Quan Hitler es va suïcidar tenia setze mil llibres. Actualment, se’n conserven uns 1.300 als Estats Units, entre la Biblioteca del Congrés i la de la Universitat de Brown. Són llibres subratllats i amb anotacions seves als marges de les pàgines. Què explica una biblioteca del seu propietari? Aquesta és la pregunta que vol contestar el documental Els llibres que Hitler no va cremar, que va emetre el Canal 33 aquest dimecres a la nit. Val la pena que el recupereu de la plataforma 3Cat. Produït per la televisió pública alemanya i el canal Arte, s’endinsa en la col·lecció de llibres de Hitler de la mà de Timothy Ryback, el gran expert mundial en la seva biblioteca. Hitler era un gran lector i un bon coneixedor de la literatura europea i de la història de la ciència. Però en cap cas el documental tracta d’investigar els seus gustos. El documental es fa preguntes més ambicioses: què ens expliquen aquests llibres sobre l'origen de les idees assassines de Hitler? Què ens expliquen de l’extrema dreta actual?

"Hitler només tenia un…". Sobre la famosa música del film El pont sobre el riu Kwai –una marxa militar britànica composta el 1914, i que va ser adaptada ad hoc per a la pel·lícula de David Lean i Alec Guinness–, durant la Segona Guerra Mundial i fins i tot moltes dècades després, tots els nens britànics creixien cantant una irreverent cançó per fer mofa del líder nazi. El títol: Hitler has only got one ball (Hitler només té un ou). La lletra completa diu: "Hitler només té un ou / Göring en té dos, però molt petits / Himmler en té alguna cosa semblant / però el pobre Goebbels no en té cap / Hitler només té un ou / l'altre és a l'Ajuntament vell / la seva mare li va robar l’altre / i ara Hitler ja no en té cap".

Els fastos a Tel-Aviv i a Sharm al-Sheikh, el discurs triomfal de Trump davant la Knesset i la signatura de l'acord de pau en un complex turístic del mar Roig en presència d'una trentena de mandataris del món, tota aquesta eufòria del poder, s'hauria de llegir en paral·lel amb realitats com la que ens explicava Cristina Mas en el seu reportatge de diumenge en aquest diari. Explica com els camps d'oliveres de Cisjordània, base per a la supervivència de tantes famílies, han estat arrasats sense contemplacions: deu mil oliveres arrencades en quaranta-vuit hores per esquadrons d'excavadores protegides per l'exèrcit israelià. Per als palestins les oliveres són economia, però també paisatge, patrimoni, cultura, memòria, identitat. El fet ens recorda la naturalesa ferotgement colonial d'una guerra que també és de neteja ètnica. El pitjor de la guerra són els morts, però la guerra no són només els morts. Són moltes coses al mateix temps, i s'equivoca qui vulgui creure que l'odi a un bàndol i a l'altre remetrà, i que la pressió contra els palestins perquè se'n vagin de casa seva no continuarà. Els fills dels pagesos a qui s'ha arrabassat les oliveres davant dels seus ulls impotents, i a qui s'ha deixat abandonats a la desolació i la intempèrie, no salten d'alegria al pas de les comitives oficials. Viuran amb la marca de la humiliació que es va infligir als seus pares.

Els conservadors pensen que primer és l’ordre perquè després hi pugui haver justícia i llibertat. Sense el primer, el segon i el tercer són impossibles. Ho va expressar Churchill als anys 30. El buit i el desordre polític del 1914 al 1918 van fer inevitable la guerra el 1939.

Oriol Jové (Lleida, 1998) estava rebuscant per internet informació sobre entrenadors del Lleida del seu passat. Llavors, aquest periodista de RAC1 era tot just un aficionat al futbol encaparrat a recuperar la història del club de la seva ciutat. Però aquell dia va trobar alguna cosa sospitosa. "Buscava el nom de Juan Gómez de Lecube, un entrenador que va ser al Lleida el 1951, i el seu apareixia en un dossier dels Arxius Nacionals britànics", explica. Com que llavors era menor d'edat, va demanar al seu pare si li podia comprar aquell arxiu. Ho van fer i davant la pantalla se li va obrir un document que li canviaria la vida: "Pel que estava llegint, tenia un informe dels serveis secrets on s'acusava Lecube d'haver treballat a les ordres de Hitler". ¿Un exentrenador del Lleida, el Sant Andreu, el Nàstic o el Condal, espiant pels nazis?

El sol primaveral il·lumina l'escena. És un dimarts del mes de maig i, com cada any en aquesta època, unes 200 persones es reuneixen als afores de Saint Helier, a l'illa anglesa de Jersey, per recordar i commemorar els estrangers que el règim nazi va obligar a treballar en condicions de semiesclavitud en la construcció del Mur Atlàntic a Jersey, Guernsey i Alderney, tres de les illes Anglonormandes, l'únic territori del Regne Unit que l'Alemanya de Hitler va ocupar. Obligats a treballar en condicions molt dures, més de 100 homes van morir a Jersey i 800 a Alderney entre el 1942 i el 1945.

Quaranta anys separaven la publicació d’Adolf, serialitzat entre el 1983 i el 1985, dels fets que expliquen el gruix de les seves vinyetes, concentrats als voltants de la Segona Guerra Mundial. I quatre són també les dècades que ha trigat el manga d’Osamu Tezuka a ser traduït al català, una finestra temporal que permet reexaminar la nostra relació amb l’obra. El 1999, quan es va editar per primera vegada en castellà, els lectors que vinculaven el còmic japonès amb la fantasia desfermada es van sorprendre que els seus codis servissin per tractar els conflictes bèl·lics, els genocidis i el pensament totalitari. Avui, amb una mirada avesada a la lectura en sentit oriental i coneixedora del relleu que té la figura de Tezuka (de qui es va poder veure una exposició al MNAC el 2019), sabem que Adolf no és excepcional pel seu tema, sinó perquè es tracta de la darrera gran creació del principal arquitecte de la historieta nipona, mort el 1989.

Algunes preguntes són difícils de respondre. Com, per exemple, per què se sotmeten les societats a la tirania? O com aquesta altra: per què, en determinades circumstàncies, tantes persones normals practiquen l'assassinat massiu? De fet, no hi ha cap resposta possible quan les preguntes es formulen en aquests termes.

"La característica de Hitler és l'impermeable. És un impermeable vulgar, amb cinturó i solapes grans, però sembla el patró del qual han sortit els impermeables vulgars, amb solapes grans i cinturó", publica Josep Pla el 28 de novembre del 1923 a La Publicitat, setmanes després del cop d'estat fallit del líder nacionalsocialista en una cerveseria de Munic. La capacitat d'observació de l'autor d'El quadern gris no s'atura aquí. "A la màniga de l'impermeable –afegeix a l'article–, Hitler hi porta una gran creu teutònica. Aquesta creu, avui a Alemanya, és el signe antijueu".

L’empresari que va fer possible que Mies van der Rohe pogués fer el 1929 el pavelló alemany a l’Exposició Internacional de Barcelona, icona mundial de l’arquitectura moderna, és el mateix que anys a venir fabricaria el gas Zyklon B que va matar milions de persones a Auschwitz i als altres camps d’extermini. Casat amb l’aristòcrata Lilly von Mallinckrodt, Georg von Schnitzler era un alt dirigent del conglomerat químic IF Farben (Bayer, Basf, Agfa...), que el 1923 ja formava part de les tropes d’assalt nazis –les SA– i que va jugar un paper decisiu en el suport financer al partit de Hitler, del qual es va fer membre el 1937.

El 1948, tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial, 42.000 mares i pares continuaven buscant els seus fills a Europa, segons un article de The International Tracing Service. No era gens infreqüent que els nazis segrestessin infants i els donessin noves identitats perquè així els seus pares no els poguessin localitzar mai. Ho van fer per convertir infants de l'Europa de l'Est en nazis i també per venjança. Va ser el cas dels dos fills de la Fey, la filla d'Ulrich von Hassel, el diplomàtic alemany que el setembre del 1944 va ser executat per haver participat en l'Operació Valquíria, un complot que volia acabar amb la vida del líder nazi. A la Fey la van enviar al camp de concentració de Stutthof, on van morir més de 85.000 persones, de les 110.000 que hi van ser deportades. Quan els seus fills van arribar a Wiesenhof, un orfenat regentat pels nazis als Alps, prop d'Innsbruck, tenien un cognom nou: Vorhof.

La dècada dels anys 20 del segle passat va ser coneguda com la dels feliços o bojos anys 20, un sobrenom que remet una època d’alegria que encara es recorda avui. Però l’etiqueta és com una poma d’aquelles perfectes per fora que quan la mossegues resulta que té un cuc al cor. Perquè no tot va ser felicitat suprema durant aquella dècada, que amagava les llavors de la tragèdia que només una dècada després sumiria al món en el conflicte més devastador de la seva història.

Àustria conservarà finalment la casa natal d'Adolf Hitler, però hi instal·larà una comissaria per evitar que l'edifici sigui un punt de pelegrinatge de neonazis, feixistes i ultradretans, uns moviments que tornen a exhibir musculatura en bona part de la vella Europa. Després d'anys de debats polítics i socials i de lluites judicials per decidir què fer d'aquesta casa, a la localitat de Braunau am Inn, el govern de Viena envia un missatge "inconfusible" que els ultres i simpatitzants de la causa nazi no són benvinguts, ha vingut a dir Wolfgang Peschorn, el nou ministre de l'Interior.

El museu del disseny de Den Bosch, una ciutat del sud d'Holanda, va inaugurar diumenge una exposició molt particular: la primera retrospectiva sobre el disseny del Tercer Reich. Fotografies, cartells publicitaris, banderes, revistes i mobles són alguns dels objectes exposats en una mostra que té com a objectiu posar de manifest la gran importància que va tenir el disseny en la creació i difusió de la ideologia nazi.

El Tribunal Suprem d'Àustria ha tancat de forma definitiva la disputa judicial entre l'estat austríac i l'antiga propietària de la casa natal del dictador nazi Adolf Hitler (1889-1945), segons ha informat el ministeri de l'Interior. Les autoritats austríaques havien expropiat l'edific el 2017 i compensat la seva propietària amb 812.000 euros, però la dona va recórrer a la justícia no només l'expropiació sinó també el preu estipulat pel casalot de tres plantes, situat al centre de la localitat de Braunau am Inn. Un tribunal regional de la ciutat de Ried im Innkreis li va concedir el febrer passat 1,5 milions d'euros per l'edifici, al·legant la seva importància històrica. Però el Tribunal Suprem d'Àustria ha rebutjat la compensació milionària en considerar "adequat" el preu ofert per l'estat. El març passat, el Tribunal Europeu de Drets Humans ja havia rebutjat una queixa de l'antiga propietària de l'edifici, que havia al·legat una violació dels seus drets fonamentals.

Florent Brayard ha dedicat més de vint anys a investigar l’extermini dels jueus. Reconeix que no és fàcil visitar una vegada i una altra un lloc tan fosc i tan terrible, però persisteix. Professor de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales i director d’investigació al Centre de Recherches Historiques de França, s’ha endinsat en els diaris i els documents dels genocides i ha arribat a una conclusió controvertida: l’assassinat de sis milions de jueus es va fer per etapes, distingint entre jueus de l’est i de l’oest, i amb secretisme. Des dels judicis de Nuremberg, la historiografia sempre ha defensat que la “solució final” era coneguda per tot l’estat nazi. A Auschwitz: Investigación sobre un complot nazi (Arpa), Brayard diu que només ho sabien Hitler i Himmler. La resta, fins i tot Goebbels, no en van ser conscients fins a l’octubre del 1943.

L'actor Bruno Ganz, un dels grans intèrprets del cinema alemany, ha mort aquest dissabte al seu Zuric natal als 77 anys. Protagonista de pel·lícules com 'El cel sobre Berlín', 'L'amic americà' i, sobretot, 'L'enfonsament', el seu rostre seriós i d'aires melancòlics va ser també el del cinema alemany modern, el que van crear cineastes com Wim Wenders i Werner Herzog sobre les runes del passat nazi. Ganz va encarnar millor que ningú el fatalisme d'un cert arquetip centreeuropeu, el d'homes extraordinaris i alhora complicats, més a prop de la derrota que del triomf. L'home impassible, serè i sense esperança.