Ningú hauria sigut capaç d’escriure la seva història. Un espia, un gigoló, un estafador, un farsant que va ser monarca d’Andorra l’any 1934, poc més d'una setmana. Si no existissin milers de documents que ho acrediten, la vida de Boris Skossyreff semblaria una ficció delirant, una novel·la d’espionatge escrita sota els efectes de la morfina en ple modernisme. Durant dotze dies de l’estiu del 1934, un estafador d’origen rus, amb vincles amb el règim nazi, es va proclamar rei d’Andorra i va situar el petit Principat pirinenc al centre de l’actualitat internacional.

L'escriptor, matemàtic i periodista francès Hervé Le Tellier (París, 1957) buscava una casa "natal", un lloc on pogués inventar unes arrels, a Montjòus, a prop de Dieulofet, a l'actual regió francesa d'Alvèrnia-Roine-Alps i es va topar amb un nom a la paret, André Chaix (1924-1944), que va morir lluitant amb els maquis contra els nazis. A partir de la recerca de la curta vida d'aquest jove francès, l'autor reflexiona sobre l'ascens del nazisme, però també fa un retrat força inquietant de la nostra societat. A El nom a la paret (Edicions 62/Seix Barral), traduït al català per Jordi Boixadós, l'editor i crític literari, guanyador del premi Goncourt 2020 amb L'anomalia (Edicions 62), parla de la solidaritat i la resistència, però també de la facilitat que tenim per convertir-nos en feixistes.

Es calcula que entre el 1943 i el 1945 més de 80.000 persones van travessar els Pirineus fugint del nazisme. La gent dels pobles fronterers que van arriscar la vida per ajudar aquests refugiats són el focus de Frontera, el drama que Judith Colell estrena aquest divendres als cinemes. Amb un repartiment molt sòlid liderat per Miki Esparbé, Maria Rodríguez Soto, Asier Etxeandia i Bruna Cusí, la pel·lícula representa, en certa manera, el retorn de Colell al cinema català després d’Elisa K (2010).

Josef Mengele (Günzburg, Alemanya, 1911 - Bertioga, Brasil, 1979) va ser un dels criminals més sàdics del règim nazi, conegut sobretot pels experiments amb infants a Auschwitz. Després de la derrota de Hitler, va aconseguir esquivar la justícia. Va fugir a l'Argentina, on el van rebre amb els braços oberts. Allà es va fer passar primer per Helmut Gregor, va fer de fuster i va entrar als cercles nazis, on va conèixer Hans-Ulrich Rudel, el pilot de Luftwaffe. Aquesta amistat li va ser de gran ajuda, perquè Rudel va crear la xarxa Kameradenwerk, que va donar aixopluc a molts nazis a Llatinoamèrica. De l'Argentina, Mengele va passar al Paraguai i d’allà al Brasil. En aquest últim país, qui més el va ajudar va ser Liselotte Bossert, una professora de primària d’origen austríac. La periodista brasilera Betina Anton va ser alumna de Bossert, i de gran, va buscar-la i li va fer preguntes sobre el criminal nazi. Va ser l’inici d’una investigació que la va portar a descobrir com va funcionar la xarxa que va amagar Mengele, fins i tot, després de mort. En parla al llibre Caçar Mengele. Com una xarxa va donar refugi a l'àngel de la mort, traduït per Sebastià Bennasar i publicat en català per Manifest i en castellà per Plataforma.

“Les persones condemnades a mort solien aprofitar les darreres hores per acomiadar-se dels éssers estimats”, assegura Floriane Azoulay, directora dels Arxius Arolsen. “El nostre mandat avui és trobar els destinataris de les cartes i els familiars per complir les darreres voluntats dels condemnats injustament a Stadelheim [la gran presó pública de Múnic, on els nazis van executar un miler de persones] i reparar aquest greuge històric. Això pot tenir una importància enorme per a les famílies”, afegeix.

És força difícil posar una xifra al saqueig nazi. El museu V&A de Londres conserva l’única còpia coneguda de l’inventari que va elaborar Goebbels de l’art confiscat pel règim nazi a institucions públiques d’Alemanya, principalment durant els anys 1937 i 1938. L’informe del ministre de propaganda del Reich inclou més de 16.000 obres, però si la llista s’amplia a altres països i es tenen en compte les dades d’investigacions posteriors, com les que va fer el Center for Art Law, amb el Nazi‑Looted Art Restitution Project, o la Claims Conference, en col·laboració amb el United States Holocaust Memorial Museum, la xifra supera les 650.000 obres d’art que o bé van ser robades o bé comprades a molt baix preu sota pressió.

La supervivent de més edat de l'Holocaust, Rose Girone, va morir a Nova York aquest dilluns als 113 anys. Girone vivia a Breslau, l'actual Wroclaw, a Polònia, l'any 1937 quan els nazis es van endur el seu marit al camp de concentració de Buchenwald. Aleshores ella estava embarassada de vuit mesos. Segons va explicar en entrevistes posteriors, va sentir com un agent li deia a un altre: "Emportem-nos també la dona", però l'altre li va respondre: "Està embarassada, deixem-la en pau".

Europa ha commemorat aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic en una sòbria i emotiva cerimònia en presència d'una cinquantena de supervivents i de diversos caps d'estat i de govern. Entre els assistents hi havia el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el rei Carles III del Regne Unit i els reis d'Espanya. Les grans absències de la cerimònia van ser el president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que van ser les tropes soviètiques les que van alliberar el camp i els jueus les principals víctimes de la barbàrie nazi. Putin no ha sigut convidat per la invasió a Ucraïna. Netanyahu, contra qui hi ha una ordre d'arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI), tampoc ha viatjat a Polònia.

“Per què la teva mare té un número de telèfon al braç?”. És la pregunta que la psicoterapeuta britànica Maya Lasker-Wallfisch ha hagut d'enfrontar en més d'una ocasió quan altres persones veien el número que li van tatuar al braç a la seva mare, supervivent de l'Holocaust, al camp de concentració d'Auschwitz. La seva mare, Anita Lasker-Wallfisch, de 99 anys, era violoncel·lista i va formar part de l'Orquestra de Dones d'Auschwitz. "Deia que els nazis no van poder destruir la música. Ho van intentar, però no van poder”, explicava a Berlín la psicoterapeuta, que s'ha especialitzat en el tractament del trauma transgeneracional, uns dies abans de la commemoració del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz.

Un cos al bosc. Una noia assassinada amb molta crueltat, i dipositada amb extrema cura sobre un llit de flors blanques i amb un borrissol de pèl de llop a l'espatlla, en un paratge perdut al nord-est d'Alemanya, a prop de la frontera amb Polònia. Una altra noia, l'Ingrid (Cloé Heinrich), que la descobreix mentre caça amb un arc. El recurs de l'aparició del cadàver d'una jove violentada que apareix per desencadenar una investigació que sacsejarà tota una comunitat es repeteix a la minisèrie Les llavors del mal. La singularitat en aquesta proposta és la idiosincràsia germànica que pren el crim. Les ferides que cobreixen el cos de la desconeguda no tarden a identificar-se com a runes, signes d'un antic alfabet germànic. Algú ha utilitzat el cos de la víctima per escriure-hi un missatge. Però què vol dir? I per què en aquesta escriptura?

El ministerio de la Guerra Sucia s’obre amb un cartell en què se’ns informa que el que veurem a continuació està basat en fets reals. I, en un sentit estricte, no menteix: el nou film de Guy Ritchie té el seu punt de partida en els documents de Winston Churchill desclassificats el 2016, en els quals es confirmava que, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre britànic va ordenar la creació d’un esquadró clandestí per dur a terme missions que no s’ajustaven als paràmetres de la diplomàcia internacional. El mateix Churchill apareix com un personatge, igual que Ian Fleming, que suposadament es va inspirar en el líder d’aquest escamot per modelar el seu James Bond.

"M’encanta Hitler. La gent com vosaltres seria morta avui en dia. Les vostres mares, els vostres avantpassats... haurien mort gasejats." Això és el que el dissenyador de moda John Galliano, greument perjudicat per l'alcohol i les drogues, va etzibar el 2011 a una parella en un restaurant. No era la primera vegada que baralles amb insults antisemites i proclames filonazis acompanyaven al creador gibraltareny. Galliano, finalment, va ser condemnat a pagar 6.000 euros, a més de les costes del judici. Però la conseqüència més dura va ser que el seu prestigi va precipitar-se i la casa Dior va acomiadar-lo com a director creatiu, després de 14 anys d’èxits, col·leccions emblemàtiques i d’elevar la imatge de la casa i el món de la moda fins a cotes poques vegades vistes. Però, sent indubtablement un dels millors creadors de moda de tots els temps, per què va acabar immers en unes situacions tan lamentables?

Ha mort Enric Marco. O potser hauríem de dir que es va morir Enric Marco, perquè la notícia l’expliquem avui, però el decés és de fa 635 dies, gairebé dos anys. L’home que es va inventar una vida de deportat al camp d’extermini nazi de Flossenbürg, un dels fabuladors més populars de Catalunya, es va morir el 21 de maig del 2022, als 101 anys, sense que (gairebé) ningú informés del seu traspàs.

La llibertat. Però quina llibertat? Ens arriba un altre llibre de Theodor Kallifatides amb el seu característic estil sentenciós, poètic i un punt sorneguer. De nou tornem a Grècia de la seva mà. Aquest cop som al poblet de Ialós, a Lacònia, al sud-est del Peloponès. El llogaret de la seva infància és ocupat pels nazis... És la primera part de la trilogia novel·lada que va consagrar aquest atípic autor grecosuec. Sí, el llibre va ser escrit en suec a principis dels anys 70 i ara l’ha traduït Carolina Moreno Tena, Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg). Pagesos i senyors: tots individualistes i alhora conformistes. El món rural que retrata està fet d’un fatalisme atàvic, orgullós, salvatge i tossut. Les ideologies (feixisme, socialisme) hi penetren superficialment, el que compta i roman és la família, la terra, el diner, el sentit tràgic de la vida. L’amor i l’odi. El dolor que només s’alleuja amb brutalitat.

Feia vuit anys dels atemptats terroristes perpetrats per Anders Breivik a Oslo i a l'illa d'Utøya quan Noruega es va veure sacsejada per un altre atac ultra. L'agost del 2019, Philip Manshaus, un jove de 21 anys, va assaltar la mesquita de Baerum, a pocs quilòmetres de la capital. Alguns dels assistents van aconseguir reduir-lo i van impedir així que ocasionés víctimes al temple. Hores abans, però, Manshaus havia assassinat la seva germanastra petita, d'origen xinès. A l'hora de planejar el crim, el terrorista es va inspirar en part en la massacre a les mesquites de Christchurch, a Nova Zelanda. I el seu perfil coincidia amb el d'un tipus d'extremista violent cada cop més habitual: el jove occidental adepte a la ideologia d'ultradreta i al supremacisme blanc que es radicalitza a través de fòrums d'internet.

¿Com una persona normal i corrent pot acabar donant suport a un règim que en una espiral de violència acaba sent responsable d’un genocidi? Milton Mayer (1908-1986) era un periodista jueu nord-americà que volia conèixer l’home nazi (no va parlar amb dones) per intentar entendre’l. El 1935 va viatjar a Alemanya per fer una entrevista a Adolf Hitler. No ho va aconseguir i va recórrer el territori alemany en ple nazisme: "Em vaig adonar que el nazisme era un moviment de masses, i no la tirania d’uns quants éssers diabòlics sobre milions de persones indefenses", va escriure. El 1951 va tornar a Alemanya amb la seva família i es va instal·lar en un petit poble. Es va fer amic de deu nazis, als quals dedica el llibre: Creían que eran libres. Los alemanes, 1933-1945, que es publica per primera vegada a l’estat espanyol de la mà de Gatopardo.

Miriam Cahn (Basilea, 1949), una artista suïssa feminista per a qui l'art és política, ha demanat que totes les seves obres siguin retirades del Museu d'Art (Kunsthaus) de Zuric, un dels més importants de Suïssa. Cahn, filla d'un matrimoni jueu que va fugir de la persecució nazi, ha dit que no vol continuar en aquest museu suís perquè recentment ha incorporat obres de la col·lecció privada d'Emil Georg Bührle (1890-1956). "Vull retirar totes les meves obres de la Kunsthaus, comprant-les al mateix preu al qual es van vendre originalment", ha assegurat l'artista, de 72 anys.

Irmgard Furcher, una dona de 96 anys que va ser secretària en un camp de concentració nazi, estava citada per ser jutjada a les deu del matí al tribunal d’Itzehoe, al nord d'Alemanya, acusada de complicitat en la mort de més d’11.000 persones. A primera hora, però, la nonagenària ha agafat un taxi des de la residència de gent gran on viu, i s’ha dirigit a l’estació de tren més pròxima, des d’on ha començat la seva fugida. Poc després que el tribunal informés de la seva desaparició i d'haver emès una ordre de captura, la dona ha sigut enxampada per la policia a Norderstedt, als afores d'Hamburg. Finalment, el judici se celebrarà el 19 d’octubre.

D’un temps ençà, la política a l’estat espanyol torna a semblar una impostura. L’interès dels ciutadans per la política sembla que es replegui. Es palpa als mitjans i també al carrer. Apagades les brases de les promeses del cicle anterior el bipartidisme ha mort, però la seva alternativa en forma de dues esquerres i dues dretes -ara que Ciutadans es dilueix- no es mou gaire dels marcs tradicionals pre 15-M. L’única cosa que l’agita sembla ser l’amenaça feixista.

El mes d’agost passat, en aquest mateix diari, vam publicar una sèrie de 32 articles sobre l’establiment del contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni 1943-1945, els anys finals de la Segona Guerra Mundial. En aquells articles ens basàvem en la recent desclassificació per part dels arxius militars francesos de 51 caixes que contenien més de 30.000 documents que aquell contraespionatge havia generat en les seves seus clandestines de Barcelona (TR 125) -la primera a Espanya- i Madrid (TR 200). D’aquella investigació n’han sortit publicats darrerament dos volums que apleguen gairebé 1.400 pàgines i on es fa un resum introductori sobre la creació, els objectius, la metodologia, el finançament, les xarxes, els membres i, sobretot, els resultats que van aconseguir aquells contraespies a partir de milers d’informes. El primer volum està dedicat al contraespionatge a Barcelona i la frontera, i el segon volum a Madrid i el Marroc, en especial a Tànger, una ciutat de gran importància geoestratègica tant per als aliats com per a les forces de l’Eix. Aquestes dues publicacions també hi incloïen 1.096 petites biografies d’informadors, espies i contraespies que treballaven pels serveis d’intel·ligència alemany (nazi), italià (feixista), espanyol (franquista) i japonès (l’imperial i el del Manxukuo), tant a Barcelona com a Madrid.