El secessionisme de les minories nacionals representa un repte no resolt de les democràcies actuals. En termes liberal-democràtics no sembla gens legítim obligar coactivament una majoria de ciutadans d’una minoria nacional (cal poder comprovar si aquesta majoria existeix) a viure en un estat que rebutgen per raons normalment fonamentades.

El professor Héctor López Bofill ha resumit de manera molt encertada Justícia i legalitat de la secessió de Pau Bossacoma, publicat a finals del 2015, com el llibre canònic de la secessió catalana. Bossacoma, col·laborador habitual d’El Pati Descobert i Doctor en dret per la Universitat Pompeu Fabra, va guanyar el Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet amb aquest manuscrit, basat en el treball de la seva tesi doctoral, defensada amb èxit el juny del 2014.

L'agència de qualificació Moody's ha decidit mantenir la nota de Catalunya en Ba2 i la perspectiva positiva, després de millorar la qualificació al mes de febrer, segons ha informat aquest dijous.

Diumenge 16 d'octubre del 2005. En un sopar a l'ambaixada de Portugal, coincideixen el llavors ministre de Defensa, José Bono, el president d'Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i el seu antecessor, Jordi Pujol, a més del popular Alberto Ruiz-Gallardón i el rei Joan Carles, entre d'altres. Bono, segons explica al diari 'El País', va esbroncar Maragall i Pujol en una tensa conversa. La raó: el 30 de setembre d'aquell any, tot just un parell de setmanes abans, el Parlament havia aprovat una proposta d'Estatut que definia Catalunya com a nació.

Els darrers dies una part de l’independentisme català han mirat cap a Crimea amb enveja. En pocs dies, diuen, el Parlament autònom de la península del Mar Negre ha passat de plantejar un increment de la sobirania a decidir la seva annexió amb Rússia i convocar un referèndum d’autodeterminació per ratificar-ho. Per a l'independentisme és innegable l’atractiu d’aquest exemple de celeritat sobiranista a l’Est d’Europa. D’altra banda, el Govern català s’ha distanciat de l’analogia amb Crimea principalment per la seva suposada il·legalitat a l’hora de proposar el canvi d’estatus polític d’acord amb la legislació d’Ucraïna.

Des dels anys 80, existeix a l'acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d'autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d'autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d'autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d'Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l'independentista Jefferson i a l'unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d'un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d'Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.