"No crec que enlloc del món s'hagi fet mai una exposició tan ambiciosa sobre la cultura gitana. Són 1.000 metres quadrats d'un museu nacional i el punt de vista és gitano. El fet que jo sigui gitana ja és significatiu", diu Mercedes Porras, activista gitana i comissària d'El poble gitano a Catalunya: història i cultura, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya fins al 2 d'agost del 2026.

Des de fora sembla una muntanya de fustes, teles i ferralla. Però, un cop a dins, l'organització que hi impera fa descobrir una petita comunitat de veïns, més o menys avinguda. La vida a l'assentament de barraques de Vallcarca "és dura". Així ho admet Florina Drosu, que hi viu des de fa anys i ha obert les portes del solar per rebre un equip de l'ARA i explicar com s'organitzen i com hi viuen ella i la resta de veïns.

Un joc de paraules amb el títol del famós musical de Leonard Bernstein West Side Story, emprat en aquesta ocasió per al d'una òpera contemporània estrenada recentment a la ciutat de Cluj-Napoca (Romania), evoca la tragèdia de la segregació d'unes 350 persones d'ètnia gitana. L'any 2010, l'alcaldia de Cluj les va expulsar a Pata Rat, una successió de barraques i cases fetes amb materials precaris a set quilòmetres del centre i a tocar –a uns 800 metres– d'un dels abocadors sense control més grans de l'est d'Europa, i també a 200 metres d'unes terres plenes de residus farmacèutics. Era el 17 de desembre, nevava i la temperatura era d’uns quinze graus sota zero.

La Fundació Secretariat Gitano va publicar al setembre un informe demolidor que ens hauria de fer reflexionar com a societat. El 62,8% dels joves gitanos entre 16 i 24 anys no es graduen en educació secundària obligatòria. El percentatge entre la població general és només del 4%. Què falla? La directora del Secretariat Gitano a Catalunya, Carme Méndez, ens aporta una mica de llum i parla en concret del barri de Sant Roc de Badalona, on la majoria de la població és gitana, l'absentisme escolar a l'ESO arriba al 60% i que tant ha estat criminalitzat durant els últims mesos.

Una de les missions del periodisme és retratar totes les realitats socials, especialment les que són més incòmodes perquè qüestionen el relat oficial. I la realitat és que a Catalunya, com a la gran majoria de països occidentals, hi conviuen realitats ben diverses: des de la Barcelona dels expats, estrangers amb feines ben remunerades que s'hi han instal·lat per aprofitar-ne la qualitat de vida, fins a barris marginals com el de Sant Roc a Badalona, on, per molt que passin els anys i per moltes promeses fetes des de les administracions, la pobresa, l'absentisme escolar i la falta de perspectives són el pa de cada dia. La periodista Mònica Bernabé s'hi ha passejat durant dies i ha parlat amb els seus habitants, acompanyada del fotògraf Pau de la Calle, per mostrar una realitat que ens interpel·la, sobretot quan parlem dels menors que hi viuen.

Si bé la bona notícia és que el gruix de la joventut es presenta com a tolerant amb la societat multicultural, un preocupant 25% dels joves d'entre 15 i 29 anys a Espanya són racistes i xenòfobs i rebutgen els ciutadans gitanos, els procedents de l'Àfrica subsahariana i els del Marroc, per aquest ordre. Les dones tenen actituds i comportaments més cívics i empàtics amb les persones que tenen un aspecte físic diferent del seu.

El govern txec ha començat aquest divendres les obres per demolir la granja de porcs de Lety u Písku, construïda sobre un camp de concentració gitano de l’època nazi. La decisió posa fi a dècades de lluita entre els propietaris de la granja, els grups d’ètnia gitana i el mateix govern, que ja va tancar el recinte l'any 2017 i en va oficialitzar la venda l’abril del 2018.

Enmig dels passadissos de l’estació central de Praga hi dormen desenes de persones que han arribat a la ciutat fugint de la guerra d’Ucraïna. Des que va començar la invasió russa, el 24 de febrer, la República Txeca ha acollit més de 360.000 refugiats. Malgrat que el país va aprovar diverses lleis per facilitar l’accés al visat humanitari i a l’allotjament, hi ha, com a mínim, dues mil persones que no s’hi han pogut acollir: la comunitat gitana.

Canta en Sicus Carbonell: “Pel 1425, arribem a Perpinyà, amb carros i cavalls, a Catalunya ens vàrem quedar. (…) Soc, soc, soc gitano català”. Lluny de posar en qüestió la data que canta Sabor de Gràcia, la Lola Hernández explica, en un treball de classe, que va ser l’any 1425 quan Alfons el Magnànim va donar un salconduit al romaní Joan, comte de l’Egipte Menor, per creuar les terres de la corona d’Aragó. Joan “l’egipcià” i els qui l’acompanyaven, entre dotze i un centenar de persones, pelegrinaven des del centre d’Europa cap a la capital compostel·lana, després de passar per Roma. Els egipcians, com se’ls va conèixer durant bona part de l’Edat Mitjana, fins a derivar en gitanos, van acceptar sense gaires problemes el mite adjudicat del seu origen, lligat a la Mediterrània oriental. Aquesta va ser, com la de molts altres pobles del món, la seva arribada a terres catalanes. I aquest va ser, com no ha passat amb gaires pobles, un llarg peregrinatge d’estigmatització, persecució, incomprensió i anhel d’extermini per part d’un territori poc acostumat a acceptar les diferències.

Quan penses en Charles Chaplin et venen moltes coses al cap: el bigoti i la icònica silueta de Charlot, el seu geni com a cineasta, la persecució política de l'FBI... Però no la seva condició de gitano. La seva biografia esmentava que la seva àvia paterna ho era, però Chaplin també era gitano per part de mare, que era germana d'una reina romaní. Ell mateix no ho va saber fins poc abans de la mort de la seva mare, que li va confessar com qui revela un terrible secret. Ell no ho va viure així, sinó que va celebrar i va transmetre als seus fills l'orgull de ser part d'un poble nòmada i apàtrida com ell mateix, que sovint es definia com “un ciutadà del món que va néixer a Londres”. El relat familiar sobre els orígens gitanos de Chaplin es va veure confirmat el 2011 quan la seva filla Victoria va obrir un escriptori heretat del seu pare i va aparèixer una carta enviada a Chaplin en algun moment dels anys 70 per un home anomenat Jack Hill, aleshores octogenari, que assegurava que a Chaplin que no havia nascut a Londres, com ell creia, sinó a la caravana d'una reina gitana, tia de Hill, als afores de Birmingham.

El 8 d'abril és una jornada dedicada a la cultura gitana i a conscienciar sobre la seva realitat i problemàtica

Silvia Agüero repeteix tants cops en una conversa que és feminista com que és mare de quatre criatures. Agüero és una gitana del barri madrileny de Vallecas, viu amb la seva família a València i reivindica per a aquest Dia Internacional del Poble Gitano –que cada 8 d'abril commemora el primer congrés mundial a Londres del 1971– el paper de les dones en la supervivència del col·lectiu. “Riu-te'n, tu, de les Femen”, esclata quan explica com el 1753 un grup de dones liderades per la gitana Rosa Cortés van fugir de la Casa de la Misericòrdia de Saragossa on les havien tancat, separades dels homes, en una operació batejada com la Gran Batuda, un intent de genocidi del poder de l’època. “La tia Rosa hauria d’estar a tots els llibres d’història i explicar-se a les escoles”, afirma aquesta autodidacta que signa amb el sociòleg Nicolás Giménez Resistencias gitanas (Editorial Libros.com), un assaig per trencar estereotips i mites: “Com que som un poble nòmada”, matisa Giménez, o per “acabar amb el romanticisme de la lluna, la navalla que brilla, els ulls negres”, un rosari de tòpics literaris que el cinema i la televisió han modernitzat amb “personatges delinqüents, ganduls o simples”. Agüero i Giménez són parella i estan al darrere de Pretendemos Gitanizar el Mundo, una web amb nom “provocador” en què lluny de justificar-se per sentir-se gitanos, diuen, fan un “relat alternatiu” contra l’antigitanisme, tan enquistat a la societat com anys fa que es van instal·lar a la Península.

Molt pocs gironins saben que una de les activitats predilectes dels seus avantpassats era anar a passar el dia a la Font de la Pólvora. Entre mimoses i avellaners, solien ajuntar-se famílies i amics per celebrar festes i dates assenyalades. Però, en uns 40 anys, l’imaginari col·lectiu del paratge s’ha transformat radicalment: la majoria no han trepitjat mai la zona per una por basada més en llegendes urbanes que en experiències pròpies. De fet, molts ni saben que al mal anomenat Sector Est de Girona hi ha cinc barris que, amb una història i característiques diferents, comparteixen unes problemàtiques i, alhora, un sentiment molt profund d’abandonament. 

Gitanos i gitanes catalans, escrit per Cinta S. Bellmunt, vol ser una radiografia de la situació d’aquesta comunitat al nostre país a través de quaranta dels seus membres, d’edats, procedències i àmbits molt diferents. Té el seu origen fa més d’una dècada, quan l’autora va conèixer Sicus Carbonell, el líder del grup Sabor de Gràcia, i li proposar d’escriure el que després seria el llibre Sicus, 20 anys amb sabor de rumba. El Sicus treballava juntament amb Xavier Gaja en el documental Gitanos catalans! Això va fer que Bellmunt pogués seguir de prop el desenvolupament d’aquest projecte.

Peret i Carmen Amaya van fer molt per als gitanos catalans i per difondre la seva cultura, però avui dia, en un context tan 'foodie' com l'actual, el menjar emergeix cada cop més com a segell identitari, i això també passa amb el col·lectiu gitano català, que vol promocionar més la seva cuina i tradició gastronòmica. Un bon exemple és el llibre 'Halar, cuina gitana a Catalunya', una obra que recull 34 receptes inspirades en la cultura gastronòmica d’aquest poble amb més de 600 anys d'història i en el qual han participat 26 dones i homes de la comunitat gitana i la Fundació Alícia. El llibre té la voluntat de donar a conèixer la cultura gastronòmica gitana, desconeguda per a molts, i a la vegada difondre més coneixements sobre els gitanos.

El Miguel Santiago no troba una altra paraula que no sigui “favela” per definir les casetes del barri de barraques del Somorrostro, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va viure els seus primers anys de vida, a mitjans dels 50. El franquisme preparava unes maniobres militars i no volia que la pobresa es veiés des del mar, així que va decidir portar tots aquells veïns a barracons del que, gràcies a ells, es convertiria en el barri de Sant Roc.

Aquest dimecres és el Dia Mundial del Refugiat. El nombre de persones desplaçades forçosament per conflictes armats, crisis, violència generalitzada o persecució va augmentar el 2017 respecte al 2016 en 2,9 milions, fins als 68,5 milions, segons un informe de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). El 85% d'aquests desplaçats forçosos han anat a parar en països en vies de desenvolupament o d'ingressos mitjans. Els països rics n'acullen molt pocs. La por que s'ha generat a Europa està poc justificada. Del total de 68,5 milions, 25,4 milions són refugiats, 40 milions són desplaçats interns (dins els seus països) i 3,1 són sol·licitants d'asil polític. Síria continua sent el país amb més desplaçats forçosos (12,6 milions), seguida de Colòmbia (7,9 milions, la majoria interns), el Congo (5,1 milions), l'Afganistan (4,8 milions), el Sudan del Sud (4,4 milions), l'Iraq (3,8 milions) i Somàlia (3,2 milions). Però el principal punt calent de l'any passat va ser Bangladesh, que acull gairebé 1 milió de refugiats rohingyes que han fugit de Birmània. Veneçuela també presenta una situació molt delicada.

El ministre de l'Interior italià, Matteo Salvini, està decidit a crear un cens dels gitanos que viuen a Itàlia i expulsar del país tots els que siguin irregulars. Ni la polèmica suscitada per les seves paraules durant una entrevista aquest dilluns ni les advertències de la UE a la penúltima proposta populista del líder de la Lliga han fet que hi renunciï: "Cens de gitanos i control dels diners públics gastats. Si ho proposa l'esquerra està bé, si ho proposo jo és racisme. Jo no em rendeixo i segueixo endavant! Primer els italians i la seva seguretat", ha afirmat.