Vivim en un temps en què sovint es valora la qualitat d'un llibre en funció de les opcions d'adaptabilitat a un format audiovisual que té, o sabem de les històries a través de les pel·lícules o sèries que se n'han fet. És el que em passava amb Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley, que coneixia per la seva primera adaptació al cinema el 1931, amb l'actor Boris Karloff donant vida a la criatura, o per la divertidíssima versió que en van fer Gene Wilder i Mel Brooks, l'any 1974. Com que enguany ha estat el director Guillermo del Toro que ha estrenat una nova adaptació de la història del científic que dona vida a un monstre a partir d'enganxar traspassats, he decidit, a la fi, llegir la història original de Mary Shelley i discernir, amb criteri propi, si m'agrada més el llibre o la pel·lícula (haig d'investigar si el Morgan Freeman del senyor Noriguis ja ha patentat aquesta frase; segur que sí).

Aristòtil deia que Plató era el seu amic, però que més amiga era la veritat. Jo no ho veig gens clar, perquè els amics responen, la veritat, no. En aquesta vida nostra, tan fràgil, comptar amb un amic és comptar amb algú que roman al teu costat quan t'equivoques i que, coneixent tots i cadascun dels teus defectes, es queda amb tu. Si em truca un amic, responc. Si, per exemple, Carme Fenoll m’invita a parlar de la importància de la lectura a Almenar, hi vaig; i si vol que debati sobre el mite de Frankenstein a la UPC amb Elia Barceló, autora d'L'efecte Frankenstein, “lo dejo todo”.

He llegit el llibre de l’escriptora argentina Esther Cross titulat La mujer que escribió Frankenstein. Esperava trobar-hi una biografia de Mary Shelley, inclòs el conegut episodi de les vacances compartides amb el seu marit, el poeta Shelley, Lord Byron i el doctor Polidori. Segons s’ha explicat mantes vegades, aquell estiu suís va ser molt plujós i els amics passaven els vespres explicant històries de por, fins que van jugar a escriure’n una cadascú, a veure quina els provocava més basarda. Mary Shelley, amb dinou anys, va escriure Frankenstein, que esdevindria un clàssic de la literatura universal.

La novel·la Frankenstein, que Mary Shelley va publicar per primera vegada el 1818, s'ha convertit en un dels clàssics indiscutibles del gènere gòtic, juntament amb Dràcula de Bram Stoker i Melmoth the wanderer, de Charles Robert Maturin. Dos segles després d'haver-se publicat, la història d'amor i terror s'ha convertit, a més, en l'obra escrita per una dona per la qual s'han pagat més diners. Segons avança The Guardian, en una subhasta organitzada a Christie's s'han arribat a pagar més de 950.000 euros per la primera edició, de la qual es va fer un tiratge de només 500 exemplars. "L'edició del 1818 és increïblement fràgil i en queden molt pocs exemplars. Aquest, que està en molt bones condicions, el converteix en un objecte altament cobejat pels col·leccionistes", explica la casa de subhastes en un comunicat.

L’editorial Comanegra tanca el seu projecte commemoratiu del segon centenari del Frankenstein de Mary Shelley amb aquesta novel·la de Miquel de Palol, que ha estat precedida per les de Julià de Jòdar, Susanna Rafart, Ada Castells, Jordi Coca, Mar Bosch i Oliveras i Núria Cadenes. Recordem que cada novel·la de la sèrie és independent de les altres, però que totes tenen en comú algun lligam més o menys visible amb el mite frankensteinià i que totes transcorren a Barcelona en un any determinat entre el 1818 (any de publicació de la novel·la de Shelley) i el 2018, que és la data en què se situa Angèlica i Rafel.

La història és prou coneguda: el 15 de juny de 1816, a la Vil·la Diodati, a prop de Ginebra, Suïssa, quatre escriptors de moralitat poc convencional s’enfrontaren a la juguesca proposada per un d’ells, Lord Byron: “Cadascun de nosaltres escriurà una història de fantasmes”. Un d’ells, el doctor John W. Polidori, acabaria escrivint El vampir ; el poeta P.B. Shelley, el Prometeu alliberat ; la història de Byron acabaria sent un fragment de Mazeppa, i l’única dona que hi havia entre ells, Mary Godwin -que després es convertiria en Mary Shelley-, produiria l’obra més immortal que es va concebre allà, un clàssic que encara avui es recorda, es llegeix, es versiona, i que ha estat una de les obres més fructíferes de la literatura fantàstica: Frankenstein o El modern Prometeu. Mary tenia aleshores 19 anys, i quan es va publicar, el 1918, en tenia 21. No va ser una inspiració divina (ni del Creador ni de Shelley).

La vida no continua, la vida s’acaba sense demanar permís

“Jo havia treballat molt dur durant prop de dos anys amb l’únic propòsit d’infondre vida a un cos inanimat. M’havia privat de descans i de salut. Ho havia desitjat amb un ardor que excedia de molt la moderació. Però ara que havia acabat, la bellesa del somni s’esvaïa i l’horror i la repugnància m’omplien el cor. Incapaç de suportar l’aspecte de l’ésser que havia creat, vaig sortir corrents de l’habitació i vaig estar una bona estona caminant per la meva cambra, sense poder tranquil·litzar la meva ment per dormir”.

]]>

‘Frankenstein’, Teatre Nacional, 15 de febrer

]]>

Han passat 200 anys des que l’escriptora Mary Shelley (Londres, 1797-1851) va dotar de vida literària el monstre de Frankenstein. El naixement de la criatura era, aparentment, fruit de les circumstàncies: Shelley va construir la història de l’ésser terrorífic i el seu creador una freda nit d’estiu del 1816 a la riba del llac Ginebra, com a resposta al desafiament de Lord Byron a un grup d’amics perquè inventessin relats de fantasmes. Amb només 18 anys, l’escriptora acabava de crear un dels mites moderns més poderosos de la literatura.

]]> L’ésser humà, en els pocs moments de lucidesa que pugui tenir, s’adona de la pròpia veritat, de la pròpia petitesa i, sobretot, de la impossibilitat de posar-hi remei. La literatura té com un dels principals sentits el fet de vehicular aquesta angoixa existencial i alleujar-la mitjançant l’engany i la il·lusió. Unes vegades amb més art i d’altres amb menys. N’hi ha que llegim i n’hi ha d’altres que preguen, però tot ve a ser el mateix. En aquest sentit s’acosten un parell d’aniversaris que ens arriben al fons del cor perquè transmeten aquesta necessitat de superar la carcassa humana, tan feble, tan fungible. Tots dos ens remeten a personatges populars que, per vies diferents, ens han fet creure en la possibilitat d’escapar: Superman i Frankenstein. Superman, amb els seus calçotets vermells per damunt dels pantalons, farà vuitanta anys l’any que ve. Té els superpoders que tots voldríem tenir per fugir al nostre fat ineluctable, però va ser creat amb un taló d’Aquil·les, la kryptonita, que el desarma, l’afebleix… i l’humanitza. Frankenstein el 2018 complirà dos-cents anys de la seva publicació. Romàntica i terrible, gairebé actual, explora per una altra banda la possibilitat de l’home d’esdevenir Déu: superem la mort, creant la vida. Declarem Déu obsolet. Estarem pendents d’aquests aniversaris!

]]>

350 curtmetratges passaran a partir del dijous 6 de març pel Festival Internacional de Curtmetratges i Animació de Barcelona, el Mecal.Un dels plats forts del festival serà l'homenatge al llegendari cineasta de la Nouvell Vague Jacques Demy, de qui es projectaran quatre curtmetratges. També s'homenatjarà un dels grans personatges de terror: Frankenstein, i es projectarà el curt 'Frankenweenie' de Tim Burton i una selecció de documentals sobre el monstre de Frankenstein.

]]>

Per si no n'hi havia prou amb l'última onada de films de vampirs i zombis, Hollywood està decidit a recuperar un dels monstres més clàssics de la seva història: Frankenstein, el personatge creat per l'escriptora romàntica Mary Shelley el 1818 a Frankenstein o el modern Prometeu, protagonista del clàssic de la Universal dirigit per James Whale el 1931.

]]>