Quin és el fil que uneix Mozart i Bad Bunny? Segons la companyia Cabosanroque, la connexió és directa i molt evident: a través de l'òpera Don Giovanni. L'artista porto-riqueny canta a Tití me preguntó sobre les dones amb qui s'ha allitat, igual que el protagonista de l'òpera de Mozart repassa, en un moment de l'espectacle, les seves conquestes. "El mite de Don Joan s'ha revisitat moltíssimes vegades. Cada època s'encarrega de reflexionar-hi, jutjar-lo i decidir si el redimeix o el condemna", explica Laia Torrents, ànima de Cabosanroque juntament amb Roger Aixut. Amb aquesta missió, la companyia projecta la seva mirada sobre l'òpera de Mozart vinculant-la al present a l'espectacle Mil tres, say cheese, que es pot veure del 8 al 19 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia i que està coproduït pel mateix teatre amb Temporada Alta.

"Fa moltes dècades que el ritual adolescent és llegir la Rodoreda. Jo vaig llegir Mirall trencat, em va encantar i no vaig entendre absolutament res. I a l'institut em van explicar la vida de l'escriptora, que no serveix gens per entendre Mirall trencat", lamenta l'assagista, crítica literària i professora Neus Penalba (Tarragona, 1982). Durant anys s'ha fet una lectura parcial i esbiaixada de l'obra d'una de les grans autores de la literatura catalana. La magnitud literària de Mercè Rodoreda ha estat condicionada per factors aliens a la seva producció: per la seva biografia, per l'encasellament com a lectura obligatòria, per la fotografia entranyable d'una àvia obsessionada amb les plantes, per la necessitat de canonitzar-la com a patum literària a partir dels 80. "Hi ha una doble suplantació: una és la idea que Rodoreda és la Colometa, potser pensant que les nostres àvies no tenien prou imaginació per crear personatges, i l'altra, la suplantació de la novel·la real per l'adaptació al cinema de La plaça del Diamant, que l'edulcora i recrea uns personatges molt menys estranys. Si aquells adults que creuen haver llegit Rodoreda tornen a llegir La plaça del Diamant ara, que em diguin si és cursi!", convida Penalba.

Durant tot l'estiu, a les comarques gironines un munt de festivals proposen concerts i espectacles de tota mena cada setmana i, sovint, es fa difícil escollir entre tantíssima oferta cultural. Dins l'àmbit de la música clàssica, una de les cites ineludibles és el Festival de Torroella de Montgrí, al peu del massís que separa l'Empordà, que enguany arriba a la 45a edició. Centrat majoritàriament en música antiga i barroca, però també amb apostes contemporànies i repertoris de tots els estils i períodes, des del segle XIV fins a l'actualitat, el festival baix-empordanès ofereix una programació molt interessant, singular i diversa de fins a 32 concerts, que s'allarga del 3 al 22 d'agost. Per ajudar a triar i remenar entre totes les propostes del festival torroellenc, personalitats destacades del món cultural de casa nostra recomanen a l'ARA els concerts més atractius i imprescindibles, pensats per a tots els gustos i interessos.

Entre les dècades dels anys cinquanta i els setanta, en plena dictadura de Franco, milers d'estrangers anaven a Espanya a passar les vacances d'estiu, enlluernats pel turisme de sol i platja. Turistes de les democràcies europees que, aliens als estralls de la repressió franquista, trobaven a la costa espanyola un destí econòmic i amb bon temps, ideal per esbargir-se de la feina. D'aquesta convivència problemàtica entre turisme i franquisme neix l'exposició Vacances amb Franco, que es pot visitar al Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona fins al 6 d'octubre i al Museu de l'Empordà de Figueres fins al 22 de setembre.

La trajectòria d’exposicions d’art contemporani del Palau de la Música inclou grans artistes nacionals i internacionals com ara Antoni Llena, Jaume Plensa, Antonio López i Louise Bourgeoise. Però cap com la que obre les portes aquest dimarts tenia un vessant social tan potent i una troballa estètica que és una d’aquelles idees que pot passar desapercebuda perquè és evident: CaboSanRoque fa sonar l’obra de Perejaume Un nom, consistent en un rotlle de paper de 29 metres on hi ha encadenades les signatures d’un grup de cuidadors i usuaris de la Fundació Pere Mitjans. Laia Torrents i Roger Aixut, les dues ànimes de CaboSanRoque, ho han aconseguit posant-li al damunt la partitura per a pianola de la Polonesa op. 53 de Chopin i tapant tots els forats que coincidien amb les signatures. “Al llarg de la peça apareixen diferents personatges musicals: hi ha parts que sonen com Pat Metheny, una altra com Carles Santos al piano, i en unes altres pots reconèixer la Polonesa”, afirma Roger Aixut. Una de les raons per les quals CaboSanRoque va triar aquesta peça és que la longitud de la partitura és similar a Un nom. “És una partitura molt coneguda i té una gran dificultat tècnica”, diu Laia Torrents.

Cabosanroque, el duo d'artistes que va néixer el 2001 com a col·lectiu musical, ha presentat l'exposició 'No em va fer Joan Brossa', que es pot veure a l'Arts Santa Mònica (Claustre Max Cahner) fins al dijous 18 de març. Els dos artistes, Laia Torrents i Roger Aixut, són constructors de sons que s'apliquen a diferents àmbits i s'utilitzen per expressar emocions a través de les màquines. 'No em va fer Joan Brossa' és una instal·lació de gran format, sonora i plàstica, que té com a gènesi l'exploració transversal de la prosa més desconeguda i primerenca del poeta, la dels anys 40.