“Per a mi El Tatano és un record divertit i màgic de la meva infància. Vaig passar molts moments en família compartint receptes, manualitats, imaginació, lectures i moltes rialles”, diu el Xavier, d’Alella, que ara té 23 anys. “Roser, ja ha arribat El Tatano! Quines corregudes hi havia quan sentia aquesta frase! No hi havia prou mans per trencar el plàstic que embolicava la revista i posar-me a llegir en Pere Sense Por”, recorda la Roser Maria, de Ferreries, de 25 anys. “El Tatano em va fer connectar amb el món de la lectura. Els meus germans grans llegien el Cavall Fort i jo els imitava llegint El Tatano”, assegura el Martí, de Maçaners, que té 24 anys. Tots tres ho expliquen al número 241 de l’emblemàtica capçalera, que està d’aniversari: celebra els seus vint anys de vida als quioscos. I com ells, tot un seguit de tataners que han crescut amb les històries d’en Pere Sense Por, de la Rita Pinyada i del Nono i la Petúnia, entre molts altres, comparteixen com els va marcar el fet de ser-ne lectors durant la infància i els bons records que en mantenen.

Una de cada tres criatures viuen en famílies pobres. És per aquests 470.000 menors que la Generalitat planteja reformar l'actual sistema de prestacions per tal d'augmentar el nombre de famílies que reben ajuts fins a cobrir el 44% de la població infantil. L'objectiu és reduir la taxa de pobresa infantil, "almenys" per equiparar Catalunya a la mitjana de la Unió Europea, segons ha afirmat el president de la Generalitat, Salvador Illa, durant la presentació aquest dilluns d'un pla que va formular ara fa un any l'executiu presidit per Pere Aragonès. Per a aquest any el Govern hi destinarà uns 700 milions d'euros.

Quan el departament d’Educació i Formació Professional va llançar el Programa Sensei –programa temporal de residència inicial docent en centres educatius, més conegut com el MIR per a mestres i professors–, a l’equip directiu i les coordinadores de l’Escola Migdia de Girona els va semblar una oportunitat per a tota la comunitat educativa. Van proposar-ho al claustre i tothom va estar-hi d’acord. “Ara estem al segon any d’aquest pla pilot i estem encantades”, afirma l’actual directora, Marta Massó, que llavors era cap d’estudis. El programa és una prova pilot de dos cursos, que va iniciar-se el 2023-24 i acabarà aquest curs, i que combina mitja jornada de docència i mitja de formació amb l'objectiu d'implantar en el futur una mena de MIR (similar al dels metges) però orientat a mestres i professors.

Quan comencen el curs, els infants de primer de primària de l’escola Turó del Cargol de Barcelona s’han de familiaritzar amb una novetat, l’agenda escolar, que va i torna cada dia del centre a casa a les seves motxilles. És, a més, una agenda especial, que elaboren conjuntament vuit escoles del districte de Gràcia. Cada any, entre totes escullen un tema que cadascuna treballa internament. D’aquesta feina n’acaben sortint uns textos i dibuixos, fets per alumnes, que es reparteixen pels diferents mesos i setmanes de l’agenda i que, per tant, després poden veure els infants de tots els centres implicats.

Quan tenia 9 anys, l’Ian va patir un còlic nefrític, una obstrucció de la via urinària que li impedia fer pipí amb normalitat i li provocava molt dolor. Havia nascut amb una malformació que no li van detectar. Tot i que mai no havia mostrat senyals, l’orina s’acumulava al ronyó i era necessari operar-lo per preservar l’òrgan. Inicialment, es va optar per una cirurgia convencional amb laparoscòpia –una operació amb petites incisions a l’abdomen–, però l’operació es va complicar i l’Ian va continuar amb molèsties. Calia tornar-lo a operar i, aquest segon cop, es va optar per l’Hospital Vall d’Hebron, l’únic centre de l’Estat que disposa d’un programa de cirurgia robòtica urològica per a infants.

Des del “Mi mamá me mima” —la típica frase que feien repetir als infants per iniciar-los en la lectura fa més de cinquanta anys— fins a l’actualitat, els mètodes i els recursos per aprendre a llegir han anat variant. Però ¿és un ensenyament homogeni el que hi ha ara? Segons explica Montserrat Fons, professora del departament de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat de Barcelona (UB), abans es parlava de mètode analític (reconeixement lletra-so) o de mètode global (reconeixement de la paraula). Però ara, en ple segle XXI, apunta a dues visions: una diu que primer s’ha d’ensenyar a llegir per components: consciència fonològica, relació so i grafia, traç de les lletres, etc., amb la concepció que s’aprenen separadament i que, després, els infants ja els ajuntaran. L’altra, però, reconeix que llegir i escriure és complex i que hi ha aspectes cognitius que no van sols, sinó que es relacionen amb altres de socials i afectius. “Si llegir, fonamentalment, és comprendre, no entenem que hi hagi, des d’aquesta perspectiva, cap recurs, tècnica o activitat en què s’aïllin els elements. Sempre hi ha una activitat comunicativa, comprensiva i significativa que ens fa entendre com es llegeix i com s’escriu”.

Una de les grans notícies d'aquest estiu és que els de Filmin han decidit fer-nos un regal: torna Pippi Langstrump!  El 17 de juny la plataforma va estrenar la sèrie que, inspirada en el llibre d’Astrid Lindgren, es va estrenar a la televisió l’any 1969. Com que Pippi i la sèrie (i també nosaltres) ja tenen una edat, Filmin n'ofereix una versió remasteritzada. Són els tretze episodis que integraven la sèrie original (només tretze i encara en parlem!), més dos llargmetratges, Pippi a l’illa de Taka Tuka i Pippi ho passa pipa, dividits en vuit episodis. Filmin va anunciar la tornada de Pippi amb una il·lustració minimalista: unes trenes pèl-roges. Quin greu que no es pugui sentir en català!

Donar fruita a les criatures pot convertir-se en tot un repte depenent de l'edat de l'infant i, sobretot, de la cultura gastronòmica de la llar. Els primers purés a base de pera, plàtan i poma solen ser bastant fàcils d'introduir, però aconseguir que continuïn menjant-ne peces de manera habitual segons van creixent no és tan senzill ni evident. Segons aconsellen pediatres com Carlos González, en la conquesta de l'hàbit de menjar fruita cal, com en tota l'educació gastronòmica infantil, no forçar mai ni obligar les criatures per no obtenir l'efecte oposat de rebuig. Tampoc caure en suborns ni amenaces perquè el nen "sap molt bé què necessita".

Més dades han confirmat, aquesta setmana, el que molts professors i experts ja alertaven: el tancament de les escoles i les restriccions de la pandèmia han tingut un efecte negatiu directe sobre l'aprenentatge dels alumnes. Les limitacions durant aquell període han provocat la caiguda més important dels últims anys en l'aprenentatge, sobretot de matemàtiques i anglès i també –tot i que en menor mesura– de català. I això ja passa a tots els nivells, tant a primària com a secundària, tal com constaten els resultats de les proves de competències bàsiques a 6è i a 4t d'ESO.

"Gairebé quasi cap nen, però tampoc cap adult, porta un calçat correcte". L'afirmació és de la podòloga Neus Moya, que aprofita la xarxa social d'Instagram per fer pedagogia de com ha de ser un calçat respectuós. Els motius d'aquests errors són diversos: des de la dificultat de trobar aquest tipus de calçat en botigues convencionals fins al desconeixement de les característiques que ha de complir unes sabates ja siguin per a un infant o per a un adult. "Sabem com ha de ser una alimentació saludable, però no un calçat respectuós", apunta.

A les imatges es veuen centenars de dones esperant per entrar a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on han estat convocades perquè se'ls adjudiqués una plaça de tècnica especialista d'educació infantil (TEEI), un col·lectiu eminentment femení. Les afectades denuncien el "caos", el "menyspreu" i la "improvisació" del departament d'Educació, que les ha citat amb menys de 24 hores d'antelació i quan falta menys d'una setmana per començar l'escola.

La meva filla comença I3 aquest curs. Com hem de gestionar el període d'adaptació? ¿És necessari si ja ha anat a l'escola bressol?

El sostre de vidre del còmic per a joves comença a trencar-se. Des del 2018 els premis del Comic Barcelona inclouen una categoria dedicada al còmic infantil i juvenil –limitada als autors espanyols–, però aquest any dos títols juvenils han irromput en la categoria dels grans: Snapdragon (Astronave) i Giant days (Fandogamia) estaven nominades a millor obra estrangera. El premi se l'ha endut finalment Piel de hombre (Norma), però les dues nominacions són testimoni de la puixança del còmic per a joves entre els professionals que voten els premis.

Gairebé tothom és al balcó o bé mirant per la finestra, gaudint de l’espectacle de la festa de Sant Jordi al carrer, observant una camioneta plena de roses –un noi les porta a la botiga de flors– i, esclar, una parada de llibres. És el dibuix de la portada d’El gran llibre de Sant Jordi, una publicació de gran format, de cartró, adreçada als infants i amb dibuixos de Roser Calafell.

“A les golfes de l’Arnau avui hi ha un gran sarau. Ha arribat el Carnaval, que és temps de fer l’animal. El Patufet i els seus amics, per passar uns moments bonics, s’emproven una disfressa que convida a fer fressa”. Així comença Ens disfressem per carnaval, un llibre adreçat als infants, escrit per Roger Roig i il·lustrat per Hugo Prades. Un dels protagonistes d’Ens disfressem per carnaval, que ofereix l’ARA, és el Patufet, que, amb el seu grup d’amics, gaudeix de la festa... fins que arriba la Vella Quaresma i els diu: “S’ha acabat tanta rucada. Per enguany ja en tenim prou, Carnestoltes, d’enrenou”.

“En un pim-pam el barbut s’ha plantat al menjador! Treu el regal de la saca, el deixa a prop de l’avet i abandona aquella casa sense fer gens de remor!” Aquest és un fragment del llibre infantil Pare Noel, il·lustrat per Roser Calafell, i escrit per Carles Sala i Vila, que ofereix aquests dies l’ARA.

“Paf era un drac màgic que vivia al fons del mar. Però sol s’avorria molt i sortia a jugar. Hi havia un nen petit que se l’estimava molt...” Coneixes aquesta cançó? En saps la melodia? Sabries continuar-la? És un dels temes del CD Adeu, Paf, del grup de música folk Falsterbo, fundat fa més de 50 anys, que diu adeu als escenaris amb aquest disc i una gira que durà a terme l’any vinent per tot Catalunya. En la interpretació d’aquesta mítica cançó infantil, que sens dubte continuarà formant part del repertori popular, hi participen Andrea Motis i Ramon Mirabet –que també canta una altra cançó de les onze que inclou el CD: Postes de sol per algú.

"«L’escanyatis» és el tió més prim que hi ha. Sembla impossible que de dins del seu tronc en pugui sortir alguna cosa més gran que una moneda de xocolata. Solem trobar-lo en zones baixes en boscos propers a camps d’ametllers i d’oliveres. La seva forma de tronc més aviat prim l’ajuda a camuflar-se entre les branques d’algun d’aquests arbres. S’ha d’anar amb compte: és tan prim que en alguna casa on ha anat a passar el Nadal han confós el tió «escanyatis» mateix amb el bastó de fer-lo cagar”. Aquest és un dels fragments de la Guia de tions de Catalunya. És un llibre de gran format, escrit per Ton Lloret Ortínez, en què les il·lustracions, realitzades per Martí Carrancho Rico, tenen un gran protagonisme.

“–Nenes, ho sento. Sense dot, pocs homes voldran casar-se amb vosaltres. –Però, pare, no cal fer-ne un drama. –I tant que sí! És una desgràcia molt grossa. Haureu de treballar o... jo què sé! –I per què treballar és una desgràcia per a una dona? Jo buscaré una feina que m’agradi. El meu pare no era conscient del regal que el destí acabava de fer-me. Per fi podria ser el que jo volgués!”. Aquest és un petit fragment del llibre Simone de Beauvoir, explicat per ella mateixa –l’escrit empra la primera persona–. Es tracta d’un acurat i amè retrat de qui va ser gran defensora del feminisme. Escrit per Cristina Sánchez Muñoz, i publicat per l’editorial Shackleton Books, l’ofereix aquests dies l’ARA amb motiu del Dia Internacional dels Drets Humans, que s’escau el 10 de desembre.

“Si no es va acabar de construir a temps va ser, en part, per culpa meva. Tornava bojos els ajudants. En lloc de dibuixar-los plànols amb el que havien de fer, construïa maquetes de carbó o guix. De vegades fins i tot m’empescava models complicats, fets amb cordes i corrioles, que s’havien de mirar a través d’un mirall”. És el mateix Antoni Gaudí qui “explica” com va projectar la Sagrada Família, la seva obra més ambiciosa (“Li vaig dedicar mitja vida. Vaig estar més de trenta anys treballant-hi”), al llibre Antoni Gaudí, publicat per l’editorial Shackleton Books, que ofereix l’ARA. L’arquitecte hi dona a conèixer també la seva manera de pensar: “A molta gent les coses noves els espanten. Prefereixen que tot segueixi igual, sense canvis. Si tots penséssim així, mai hi hauria res de diferent”.