha servit per incentivar la recollida selectiva i anar acostant-se –encara sense arribar-hi– als objectius de reciclatge que marca la Unió Europea (UE), mentre que els fons recaptats, 82 milions d'euros l'any passat, s'han reinvertit en millorar tot el procés i les instal·lacions de tractament dels residus. Des de la implantació del cànon, la taxa de reciclatge a Catalunya ha escalat del 25% el 2004 a vora el 46% el 2020, però sense arribar encara al 50% que marcava Europa per a l'any passat. Ara, però, aquesta taxa pot tenir els dies comptats si tira endavant el redactat de la llei estatal que s'està tramitant al Congrés i que preveu la creació d'un impost estatal homogeni per a tot Espanya que, a la pràctica, obligaria a eliminar el cànon català.

Arran de la mort de Harold Bloom, guru indiscutible de la crítica literària dels últims cinquanta anys, és pertinent revisar una de les qüestions que el va fer més polèmic: el cànon. Un dels seus assajos cabdals, El cànon occidental (1994), és una reivindicació del cànon en una època en què la pràctica d’elaborar llistes dels millors autors estava en hores baixes.

El Govern va apujar ahir l’impost sobre els Actes Jurídics Documentats (AJD, també conegut com l’impost de les hipoteques), a més d’altres tributs propis i cedits.

Fa ben poc, en aquestes mateixes pàgines, Jordi Nopca comentava el darrer llibre de Nuccio Ordine publicat aquí, Clàssics per a la vida (Quaderns Crema / Acantilado). Després de La utilitat de l’inútil -que defensava el valor dels sabers humanístics en un món guiat per “la lògica del benefici”-, el nou títol d’Ordine recull els comentaris d’alguns dels seus clàssics preferits. Tots dos llibres tenen interès, per descomptat, encara que tots dos llibres tenen una cosa en comú que no és precisament defensar les humanitats.

El Govern català ha aprovat, aquest dimarts, el projecte de llei d'ordenació litoral i que ara podrà passar a la seva tramitació parlamentària. Es tracta d'un nou projecte en què es preveu desenvolupar la competència exclusiva de la Generalitat i, a la vegada, articular un model de gestió de l'espai costaner, seguint les indicacions de la Unió Europea. La normativa, per tant, reserva per al Govern el paper d'administració de referència però incorporarà noves competències per als ajuntaments.