La pel·lícula Campeones, de Javier Fesser, s’ha convertit en un dels fenòmens de la cartellera. Des de fa setmanes n’ocupa les primeres posicions, se’n parla per tot arreu i se’n parla bé. Els crítics destaquen la qualitat artística del film i la seva capacitat per abordar la diversitat intel·lectual sense renunciar a l’humor, a vegades políticament incorrecte, ni caure en la condescendència i la recerca de la llagrimeta. I és que la diferència té poca presència a la pantalla, a la cultura en general. I en aquesta visió esbiaixada de la realitat s’inspira Cinema, l’obra amb dramatúrgia i direcció de Clàudia Cedó que el Teatre Lliure presenta aquest cap de setmana, dins de la mostra de teatre inclusiu NOSaltres.

‘Begin the beguine’

L’aclamat director belga Jan Lauwers (líder de la Needcompany) és l’home al capdavant d’un dels espectacles estrella de la temporada, tot i que, en realitat, aquesta és una aventura amb molts noms propis. Parteix d’un text de John Cassavetes escrit el 1987, poc més d’un any abans de la seva mort, que l’actor, guionista i cineasta no va poder estrenar per problemes de salut. Rodrigo García, que just acaba d’abandonar la direcció del Centre Dramàtic Nacional de Montpellier, li va proposar dirigir-lo i Lauwers, fervent admirador de Cassavetes, va acceptar el repte. Sota la batuta de Lauwers, Begin the beguine ajunta teatre, vídeo i performance per aprofundir en la mirada descarnada de Casavettes sobre la condició humana. L’obra parla d’uns homes que enfilen el camí de la vellesa a cavall de la desesperació i l’amor, i la crítica s’ha desfet en elogis cap a la feina de Gonzalo Cunill, Juan Navarro, Inge Van Bruystegem i Romy Louise Lauwers, els intèrprets de l’espectacle. Teatre Lliure. Del 23 al 25 de gener

]]>

01

]]>

Algunes sobretaules nadalenques són entranyables i càlides. Si les vostres pertanyen a l’altra categoria, potser us vindrà de gust fer-les ben curtes amb l’excusa de perpetuar una altra tradició pròpia d’aquestes dates: anar al teatre. Tant si hi voleu portar els nens com anar-hi sols o, encara millor, enviar-hi els sogres, segur que la cartellera barcelonina us oferirà una alternativa al vostre gust. Aquí en teniu un bon tast.

]]>

REW

<<

No deu ser fàcil créixer en una família de vuit germans. Com tampoc ser un adolescent que somia ser actor pensant que no ho serà. Però n’hi ha que neixen amb estrella i un d’aquests és Lluís Homar. Va ser escolanet i boy scout i encara va tenir temps de forjar-se als Lluïsos d’Horta, un temple del teatre de barri. “Al principi hi anava com a espectador. Un dia, amb 6 o 7 anys, em van posar una túnica i em van fer sortir a la Passió a cridar «Hosanna, Hosanna»”. Ho recorda seriós, però es relaxa una mica més parlant d’aquelles companyies de teatre amateur que freqüentava. I, causalitats de la vida, va ser el Manelic de Terra baixa qui en aquella joventut explosiva va conduir-lo fins al nucli fundacional del Teatre Lliure. “Era el 1976. Vaig ser en el moment adequat en el lloc oportú”, resumeix. I deixa anar el seu primer somriure.

]]>

Fa temps que Guy Cassiers hi va al darrere. La trajectòria del director flamenc en els últims anys està feta d’espectacles que han posat Europa en el punt de mira. I, per si no coneixeu Cassiers, ja us avancem que no parla d’una Europa brillant, llisa i homogènia, madura i coherent. Més aviat al contrari, Cassiers sembla haver-se compromès a fer el paper del boig i assenyalar les vergonyes d’aquesta utopia que té en l’estabilitat econòmica el seu valor suprem. Ho ha fet en nombrosos espectacles, entre els quals Les benignes, presentat l’any passat al Temporada Alta, i també Grensgeval (El cas de la frontera), que es veurà demà en funció única en el marc del mateix festival. Aquest cop, Cassiers mostra la ferida oberta dels refugiats, la seva desesperació i la terrible rebuda que culmina el seu viatge fins a la falsa terra d’acollida.

]]>

“Això és una multinacional encarada al negoci”. La compositora i pianista Bárbara Granados recorre a la ironia per explicar què l’ha impulsat a embarcar-se en un projecte tan valent com la inauguració d’un teatre en els temps que corren. Granados forma part del grup de quatre promotors (amb Juli Modesto, Rafa Puig Samper i Albert de la Torre) que han fet possible la inauguració, fa tot just unes setmanes, del teatre de petit format La Gleva, situat al número 19 del carrer homònim al barri del Farró, a Barcelona. Una sala que segueix l’estela marcada per l’obertura en els últims anys d’espais d’iniciativa privada com la Sala Fènix, La Vilella Teatre i La Badabadoc, massa sovint marcats per l’estretor econòmica i, en les últimes setmanes, amb unes taquilles impactades directament per la inestabilitat social i política. Quan deixa l’humor de banda, Granados diu que el projecte ha nascut de la il·lusió i l’amor al teatre. De tot el grup i, especialment, de l’Albert de la Torre, periodista especialitzat en arts escèniques.

]]>

Va ser arran d’una conversa amb amics. L’actriu Marta Aran va experimentar en primera persona com els dubtes al voltant de la maternitat generen controvèrsia. Perquè la societat s’entossudeix a perpetuar la dualitat dona-mare sense qüestionar-la. El tema va semblar-li prou atractiu per desenvolupar-lo en el seu primer text teatral, La noia de la làmpada, que també l’ha convertit en directora. L’obra es representa a la Sala Flyhard de Barcelona i de moment ha prorrogat funcions fins al dia 20 de novembre. I té el mèrit d’haver-se escrit quan el debat sobre les males mares encara no havia arribat a l’actualitat. Tot just quan el rebuig a ser mare començava a sortir de l’armari.

]]>

Dimecres vinent s’aixeca el teló de la vint-i-sisena edició del festival Temporada Alta. Un any més, el gran esdeveniment escènic de la tardor es converteix en la porta d’entrada a Catalunya de grans espectacles internacionals. Alguns creats per artistes de renom mundial, com Alain Platel, Guy Cassiers, Oskaras Korsunovas i Declan Donnellan, i d’altres que ja han aconseguit fer molt soroll als seus països d’origen però encara no s’han trobat amb el públic català. Tota una invitació per visitar el millor de l’escena estrangera sense moure’s dels teatres gironins.

]]>

REW

<<

Una casa a Portugal. Un grup d’adolescents. Una obra de teatre. Un mes i mig d’assajos per endavant. En aquestes circumstàncies, Nao Albet i Marcel Borràs van fer-se amics. Però abans de conèixer-se, el fill d’un flautista de Barcelona i el d’un pallasso d’Olot ja tenien vides paral·leles. El primer va debutar amb 10 anys al Teatre Lliure de la mà de Mario Gas i tot perquè la casualitat va voler que estiuegessin al mateix poble. “De petit era molt extravertit, m’agradava actuar, cantar, ballar i ser el centre d’atenció”. El segon va fer-ho amb 12 anys. “Els pares em van apuntar en una escola de teatre i un estiu que Pere Planella necessitava un nen per a una obra em van triar a mi”.

]]>

El teló del Teatre Victòria de Barcelona s’aixecarà demà per acollir una nova versió d’un clàssic, més de mig segle després de la primera funció. Cabaret s’estrena a Barcelona en un dels escenaris naturals per als espectacles musicals a la ciutat. Ja ha visitat la cartellera catalana diverses vegades i és un vell conegut pels amants del gènere. El que potser molts no saben és que les arrels de la peça no són genuïnament musicals. Primer va ser una novel·la, escrita per Christopher Isherwood. John Van Druten en va fer una versió, també literària. I Joe Masteroff la va adaptar, ara ja sí, pensant en el seu potencial rítmic i teatral.

]]>

Apoc a poc les sales catalanes s’espolsen la indolència estiuenca per obrir nova temporada (sense oblidar el mèrit de les que no abaixen el teló a l’agost). El retorn amenaça de sobredosi amb el riu de propostes de Tàrrega i Temporada Alta, provoca el pessigolleig de la descoberta en el cas de les estrenes i ens remet a una plàcida zona de confort a les sales que recuperen espectacles del Grec.

]]>

Tota la trajectòria del director i creador escènic Roger Bernat, des dels seus inicis amb General Elèctrica fins a la seva feina més solitària, s’ha situat al marge de la tradició escènica més convencional. S’ha emparentat, però, amb una altra tradició transdisciplinària que beu de la dansa contemporània i les noves tecnologies. Els referents li van ser útils uns anys, però quan se li van acabar, va sentir vertigen per haver d’inventar solucions pel seu compte i la sensació gratificant d’haver arribat a un lloc artístic nou.

]]>

Els antecedents familiars pesaven prou. Net de Chaplin i besnet del dramaturg Eugene O’Neill. Fill de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin, fundadors del trencador Le Cirque Imaginaire (més tard, Le Cirque Invisible). Germà de la singular estrella del circ poètic Aurelia Thiérrée. James Thiérrée va venir de fàbrica amb les cartes marcades i les ha sabut jugar molt bé. Entre els 4 i els 20 anys va voltar tot el món com a part de la troupe dels seus pares. Després va dibuixar el seu propi full de ruta. I això incloïa tastar-ho tot: la creació i direcció escèniques, l’actuació en teatre i en cinema (premi César 2017 al millor secundari per Chocolat ) i la composició i la interpretació musicals. Des de fa gairebé dues dècades té grup propi, la Compagnie du Hanetton. Com una mutació genètica de la matèria original, Thiérrée aboca els seus diferents talents en els espectacles propis, amb un eclecticisme que ha convertit en segell. “El mot teatre necessita vacances”, diu. Dansa, gest, música, acrobàcia, poesia, malabars, tot té cabuda en unes creacions que ja ha presentat diverses vegades a Barcelona, davant un públic bocabadat. Ara hi torna, al Grec, amb La grenouille avait raison (Lliure, 26-27 de juliol). I sobren les raons per no perdre-se’l.

]]>

“El terror i el teatre no són compatibles”. L’opinió és de Sergi Belbel, director de la nova posada en escena de Paraules encadenades 19 anys després de l’estrena. Però el cas és que l’autor de l’obra, Jordi Galceran, ho va aconseguir. Els espectadors passaven por amb la història d’una dona segrestada per un assassí amb qui arriba a un pacte: si ella el guanya al joc de les paraules encadenades la deixarà marxar. Si no, la matarà. “Havia vist moltíssims thrillers al cinema. Vaig voler aplicar al teatre els mecanismes del gènere però amb uns altres recursos, de la manera més pura i senzilla”, recorda Galceran. No només els espectadors s’enreden en els fils de la por. L’actriu Mima Riera, que amb David Bagés protagonitza ara l’espectacle, diu que el seu cos reacciona com si estigués realment espantada. Surt dels assajos amb mal de cap, amb el cos adormit, amb els senyals propis de la tensió psíquica acumulada.

]]>

Sí, d’acord. Madurar és rendir-se a l’espòiler: tots ens morirem. Ja en sabem el final, però per a la majoria el detall no resta emoció al viatge. Perquè l’interessant és saber com ens ho farem fins a arribar a l’última estació. Però i si de sobte, un dia, consultes Facebook i entres en una dimensió desconeguda? Hi ha hagut un error i s’hi ha filtrat informació confidencial vinguda del futur. De cop, saps on seràs set anys més tard. Amb qui i com estaràs, a què et dedicaràs. I li passa el mateix a la resta de la humanitat, com a mínim a tots els usuaris actius de la xarxa social. ¿Sents vertigen davant d’aquesta possibilitat d’informació privilegiada? ¿O, al contrari, t’atrau la idea de saber què t’espera d’ara endavant? Alejo Levis i Marc Angelet proposen aquest salt al buit en l’obra Life spoiler, una peça de ciència-ficció amb to de tragicomèdia creada per a la Sala Flyhard.

]]>

Julio Wallovits tenia 19 anys quan va marxar de l'Argentina. Hi torna de tant en tant, només a estones curtes perquè estima el país però el cansa l'energia vibrant dels seus compatriotes. Diu que està més bé enmig de l'embotiment d'Europa, que malgrat una certa atmosfera "mortuòria" li agrada "la reflexió", i per això fa 27 anys que hi volta. A Barcelona, durant la major part del temps. Però també a Amsterdam i ara a Praga, on va trobar l'espai que a Catalunya havia perdut. La seva feina és la publicitat. I la fa conviure amb una branca artística d'arrels profundes. Ha fet cinema (Smoking room, La silla) i fa uns anys va aterrar al teatre amb un èxit notable (Las listas) justament sobre la condició d'artista. Li agrada analitzar-se i qüestionar-se, i per això torna a escena amb Argentinamiento, on contraposa els seus dos costats, l'argentí i l'europeu, en un duel irresoluble entre cultures protagonitzat pel seu fidel Francesc Garrido.

]]>

1 - Milo. Nascut a Berna el 1977, dramaturg, director i cineasta, nòmada per vocació. El viatge li obre la porta a cada nou espectacle, amb una mitjana de quatre produccions a l'any. La realitat és la matèria amb què treballa Milo Rau, i li agrada anar-la a buscar. La immersió sobre el terreny és la seva manera de documentar-se. I de localitzar els actors de les seves peces. "És com una immersió sociològica", descriu el director. Li agrada tocar amb la mà els temes de què vol parlar i buscar "personatges amb una biografia". Ha dedicat espectacles a la Guerra de Ruanda, la dictadura de Ceausescu, les ferides emocionals i polítiques d'Europa, la guerra civil al Congo, els atemptats a Noruega, el judici contra les Pussy Riot. Ara posa la lupa en un cas terrible de pedofília, protagonitzat per Marc Dutroux, que fa 20 anys va escandalitzar Bèlgica i encara la remou.

]]>

D'aquí uns dies, el mag Raúl Alegría oferirà a Badalona un homenatge al Gran Houdini. Sota l'influx del mestre, Alegría protagonitzarà un número d'escapisme amb la intenció -és el que té ser mag- de deixar bocabadat l'auditori. Si tot surt com està previst, farà creure al públic que ha sigut testimoni d'un fet impossible. L'actuació forma part de la Gala Internacional de Màgia, un dels plats forts del XVII Festival Internacional de Màgia - Memorial Li-Chang, organitzat a Badalona sota la direcció d'Enric Magoo. Si hi ha algun neurocientífic a la sala, potser intentarà treure'n alguna lliçó aplicable al seu propi camp d'estudi. Màgia i ciència, ciència i màgia utilitzen sovint els mateixos recursos, per bé que amb objectius ben diferents.

]]>

Un cop cada mes li toca netejar el teatre. I, de tant en tant, atendre la taquilla. Sense cobrar per la feina. L'actriu Laura Aubert (Barcelona, 1987) és avui una de les més sol·licitades i aclamades. Les crítiques entusiastes acostumen a acompanyar les seves interpretacions i fins i tot té "la immensa sort" de poder triar papers. Però lluny de deixar-se embriagar per l'èxit, conserva el pols ferm i la mirada lúcida. "Sé que tot això pot canviar en qualsevol moment", diu. A més d'actriu reclamada pels millors directors, és una de les catorze integrants de la companyia Els Pirates, gestora d'El Maldà. És allà on exerceix d'empresària voluntariosa: dissenyadora de programació, però també netejadora i taquillera, unes tasques que combina amb la interpretació. Ara ho haurà de fer amb les funcions de L'hostalera, de Goldoni, dirigida per Pau Carrió a la Biblioteca de Catalunya.

]]>