"Durant molt de temps, la principal crítica que es feia al festival era que era massa fosc, massa violent, massa pessimista. Malauradament, és que anàvem avançats al nostre temps". Amb aquesta frase el director de Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, encapçala el programa d’aquest any del festival. "Si mires la televisió i llegeixes els diaris, veuràs que el món és fosc. El nostre objectiu és ensenyar el món real. Ni princeses, ni jugadors de futbol: el món real", diu a l’ARA.

Quan el fotoperiodista francès Gaël Turine va voler fotografiar les persones enganxades a la droga que malviuen al barri de Kensington, a Filadèlfia, va intentar parlar amb les ONG, però es van tancar en banda. Havien acordat no parlar amb cap periodista després de les males experiències que havien tingut amb els youtubers. En un moment en què tothom pot fer fotografies i difondre-les a les xarxes, i hi ha l'amenaça de la intel·ligència artificial, ser fotoperiodista no és gaire fàcil. Quan Turine va començar a treballar, podia enviar les imatges a més d'una vintena de publicacions i ara la llista s'ha reduït dràsticament: cada vegada hi ha menys recursos. Malgrat tot, els fotoperiodistes continuen intentant accedir a les zones de conflicte i explicar les realitats més incòmodes. El festival Visa pour l'Image, que se celebra del 31 d'agost al 15 de setembre a Perpinyà, arriba a la 36a edició mostrant fotografies com les de Turine a Filadèlfia i com les que Loay Ayyoub, guanyador del Visa d'Or, va fer a Gaza entre el 7 d'octubre del 2023 i el febrer del 2024. I també d'altres històries que no ocupen gaires portades.

Treballar com a reporter a la guerra civil de Myanmar és una missió gairebé impossible: segons l’ONG Detained Journalists Information, almenys 156 periodistes han sigut arrestats des que va esclatar la guerra el 2021, uns cinquanta dels quals continuen a la presó. Fa una setmana un tribunal va condemnar a vint anys de presó un fotoperiodista que cobria els estralls d'un tifó per a un mitjà dissident. Es tracta de la sentència més dura contra un professional de la informació des del cop d’estat de l’1 de febrer del 2021. Així mateix, els reporters internacionals tenen l’entrada prohibida a Birmània des d’aleshores. El reporter italobritànic Siegfried Modola no s’ha deixat acovardir per tots aquests perills i dissabte va guanyar el premi més important de la 35a edició del festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’Image de Perpinyà, el Visa d’Or en la categoria de Notícies, guardonat amb 8.000 euros, pel reportatge que va fer a Birmània per al diari canadenc Globe and Mail. 

No és el mateix el confinament en el primer món que en un camp de refugiats. Els fotoperiodistes que tenen els ulls posats arreu del món, no només als llocs que ocupen les portades dels diaris sinó també a racons que ja no són notícia o mai ho han estat, mostren a Perpinyà imatges que van més enllà del que és estrictament periodístic. Del 28 d'agost al 12 de setembre, cada dia i gratuïtament, al Visa pour l'Image es poden veure 25 exposicions que recorren escenaris molt diferents: des dels casaments a Haití, on els joves sense recursos fan servir tot el seu enginy per poder-los pagar en una illa devastada després del terratrèmol del 2010, fins a 30 anys d'història del poble armeni, passant per l'esport entre homes i dones que ja han superat els 70, 80 i fins i tot 100 anys de vida.

“Visa pour l’Image es farà malgrat tot –diu Jean-François Leroy, director de l’emblemàtic festival de fotoperiodisme, que enguany arriba a la 32a edició–. Però seria ingenu pensar que aquesta edició serà com les anteriors”. La pandèmia comportarà canvis, però també ha fet repensar noves formes d'arribar al públic. Per a aquells que no es puguin desplaçar fins a Perpinyà, del 29 d'agost al 13 de setembre (Visa pour l’Image també obrirà els caps de setmana del 19 i 20 de setembre i, només al Couvent des Minimes, el 26 i 27 de setembre) s'ha programat tot un espai virtual (www.visapourlimage.com), amb formats i dissenys inèdits en la història del festival, amb exposicions, projeccions i conferències.

A la fotògrafa veneçolana Adriana Loureiro la va agafar per sorpresa ser seleccionada per a la 31a edició del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image, un dels degans del sector, que comença avui a Perpinyà: no va ser ella qui va enviar el seu portafolis, i no sabrà qui ho va fer fins que no arribi demà al festival. “Encara m’han de pessigar una mica per creure-m’ho. Tot em va caure dels núvols”, diu Loureiro. Hi exposarà una selecció de les seves fotografies sobre la crisi veneçolana amb el títol de Paradís perdut, caracteritzades per la delicadesa amb què aborda la misèria que viuen els veneçolans. “Fins i tot quan em trobo en situacions molt crítiques intento no exacerbar-la innecessàriament”, diu.

El reporter francès Olivier Jobard va conèixer el Ghorban, un nen afganès, el 2010. El Ghorban tenia 12 anys. “Me’l vaig trobar al carrer, havia arribat d’Itàlia i feia uns dies que dormia al carrer. Jo estava fent un reportatge sobre adolescents que viuen al carrer. Era un nen que necessitava atenció”, explica Jobard. Aquella trobada es va convertir en un seguiment de la vida del noi, i les seves imatges es mostren a partir d’avui i fins al dia 16 en una de les 21 exposicions individuals de la 30a edició del festival degà del fotoperiodisme, Visa pour l’Image, a Perpinyà. “Vaig tornar a posar-me en contacte amb ell. Al principi no sabia quant de temps el volia seguir. Va ser difícil, perquè va anar a diferents llocs i perquè el govern francès no volia que els refugiats parlessin amb els periodistes”, recorda Jobard.

La programació d’enguany del 30è Visa pour l’Image, la cita de fotoperiodisme més prestigiosa a escala mundial, farà d’altaveu de la crisi dels rohingya a Birmània, reflectirà el viatge fins a França d’un refugiat afganès i donarà llum a les pràctiques agrícoles a gran escala, entre altres reportatges. Però al festival no hi haurà cap gran exposició dedicada al conflicte català. La decisió ja es podia intuir al maig, quan el director de Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, va dir durant una roda de premsa que no tenia previst exposar instantànies sobre els esdeveniments polítics catalans dels últims anys. “No he vist res d’interessant tret de les imatges de les manifestacions. I 40 fotografies de banderes no fan una exposició”, va afirmar aleshores Leroy.

Observen la vida des del darrere d’un objectiu i disparen per atrapar-la en imatges. Des d’avui fins al 17 de setembre, el resultat de les millors caceres fotogràfiques d’arreu del planeta inunden Perpinyà amb el festival Visa pour l’Image, la cita de fotoperiodisme més prestigiosa a escala mundial. Amb 25 exposicions d’accés lliure repartides per la ciutat nord-catalana, la 29a edició del Visa pour l’Image torna per mostrar les instantànies més significatives i impactants.

El Visa Pour l'Image de Perpinyà ha anunciat que no exhibirà enguany les fotografies guanyadores del World Press Photo. La decisió arriba després de setmanes de polèmica al voltant d'unes fotografies premiades en la categoria de 'Problemàtiques contemporànies'. Diversos fotoperiodistes van criticar el premi perquè sospitaven que darrera les imatges hi havia muntatges. La sèrie també va provocar l'ira de Paul Magnette –alcalde de la ciutat que retraten les fotos, Charleroi–, que va acusar l'autor de deformar la realitat i insultar els veïns.

El festival de fotoperiodisme Visa Pour l'Image ha lliurat aquest dissabte alguns dels seus principals guardons a la cobertura de l'assalt al centre comercial Westgate de Nairobi i de la crisi ucraïnesa. El fotògraf de 'The New York Times' Tyler Hicks, que ja havia guanyat el Pulitzer de fotografia del 2013, es va emportar la Visa d'Or en la categoria de notícies pel seu reportatge sobre l'atac islamista comès el setembre de l'any passat a la capital keniana, que va deixar almenys 67 morts.

Visa pour l'Image és fotoperiodisme en estat pur. Perpinyà acull, del 27 d'agost a l'11 de setembre, 25 exposicions recents de professionals que han aposat per explicar una història que sovint no té cabuda als mitjans de comunicació, ja sigui per incòmoda o bé perquè demana un nivell més profund de reflexió i, per tant, d'espai.