Brad Pitt és considerat un dels grans sex symbols del cinema, però això no vol dir que sempre li hagi anat bé sentimentalment. L'actriu Christina Applegate acaba de publicar les seves memòries, You with the sad eyes: a memoir, i hi recorda com va plantar Brad Pitt a mitja cita per anar-se'n amb un pretendent que li semblava més atractiu, el rocker Sebastian Bach, cantant del grup Skid Row. Tot va passar durant la cerimònia dels MTV Video Music Awards el 1989, quan ella tenia 17 anys, Pitt 25 i Bach 20. Llavors, però, la famosa de la parella era Applegate, que en aquell moment protagonitzava la comèdia Matrimoni amb fills.

Només ha calgut un clip de 15 segons de Tom Cruise i Brad Pitt barallant-se en una teulada en ruïnes al capvespre per provocar una ràpida indignació i una por considerable a Hollywood en els últims dies. El vídeo, de gran difusió, va ser creat pel director irlandès Ruairí Robinson utilitzant Seedance 2.0, una potent eina de generació de vídeos d'intel·ligència artificial propietat de l'empresa tecnològica xinesa ByteDance. Tenia tots els elements característics d'una pel·lícula de Hollywood de gran pressupost: amplis angles de càmera, coreografia d'acrobàcies, efectes de so nítids i música inquietant.

Tradicionalment, Hollywood havia procurat amagar al gran públic totes aquelles qüestions dels seus actors i actrius que els poguessin fer semblar persones humanes en comptes de déus. Ara, però, s'ha girat la truita i cada cop hi ha menys impediments per part de la indústria a l'hora de permetre a les seves estrelles que mostrin algunes parts de la seva vida real malgrat que això els pugui generar alguns pics de polèmica mediàtica. Davant d'una societat més empàtica, que els jutja menys per ser humans, algunes de les icones més grosses de la Meca del cinema s'atreveixen cada cop més a ensenyar les ferides que els ha deixat la vida, cosa que ens envia un beneficiós missatge a tots plegats perquè, subjugats a la idolatria com estem, pensem automàticament que si els ha passat alguna cosa greu a ells no serà tan greu si també ens passa a nosaltres. És a dir, això ens ajuda a no sentir-nos tan culpables per no ser perfectes en una societat tan exigent i tan competitiva com la d'aquest capitalisme tardodigital en què ens ha tocat viure.

Fa calor i sol, i hi ha una festa a la piscina del setè pis de l'edifici. Dones amb flotadors i gots vermells entren a l'ascensor xerrant amb tanta determinació que ningú s'adona que en un racó hi ha un dels actors més brillants del cinema actual, vestit amb pantalons curts, una samarreta rosa i vambes sense cordons. És Javier Bardem (Las Palmas de Gran Canària, 1969). Quan la seva veu finalment omple la cabina de l'ascensor, reflexionant sobre el trànsit, sona com un sonet. Les dones semblen adonar-se de qui és.

"I això és notícia?" és la pregunta que sovint veiem als comentaris de les notícies sobre premsa rosa i cultura pop. I, evidentment, no són notícies que ocupin les portades de diaris, però sí que són qüestions que sovint comentem amb els amics o la família al voltant d'una taula o a la barra d'un bar. I això és el que fem en aquest pòdcast: traslladar-nos a un local per repassar algunes notícies de la crònica social que serveixen no només per mantenir-se al dia de les xafarderies més destacades, sinó també per parlar de l'amor, l'amistat o les ruptures.

La Casa Xasteros, dissenyada el 1969 per l’arquitecte visionari grec Nikolaos Xasteros, va arribar al celler Terra Remota de Sant Climent Sescebes el maig del 2023 i aviat es va convertir en l’atracció d’aquesta finca de 54 hectàrees. Els propietaris del celler, el matrimoni francès format per Emma i Marc Bournazeau, són aficionats a l’arquitectura i sempre hi ha alguna casa experimental exposada a la seva finca. La Casa Xasteros és una obra inspirada en l’era espacial, per això també és coneguda com "la casa ovni", ja que evoca una nau espacial, i és una de les joies de l’arquitectura prefabricada del segle XX. El propietari, fins que Brad Pitt la va adquirir a mitjans de l’any passat, era el col·leccionista i galerista francès Clément Cividino, que la va rescatar d’una població prop d’Atenes i la va restaurar. Segons sembla, la troballa de la Casa Xasteros va ser un fet “poc comú” que un col·lectiu d'arquitectes grec va descobrir fa uns disset anys en mig d’un bosc d’Atenes, on l'estructura estava abandonada.

"I això és notícia?" és la pregunta que sovint veiem als comentaris de les notícies sobre premsa rosa i cultura pop. I, evidentment, no són notícies que ocupin les portades de diaris, però sí que són qüestions que sovint comentem amb els amics o la família al voltant d'una taula o a la barra d'un bar. I això és el que fem en aquest pòdcast: traslladar-nos a un local per repassar algunes notícies de la crònica social que serveixen no només per mantenir-se al dia de les xafarderies més destacades, sinó també per parlar de l'amor, l'amistat o les ruptures.

Sembla broma, però no ho és. La floridura tòxica que va aparèixer a les cases que l'ONG de Brad Pitt va construir a Nova Orleans després de l'huracà Katrina portarà l'actor als tribunals. Malgrat que l'exmarit d'Angelina Jolie ha fet de tot per lliurar-se'n, aquesta setmana hem sabut que això no li serà possible i que li tocarà testificar en una causa en la qual els demandants li reclamen a ell i a la seva entitat solidària més de 20 milions de dòlars pels efectes de salut adversos que els han produït aquestes cases defectuoses, que ell va promocionar a so de bombo i platerets davant les càmeres de tot el món l'any 2006. Quan va començar la polèmica, semblava que tot quedaria completament diluït pel pas del temps i per bons advocats, però com va dir Mateu Montsolís a la seva inoblidable germana Eulàlia a Nissaga de poder: "El passat sempre torna, Eulàlia".

Els policies infiltrats en grups –inofensius– antifeixistes o sindicals catalans van haver de mantenir relacions sexuals amb les seves víctimes propiciatòries. Cap perill, esclar. No parlem del cas de la pel·lícula Donnie Brasco, cap dels infiltrats havia de patir perill com Joe Pistone. D’alguna manera, però sense risc, és el que ha de fer la prostituta de Narcos que treballava per a la policia (i va acabar malament).

Es diu Anne, és francesa i encara que resulti difícil de creure, durant més d'un any va pensar que tenia una relació amorosa a distància amb l'actor Brad Pitt. La dona, una decoradora d'interiors de 53 anys, va caure en l'engany fins al punt de transferir als estafadors més de 800.000 euros entre el febrer del 2023 i el juny del 2024. Els autors de l'estafa van contactar amb la víctima a través d'Instagram –primer fent-se passar per la mare de l'actor i després pel mateix Brad Pitt– i van aconseguir fer-li creure, sempre en una relació a distància, que l'actor s'havia enamorat d'ella. "Ni estic boja ni soc estúpida", es defensava aquest dijous en un vídeo difós a les xarxes.

L'any 2024 va acabar amb una carpetada definitiva a un afer de la premsa rosa que s'havia convertit en el rosari de l'aurora: el divorci entre Angelina Jolie i Brad Pitt. L'últim dia de l'any es va saber que els que van ser la família reial de les catifes vermelles de Hollywood durant els primers anys 2000 per fi havien segellat la dissolució del seu matrimoni gràcies a un acord que havia estat completament intoxicat des del principi i que semblava impossible que es rubriqués. Però què ha passat ara perquè allò que havia estat impensable al llarg de vuit anys de batalla legal ara s'hagi aconseguit? Doncs que ha entrat en joc Inés de Ramón, la parella de Brad Pitt.

La taquilla mundial continua sense recuperar-se de l’impacte de la pandèmia i els cinemes esperen amb candeletes les grans estrenes per revifar l’assistència a les sales. Superat l’efecte de les vagues de Hollywood, el 2025 podria ser l’any de la recuperació gràcies a blockbusters d’eficàcia provada com Missió impossible, i en el cinema català es presentaran molts voluntaris per repetir la fita de Casa en flames i El 47. També veurem el retorn d'estrelles com Leonardo DiCaprio i Brad Pitt i del primer superheroi del cinema, Superman, i un reguitzell de biopics sobre músics, la darrera moda de Hollywood. Amb nous projectes de Paul Thomas Anderson, Carla Simón, Bong Joon-ho, Jim Jarmusch i Wes Anderson, el 2025 promet ser un any de moltes alegries cinèfiles.

1992, la nova sèrie d’Álex de la Iglesia que ha estrenat Netflix, és més que prescindible. És possible que el valor nostàlgic que té l’any que dona nom a la ficció ens indueixi a escollir-la entre el menú de la plataforma. 1992 ens transporta a un altre marc mental d’aquella data: el de l’Expo 92 a Sevilla i no el de la Barcelona olímpica. És un thriller que s’ajuda de les reminiscències d’aquella època. La sèrie s’endinsa en uns crims macabres les víctimes dels quals, malgrat els anys que han passat des d’aleshores, estan vinculades a l’organització d’aquella Exposició Universal. Totes elles, una darrere l’altra, acaben ben socarrimades i amb un ninotet del Curro a la mà, la mascota de l’Expo. Un expolicia alcohòlic i la vídua d’un dels assassinats investigaran el cas davant la sospitosa inoperància de la policia i les reticències de les altes esferes del govern. La ficció té el segell dramàtic i visual d’Álex de la Iglesia: personatges obsessius i una mica marginals atrapats en situacions conflictives, combinació de dramatisme i humor negre, elements grotescos, escenes d’una certa brutalitat i amb efectisme visual. La càmera ens porta a espais urbans i edificis fàcilment identificables, amb punts de vista exagerats, accentuant l’esteticisme que ens remet al cinema de gènere, en aquest cas el thriller. Formalment, la sèrie vol ser tan ambiciosa que acaba quedant pretensiosa. Tant, que s'aboca a l’artificialitat. Reprodueix l’estètica de Seven, la pel·lícula de David Fincher, d’una manera tan descarada com gratuïta. A Seven, tota la part visual embolcalla un joc simbòlic i emocional vinculat als personatges que fa de la pel·lícula una obra mestra. A 1992, la pluja permanent i la sensació d’atmosfera urbana asfixiant esdevenen un simple recurs d’imitació molt irregular i buit de significat. És tan forçat que és fals. És efectista per als ulls però no aporta res ni a la narrativa, ni a la psicologia dels protagonistes, ni a l’emoció de l’espectador. La interpretació de l’actor protagonista (Fernando Valdivieso) és molt justeta en el rol d’expolicia alcohòlic. S’insisteix tant a remetre’ns a l’estètica del policia que interpretava Brad Pitt que conduir el públic a aquesta comparació és precipitar la sèrie al fracàs. Només pot sortir perdent en aquest joc poc subtil d’imitacions. La resta de personatges són plans i estereotipats. La química entre els actors protagonistes és inexistent i la manera com es força a construir una tensió sexual entre tots dos resulta fins i tot incomprensible. Els personatges van per una banda i les intencions del guió per una altra. Els diàlegs són tòpics i algunes seqüències són tan inversemblants que més que generar emoció són ridícules. El guió de 1992 es delata com un trencaclosques molt senzill que intenta infructuosament que sembli complicat, amb una gestió nefasta dels obstacles i els conflictes. Si us ve de gust fer un exercici de nostàlgia norantera recupereu Seven, que aquest 2025 es compleixen trenta anys de la seva estrena, i no perdeu el temps amb homenatges tronats i vanitosos.

Després de vuit anys de batalla judicial, Brad Pitt i Angelina Jolie han arribat a un acord de divorci que posarà el punt final a un matrimoni de dos anys, per bé que la seva relació va durar més d'una dècada. Segons els advocats de Jolie, l'acord entre totes dues estrelles es va signar aquest dilluns. Va ser l'actriu qui va sol·licitar el divorci de Pitt el setembre del 2016 adduint diferències irreconciliables.

Nou gest d'Angelina Jolie que desescala el conflicte amb el seu exmarit, Brad Pitt. Aquest juliol, l'actriu va sorprendre instant públicament la seva antiga parella perquè posés "fi a la batalla" legal creuada per la propietat de les vinyes de la Provença. L'aleshores advocat de Brad Pitt va rebutjar la proposta i va titllar aquesta acció com una "expedició de pesca sensacionalista", però això no ha deturat la intèrpret de films com Maria per girar full en l'afer del seu divorci, instat ja fa vuit anys.

Fins no fa gaire, les previsions d’èxit més conservadores per a una pel·lícula protagonitzada per George Clooney i Brad Pitt l’haurien assenyalat com un dels blockbusters destacats de la temporada, amb possibilitats serioses de convertir-se en l’inici d’una franquícia milionària com la d’Ocean’s Eleven. El 2024, però, aquests caps de cartell no són garantia suficient perquè una plataforma d'estríming consideri adient estrenar en sales de cinema una de les seves produccions. La ironia de tot plegat és que la raó de ser de Wolfs és l’aura estel·lar dels seus actors, que ho fia tot al carisma i tira endavant amb un concepte elemental: construir una pel·lícula de col·legues (o buddy movie) amb dos personatges que es dediquen a una activitat forçosament solitària, la dels “solucionadors” que netegen, amaguen i eliminen els pecats dels poderosos. Una jornada laboral que es complica quan els professionals que encarnen Clooney i Pitt descobreixen que han rebut el mateix encàrrec i es veuen forçats a treballar junts per desfer-se d’un cadàver que potser no està tan mort com sembla. A partir d’aquí se succeeixen punts de gir i situacions que semblen haver-se donat per bones en el primer esborrany de guió, i la nostra mirada comença a escodrinyar la pantalla per intentar detectar una espurna de la química entre els protagonistes, com qui mira el cel amb l’esperança de veure el darrer fulgor d’una estrella.

Em té fascinada aquesta estafa en què algú es feia passar per Brad Pitt i contactava amb dones “vulnerables”, per demanar-los calés. Vulnerables, es veu, vol dir dones-cor-trencat, que publicaven frases de superació o soledat a Instagram o Facebook. En Brad hi entrava en contacte, s’enamorava d’elles i quan ja eren parella els demanava diners. Entenc que en les converses en algun moment o altre es critica l’ex, l’Angelina Jolie, aquesta bruixa sense cap gràcia.

Ha arribat el setembre i, si bé per a molts dels famosos significa l'arribada de noves estrenes de cinema, els premis Emmy i la cita anual amb les desfilades de moda més importants de l'any, n'hi ha que tenen assumptes molt més terrenals. A George i Amal Clooney, Kylie Minogue, George Lucas i Mellody Hobson i Brad Pitt se'ls gira feina –o, com a mínim, als seus treballadors– amb l'arribada de la verema. Tots ells, des de fa pocs anys, han decidit comprar nombroses hectàrees de ceps del sud de França de les quals en treuen produccions amb etiqueta pròpia o el venen a marques de renom.

Ningú preveia que durant el Festival de Cinema de Venècia d'aquest cap de setmana Brad Pitt, gran protector de la seva intimitat i amb una guerra oberta contra la seva exdona Angelina Jolie, presentés en públic la seva nova parella, Inés de Ramón. Malgrat que la seva relació havia transcendit en les escasses vegades que els fotògrafs els van enganxar el 2022, fins ara cap de les dues parts s'havia pronunciat al respecte. Però el canvi de rumb en la visibilitat de la relació ha permès centrar l'atenció en De Ramón, una empresària nord-americana d'origen espanyol que ja havia sigut parella d'un altre actor conegut.

Brad Pitt ha tingut moltes coses a celebrar aquest cap de setmana a Venècia. En l'àmbit professional, l'aclamat actor ha tornat a la Mostra per estrenar la seva última pel·lícula, Wolfs, de Jon Watts. Precisament, va ser la tossuderia del director de cinema i als malabarismes pressupostaris que va haver de fer l'equip de producció el que van permetre a Pitt endur-se una alegria més: rodar un altre film amb el seu gran amic, George Clooney, amb qui des de feia 16 anys no desfilava per la catifa vermella de la ciutat dels canals. Però més enllà de les dues fites cinematogràfiques, ha estat la formalització de la relació de l'oscaritzat amb Inés de Ramón el que ha captat l'atenció de les càmeres i els assistents al festival.