L'èxit del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia no s'entén sense la fascinació que aquests règims i els seus líders provocaven més enllà de les seves fronteres, fins i tot en democràcies tan consolidades com la de la Gran Bretanya o els Estats Units. És conegut que Winston Churchill va lloar més d'una vegada Mussolini i que l'aviador Charles Lindberg, molt famós a la seva època, simpatitzava amb el nazisme i va fer campanya en contra de la involucració dels Estats Units a la guerra.

Sovint els habitants d'aquest racó de la península Ibèrica no som conscients de l'excepció històrica que suposem pel que fa a fluxos humans comparats amb el carrusel d'anades i vingudes centreeuropeu. Mentre que aquí no hi ha hagut grans moviments de població des de l'expulsió dels moriscos l'any 1609, a Europa trobem zones que, només en un curt període de temps entre el segle XIX i el XX, han pertangut a mitja dotzena d'estats. L'actual ciutat ucraïnesa de Lviv, per exemple, va ser abans austrohongaresa, polonesa, alemanya i russa. Doncs bé, damunt d'aquest calidoscopi tan complex va operar, entre 1941 i 1945, el que sens dubte és l'episodi bèl·lic més brutal, inhumà i bestial que ha viscut l'espècie humana: la invasió per part dels nazis de la Unió Soviètica. I sobre les empremtes en la memòria que va deixar aquell conflicte tan dolorós, que va canviar per sempre el paisatge humà de les zones on va tenir lloc, ha escrit el doctor en història contemporània i un dels principals experts en la matèria a escala europea Xosé Manoel Núñez Seixas el monumental llibre Volver a Stalingrado. El frente del este en la memoria europea, 1945-2021 (Galaxia Gutenberg, 2022).

El Procés ha generat una literatura molt variada, que va des del reportatge periodístic (Tota la veritat, Ara Llibres) fins al testimoni en primera persona (M'explico, de Carles Puigdemont, La Campana), passant per l'assaig a favor o en contra (Principi de realitat, de Jordi Muñoz, L'Avenç, versus El golpe posmoderno, de Daniel Gascón, Debate). En aquest context, l'historiador Jordi Serrano (Sabadell, 1958) ha omplert un buit per reunir en un llibre tots els arguments que un exfederalista com ell considera que hi ha a favor de la independència i que haurien de ser suficients per convèncer els republicans espanyols. Així, Carta a un republicano español. La revuelta catalana (Bellaterra Edicions) recupera l'aroma de la literatura de combat, on els arguments s'apilen un darrere l'altre fins a caure pel seu propi pes (amb les corresponents notes a peu de pàgina amb la font de cada informació), i on l'autor deixa clar d'entrada que és un llibre de part que defuig el formalisme acadèmic i l'equidistància ideològica.

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

Llegir no és sinònim o garantia de saviesa ni d’intel·ligència ni de bondat ni de res. No és cap fórmula màgica. Senzillament t’enriqueix amb paraules que porten idees –a vegades perilloses, sí–, que fan possible imaginar coses i vides –no sempre agradables– i que et situen en mons paral·lels a la teva existència més o menys prosaica. Llegir et permet viure amb intensitat afegida. És com posar sal a la vida, com donar-hi més gust. Tampoc no et pots passar de sal, també has de sortir al carrer i xerrar amb la gent i fer mil coses. Però no llegir és una renúncia estúpida, és de burros. El llenguatge escrit és una tecnologia massa genial, un invent humà fabulós. No fer-lo servir seria com decidir no prendre medicines o negar-se viure amb l’electricitat.  

Un dels problemes que ha comportat l'enorme difusió d’imatges al cinema i la televisió, per no parlar de la fotografia –les tres coses, invencions relativament modernes–, ha estat la manca de descripcions a les novel·les. Les persones encara hi són una mica descrites, però hi ha molt pocs novel·listes que descriguin detingudament un paisatge, els mobles d’una casa o el parament d’una taula abans d’un àpat important. Se suposa que un lector d’avui, quan li parlen de la vaixella o la cristalleria d’una casa d’upa, el dia de Nadal, sap perfectament com són aquestes coses: no cal que li expliquin en una o dues pàgines, tal com ho feien els novel·listes anglesos pijos, com són unes copes de cristall, els plats de bona ceràmica o la coberteria.

La biblioteca castellera s’eixampla cada any amb noves publicacions que aporten una mirada diferent del món casteller. En l'últim any natural han sortit nous llibres amb diferents objectius: de divulgació castellera, d’anàlisi històrica i recopilatori d’informació.

Sempre m’ha recat no haver llegit prou Enric Sòria. A voltes passa amb els que has tingut massa a prop. Hi vaig coincidir a l’ Avui, on ell va aterrar provinent de València a fer de cap d’Opinió de la mà del director Vicent Sanchis. Tan diferents, tan bons amics. L’un l’home tranquil i suau, irònic, a qui la passió anava per dins; l’altre tot nervi i vehemència. No s’hi va estar gaires anys: va decantar-se pel temps lent i reflexiu de l’escriptura literària i de l’acadèmia. Gràcies a això avui tenim una obra sòlida en tres terrenys: dietarisme, poesia i comentari llibresc.

Un quart de segle després de la mort de Maria Aurèlia Capmany (1918–1991), una de les autores més polièdriques i hiperactives de les lletres catalanes, l’ARA Llegim li dedica un especial de vuit pàgines per repassar totes les cares creatives de l'escriptora.

Aquest divendres, a les cinc de la tarda, obre portes al barri de Sant Gervasi de Barcelona una nova llibreria independent, Casa Usher. Els seus impulsors, Gerard Granados, Maria F. Serra i Anna Arranz, han pogut tirar endavant el projecte gràcies a una campanya de micromecenatge de finals de l'any passat. Casa Usher és una nova "proposta cultural amb una acurada selecció de llibres, un tracte personalitzat i proper, una agenda d'actes per a tots els públics i la possibilitat de venir a passar un estona agradable i tranquil·la", expliquen els llibreters.

"Vaig descobrir que la frase 'Estima el teu somni encara que et turmenti', de Gabriele D’Anunnzio, resumia a la perfecció la meva relació amb Documenta –deia el llibreter Josep Cots quan va inaugurar, amb Èric del Arco, el seu 'aprenent de llibreter', la nova seu de la llibreria, a Pau Claris, 144–. Ara fa just 40 anys em reunia amb en Ramon Planes a casa seva per començar a muntar un somni: una llibreria, que més tard en diríem Documenta. Vam muntar el nostre somni i la realitat es va encarregar de turmentar-nos".

L'actor guanyador de dos Oscar Tom Hanks s'uneix a la moda d'escriure contes per a nens, amb la peculiaritat que estaran inspirats en la seva col·lecció de màquines d'escriure, segons ha anunciat avui l'editorial novaiorquesa Alfred A. Knopf.

A 'L'art francès de la guerra' (Edicions 62 / RBA) un home coneix després de patir una crisi personal a un ancià excombatent de l'exèrcit gal que ha viscut tots els conflictes des de la Segona Guerra Mundial i entre tots dos s'estableix una relació, a través de la pintura, que permet al militar evocar els seus records de la Resistència francesa, però també del seu pas per les guerres d'Indoxina i Algèria. A l'ARA Llegim d'aquest dissabte es podrà llegir una entrevista amb el seu autor, Alexis Jenni, que amb el seu debut ha aconseguit el prestigiós premi Goncourt.

'Carrer dels oblidats' (Empúries) i 'Si quan et donen per mort un dia tornes' (La Magrana) són dues aproximacions singulars al gènere negre.

La llibreria Robafaves de Mataró demana una aportació a fons perdut de 250.000 € per part dels ciutadans amb l’objectiu de fer front al deute acumulat. L’ARA Llegim observa la caiguda de vendes en els darrers tres anys en llibreries com Laie, L’Espolsada, Geli, La Tralla, Llar del Llibre i Odissea i cooperatives com Abacus. El reportatge d'obertura comptarà també amb les veus del president del Gremi d'Editors de Catalunya, Xavier Mallafrè, i el president del Gremi de Llibreters, Antoni Daura.

A l’últim número de 'L’Espill', monogràfic dedicat al 50è aniversari de la publicació de 'Nosaltres, els valencians', el seu director, Antoni Furió, es pregunta si l’intel·lectual encara és possible o es tracta d’una figura obsoleta o en perill d’extinció. La resposta, sigui afirmativa o negativa, no altera el fet que els lectors catalans encara disposen d’una àmplia oferta de revistes culturals de mitjà i alt nivell, adreçades a un públic culte, encara que no necessàriament acadèmic.

Tenen prestigi, però són poc conegudes pel gran públic. Compten amb un públic fidel de subscriptors, però necessiten ampliar horitzons, en bona part degut a les retallades pel que fa a les ajudes institucionals. L'ARA Llegim de dissabte observa unes quantes de les publicacions culturals en català amb més història, al mateix temps que s'apropa a algunes de les publicacions més recents, cas de Mirmanda i Portella.

L'Ara Llegim de dissabte dedica el reportatge d'obertura a deu novetats candidates a fer passar la calor: entre els llibres seleccionats hi ha 'L'edat del dubte', d'Andrea Camilleri, 'Cinquanta ombres d'en Grey', d'E.L. James i 'Dansa amb dracs', de George R.R. Martin.

L'ARA Llegim de dissabte dedica el reportatge d'obertura a deu novetats candidates a fer passar la calor: entre els llibres seleccionats hi ha 'L'edat del dubte', d'Andrea Camilleri, 'Cinquanta ombres d'en Grey', d'E.L. James, 'Dansa amb dracs', de George R.R. Martin i 'La llebre amb ulls d'ambre', d'Edmund de Waal.