A vegades l’infern i el paradís conviuen en el mateix espai. Mirant la porta del Palazzo Margherita, un dels hotels més luxosos i bonics del sud d’Itàlia, es fa difícil saber com es vivia a la vila de Bernalda fa un segle, quan la regió de la Basilicata era de les més pobres d'Europa. Ara, per aquí desfilen famosos convidats pel propietari de l’hotel, el director de cinema Francis Ford Coppola. El seu avi, l’Agostino, era nascut aquí. Un home que va fugir de la pobresa, però que sempre explicava anècdotes de la seva terra natal amb nostàlgia. Així que el 1962 el director va visitar la vila per primer cop. Li va semblar un lloc pobre, però bell. I el 2005 va comprar el palau més bonic de Bernalda, encarregat per la família Margherita el 1892, per convertir-lo en un hotel de luxe que sempre té un bar obert per als veïns del poble. El bar es diu Cinecittà en honor als estudis de cine italians més famosos i mentre prens un cafè es projecten clàssics del cinema italià que ha col·leccionat el director nord-americà.

Desbordant, fascinant, i, per moments, egòlatra i ampul·losa. És Megalópolis la pel·lícula més coppoliana de Francis Ford Coppola, el film que recull més fidedignament la seva manera d’entendre el cinema? Per a un cineasta que deia que “per viure dins de les teves possibilitats no es necessita imaginació” –com es recorda a l'assaig de Peter Biskind Moteros tranquilos, toros salvajes– és evident que dirigir pel·lícules és el més semblant a construir piràmides, i Megalópolis ha d’entendre’s, doncs, com el somni d’un faraó del cinema. D’un emperador, més aviat, ja que en el seu últim treball ha transformat Nova York en Nova Roma, la capital d’un imperi decadent amb la intenció de parlar-nos d’un home i d’una utopia.

"L'objecte de la vida no és situar-te al costat de la majoria, sinó evitar trobar-te entre els insensats". La frase és de Marc Aureli, l'emperador filòsof que va governar Roma del 161 al 180 dC, però és esgrimida per defensar el protagonista de Megalopolis, que s'ha presentat aquest dijous al Festival de Canes. I, tanmateix, es tracta d'una pel·lícula tocada per la insensatesa de Francis Ford Coppola, que, després de 40 anys intentant produir la pel·lícula amb un estudi, s'ha acabat venent la meitat del seu profitós imperi vinícola per finançar ell mateix aquesta desmesurada superproducció en forma d'al·legoria política i ambientada en un futur pròxim que el públic de Canes ha rebut amb xiulets, aplaudiments i molts silencis incrèduls.

Francis Ford Coppola lluitarà per ser el primer cineasta a guanyar una tercera Palma d'Or. El Festival de Canes ha confirmat aquest dijous la notícia que fa uns dies filtraven els mitjans especialitzats: Megalopolis, l'ambiciós projecte produït pel director al marge de Hollywood, veurà la llum a la competició oficial del Festival de Canes. Coppola tornarà a l'escenari on va triomfar amb La conversa (1974) i Apocalypse now (1979), i ho farà en companyia d'altres grans autors. Per exemple, el veterà mestre del terror David Cronenberg, que a The schrouds reflexiona sobre la pèrdua a través de la història d'un empresari (Vincent Cassel) que vol seguir telemàticament el procés de descomposició de la seva dona, que acaba de morir; o Yorgos Lanthimos, que després de guanyar quatre Oscars amb Pobres criatures portarà a Canes Kinds of kindness, una història original (coescrita amb el guionista de Caní) que compta un altre cop amb Emma Stone i Willem Dafoe.

Després d’un 2023 esperançador amb una recuperació notable de la taquilla mundial, els experts tornen a fer projeccions a la baixa per al 2024. El motiu ja no és la incertesa pandèmica sinó l’efecte dòmino de la vaga d’actors i guionistes que va paralitzar Hollywood i que ha obligat a endarrerir a 2025 estrenes tan importants com Avatar 3, Missió Impossible 8, la Blancaneu d’imatge real de Disney i el nou Capità Amèrica de Marvel. L’oferta, tanmateix, no serà escassa: veurem molts blockbusters –però menys superherois–, força animació, cinema indie, el retorn de grans directors i el comiat d’algun mestre. Així serà el cine del 2024.

Escriure sobre cinema, cada vegada n’estic més convençut, és escriure pensant en els altres, els que et llegiran. Has de ser natural, explicar el que tu creus, sabent que són sensacions i no certeses, ombres més que no pas presències, i fer-ho amb la màxima generositat, sense escarafalls, sense elitismes estèrils i absurds, comparant el cinema amb la vida, el cinema amb la resta d’arts, posant exemples, fent allò que ara en diuen links i connectant referents, que és l’exercici més genial que et permet l’escriptura de cine.

Una acció tan casolana, tan simple, tan agradable com cuinar una salsa de tomàquet. Cal ratllar els tomàquets tenint cura que tinguin gust de tomàquet, sobretot, potser els de pera són els més apropiats; posar-los a fregir amb bon oli a foc lent. Quan tota l’aigua s’ha evaporat i la salsa es va espessint s’hi afegeix sal i sucre. Cal provar-ho perquè l’acidesa i la dolçor estiguin compensades. També s’hi poden afegir extres com carn picada, olives negres, alfàbrega, etc. De fet, Clemenza hi posa també un raig de vi negre, unes dents d’all i, quan ja està cuit el tomàquet, hi aboca mandonguilles i salsitxes. Per què començo l’article amb una recepta de salsa de tomàquet? Doncs perquè sempre que en preparo o veig que algú en prepara penso en una pel·lícula. El padrí, sí, l’escena en què Clemenza, un dels homes de confiança de la família Corleone, ensenya a Michael Corleone (Al Pacino) a preparar una bona salsa de tomàquet. És una escena magnètica, addictiva, una escena que sembla improvisada i destil·la veritat per tots els porus. Els mafiosos mengen, treuen el ventre de penes, mentre maquinen venjances, ajusticiaments, com apaivagar la banda rival.

A l’última escena d’El padrí 3, Michael Corleone, el protagonista envellit d’aquest drama mafiós, contempla els seus pecats en solitud, carregat de culpa per les accions que han destrossat la família i amb la certesa que no pot canviar el que ha fet. Francis Ford Coppola, director i coguionista de la trilogia d’El padrí, mai s’ha acostat així a la seva obra. En comptes de veure-la com un monument immutable, per a Coppola és un quadre inacabat que sempre es pot actualitzar.

Hi ha poques pel·lícules que siguin perfectes. 100% perfectes. Hem de partir de la base que la perfecció sempre és opinable, esclar. Un pot opinar que Tot sobre Eva, L’apartament, La quimera de l’or, Cantant sota la pluja i 2001: Una odissea de l’espai, per esmentar només cinc títols, són pel·lícules perfectes. Potser hi ha algú que no els hi troba. O que hi ha detectat alguna imperfecció. Tinc un bon amic, gran cinèfil i gran divulgador cinematogràfic, que no ha aconseguit mai veure 2001 sencera. Ho ha intentat quatre o cinc vegades i sempre s’ha avorrit o, directament, adormit. També inclouria El padrí en aquesta llista. L’altre dia vaig llegir un article sobre el film colossal de Coppola en què l’autor assegura que el passatge italià -Michael Corleone fuig a Sicília després de matar un policia i un membre del clan mafiós rival-és “horrorós”. També retreu a Coppola que no incidís més en el context polític del Nova York dels anys quaranta. Em va sorprendre descobrir aquest article. No hauria pensat mai que algú considerés defectuós aquest film que la immensa majoria considera una obra d’art. Són descobertes que potser t’incomoden però que també contribueixen a obrir-te una mica la ment.

El restaurant Passadís del Pep arriba als 40 anys de vida en plena nova etapa, però sense renunciar gens ni mica a la seva particular essència ni al seu carisma, que li han suposat el salconduit per sobreviure a quatre dècades en què la ciutat de Barcelona i el barri on es troba, el de la Ribera, han sofert canvis abismals. Un dels seus elements més característics, no tenir cap cartell a la porta d'entrada –és un portal de veïns que al fons té el local– segueix igual que el primer dia. És a dir, mantenint el seu perfil semisecret que el va convertir, com irònicament diuen allà, en el primer speakeasy de la ciutat.

Hi ha moltes Sicílies, però per sort totes es poden veure en un sol viatge. Hi ha la Sicília dels antics fenicis, de la Magna Grècia, dels àrabs, dels antics romans, dels normands, dels catalans, dels anglesos, d’‘Il gattopardo', d’‘El Padrí', de Camilleri, de la Màfia… Sicília és un palimpsest de civilitzacions que ofereix una gran varietat de paisatges mediterranis, a mig camí entre Europa i Àfrica.

Per preparar aquest article he llegit un munt d’entrevistes amb Sofia Coppola. En totes, ja estiguin fetes fa vint anys, ja siguin d’ara mateix, acaben preguntant-li per la seva relació amb el seu famós pare i com ha sigut créixer al seu costat. I ella, obedientment i sabent que no pot escapar-se’n, contesta gairebé sempre amb la mateixa fórmula amb poques variacions: “El respecto molt i valoro la seva opinió, però jo sempre faig el que sento que és el correcte, perquè és la meva visió i és la meva pel·lícula”; “Crec que som totalment oposats”; “El meu pare sempre m’ha estimulat molt, és molt bo comptar amb el seu suport, però també m’ha insistit que he de tenir el meu propi estil”; “El meu pare és la raó per la qual jo sempre vaig voler dirigir pel·lícules. L’admirava molt quan el veia dirigir, però he de reconèixer que vaig trigar un temps a tenir la valentia d’atrevir-me a seguir els seus passos”.

Un grup inversor nord-americà en què participa el reconegut director de cinema Francis Ford Coppola ha traslladat el seu "interès" a la Generalitat Valenciana per comprar la Ciutat de la Llum d'Alacant. La venda del complex industrial audiovisual, propietat de la Generalitat a través de la Societat de Projectes Temàtics (SPTCV), està pendent de la resolució del conflicte vigent amb la Unió Europa.

Què tenen en comú el Radio City Music Hall, el cementiri Calvary, l'hotel Saint Regis i l'església de Sant Antoni de Pàdua, més enllà de trobar-se a Manhattan? Que tots són escenaris claus en una de les trilogies més sonades de la història del cinema, 'El Padrí'. Dirigides per Francis Ford Coppola i interpretades per Marlon Brando, Robert de Niro i Al Pacino –entre d'altres– les tres pel·lícules segueixen sent reivindicades quatre dècades més tard que se n'estrenés el primer lliurament.