El campanar de la catedral de Girona projectant la seva ombra sobre el campanar de Sant Feliu gràcies a la baixa posició del sol en aquests dies d’hivern. El que impressiona més d'aquesta imatge que escapa de la iconografia habitual de la ciutat és que l'ombra produeix una mena de fusió entre els dos campanars.

De ben petita vaig tenir la sort de descobrir un dels indrets més desconeguts i meravellosos de Girona: el camí secret fins a l’àngel de la catedral de Girona. El meu pare, que havia crescut en un Barri Vell que no té res a veure amb el d’ara –res estava rehabilitat i encara no hi havia cues de turistes–, va establir amistat amb els campaners, una parella vinguda de La Rioja i Andalusia que per una carambola màgica del destí van acabar convertint-se en masovers de la catedral amb els seus quatre fills i avui en dia continuen vivint-hi, ja jubilats. Recordo molt bé el primer cop que vaig pujar fins a dalt de tot, quan tenia cinc o sis anys. Segur que us imagineu que el més impressionant van ser les vistes. Doncs no: em van fascinar totes les estances fins a arribar el campanar. Una sèrie d’espais que continuen suspesos en el temps.

Per primera vegada en 30 anys d’història del Festival Temporada Alta, la catedral de Girona ha estat l’escenari d’una de les seves obres. I l’escollida no podria ser més adient: la lectura dramatitzada de les Confessions d’Agustí Hipona, escrites fa 1.600 anys. En un marc senzill i auster, l’actor Joan Carreras va posar veu a les reflexions, aprenentatges i contradiccions del pensador africà, un dels pares de l’Església catòlica.  

La catedral de Girona és un vaixell gegant capgirat, amb el costellam de la bodega posat per barret, una nau que flota sobre una mar vegetal feta d’hortènsies, campànules i plomalls que oscil·len com onades per l’escalinata monumental.

El bisbe Francesc Pardo va morir el dijous 31 de març després de presidir la diòcesi durant més de tretze anys. Al llarg del pontificat, el bisbe Pardo ha encarnat diversos papers. Marcat pel neguit i la passió, ha estat el sacerdot suprem, mestre de la llei, i també ha fet de gran rector de poble, de tarannà optimista, pagat de si mateix, interessat per ocupar un espai d’autoritat en actes públics. Ha parlat en to espiritualista i ha animat el compromís social. Fins i tot ha estat caricaturitzat en un cartell de Fires. Protagonista d’anècdotes sucoses i comentades més enllà del cercle curial, s’ha fet notar pels ornaments llampants i una mitra que transmet el missatge de “religió d’autoritat”, que el que la du és més important que qualsevol dels aplegats a l’entorn. Al seu dia va cobrir la vacant episcopal produïda per la jubilació del bisbe Soler Perdigó. Aleshores s’havien posat uns noms sobre la taula: Francesc Pardo, Sebastià Taltavull i Salvador Cristau. Tots tres es van posar la mitra en nomenaments successius: Pardo va ser enviat a Girona el 2008, Taltavull va ser escollit bisbe auxiliar de Barcelona el 2009 i Cristau bisbe auxiliar de Terrassa el 2010.

Tímids brots verds de turistes amb guia a la Girona Vella. Ja no són els feixucs ramats de 30 o 40 badocs xuclacucurutxos que obstrueixen ostentosament els carrerons del call, sinó famílies extenses o grupets més discrets que circulen fins i tot amb aire de clandestinitat. Qui sap si tement que passejar-se en un nombre superior a deu pugui constituir un delicte. La policia local, del cotxe estant, es mira amb condescendència (és difícil discernir l’expressió real rere la mascareta) un grup de 20 turistes encapçalats per un guia de gestualitat excessiva. Aquests grups, que abans molestaven (sobretot els turismofòbics), ara són vistos com un senyal d’esperança, com els exploradors avançats d’un banc de peixos que acabarà a les xarxes dels depauperats negocis turístics. Algunes botigues de records del carrer de la Força han fet un replegament estratègic i esperen temps millors des de la botiga de torrons. El banc de peixos gros mai no acaba d’arribar. En el darrer moment se l’endú una nova onada del covid.

Fran Lloveras es va llevar dissabte passat ben d’hora, es va calçar les seves velles Nike Trail Pegasus i es va dirigir cap a les escales de la catedral de Girona. Portava roba esportiva i duia a l’esquena una motxilla amb dos litres d’aigua, dos plàtans, cinc gels energètics i el mòbil. També va agafar una càmera GoPro. Quan van tocar les 9 del matí va arrencar a córrer per pujar l’escalinata barroca. Pujava per les escales i baixava pel carrer Pujada de la Catedral per tancar el circuït i començar a ascendir de nou. Com un posseït. Una vegada rere l’altra. Sense descans. Sense una sola interrupció. Va continuar pujant i baixant a bon ritme.

Les campanes de nou temples de la ciutat de Girona sonaran aquesta nit en el que s'ha batejat com la Nit de Campanes, un concert organitzat per l'Associació de Veïns del Barri Vell i Girona Temps de Flors per tal de reivindicar el so de les campanes, després de la polèmica dels darrers mesos. Les queixes d'un hotel van fer emmudir el campanar de la Catedral durant la nit però, després de diverses reivindicacions, l'ajuntament es va fer enrere i les campanes tornen a sonar. L'hotel ha portat el cas als tribunals i dilluns el ple les va declarar Bé Cultural d'Interès Local.

El Tapís de la Creació, un brodat datat entre els segles XI i XII que està considerat una de les joies del Romànic català, ha tornat a la Catedral de Girona. Fa cinc mesos, el van traslladar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Valldoreix per dur a terme una restauració minuciosa del brodat. La feina ha consistit a desfer afegits i recosits fets al llarg dels anys i eliminar acumulacions de pols.

El Tapís de la Creació és una de les obres més enigmàtiques del Romànic a Catalunya, una catifa cerimonial del 1097 teixida per les monges de la vall de Sant Daniel a Girona. Representa el 'Gènesi', el calendari i la invenció de la Vera Creu, ordenats de forma circular. La peça està sent restaurada per cinquè cop al Centre de Restauració de Béns Mobles, a Valldoreix. La delicada operació –s'ha capgirat el tapís– ha deixat al descobert els colors originals del brodat i ha permès treure a la llum algunes inscripcions que no es podien veure per la part del davant. Hi ha 265 pedaços de tipologies i èpoques diverses.

La façana nord de la catedral de Girona ja llueix el nou vitrall dissenyat per l'artista irlandès Sean Scully. Es tracta d'un projecte abstracte no litúrgic però que, segons el bisbe Francesc Pardo, perpetua l'esperit del temple perquè transmet harmonia amb els colors de la catedral. Amb l'obertura del finestral acaba el projecte de restauració de la cara nord de la catedral de Girona, la més deteriorada.