La primera "a desitjar i cremar" en els seus versos va ser Safo, des de l'illa grega de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. "Eros m'agita el cor / com el vent que envesteix les alzines dalt les muntanyes", diu un dels fragments que ens n'han arribat segons l'última traducció catalana, signada per Eloi Creus (Proa, 2022). Dos segles després, al Càntic dels càntics, poema d'amor i alhora peça fundacional de la literatura mística, dos amants dialoguen sobre el plaer d'estimar-se, sense estalviar detalls d'una sensualitat remarcable: "Que en són, de delicioses, les teves carícies, / germana meva, esposa! / Les teves carícies són més dolces que el vi".

Els dos gentilhomes de Verona passa per ser una comèdia de joventut de Shakespeare i, com és habitual, no se sap ben bé quan es va estrenar. El que queda clar per a biògrafs com Peter Ackroyd és que es tracta d’una obra escrita a tota velocitat amb les consegüents incoherències, inspirada, com és habitual en Shakespeare, en altres escrits precedents i a la fi amb l'aire satíric del drama romàntic dels anys vuitanta del segle XVI. I d’aquí l'inesperat final que sembla burlar-se d’aquelles obres, doncs a l'hora de triar entre l’amor i l'amistat Shakespeare es queda amb la relació amical de Proteus i Valentine deixant amb un pam de nas la Julia i la Silvia, les dues joves en edat de merèixer que en la magnífica proposta de Declan Donnellan marxen de la mà. És a dir, que una amistat forjada amb anys d’aventures i confidències no es pot assimilar a un enamorament per bonica que sigui la noia.

Si Jean-Baptiste Poquelin, Molière, travessava França amb el seu carro de les meravelles per portar arreu el teatre, Parking Shakespeare travessa els jardins del Parc de l’Estació del Nord de Barcelona amb dos carros de supermercat fins a les grades de l’espiral sota els til·lers per acostar al públic la paraula i l’imaginari del gran bard. I ja són quinze anys de Shakespeare al parc.

Després d'anys de llegir, estudiar i ensenyar Shakespeare a l'Institut del Teatre, Jordi Coca (Barcelona, 1947) es va decidir a escriure un assaig breu –que ha acabat sumant 900 pàgines– sobre l'autor de Hamlet. "Volia explicar, en un to divulgatiu i a l'abast de tots els lectors, que el possible sentit que puguin tenir les obres de Shakespeare no passa pels grans temes universals sinó per les circumstàncies concretes de l'època en què van ser escrites", ha afirmat Coca aquest dimecres a la llibreria Ona.

A mitjans del 2015, l’estrafolari alcalde de Londres cavalcava a l’esquena de la fama dels Jocs Olímpics que havien tingut lloc tres anys abans. Va ser llavors quan Boris Johnson va signar un contracte amb l’editorial Hodder & Stoughton per escriure un estudi sobre William Shakespeare. La premsa va publicar que l’ara primer ministre va pactar una bestreta de 580.000 euros pel que seria “una celebració del britànic [sic] més conegut de tots els temps”; un estudi sobre “el sexe il·lícit, les lluites pel poder, el fratricidi, el matricidi, el racisme, la gelosia i la corrupció política” en l’obra del gegant de les lletres angleses.

Shakespeare.Versions a peu d’obra és un recull de deu obres de Shakespeare traduïdes per Joan Sellent, la majoria estrenades però en bona part també inèdites. Hi trobareu tragèdies com Hamlet o Rei Lear, comèdies i romanços com Somni d'una nit d'estiu o Conte d'hivern, entre d'altres. Són textos que han passat pel sedàs de la representació i que, havent superat la immediatesa de l’oralitat, ara ens arriben a punt per ser llegits, en un català viu i entenedor, natural i alhora ple de virtuosisme. 

Durant una recerca en els fons sobre filosofia i economia del segle XVIII del Reial Col·legi dels Escocesos de Salamanca, el professor John Stone, de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB, va fer una troballa inesperada entre els llibres antics: va descobrir el que els indicis assenyalen com el primer exemplar d’una obra de William Shakespeare arribat a Espanya. Es tracta d’una impressió del 1634 de la tragicomèdia The two noble kinsmen (Els dos nobles cavallers), escrita a quatre mans amb John Fletcher i considerada l'última obra de Shakespeare.

El Teatre Lliure s'ha proposat que l'espectacle continuï tot i el confinament proposat pel Govern per evitar la propagació del coronavirus. El hashtag #TheShowMustGoOn engloba activitats pensades perquè els espectadors puguin continuar nodrint-se de teatre, encara que sigui des de casa.

“¿Com pot ser que una societat, que en principi ha de voler el millor per a si mateixa, pugui acabar donant suport a un governant que porti el país a la ruïna?”, es demana Stephen Greenblatt, un dels estudiosos més reputats de William Shakespeare, que acaba de passar per Barcelona per presentar l’últim assaig dedicat al dramaturg i poeta anglès, El tirano (Alfabeto, 2019). Es tracta d’una anàlisi minuciosa i enlluernadora del tractament de la figura del governant dèspota en moltes de les obres de l’autor de Romeu i Julieta. “És una figura que interessa molt a Shakespeare, perquè com a autor teatral necessitava captar l’atenció del públic amb emocions fortes, i aquesta mena de personatge cridava i crida l’atenció”, explica Greenblatt abans de citar alguns dels exemples canònics en la producció shakespeariana: tenim Macbeth aspirant a governar Escòcia liquidant a qui calgui; també el rei Ricard III, conspirador “patològicament narcisista i arrogant”, aclareix el professor de Harvard; el violent general romà Titus Andrònic; el desbocat i venjatiu rei Lear. Tots ells comparteixen el fet de ser poderosos. També la capacitat de convertir el món on governen “en un malson”. Finalment, cadascun d’aquests líders, estiguin basats o no en personatges reals, cometen les seves atrocitats en temps anteriors a l’Anglaterra en la qual Shakespeare va crear la trentena llarga d’obres que l’han convertit en un dels autors centrals del cànon de la literatura, un aspecte que Greenblatt resseguia en un altre dels seus assajos emblemàtics, El espejo de un hombre. Vida, obra y época de William Shakespeare, reeditat a Debolsillo el 2015.

“Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó”. Parla l’Èlia, una de les quatre veus narradores de Persecució (L’Altra, 2019), la nova novel·la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). Han passat cinc anys des d’ Els nois, que s’ha traduït a l’anglès i el croat. Sala continua aprofundint en el retrat d’una petita part de la societat catalana contemporània. Tenim un assassí que fuig, l’Albert Jordi. L’Èlia, que vol saber per què la seva parella actual va ser capaç de matar la dona d’una ganivetada al coll. La Teresa, recepcionista de l’hotel de Riudellots on va a parar l’Albert Jordi. En Mercury, parella de l’Andrés: els dos antics presidiaris tenen un pla sinistre per guanyar molts diners envalentits pel consum de cocaïna. Som a la Catalunya de l’estiu del 2017, que es prepara per al referèndum d’autodeterminació i patirà els atemptats del 17 d’agost, el de la Rambla de Barcelona i el de Cambrils. Com diu en Mercury: “La vida és la selva i la selva és liberal. Intenta fer lleis pels lleons”.

En un dels primers capítols de Berta Isla, tretzena novel·la de Javier Marías, la protagonista que dona títol al llibre acaba anant a parar al pis d’un jove banderiller -“De toros?”, li pregunta, i el noi respon: “No, de rinoceronts... De què vols que sigui?”-, i després de curar-li la ferida que ella s’ha fet al genoll en té prou deixant les mans al damunt d’una de les seves cuixes, mentre li estudia el rostre, per seduir-la.

L'actualitat més punyent entra al Temporada Alta. Alguns dels 97 espectacles que es podran veure dins la 26a edició festival, que se celebrarà entre l'11 d'octubre i el 12 de desembre, abordaran temàtiques com la memòria històrica, la crisi dels refugiats, el narcotràfic i l'ètica periodística. Hi haurà 65 espectacles d'autoria catalana, 25 d'internacionals i 20 de creació contemporània.

La pròxima edició del Temporada Alta inclourà dos muntatges d'obres de Shakespeare molt diversos. L'organització del festival ha fet públic aquest dimarts que s'hi podrà veure 'Mendoza', la versió de 'Macbeth' de la companyia mexicana Los Colchos, que visiten per primera vegada el festival.

Sempre m’ha sorprès una beneïda coincidència que emparenta dos poetes fonamentals de la tradició occidental: William Shakespeare i Konstandinos Kavafis. El magne corpus dels sonets de l’anglès -dividit en els dos cicles corresponents als dos destinataris: el de l’amant i el de l’amiga- suma 154 peces. Exactament les mateixes que hem de considerar canòniques en el cas de l’obra del grec. Deu tractar-se d’una mera casualitat, esclar. Però és que l’un i l’altre, amb tres segles de diferència, són dues veus clàssiques també, entre altres raons, pel tractament que van fer, al seu temps, de la vivència i de la raó amorosa.

És temporada d'aniversari a l'escena catalana: després dels 25 anys del festival Temporada Alta, Focus ha presentat aquest divendres la 30a temporada, que coincideix amb el primer centenari d'un dels seus teatres, el Goya. Daniel Martínez, el president de Focus, afirma que enguany han programat "sota les mateixes premisses" que la temporada anterior, ja que va tenir un 14% més de públic que la seva predecessora, en un moment, com ha recordat, marcat per la crisi econòmica i "l'estigma" de l'IVA cultural. Després de la presentació, ha quedat un interrogant a l'aire: Qui substituirà Borja Sitjà al capdavant del Romea? Se sabrà al gener. "No és fàcil, i ens prendrem el temps necessari", ha afirmat Martínez.

Publicada per primera vegada l’any 1593 i escrita durant una època d’epidèmies de pesta que va obligar a tancar els teatres de Londres, 'Venus i Adonis' fou l’obra que més èxit va donar en vida a William Shakespeare. Escrita quan el poeta tenia 29 anys, recull el conjunt d’experiències d’un jove Shakespeare enamorat i narra, amb tota la sensualitat i l’erotisme que la ploma de l’autor és capaç, els intents de Venus, la deessa de l’amor, de seduir el jove i bellíssim Adonis.

Un retrat fins ara inèdit fet en vida de William Shakespeare (1564-1616) revela la seva autèntica aparença, un dels enigmes de la literatura. Fins ara, els únics retrats que es coneixien del dramaturg eren els que apareixen en el 'First Folio', el llibre recopilatori de la seva obra, i el del monument de l'església Holy Trinity a Stratford-upon-Avon, tots dos creats després de la seva mort.

Des d'una cadira d'oficinista, a pocs centímetres del portàtil, Jorge Picó presentava ahir una nova sessió del cicle 'Fora d'hores'. La premissa de la lectura de Sergi López –estrenada el 2013 al Temporada Alta– era la troballa, en ple festival de Benicàssim, d'un telèfon amb una 'playlist' titulada 'Els meus moments estranys preferits de Shakespeare', poques setmanes després de la cerimònia de proclamació de Felip VI. L'ham monàrquic, exemplificat amb la menció al nou rei, va donar pas a l'enfilall de 'greatest hits' del dramaturg anglès, declamats per López des d'una altra taula d'oficina.

Enrique Vila-Matas ens té acostumats, des de fa anys, als malabarismes narratius. Tot i així, segueix sorprenent els lectors amb cada nova peça de la seva obra, que creix a un ritme constant i generós: després de l'última novel·la, 'Dublinesca' (Seix Barral, 2010), l'escriptor barceloní ha publicat el revers assagístic del llibre, Perder teorías (2010) i ha inaugurat la seva pròpia biblioteca de butxaca amb tres volums, ' En un lugar solitario' (DeBolsillo, 2011) -que inclou els cinc primers títols de l'escriptor amb un extens pròleg inèdit-, l'antologia d'assaigs 'Una vida absolutamente maravillosa' (2011) i el recull de contes 'Chet Baker piensa en su arte' (2011), on hi havia una narració inèdita d'una cinquantena de pàgines amb la qual Vila-Matas inaugurava la "ficció crítica", on assaig i narrativa avançaven de bracet.