Cada cop conec més gent que es posiciona en contra del pagament d'impostos. Alguns, joves, diuen que amb el poc que se’ls paga només falta que se’ls retinguin diners per a contribucions fiscals; al cap i a la fi, ells no identifiquen massa despeses públiques que els hi siguin favorables en termes de beneficis. Entre pensions i sanitat sembla que tot va per a la gent gran. També és fàcil observar com molts ciutadans i professionals continuen amb allò de "amb factura o sense" per bé d'abaratir els preus a pagar per serveis. Finalment, conec molts rics que no paguen impostos (aquesta és per a mi la millor definició de qui és ric!), ja que ho són prou per costejar el que suposa l’enginyeria fiscal muntada i els assessors tributaris que la mantenen. I, així i tot, els surt a compte per tot el que s’estalvien de tributar. I alguns que sí que n’estan pagant es queixen, però, amargament quan veuen com aquells altres, més atrevits, se la juguen entre l’evasió i l’elusió fiscal i gairebé no tributen, per passar-los la mà per la cara dels complidors evidenciant que no són "prou llestos".

En una finca règia de la Diagonal, s’obre una porta de fusta massissa. El cartell: Gabarró Herències. La posada en escena impressiona, si penses que qui s’acosta fins aquí ho fa abans o després d’una mort pròxima. Però aquest és justament el tòpic que vol trencar l’advocada experta en testaments Meritxell Gabarró (Capellades, 1980) amb la seva naturalitat alegre i una assertivitat desbordant: no cal tenir ni grans patrimonis ni arribar a la tercera edat per deixar-ho tot lligat i ben lligat.

Que els ciutadans més rics no paguen gaires impostos és una conclusió a la qual s'arriba fent un simple cop d'ull a la majoria d'estudis sobre fiscalitat a Catalunya, a Espanya i al món. Ara bé, sembla que la situació comença a virar i que els governs d'arreu del planeta deixen enrere les idees de dècades passades que abaixar la tributació era positiu, per centrar-se en corregir unes desigualtats que els últims anys han anat a més.

El maltractament fiscal als catalans és una realitat objectiva de la qual és important distingir dos vessants. El primer està lligat a l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, provocat per la diferència entre el que l’Estat ingressa en concepte d’impostos pagats pels catalans i el que l’Estat gasta a Catalunya. Aquest dèficit representa prop del 10% del PIB català, un percentatge escandalós que s’ha anat mantenint més o menys constant al llarg de dècades, amb independència de qui governés a Madrid. La segona dimensió d’aquest maltractament fiscal no té res a veure amb l’Estat: és autoinfligida. Potser per això els polítics catalans no en parlen. Aquest vessant del maltractament té un significat molt tangible: els residents fiscals a Catalunya fa molt temps que paguen més IRPF, impost de patrimoni, impost de successions i donacions i impost de transmissions patrimonials (a més d’altres impostos especials) que la majoria dels ciutadans espanyols, cortesia exclusiva dels Governs catalans de torn amb el suport dels seus aliats parlamentaris. No és aquest l’espai per entrar en detalls, però és ben segur que els lectors damnificats en són ben conscients.

És l'impost més polèmic, i també el més polititzat. No hi ha gaires dades, però en les que tenim (del 2022) el paguen sobretot els rics.

L'impost de patrimoni, tal com està dissenyat a Catalunya, afavoreix les grans fortunes. És la principal conclusió de l'article 'Qui (no) paga l'Impost sobre el Patrimoni a Catalunya?, publicat al Centre de Recerca en Economia Internacional (Crei) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i elaborat pel catedràtic d'aquesta universitat Jordi Galí i l'economista Èlia Capella. Aquesta anomalia es produeix a causa de les exempcions que permeten a les persones amb patrimonis molt grans trobar mecanismes legals per desgravar gran part del que haurien de pagar. D'acord amb l'estudi, a partir de cert nivell de riquesa, l'impost té fins i tot un efecte regressiu: proporcionalment, paguen menys les persones que més tenen.

¿Paguen prou impostos els rics? ¿I les famílies més pobres? ¿I les empreses? ¿Cal canviar el model fiscal a Espanya? Aquestes preguntes recurrents són algunes de les que intenten respondre els tècnics del ministeri d'Hisenda José María Mollinedo i Carlos Cruzado amb un nou llibre provocativament titulat Los ricos no pagan IRPF (Capitán Swing).

L'Agència Tributària de Catalunya va fer aflorar l'any passat 286 milions d'euros defraudats per contribuents en impostos propis i cedits de la Generalitat, amb l'impost de successions i donacions encapçalant els impagaments, segons ha explicat el departament d'Economia de la Generalitat aquest dijous. Aquesta quantitat representa una lleu davallada de 8 milions, un 2,7%, en comparació amb el 2022.

Junts torna a reclamar la bonificació de l'impost de successions (i donacions). Dic “torna” perquè ja va ser un compromís electoral de CiU l’any 2010 que, com a flamant responsable de la hisenda de la Generalitat, em va tocar defensar al Parlament.

Les comunitats autònomes governades pel PP han començat una cursa per veure quina d'elles pot reduir més l'impost sobre el patrimoni, apropant-se així al model de la Comunitat de Madrid, on els contribuents gaudeixen d'una bonificació per la totalitat de l'import. Aquest impost és de caràcter estatal, però com que està cedit a les comunitats, cada autonomia aprofita les seves competències per modificar-ne les variables: l’import exempt, els percentatges o els trams impositius. 

L'any 2021 s'haurien recaptat uns 648 milions d'euros més si l'impost de patrimoni estigués harmonitzat amb la normativa estatal a la Comunitat de Madrid. En concret, dels 1.352 milions d'euros que es van declarar a tot Espanya l'any 2022, però corresponents a l'exercici del 2021, s'hauria assolit els 2.000 milions d'euros si Madrid no bonifiqués aquest tribut al 100%, segons càlculs del Registre d'Economistes Assessors Fiscals (REAF), que depèn del Consell General d'Economistes, actualitzats aquest dilluns.

623,6 milions d'euros de 12.010 declarants. Són els diners que ha ingressat aquest 2023 el govern espanyol per l'impost extraordinari a les grans fortunes. El 90% d'aquesta xifra, és a dir 555 milions d'euros, surten només de la Comunitat de Madrid (10.302 declarants), una de les regions que té bonificat totalment l'impost de patrimoni, segons ha informat aquest dimecres el ministeri d'Hisenda a través d'un comunicat.

Els tres grans nous impostos del govern espanyol –a la banca, a les energètiques i a les grans fortunes– han estat aprovats amb 186 vots favorables pel Congrés de Diputats aquest dijous. A través d'ells l'executiu contempla recaptar un global de 10.000 milions d'euros en dos anys. El fet és que tots tres són "temporals", duraran dos anys (fins al 2024), ha insistit el govern espanyol, però alhora tots tres incorporen clàusules per estudiar-ne la permanència. De fet, entre els sectors afectats hi ha el rum-rum que el que és difícil no és treure impostos, sinó posar-ne de nous, i, un cop aprovats, ¿per què s'ha de tornar enrere?

El conseller d'Economia, Jaume Giró, ha proposat que la Generalitat deflacti l'impost sobre la renda (IRPF) i que s'augmenti el mínim exempt de l'impost de patrimoni. Giró està negociant amb diversos partits per presentar abans que acabi l'any els pressupostos del Govern per al 2023 i fonts de Presidència recalquen que es tracta d'una proposta del conseller d'Economia i encara no hi ha un acord entre els partits del Govern.

La proposta andalusa d’eliminar l’impost de patrimoni porta al debat públic un tema ja recurrent, el dúmping fiscal: la competència deslleial entre regions que, a través de les baixades d’impostos, busca atraure les famílies o empreses més riques. Un dels seus principals arguments diu que fer rebaixes fiscals a rendes molt altes genera un cercle virtuós que atrau inversió –i així més recaptació– i més riquesa no només per a aquestes famílies, sinó per al conjunt de la societat. Però què hi ha de cert en això?

La supressió de l’impost de patrimoni és, o hauria de ser, un debat ideològic. Liberals i conservadors, gent teòricament partidària del poc estat i de “deixar els diners a les butxaques de la gent”, critiquen aquesta figura impositiva perquè suposa una doble tributació i a més desincentiva l’estalvi; les esquerres, més favorables a un estat proactiu i redistributiu, consideren que les víctimes d’aquest impost són gent acomodada a qui es pot i cal demanar una contribució superior en favor del bé comú. No té res d’estrany, doncs, que el PP o Junts per Catalunya estiguin en contra d’aquest impost, mentre que el PSOE, Podem i ERC, entre d’altres, en defensin la vigència.

L’anunci que Andalusia suprimirà l’impost de patrimoni ha provocat una sotragada imprevista en una qüestió, la de la fiscalitat i el finançament autonòmic, que fa molts anys que està empantanegada. L’impost de patrimoni, en particular, aixeca grans passions. Unes passions que oculten algunes veritats incòmodes. Les enumerem:

L'ARA ha consultat cinc experts perquè opinin sobre l'impost de patrimoni (IP). El consens entre ells és el de criticar aquest impost, però per diferents motius. Les principals diferències sorgeixen en les alternatives. Alguns proposen una fiscalitat més laxa per atreure professionals qualificats, mentre que d'altres coincideixen a dir que és imprescindible un augment de la recaptació global d'impostos per reduir les desigualtats socials.