“Per a mi El Tatano és un record divertit i màgic de la meva infància. Vaig passar molts moments en família compartint receptes, manualitats, imaginació, lectures i moltes rialles”, diu el Xavier, d’Alella, que ara té 23 anys. “Roser, ja ha arribat El Tatano! Quines corregudes hi havia quan sentia aquesta frase! No hi havia prou mans per trencar el plàstic que embolicava la revista i posar-me a llegir en Pere Sense Por”, recorda la Roser Maria, de Ferreries, de 25 anys. “El Tatano em va fer connectar amb el món de la lectura. Els meus germans grans llegien el Cavall Fort i jo els imitava llegint El Tatano”, assegura el Martí, de Maçaners, que té 24 anys. Tots tres ho expliquen al número 241 de l’emblemàtica capçalera, que està d’aniversari: celebra els seus vint anys de vida als quioscos. I com ells, tot un seguit de tataners que han crescut amb les històries d’en Pere Sense Por, de la Rita Pinyada i del Nono i la Petúnia, entre molts altres, comparteixen com els va marcar el fet de ser-ne lectors durant la infància i els bons records que en mantenen.

Quan era petita un dels meus llibres preferits era L'illa dels dofins blaus, d'Scott O'Dell (publicat per La Galera, amb traducció de Josep Vallverdú i il·lustracions d'Isidre Monés), un llibre d'aventures que relata la història de la Won-a-pa-lei, una noia índia que viu en una illa de la costa de Califòrnia. Uns caçadors de llúdries exterminen la seva tribu i els supervivents són traslladats en un vaixell. El germà petit, en Ramo, queda a terra per accident. Quan ella se n'adona, es llença al mar i torna nedant per estar amb ell.

Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne: "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció; mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

Explicar un conte abans d’anar a dormir, inventar-se una història si el nen fa rebequeries a l’hora de menjar o entretenir-lo explicant-li tota mena de curiositats quan us trobeu en una sala d’espera, en un restaurant o a la parada del bus. Hi ha pares i mares que encara ho fan, però n’hi ha d’altres que prefereixen donar-los el telèfon mòbil o una tauleta perquè s’entretinguin sols. Quan les pantalles es converteixen en protagonistes, es perden determinats hàbits que fan que els membres de la família connectin i passin temps de qualitat de manera conjunta, com es pot fer, per exemple, a través de la lectura.

Producció + consum, informació + comunicació. Què hi ha més enllà d’aquestes dues abassegadores parelles de fet que ens tenen atrapats i ens imposen un ritme de vida frenètic? ¿Conservem res d’espiritual, de transcendent, els humans del segle XXI? ¿Hi ha cap possibilitat de bellesa silenciosa i no instrumental en les nostres vides?

Els meus fills no llegeixen i he intentat no ofuscar-m'hi. Sempre penso que hi haurà un dia o un llibre que els canviarà el xip i, de sobte, voldran llegir. Té raó la Maria Pombo quan ens va dir que hem d’assumir que hi ha gent a qui no li agrada llegir. Però il·lusa de mi m’havia empassat aquella llegenda del “si tu llegeixes, ells llegeixen” i per desgràcia a casa nostra aquest mantra no funciona. Si estenc la roba ningú surt al pati, si algú para taula doncs la para sol i si jo estic llegint una novel·la els meus fills miren una sèrie.

Aquesta influencer madrilenya que es diu María Pombo (no deu ser família de l’escriptor Álvaro Pombo) i que compta amb més de tres milions de seguidors, ha dit, a TikTok: "Crec que hem de començar a superar que hi ha gent a qui no li agrada llegir i que no sou millors perquè us agradi llegir". La frase venia a tomb, perquè va fer un vídeo de la seva “llibreria” (sic) on no s’hi veien llibres, com un seguidor li va fer notar.

Fa més de vint anys que Mireia Estapé acompanya persones en la lectura. Ho fa seguint un mètode concret: el de la lectura fàcil, que es dirigeix a persones amb dificultats per poder seguir un text estàndard, com poden ser persones amb discapacitat, gent gran o nouvinguts, la seva especialitat. Estapé explica que és una feina que s’ha de fer "amb el cor". Cal paciència, creativitat i empatia. "Has de saber transmetre que estudiar una llengua no és com estudiar història. És una altra cosa: és viure-la", diu.

El temps lliure i el descans dels dies d'estiu són una oportunitat ideal per enganxar els més petits a la lectura. A la platja, a la muntanya o a casa: qualsevol indret és bo per treure un llibre de la bossa i acabar aquell capítol que hem deixat a mitges. Segur que les famílies ja teniu a punt una pila de llibres recomanats. Ara Marta Gil, llibretera d'El Gat Pelut, fa una selecció d'alguns llibres per als infants i els joves de la casa.

Quan era petita, a la dècada del 1980, els meus pares em van enviar a una escola Waldorf a Anglaterra. En aquella època, l'escola desaconsellava als pares que permetessin als seus fills mirar massa la televisió i, en canvi, els deien que posessin l'èmfasi en la lectura, l'aprenentatge pràctic i el joc a l'aire lliure.

El text imprès s'ha convertit en un jeroglífic per a molts alumnes. Exigeix un gran esforç de concentració per a uns resultats que no es palesen immediatament. Els sembla una tasca àrdua tenir present la trama general mentre paren esment als petits detalls.

No us refieu, amics lectors, de les llistes de llibres per a l’estiu que proposen els diaris, amb l’excepció d’aquest: estan al servei de les editorials i de les llibreries, llocs en què —això pot passar perfectament— un podria no trobar cap edició del Convit, de Plató —lectura que agradaria molt als adolescents— o de La princesa de Clèves —ideal per a tota dama que vulgui i dolgui els amors adúlters a l’estiu. Les llibreries en són plenes, de clàssics; moltes editorials del país publiquen traduccions magnífiques de llibres escrits en llengües estrangeres, més o menys antics, que podrien fer les delícies dels lectors qualsevol temps de l’any. Però aquests llibres són rarament aconsellats.

La nit que vaig acabar la meva primera novel·la, quan l’estava imprimint (sentia de fons la impressora escopint fulls), vaig tenir un atac de pànic. 

“La lectura en veu alta ajuda a consolidar l’hàbit lector perquè transforma la lectura en una activitat activa, emocional i social”, sosté Vanessa Ortega, coordinadora del Certamen de Lectura en Veu Alta (CLVA), que aquest curs ha arribat a la 21a edició amb la inscripció de 1.248 escoles i 3.927 alumnes d’entre 8 i 16 anys, i que el 13 de juny va celebrar la jornada final.

Si llegeixes, viuràs més. I no és una amenaça, sinó una evidència científica. Per ser exactes, viuràs un 20% més que les persones que no llegeixen, una xifra que es redueix lleugerament en els lectors de revistes i diaris, segons un estudi publicat a Social Science & Medicine, liderat per la Universitat de Michigan, que relaciona la lectura amb la longevitat i que ha fet un seguiment dels hàbits lectors de més de 3.600 persones de més de 50 anys als Estats Units durant 12 anys.

Aquests dies molts alumnes poden “apujar nota” llegint un llibre, triat pels mestres de literatura. Ana María Matute o Lorca, en castellà; Rodoreda o Moncada, en català, pel que veig.

A la seva (extraordinària) crònica d’ahir, Joan Burdeus deia que el president Illa, en la xerrada a porta tancada amb l’escriptor Javier Cercas, va fer reviure “el neopujolòmetre” reivindicant els llibres com “una forma de millora personal més que no pas de gaudi”.

Amb l'arribada de la primavera, també torna la campanya Girem full. És molt a prop de convertir-se en un clàssic, igual que les notícies sobre les mones de xocolata –que deuen estar per caure– o el canvi d'hora, que fins i tot dona títol a un llibre de Sergi Pàmies, A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Si encara no n'heu sentit a parlar, pot ser que sigui perquè he exagerat una mica: m'ha superat l'entusiasme. D'acord, no és (encara) un gran esdeveniment mediàtic, però penso que és una campanya important, que mereix el seu lloc de referència al calendari, perquè poques coses tan boniques, ben treballades i amb sentit hi ha com aquesta.

El vers de Maria-Mercè Marçal "un altre nom per a l’amor, si us plau", inspira el lema i les activitats de la nova edició del festival literari MOT, dedicat en aquesta ocasió a l’amor en totes les seves formes, més enllà dels clixés heretats i en un "present ple de possibilitats d’estimar-nos". "Qui gosa no anomenar amor noves formes de relació sexoafectiva com el poliamor?", planteja l’escriptora, filòsofa i especialista en estudis de gènere Montse Barderi, comissària d’aquesta edició del MOT, que porta per lema "Més noms per a l’amor". "Ens agradaria que en aquesta edició del festival tothom s’hi sentís interpel·lat. Tothom té o ha tingut experiències amoroses, o manca d’experiències amoroses, i per això aquest festival parla de tothom", diu Barderi.

Els diaris han informat que la biblioteca que s'havia d'instal·lar a l'antiga Casa de la Premsa per renovar-hi la Biblioteca Francesc Boix del Poble-sec serà finalment habilitada en un altre espai, encara per determinar. Si ha de ser per oferir un bon servei als ciutadans d'aquell barri, ens n'hem d'alegrar.