Faig avui un petit parèntesi en els meus articles d’economia. Dissabte al vespre, al Palau de la Música, es va estrenar l’espectacle sobre Maragall que he tingut el privilegi de compondre i que el diari ARA ha coproduït. Abans de tornar als meus temes habituals, sento que he de dir simplement gràcies. A tots.

Tornar a néixer després d’un accident: sembla un clixé, però no podem oblidar que sovint els clixés són veritats sedimentades. O, si més no, fòssils retòrics amb un pinyol de veritat al cor. Que l’hi diguin a l’economista i escriptor Fernando Trias de Bes, si no, que fa cosa d’un any i mig va patir un greu accident de trànsit que l’hauria pogut matar però del qual en va sortir renascut i creativament alliberat.

Fa un any i mig vaig patir un greu accident de cotxe en què gairebé perdo la vida. Era de nit. Anava cap a Sevilla. Una noia se’m va tirar a sobre a gran velocitat en una carretera de doble sentit. Vaig rebre diversos impactes i vaig acabar fora de la carretera, estavellat contra un mur.

"El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moïment general d'idees del món civilisat", comença l'article La independència de Catalunya, que Joan Maragall (1860-1911) va escriure el 1897, quan ja feia cinc anys que col·laborava al Diario de Barcelona, i que va restar inèdit fins dècades després de la mort del poeta. L'autor de La vaca cega sonava encara més contundent una mica més endavant del mateix text: "Hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta".

Cada any, des del 2011, any del centenari de la mort, es representa a la casa de l'escriptor, al barri barceloní de Sant Gervasi, l’obra teatral Maragall a casa, un monòleg firmat per Josep M. Jaumà a partir de textos del poeta. És ell qui parla, qui ens explica la seva vida –tretze fills i una mort prematura– i la seva obra, tan indestriables. Poesia i periodisme: un emotiu compendi ideal per penetrar en la intimitat de l’escriptor de "la paraula viva", l’intel·lectual modernista, veu de la consciència del catalanisme d'ordre, home de diàleg dins de la convulsa societat del seu temps –quan la lluita de classes no era un concepte teòric, sinó una realitat sagnant al carrer– i de diàleg també amb Espanya –la de la crisi del 1898.

Dilluns vaig anar a la Fundació Joan Brossa i, a la sortida, s'havia produït un fenomen estrany: no passava per les portes. Hi havia entrat sense problemes, però quan vaig voler deixar la sala m'havia eixamplat i em vaig haver de posar de costat per sortir-ne. Com que no era la primera vegada que em passava, no em vaig alarmar. Sabia que, aquesta vegada, la culpa havia estat de Joan Maragall.

De la ressenya –traducció pròpia– de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a El Día (23-XI-1921) sobre una conferència de Joan Estelrich (Felanitx, Mallorca, 1896 - París, 1958). És un dels textos que la professora Sílvia Coll-Vinent ha inclòs a Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950 (Destino, 2022), llibre sobre la relació entre Pla i Estelrich, periodistes en l’òrbita de Cambó, líder del catalanisme conservador. A finals del segle XIX tres intel·lectuals havien raonat sobre iberisme: Joaquim Pedro de Oliveria Martins (Lisboa, 1845-1894), Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936) i Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911).

En vida, Joan Maragall (1860-1911) no va assolir la popularitat de Jacint Verdaguer, però deunidó. Combinava una poesia accessible ("la paraula viva") amb l’exercici de veu de la consciència cívica i catalanista de la burgesia a través de la premsa (La ciutat del perdó, article sobre la Setmana Tràgica que s’ha fet famós tot i ser censurat per Prat de la Riba). Avui la gent el coneix pels recordatoris dels funerals ("Sia’m la mort una major naixença!"), per La vaca cega que es llegeix a l’escola ("Topant de cap en una i altra soca") i pels seus nets polítics, el Pasqual i l’Ernest. Als nostres clàssics els costa surar. Per a qui vulgui conèixer curiositats sobre la seva vida i obra, Lluís Quintana Trias ha reunit ara a Amics de l’ànima (PAM) un petit recull de cartes i escrits d’amics del poeta amb anècdotes i records.

"Joan Maragall és un dels puntals de la tradició catalana moderna: el pas de Verdaguer a la literatura del segle XX no hauria sigut possible sense una figura com la de l'autor de Visions & cants", recorda l'editor Jordi Cornudella, coincidint amb la publicació del primer volum de les Obres completes de Joan Maragall, que ha arribat a les llibreries després d'una llarga gestació.

Al nou Tirant lo Blanc, "actualitzat" per Màrius Serra i que Proa publicarà el 4 de novembre, "l'arnès" dels cavallers es transforma en "armadura", els "espills" són també "miralls", algú "virtuós" és descrit també com a "honest" i "digne", i un comportament "estrenu" esdevé "intrèpid". "Ha estat un repte majúscul i apassionant –ha admès Serra el mateix dia que Grup 62 feia balanç de la temporada–. Hi he treballat un dia cada setmana durant dos anys, però aquest 2020 hi vaig dedicar dues hores cada matí fins que la pandèmia em va permetre passar tot el dia amb el Tirant i acabar-lo".

És un fet que, des de fa aproximadament una dècada, l'interès del mercat anglosaxó per la literatura catalana ha anat creixent. Entre els llibres destacats que es poden llegir en anglès des de fa poc hi ha Incerta glòria, de Joan Sales; Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; Solitud, de Víctor Català, i El quadern gris, de Josep Pla. Fins ara, i tret de l'acord de Barcino amb Tamesis per publicar clàssics medievals en anglès, gràcies al qual s'ha traduït Llull, March, Muntaner i Eiximenis, no hi havia cap segell dedicat a la traducció de literatura catalana. Fum d'Estampa, que acaba de publicar els seus primers títols, és un projecte pioner i ambiciós, capitanejat per Doug Suttle, professor i traductor britànic.

Imaginem-nos que d’aquí uns anys un historiador vol escriure sobre com es van prendre les decisions polítiques a l’entorn del Procés. Fem-nos més preguntes. Quin paper va tenir Aznar en la invasió de l’Iraq? Què s’escrivien Felipe González i els presidents de les comunitats autònomes? Què es deien Leopoldo Calvo Sotelo i els líders sindicals? Ens podríem fer moltes més preguntes, però serà molt complicat trobar respostes als arxius púbics espanyols. El motiu és que no és gaire fàcil localitzar segons quins papers dels expresidents espanyols. Al final, moltes coses no les sabem fins que alguns d’aquests ex alts càrrecs decideixen publicar les seves memòries. Esclar que aleshores ells fan el triatge. “El problema de base és que no hi ha cap llei general estatal dels arxius”, lamenta Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya.

[...]

Junts per Catalunya i Esquerra Republicana continuen sense posar-se d’acord sobre com investir Puigdemont amb algun poder real, simbòlic o totes dues coses. A Esquerra impera la realpolitik de Carles Mundó i d’Oriol Junqueras, i a Junts per Catalunya insisteixen que tot el que sigui no investir el president sortint de les urnes és acotar el cap davant l’Estat, la qual cosa ens podria portar a la repetició d’eleccions. Com deia ahir Elsa Artadi a l’entrevista que li va fer l’Esther Vera no contemplen que Puigdemont hagi de ser, en cap cas, un president simbòlic. Les relacions entre les dues formacions són molt fredes, perquè cap de les dues vol donar un cop de puny públicament sobre la taula.

Tot un llibre que comenta un poema de 51 versos. I, per complicar-ho una mica més, fer-ho “de cinc amb cinc síl·labes i cesura al mig, / pla el primer ’mistiqui i el segon agut”. Aquest és el repte que es proposa Enric Casasses, reprenent i desplegant la conferència “dada a can Maragall el 26 de novembre del 2009”. Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall ‘Soleiada’ (Vitel·la, 2014) és un llibre doblement enlluernador perquè els versos de Casasses es deixen empeltar de la força fulgent (“prenyada de llum”) del text maragallià, que va ser publicat per primera vegada a la revista Pèl & Ploma el 13 de gener del 1900, i posteriorment inclòs, amb “pocs però bons canvis”, a Les disperses, llibre del 1904. En l’anàlisi de Casasses hi ha quatre fonts explícites que treuen el cap en passatges del text. La primera és el retrat que Josep Pla fa del poeta a Tres biografies, “diu que el gran misteri amb en Maragall / en les poesies, és el seu estat / d’ànim en escriure-les, que aquí rau la clau, / diu en Pla, de tota poesia ”). La segona, Josep Palau i Fabre, que en un dels assajos de Quaderns de l’alquimista afirma que Soleiada “presenta el punt àlgid de la tensió / maragalliana entre cristia- / nisme i paganisme”. Per a Àngel Carmona, Maragall escriu “tal com l’infant a qui se li revela de sobte aquest misteri terrible i fascinant de la vida”, i Casasses precisa que “en la paraula d’infant és on tot / reposa i culmina: infant, no innocent: / en estat de gràcia, que és prou diferent, / és més d’atrevir-se”. Finalment, de Víctor Català recorda la resposta per carta que li envia amb el poema Les roses franques. I Casasses relliga la pulsió de l’obra d’un i altre en dos versos: “Tots dos patien per la llibertat / com les passa magres bé que mai no mor”.

“Des de fa molts anys s’espera que el gran treball sobre Barcelona sigui en prosa narrativa. L’obsessió de la gran novel·la sobre la capital catalana segueix ben viva”, constata Sam Abrams, que a Odes a Barcelona (Ajuntament) ofereix el retrat de la ciutat a partir d’una quarantena de poemes –d’ambicions, tendències i estat d’ànim molt divers– datats entre l’any 1840 i el 2011.

En el marc de les activitats commemoratives dels 150 anys del naixement de poeta (10 d’octubre de 1860) i el primer centenari de la seva mort (20 de desembre de 1911), però sobretot com un deute acadèmic i un compromís civil pel que és i pel que representa la seva obra, la Universitat no podia deixar escapar l’ocasió que la celebració de l’Any Maragall oferia per promoure la trobada d’especialistes i estudiosos i posar al dia els estudis sobre Maragall per, d’aquesta manera, situar-lo amb major justesa dins la història contemporània i establir-ne noves vies d’anàlisi i de lectura per al present i per al futur.

p { margin-bottom: 0.21cm; } El poeta i assagista Joan Maragall va lluitar per la modernitat de la vida cultural catalana i per la regeneració de la vida política. Va dialogar amb Unamuno i va ser molt crític amb la burgesia, com es desprèn de l'exposició La paraula il·luminada, que des de dimecres es pot veure a la Biblioteca Nacional de Madrid, després del seu pas per Barcelona.