Uns dies abans de la falsa notícia del seu ingrés hospitalari, el president Pujol em va citar al despatx de casa seva, a la Ronda General Mitre. Als 95 anys, es manté al dia. Tenia ganes de xerrar. Ens hi vam passar gairebé dues hores, sols, fent un cafè.

Francesc Cambó (1876-1947) és una figura clau de la història contemporània catalana i espanyola. El factòtum de la Lliga Regionalista va ser un important empresari que va aconseguir una gran fortuna, va tenir una llarga carrera política i va maldar per fer possible quelcom impossible dins el règim monàrquic d'aleshores: més autonomia per a Catalunya en el marc d’una Espanya més moderna i europea. Va tenir una vida privada intensa, va acumular una excepcional col·lecció d'art i va ser un generós mecenes. Aquest dimecres s'ha fet oficial la donació de més de 4.000 documents de l'arxiu de la Fundació Francesc Cambó a la Biblioteca de Catalunya que documenten part de la seva llarga i controvertida trajectòria.

La biografia Francesc Cambó: l’últim retrat, escrita per Borja de Riquer, és una obra que explica magníficament l’evolució i els clarobscurs del personatge en el seu context històric. Llegint-la, m’ha anat envaint la sensació que la política catalana fa més d’un segle que gira en una roda de hàmster. En efecte, hi ha paral·lelismes temptadors, per molt que no siguin acurats del tot. Els inicis de Convergència i el desplegament de la Generalitat per part de Pujol recorden els inicis de la Lliga i el desplegament de la Mancomunitat per part de Prat de la Riba. El tàndem Pujol-Roca dels anys 1980 recorda el tàndem Prat de la Riba-Cambó dels anys 1910. L’operació reformista que va intentar Miquel Roca recorda els intents frustrats de Cambó de regenerar Espanya. Les disputes entre els exconvergents/Junts i ERC recorden les que mantenien els lligaires i els republicans catalans. El discurs dels partits espanyolistes del Parlament de Catalunya recorda el lerrouxisme. La gasiveria i la resistència dels successius governs de Madrid, tant del PP com del PSOE, a fer cap concessió significativa a les demandes catalanes recorda l’actitud dels successius governs conservadors i liberals de la Restauració. El paper de Felip VI davant de les demandes catalanes recorda el d’Alfons XIII. El prejudici de Madrid sobre una escola en català que fomenta l’odi a Espanya existeix ara i ja existia aleshores. L’apel·lació a la mobilització pacífica al carrer davant la impotència dels partits catalans s’ha produït recentment i es va produir fa més d’un segle. Si no fos que l’espai d’aquest article és limitat, podríem continuar estona i estona. 

Segons el geògraf Carles Carreras, hi ha dos tipus de menorquins, "els que són com les escopinyes, que no poden viure sense estar enganxats a l’illa, als seus temps lents i als seus espais acotats; i els aventurers, que salten la mar per conèixer món, encara que no sàpiguen de navegar, per triomfar o per perdre-s’hi, o, senzillament, per respirar i per viure". Sadurní Ximénez (1853-1933) clarament és dels segons. Periodista, espia, estudiós tastaolletes, emprenedor i poliglot aventurer, la seva peripècia vital és tant atractiva com esmunyedissa. Va dur una vida erràtica i poc convencional, insòlita i intensa, de la qual ara sabem més detalls gràcies a un llibre col·lectiu editat per l’Institut d’Estudis Menorquins sota l’impuls de Miquel Àngel Limón Pons.

La recent publicació de la biografia de Francesc Cambó, fruit de llargs anys de recerca de Borja de Riquer, ens obre la finestra a un coneixement més gran del personatge i del seu temps. L’autor ha mobilitzat correspondència privada procedent de múltiples arxius, que li ha permès conèixer les motivacions, els dubtes i els raonaments del polític, de l’home de negocis i del mecenes, així com molts aspectes de la seva vida privada. Probablement, aquesta laboriosa recopilació de cartes enviades, rebudes i creuades, contrastada amb el coneixement que ell tenia de les seves memòries, biografies precedents i documentació pública, sigui el més apassionant i enlluernador de la biografia. Tota aquesta nova allau documental ens permet una visió més completa i versemblant de la vida i l’obra d’en Cambó. En alguns casos, capgirant visions precedents, i en molts altres, il·luminant aspectes desconeguts.

Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.

El 30 d’abril de 1947, ara fa 75 anys, va morir a Buenos Aires Francesc Cambó, un personatge extremadament atractiu i polèmic, sens dubte el més destacat polític català del primer terç del segle XX, un dels pocs que arribà a tenir influència a Madrid i va saber moure’s dins la complexa vida política espanyola. Arrossegà la contradicció de voler ser alhora líder del catalanisme i home de govern a Espanya, per la qual cosa fou vist com un polític massa català per als nacionalistes espanyols i massa estatalista per a la tradició política catalanista. Ell mateix va viure aquesta esquizofrènia l’any 1922 quan refusà presidir el govern d’Espanya per no haver de renunciar a la seva catalanitat.

“Tot en la vida de Josep Maria Sert va ser sumptuós, espectacular i gegantesc, com en la seva pintura”, recorda aquest divendres Pilar Sáez, comissària de la gran exposició de l’artista al Petit Palais de París el 2012, coincidint amb una ocasió excepcional: surten per primera vegada a la llum pública les cinc Evocacions catalanes que Sert va pintar per a Francesc Cambó a mitjans dels anys 20. Montserrat, Els Castellers de Valls, La Sardana, La Innocentada i Els Tres Tombs van ser pintades per a un saló del domicili de Cambó a la Via Laietana de Barcelona, el mateix on hi havia el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Sandro Botticelli. Ara es poden contemplar en tres espais de l’Hotel Mas de Torrent, propietat del net de Cambó, Pau Guardans. També en podrà gaudir el públic general, perquè estaran disponibles amb reserva prèvia.

El 1930 Francesc Cambó publicava en català un text que havia escrit el 1927 i que en aquesta edició titulava Per la concòrdia. M’he refugiat en la seva lectura –i en la de l’assaig Cambó (2011) d’Heribert Barrera– amb ganes de fugir de l’estira-i-arronsa polític que la setmana passada va acabar acaparant gairebé tot el protagonisme de la dita taula de diàleg. Una atenció justificada perquè tampoc no hi va haver res més on agafar-se informativament.

Quan parlem de Cambó, tothom pensa en un polític capital en la història de Catalunya, però poca gent és conscient de la seva importància com a inversor i empresari, que segurament sobrepassa la de polític, per sorprenent que pugui semblar. Ell mateix, a les seves memòries, es va encarregar de restar importància a la seva dimensió en el món empresarial: d’un total de més set-centes pàgines, la referència als negocis ocupa tan sols unes poques línies i en general per negar certes creences populars. “Durant molt anys fou cosa corrent atribuir-me grans aptituds per a guanyar diners lícitament i amb poc esforç. Ha estat aquesta una pura llegenda que va prendre origen amb la constitució de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad)”, hi deia Cambó.

Les fotografies que es poden veure a l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona obren molts interrogants. Són carrers, places, comerços i habitatges que van desaparèixer quan es va començar a construir la Via Laietana el 1908. Havien estat a la cambra fosca des del 1913 i només n’havien sortit algunes amb motiu de l’exposició que va fer el Museu d’Història de Barcelona el 2001. Les imatges captades tan sols setmanes abans dels enderrocs no mostren aldarulls ni oposició, ni quin va ser el destí dels desallotjats. Però ¿hi va haver oposició? ¿Qui es va beneficiar d’aquella operació especulativa? Un dels comissaris de l’exposició, Jordi Calafell, assegurava el dia de la inauguració que des del present, a través de les imatges, es podria construir un contrarelat.

Els veïns motoritzats de la vila de Verges, al Baix Empordà, es van llevar, dimecres passat, i van trobar que uns brètols els havien punxat els pneumàtics dels vehicles. Uns quants comentaristes han atribuït la canallada al fet que Lluís Llach és fill d’aquesta vila i una de les persones que, tradicionalment i més encara darrerament, s’han mobilitzat primer contra el franquisme i després a favor de la causa sobiranista a Catalunya. La bretolada hauria estat, doncs, una mena de venjança contra les idees de Llach -respectables, com totes-, traslladades a uns habitants partidaris, possiblement, d’idees molt diverses.

En una ocasió, Carles Riba li va dir a Francesc Cambó que tenia el propòsit d’escriure una tragèdia, a l’estil grec, naturalment, no al de Racine. Cambó se’l va mirar, sorneguer, i li va dir: “Home, Riba, si la gran tragèdia del nostre temps són els clients que no paguen...” Riba se’n va anar capcot, i no la va escriure; això sí, va traduir-ne moltes.

Carles-Jordi Guardiola, que ha estudiat en diverses ocasions la vida i l’obra de Carles Riba, acaba de publicar un llibre a l’Editorial 3 i 4 en què repassa diversos aspectes poc coneguts de l’activitat editorial i literària del nostre poeta. A Carles Riba. Retrat de grup hi surten gairebé totes les persones que van tenir contacte amb el poeta, en especial les dues que el van ajudar a subvenir les necessitats d’una família nombrosa que mai va viure en l’abundor: Francesc Cambó i Josep Janés. Si feien bullir l’olla cada dia va ser, sens dubte, gràcies al fet que Riba, que es confessava mandrós, va ser un treballador infatigable. Va viure pocs anys, però va deixar una obra extraordinària en els camps de la creació literària, la traducció d’autors clàssics i moderns i la crítica literària.

Tothom té -tenim- algun interès més o menys ocult, per incoherent o sobtat respecte de la imatge projectada: des del menjacapellans col·leccionista d'estampetes, fins a l'elitista cultural apassionat de Raphael. Que el llibre pòstum d'un republicà com Heribert Barrera estigui centrat en la figura de Francesc Cambó (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947) entraria sens dubte en aquesta categoria d'interessos a primera vista desconcertants.

Francesc Cambó va repetir durant anys i en situacions ben diverses una consigna que va acabar fent-se realitat: “Si jo fos milionari m’agradaria fundar alguna cosa important de cara als clàssics”. Després de ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista de Catalunya, de passar per l’Ajuntament de Barcelona –on va ser regidor–, de fer de ministre de Foment i de ser un dels impulsors de l’Estatut d’Autonomia del 1919, Cambó va fer fortuna gràcies a “unes accions” i “uns béns llunyans”, tal com recordaria anys més tard Miquel Dolç, un dels traductors més destacats de la iniciativa que després d’aquest cop de sort Cambó tiraria endavant: la creació, l’any 1922, de la Fundació Bernat Metge, dedicada a la tradució del bo i millor de la tradició literària grega i llatina.