La tramuntana, extremadament freda aquest dilluns de mitjans novembre, es cola amb fúria pels estrets i costeruts carrers de Cadaqués, avui deserts, amb les portes i finestres de les cases tancades i amb les persianes de bars i restaurants abaixades, totes amb un cartell on s’anuncia un llarg període de vacances. Quietud, tranquil·litat i, com a únic soroll, els embats de la tramuntana. Aquest és el Cadaqués que estima el pintor japonès Shigeyoshi Koyama, el Cadaqués que tant enyora durant l’estiu, quan la disbauxa i el brogit s’ensenyoreixen del poble dia i nit, i l’obliguen a exiliar-se al tranquil poblet de Vilanova de la Muga fins al setembre, quan els estiuejants marxen i Cadaqués recupera de nou la calma.

Una pintura de Gustav Klimt (Viena, 1862-1918) ha batut tots els rècords i s'ha convertit aquesta matinada en l'obra més cara de l'art modern i la segona més cara de tota la història de l'art. Es tracta del quadre Retrat d'Elisabeth Lederer, que el pintor austríac va elaborar entre el 1914 i el 1916 i que mostra la jove hereva i filla dels patrons de Klimt vestida amb un quimono xinès. L'obra s'ha venut per 203,56 milions d'euros en una subhasta que ha tingut lloc a la casa Sotheby's de Nova York.

L’artista multidisciplinari Ivan Forcadell (Alcanar, 1993) reivindica la persistència i la disciplina del camp com a motor creatiu. Entre la tradició i la ironia, Forcadell rescata objectes i memòries del món rural per donar-los una nova vida estètica i explicar un univers propi. La seva última exposició, No título, es pot visitar des del 18 de setembre a la galeria SELTZ de Barcelona.

Arriba l’estiu, i amb ell els dies de calor intensa i forta insolació. Aparcar el cotxe al sol mentre som a la platja, a la piscina o fent qualsevol altra activitat suposa haver de patir unes temperatures infernals si hem de fer servir el cotxe, i la conducció es converteix en un acte desagradable. Però Nissan està treballant en un prototip de pintura especial capaç de reduir la temperatura ambient del vehicle, garantir el confort dels ocupants els dies de més calor, reduir l'ús de l'aire condicionat i afavorir el funcionament dels vehicles elèctrics (la calor no és una bona aliada de les bateries).

“La forja existeix, és un ofici viu, per això no demano ni suport ni subvencions, ja que fem el mateix des de fa 175 anys”, deixa anar a raig Sergi Cadenas, cinquena generació d’una nissaga dedicada a la forja artística a Girona des de mitjans del segle XIX. El seu singular local, Ferros d’Art Cadenas, travessa una illa de cases i comunica el carrer Nou (botiga) amb el carrer de Sant Francesc (forja). Una activitat a priori sorollosa i bruta que perviu al centre de la ciutat. “Tinc filtres per damunt de les normatives i el martinet muntat sobre un tac silenciador. Podria començar a picar a partir de les 8 del matí, però no ho faig perquè soc conscient que soc enmig d’una ciutat. No he rebut mai cap queixa dels veïns”. 

És una llàstima –no per a nosaltres sols, sinó per al món sencer– que no tinguem més gust per la nostra pintura gòtica. El romànic se’ns fa més assequible segurament per la influència que va tenir en l’avantguarda del XX, la pintura catalana que, per proximitat temporal, més valorem. Però quin plaer que ens perdem no celebrant en la mateixa mesura pintors com Bernat Martorell o Lluís Borrassà!

Deia l’escriptor belga Willem Elsschot: "Sota la boira d'Anvers s'amaguen més de mil relats que esperen ser descoberts". I això és el que passa a l’obra del pintor James Ensor (1860-1949) que, tot i no ser d’Anvers, el seu llegat sí que hi ha tingut una relació estreta. Al llarg de les properes setmanes es podran visitar diverses mostres que posaran fi a l’Any Ensor. La commemoració es va iniciar a Ostende, ciutat natal de l’artista, i després va passar per Brussel·les, com a avantsala d’aquest magnífic desenllaç a quatre veus. Ja teniu una excusa perfecta per apropar-vos fins aquest bonic emplaçament portuari del nord de Bèlgica i de passada, conèixer una de les ciutats amb més inquietuds culturals d’Europa.

Eva Jurado és una cunitenca que després de llicenciar-se en belles arts va treballar com a investigadora de quadres antics. Una mala experiència va fer que abandonés aquesta feina. Fa quatre anys va descobrir la pintura amb resina i ara no només pinta amb aquesta tècnica, sinó que fa classes i té la seva pròpia marca de productes.

El jutjat mercantil número 9 de Barcelona ha desestimat la demanda interposada per la societat de drets d'autor Vegap (Visual Entitat de Gestió d'Artistes Plàstics) contra el grup tèxtil català Mango pels NFT (representacions digitals d'un actiu) inspirats en obres d'art de Joan Miró, Antoni Tàpies i Miquel Barceló. En conseqüència, s'absol la companyia de tota responsabilitat i condemna Vegap a pagar les costes del procediment. L'entitat de gestió de drets d'autor reclamava 1,37 milions d'euros de compensació a la cadena de moda per haver creat NFT a partir d'aquestes obres sense pagar-ne els drets d'autor.

Un dia Giovanni Cimabue va veure un nen, fill d’un pastor, que amb una pedra dibuixava un corder sobre la roca. Aquell nen, que tenia un do, era Giotto i el seu gest –dibuixar del natural– va ser revolucionari. Abans seu, l’art no volia reflectir el xai, sinó la idea religiosa que se'n tenia. La realitat no comptava. Giotto va prescindir de filtres ideològics, va trencar el cànon de l'art bizantí, tan rígid i daurat. Va fer cas al que dècades abans havia dit sant Francesc: tornar a la senzillesa natural, despullada. Animals i plantes, homes i dones cobren amb ell una nova vida als frescs d’Assís i a la capella dels Scrovegni a Pàdua, inclòs el bes apassionat entre santa Anna i sant Joaquim, quina meravella.

Artur Ramon (Barcelona, 1967) és segurament una de les persones que els últims anys més han treballat per difondre l’art a Catalunya. Des de la seva galeria, hereva d’una tradició familiar centenària; des de la ràdio –ara amb Ricard Ustrell, abans amb Josep Cuní–, i també escrivint llibres com Art trobat o Les obres mestres de l’art català. Parlem de Picasso i de Miró, però també de com visitar un museu o de l’amant que té a Madrid i que va a veure sempre que pot. Aquest historiador de l’art, galerista i antiquari parla tal com vesteix: net i endreçat. Però no s’està de dir res.

Claude Ruiz-Picasso, fill del pintor malagueny Pablo Picasso i la pintora francesa Françoise Gilot, ha mort als 76 anys a Suïssa, segons ha confirmat el seu advocat, Jean-Jacques Neuer. Nascut l'any 1947 a Boulogne-Billancourt, al llarg de la seva vida va ser fotògraf, empresari i realitzador. Entre 1963 i 1974 va viure a Nova York, on va ser assistent del fotògraf Richard Avedon, i va estudiar cinema a l'Actors Studio. També va treballar com a fotoperiodista per a revistes com Time Life i Vogue. Entre 1989 i 2023 va ser l'administrador de Succession Picasso, l'empresa que gestiona els drets lligats al pintor i a la seva obra. Fa un mes va cedir el càrrec a la seva germana Paloma. Entre altres responsabilitats, Claude Ruiz-Picasso va ser membre del patronat del Museu Picasso de Barcelona.

Un llenç, pintures a l'oli i una butaca de vímet han estat el nexe d'unió entre dos mons de l'art. Harry Styles s'ha trobat cara a cara amb l'exponent del pop art anglès David Hockney, que ha retratat a l'exmembre d'One Direction en el seu estudi de Normandia. El resultat de la paciència del cantant i l'art del pintor no només serà una obra més de la reconeguda National Portrait Gallery de Londres, sinó que des d'aquest dilluns se sap que serà la peça que presidirà l'exposició David Hockney: Drawing from Life a partir del 2 de novembre.

El pintor Josep Navarro Vives ha mort a Barcelona als 91 anys. Fill de pares catalans, va néixer el 1931 a la localitat francesa de Castelsarrasin i es va establir definitivament a Barcelona a principis dels anys seixanta. És una figura cabdal de l'art pictòric de la segona meitat del XX. De mentalitat inquieta i curiosa, va creuar constantment fronteres geogràfiques i estètiques. L'exploració de nous llenguatges va fer que canviés radicalment d'estil al llarg dels setanta anys que va dedicar a la pintura. Entre altres distincions, Navarro Vives va ser distingit amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016).

El futur espai Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols està més a prop de convertir-se en realitat. L’Ajuntament ha anunciat que al setembre començarà la urbanització de l’entorn de la plaça i que l’any vinent s’iniciarà la reforma del monestir, que acollirà les sales expositives. L’alcalde, Carles Motas, ha indicat que tot el projecte costarà uns 12 milions d’euros, però que faran les actuacions necessàries per poder obrir "a finals del 2024". “És a dir, a l’estiu del 2025 ja tindrem l’exposició permanent ubicada al seu espai”, ha afegit Motas. El futur edifici acollirà la col·lecció de pintura catalana de la baronessa Carmen Thyssen i, aquest agost, es podran veure una trentena de les obres que en formen part en una nova exposició virtual anomenada (In)visible. 

Els Amics del Museu d’Art, els Amics de l'Aquarel·la i un grup d’amics han decidit fer un reconeixement públic a un pintor singular, que a hores d’ara passa moments complicats de salut en una residència de Banyoles. Es tracta de Joan Domènech Juanola (Girona, 1945), d’origen eminentment popular i atret des de ben jove per la pintura, que fa anys va exposar a la sala municipal de la Rambla, les Galeries Internacional, la sala de La Caixa, Banyoles, Blanes, Olot, Figueres, la Bisbal... El també pintor Enric Marquès va saber retratar-lo físicament: “Cepat, tot és gros en ell: cos, mans i braços”. I advertia tot seguit: “La seva corpulència contrasta amb la franquesa, quasi candorosa, dels seus propòsits i amb les faccions de la cara, que recorden les del famós autoretrat elefantíac de Joan Miró”.

E l pintor Miquel Barceló (Felanitx, 1957) em rep a l’entrada de casa seva amb els pantalons tacats de pintura, els cabells esbullats i un somriure afable. La possessió de Sa Devesa de Farrutx, antic vedat de caça del rei Jaume II, està situada en un lloc impressionant, a mig pendent de la muntanya i per damunt de la Colònia de Sant Pere, amb vistes espectaculars sobre la badia d’Alcúdia i amb les muntanyes del puig des Farrutx (522 metres) i d’en Xoroi (489 metres) cobrint-li les espatlles.