Sovint als economistes se’ns demana que opinem sobre què preveiem que passarà a l’economia, especialment a la vista dels esdeveniments que estem vivint. Per la meva part, acostumo a contestar que la resposta correcta és que no en tinc ni idea, però que per cortesia amb qui demana puc anticipar, més des de l’experiència que del coneixement cert, que... No faré acudits sobre previsions d’economistes, però en descàrrec nostre remarcaré la complexitat d'un moment en què la geopolítica és la causant de les incerteses, en què el que intervé és un conjunt de factors interdependents i, més encara, moguts pel personatge que avui dirigeix la Casa Blanca. Aquest marc geopolític té com a pronòstic més d’una sola variable econòmica, a la qual se li pot associar un element de risc. I quan els riscos són encadenats, la probabilitat de cada pronòstic, que obtenim amb una multiplicació per un valor inferior a 1, esdevé molt baixa. Tot depèn de tot! De manera que malgrat que avui tenim, a diferència del passat, millors utillatges de previsió i més instruments de reacció que mai, aquelles situacions, cada cop més complexes i interconnectades, són més difícils d’anticipar. Cau la xarxa de seguretat, es trenca la logística o el transport de mercaderies, es perd la cadena de valor i tot alhora es paralitza.

Unes 3.000 famílies catalanes estan pendents que els assignin un habitatge social, però la gran demanda i la poca oferta disponible de pisos a disposició d'entitats i administració fa que les llistes d'espera no parin de créixer malgrat que els usuaris compleixen els requisits i han rebut una resolució favorable. Mentre no arriba aquesta solució, la majoria de famílies sobreviuen en un relloguer o fins i tot en hostals socials.

Fa uns dies, en la presentació de la Nota d’Economia de la Generalitat dedicada a la prosperitat compartida, l’economista Branko Milanovic va recordar una idea que ajuda a entendre moltes de les tensions polítiques que vivim a Occident. Fa anys que parlem de polarització, de desconfiança en les institucions o de crisi de les democràcies liberals. Però sovint ens costa connectar aquests fenòmens amb els canvis econòmics que han marcat el món al llarg dels darrers anys.

El 10% més ric del planeta emet quasi el 50% de les emissions de CO₂ de tot el món. Però dins d'aquest grup, el 0,001% més rics (unes 80.000 persones superriques) són els que més han vist incrementar la seva riquesa en els últims anys i els que més mal estan fent al planeta. Això diu el periodista mediambiental francès Hervé Kempf, autor de Com els rics saquegen el planeta (Garbuix Books), un llibre en format còmic que analitza de forma amena i entenedora els motius i les sortides a les grans desigualtats globals que estan totalment vinculades a la crisi ecològica que patim.

Per molt que vulguem ignorar-ho, l’any comença fosc, políticament parlant. Trump capgira l'ordre global, i ens trobem davant un ràpid creixement de les opcions d’extrema dreta, molt amenaçadores i que, en aquest moment, semblen tenir una força imparable. Per als que som grans i hem viscut sota la dictadura, aquesta tendència és gairebé incomprensible, i és inevitable que ens preguntem com hem arribat fins aquí. 

Des del boom de la intel·ligència artificial (IA), els algoritmes pauten tot el que els usuaris veuen i senten als dispositius mòbils. De fet, l'algoritme no només es limita a fer recomanacions, sinó que també condiciona la publicitat que reben els usuaris per xarxes segons el seu nivell socioeconòmic i el seu gènere. Mitjançant la geolocalització o el tipus de mòbil que fan servir, la IA localitza els joves més vulnerables i els ofereix eines per aconseguir ingressos fàcils, ràpids i en molts casos fraudulents. Així ho demostra un estudi pioner de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que per primer cop observa com la publicitat personalitzada a TikTok o Instagram pot reforçar les desigualtats i els estereotips entre els joves.

En moltes llars les famílies han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes, i la situació precària de les feines i els ingressos insuficients sovint generen renúncies quotidianes. Una de les principals retallades es dona en el cistell de la compra: sis de cada deu habitants reconeixen haver abaratit la despesa en menjar optant per productes en oferta o reduint el consum de carn, peix o fruita. Així ho demostra Vivir la desigualdad 2025, l'informe publicat aquest dimarts per Oxfam Intermón sobre les desigualtats a Espanya.

Dimecres passat, 10 de setembre, a Europa els ulls estaven posats en França. Després de l’expectació que va despertar l’anunci de mobilitzacions sota el lema “Bloquegem-ho tot”, quin balanç se’n pot fer? En resum, podríem dir que el moviment no va tenir l’èxit que desitjaven els que el van convocar, ja que no va aconseguir aturar el país: hi va haver retards en el transport públic, però la massiva i contundent intervenció policial va impedir que es tallessin grans eixos, com era la intenció dels manifestants.

La gran majoria de la població metropolitana de Barcelona (88,65%) viu en zones on l’oferta alimentària principal són productes ultraprocessats i amb escassa presència d’opcions fresques o saludables. Així ho alerta l’estudi presentat aquest dijous per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) sobre els entorns alimentaris als municipis que conformen la Gran Barcelona. L’informe constata una elevada desigualtat territorial i social en l’accés a l’alimentació.

Fa dies que Catalunya crema. L’asfalt bull a les ciutats, els pisos s’ofeguen als barris més densos i en molts pobles l’ombra és un luxe escàs. L’onada de calor no dona treva, freguem temperatures rècord dia rere dia. Però no tothom la viu igual. Per a alguns, és una molèstia; per a d’altres, una amenaça. 

Barcelona fa un nou pas per combatre les desigualtats i reforçar la cohesió social amb el llançament del Pla de Barris 2025-2028. Aquesta iniciativa, consolidada com una política pública estructural de la ciutat, invertirà fins a 300 milions d’euros en projectes que milloraran la qualitat de vida de 438.000 persones —el 26% de la població barcelonina— en 27 barris dels 7 districtes de Barcelona. L’objectiu d’aquesta nova edició del Pla de Barris és reduir les desigualtats socials i territorials amb una intervenció profunda, innovant en polítiques públiques, treballant amb el veïnat i comprometent-se amb el futur a partir de projectes transformadors. Posa el focus en els perfils prioritaris: els adolescents, amb programes per reforçar vincles i fer front a les malalties mentals, les dones, a partir d'espais de socialització i suport, les persones grans, amb xarxes de suport per combatre la soledat i millores en l'accessibilitat, i les persones migrades, amb xarxes de suport i estratègies d'inclusió. El projecte se centra en l'educació i la cultura, l'espai públic i l'accessibilitat, i l'habitatge i la rehabilitació; tres àmbits estratègics per fer el barri més inclusiu i accessible.

Els ingressos del 20% dels catalans que més guanyen multipliquen gairebé per cinc (per 4,6, exactament) els del 20% de la població que menys guanyen. Aquesta diferència mostra la desigualtat social a Catalunya, una bretxa que des de fa una dècada es manté en percentatges semblants. Si bé és cert que hi ha una lleugera millora a partir de la pandèmia, la taxa de pobresa està clavada en el 25% de la població. Encara és més alta entre els menors de 18 anys, que arriba al 34%, i molt més entre la població immigrada, en què s'enfila fins al 45%.

Avui dia és difícil concebre una escola sense menjador, sobretot en entorns urbans. L’espai de migdia és fonamental perquè les famílies puguin conciliar els horaris laborals amb l'escolar de l’alumnat. Per a moltes famílies és gairebé una necessitat. A més, el menjador escolar és un espai que contribueix a garantir una alimentació sana i equilibrada per als alumnes escolaritzats. No obstant això, no forma part de l’horari lectiu i tampoc cap normativa obliga que formi part del projecte educatiu del centre.

El somni americà estipula que qualsevol persona que arribi als Estats Units es pot fer rica només amb el seu esforç i el seu enginy. Els alts càrrecs de la Unió Europea presumeixen d'haver construït un "jardí" –en paraules de l'ex alt representant de la UE, Josep Borrell– de pau i prosperitat on tothom se'n pot sortir gràcies al dinamisme de la societat i una extensa xarxa d'ajudes socials públiques. Així, tant a Europa com als EUA passar d'un entorn desafavorit a una vida digna és factible.

Com és que en 40 anys ni a Espanya ni a Catalunya s’ha plantejat el debat d’una prestació per criança? La pregunta l’ha plantejat el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, per a qui és imprescindible crear una ajuda per a la infància per lluitar contra la pobresa infantil. De fet, Espanya és un dels set estats de la Unió Europea que no té aquest tipus de prestacions, malgrat que s’ha confirmat com una de les grans eines per retallar les desigualtats socials independentment de la riquesa de l’estat. Polònia i Eslovènia han estat dels últims socis comunitaris que hi han apostat i, segons Unicef, les taxes de pobresa infantil s’han reduït en un 38%, mentre que a Catalunya les últimes dades acusen un estancament en el 33% de les criatures en la pobresa. Per a Campuzano, la Generalitat no té capacitat pressupostària per tirar endavant una iniciativa que ha xifrat en uns 1.300 milions d’euros, però “Espanya sí que ho pot fer perquè no és menys pobre que Polònia”, ha emfatitzat. 

Quin és l'impacte de la desigualtat en la societat catalana? Com afecta la vida de milers de persones no tenir una feina digna o no tenir un habitatge segur? Oxfam Intermón, amb la col·laboració del diari ARA, organitza una jornada de debat amb testimonis i experts dimecres que ve, 28 de febrer, al Raval. Sota el títol Viure la desigualtat, la cita és a les 18.30 h al petit teatre noucentista –un espai restaurat i desconegut del gran públic– de l'Institut Miquel Tarradell. L'entrada és gratuïta, però l'aforament està limitat a 100 persones i cal inscripció prèvia.

És habitual que els museus obrin la porta a obres artístiques que reflexionen o denuncien la pobresa. Però sorprèn, per inusual, que accedeixin a una exposició pensada i dissenyada des del sector social, que està en la primera línia d’atenció del 25% dels catalans en situació de pobresa. Això és el que fa La llar de les absències, l’exhibició itinerant muntada per la federació d’entitats d’acció social (ECAS), que es quedarà aquest cap de setmana al Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al Raval de Barcelona. “Ens agrada quedar-nos fora, al marge, per coherència amb l’exclusió social”, apunta la coordinadora de l’exposició, Paula Cusí.

He anat al cinema a veure La societat de la neu i, com tanta gent, m’he enderiat amb la història de la tragèdia dels Andes, he buscat els testimonis dels supervivents i he reflexionat sobre les grans qüestions que proposa la pel·lícula de Bayona: l’antropofàgia, la fe, l’amistat. I tot això ho he tornat a fer per tercera vegada, després de la lectura del llibre ¡Viven! a finals dels setanta i d’haver vist la pel·lícula homònima vint anys després.

Acabada d’arribar a Barcelona després d’una estada de tres mesos en una universitat estatunidenca, em trobo amb el cor encongit, amb una barreja d’indignació i d’impotència. L’any passat vaig rebre una invitació per part de la institució catalana encarregada de la difusió de la cultura catalana a l’estranger, a través de la qual se’m convidava a ocupar una càtedra de professora visitant en aquesta universitat.

La fractura social que esquinça el Brasil, un dels països amb més desigualtat del planeta, alimenta un apartheid econòmic en el qual els infants en són cronològicament els primers protagonistes o víctimes depenent del cantó on els hagi tocat néixer. Un dels indicadors que exposen les dificultats financeres, estructurals o temporals, és haver de matricular els fills a l’escola pública, d’on en fuig tothom que té mínimament recursos.