De la Rosa de Foc a les revoltes de les quintes. Potser ara costa més de veure, però Barcelona ha estat sempre una plaça rebel. On no tot ha de ser sempre igual. On una altra manera de fer les coses és possible. Fins i tot, quan els canvis proposats són petits, modestos, però no per això menys rellevants. Avui us parlaré d’un excel·lent bar restaurant que es troba a Consell de Cent. En un carrer meravellosament dissenyat per als vianants, i farcit d’oferta dominada per grups de restauració. Aquí, al mig com el dijous, neix el Bar Dijous.

35.000 bars van tancar a Espanya entre el 2010 i el 2023 segons dades de l’INE, l’Institut Nacional d’Estadística. Què es perd quan es tanca un bar? Això és el que ha estudiat a França Hugo Subtil, investigador expert en política econòmica i professor a la Universitat de Zúric. 

Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) porta més de cent tatuatges i, mentre parla, es recol·loca el bigoti i les arracades. La repetició constant de moviments –diu–, com les bromes i paraules que es repeteixen en els seus llibres, i les pel·lícules que revisiona una vegada i una altra, li agrada i sempre li ha anat bé. Parla contra la "cultura sèria" al pòdcast Pop y Muerte, va publicar al febrer el seu darrer llibre, Dick o la tristeza del sexo (Anagrama), i aquest novembre serà un dels representants de la literatura de Barcelona a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.

És un degoteig constant de veïns que van traient el cap. Volen saber quan obriran. I la resposta és que el Mundial Bar reobre dimecres 10 de setembre. Des de llavors i fins al dia 14 oferiran els platets i tapes molt més econòmics. Aplicaran un 50% de descompte a les reserves tant per dinar com per sopar per rememorar quan els preus eren en pessetes. L'interès suscitat del veïnat de la plaça de Sant Agustí Vell s'explica perquè aquest va ser un refugi on es trobava gent de tots els colors polítics i seu d'una penya de boxa.

Hi ha gent que a l'agost és molt feliç perquè té vacances. Res a objectar. Els que acostumem a treballar durant aquest mes en què la ciutat de Barcelona es buida us anem acomiadant a tots, desitjant-vos un bon descans, i després amb alegria us anem donant la benvinguda quan us reincorporeu o, com en el cas que ens ocupa avui, quan torneu a aixecar la persiana. El bar La Plata ja torna a ser entre nosaltres, i això és motiu de celebració. L'altre motiu per estar contents és que a La Plata no tenen cap necessitat de presentar novetats, ni reinventar-se, ni apuntar-se a cap moda ni molt menys sortir de la zona de confort. Torna com ens agrada: com sempre.

Arriba el ple estiu i, amb la calor d'aquests dies d'agost, no hi ha dubte que el millor pla per passar el dia és allunyar-se de les grans ciutats i anar al mar per refrescar-se. La Costa Brava és el destí de referència a casa nostra i, de punta a punta, s'hi troben un munt de platges precioses per estendre la tovallola, nedar o prendre el sol. Abans o després del bany, però, no pot faltar el moment preuat de seure a la terrassa d'un bon bar o restaurant, amb vistes espectaculars al mar, i gaudir d'unes tapes per dinar, fer el vermut, prendre un còctel o demanar un arròs de peix i marisc d'aquells que deixen petja.

Només cal cantar la cançó per saber que La Font del Gat és un dels espais emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Des de la pandèmia que aquest indret popular no estava obert al públic i només s’hi celebraven esdeveniments privats. Fins ara. Tot just fa uns dies s’ha posat en marxa de mans del Grup Confiteria, especialistes en recuperar llocs històrics i enllustrar-los. La voluntat dels propietaris és mantenir-ne l’esperit mentre l'actualitzen. Lito Baldovinos, fundador del Grup Confiteria, m’explica que entre tots ho han fet tot. Tot just un dia abans d’obrir, la seva mare encara estava pintant taules. Li pregunto que quina oferta tenen al cap, i ho té claríssim. Vol que això sigui –en paraules seves– “un merendero”.

"I ara com en direm de la plaça del Kasparo?", diu una noia en una xarxa social. El bar tenia tanta entitat i estava tan arrelat al barri del Raval de Barcelona que el seu tancament deixa òrfena molta clientela fixa i la plaça Vicenç Martorell. Marcel·lí Carrera i Elisabeth Triadó, la parella que el regentaven des del 1995, han acabat cedint a les pressions que els han abocat a tancar i abraçar la jubilació, que en el cas de Triadó arriba un any abans d'hora.

Quan entres al Bar Alegria (Comte Borrell, 133) no pots evitar mirar amunt, cap a l’altell. I pensar que allí hi va néixer la Maria Cortés Macià el 1929 i que fa una pila d’anys hi vivien apinyades sis persones. I després adonar-te que la Maria, amb 95 anys, no és gaire lluny. Només uns pisos més amunt. Que bonic que és poder trobar un fil conductor entre les persones que han fet vida en un espai. Sovint aquests fils es trenquen, es perden, i els llocs, tornen a començar orfes de passat. Però per sort, no és el cas del Bar Alegria, que aquest any fa 125 anys. A una ciutat com Barcelona això no és poca cosa i ho han celebrat de dues maneres: la primera donant continuïtat en aquest local preciós, que atia la nostàlgia i obre la gana. La segona manera ha estat fent un llibre que signen el cuiner i propietari del local, Tomás Abellán, i el periodista Toni García Ramón.

El juliol del 2011 va obrir a Barcelona un bar d’ànima basca. Una taverna. La idea que hi havia darrere era que a la ciutat era difícil trobar un lloc on et tiressin bé una canya, tinguessin una bona gilda i servissin un pintxo de truita que estigués una mica desfeta pel mig, com marca el cànon basc. El cas és que 13 anys més tard l’esperit segueix igual, excepte que ara les truites les serveixen senceres i el carrer on es troba ha estat força gentrificat. Avui és el torn de parlar del fiable i genuí Koska Taverna, al carrer Blai, al Poble-sec.

Obertures i obertures de restaurants amb cartes calcades: croqueta, burrata, tataki, ceviche i torrija de postres. Quin ensopiment, estimats lectors. Per sort, de tant en tant apareix un lloc que no pots comparar amb cap altre perquè té un propietari que sap cuinar i que fa el que vol. Com que el Mathieu Pérez no és una persona convencional, el seu bar de tapes, el Sra. Dolores (Marquès de Campo Sagrado, 27), tampoc ho és. Això fa una mica més difícil descriure’l, però ens hi posem.

El bar és un dels espais de trobada per excel·lència. Hi quedem amb la família i els amics, amb aquella cita d'una aplicació en què busquem fer amistat o lligar, i hi coincidim amb veïns, turistes i altres desconeguts, i es converteix en un espai d'interacció social de primer ordre. Ara bé, si ara hi seiem bàsicament per mirar el mòbil, fins i tot encara que estiguem en companyia, i no intercanviem ni que sigui unes poques paraules amb el cambrer més enllà de demanar-li un cafè, què hi fem, en un bar? Justament d'això s'ha parlat en el Gastronomic Forum Barcelona, que ha acollit el IV Congrés Internacional de Restauració Social i Economia Circular organitzat per la Fundación Restaurantes Sostenibles.

Ho han anunciat en un missatge a les xarxes socials: Sants es Crema abaixarà la persiana el 9 de març. El mític establiment, molt arrelat al barri barceloní, addueix "falta de motivació per continuar amb el projecte". Reconeixen que, tot i que els han passat coses molt bones, n'hi ha d'altres "que no tant" i que s'enduen un "màster en gestió i supervivència".

És ben fàcil trobar en Pere Pina al carrer Joaquim Costa de Barcelona; normalment amb una cigarreta entre els dits, a la porta del bar Casa Almirall. Amb la seva mirada esmolada, coneix el barri del Raval com poca gent. Coneix els veïns de sempre i els nous. I coneix els clients de sempre i els que entren per primer cop a un dels locals més bonics de la ciutat. Un bar fundat el 1860 que ha patit pocs canvis i s'ha convertit en un tresor. Un local transformat en un viatge en el temps dins d'una ciutat que sempre canvia, massa ràpid, molts cops. Dins del Casa Almirall, per sort, tot va a un ritme més pausat.

Primer va ser “Es busca aprenent”. Després “Hoy no se fía” i “Reservat el dret d’admissió”. Més endavant “WC només per a clients” i “Taules de la terrassa només per a dinars”. Avui hem arribat a “Demaneu torn per seure a la terrassa”, “Temps màxim, 35 minuts” i “Mínim dos comensals”. L’evolució de la cartellera dels bars i restaurants és també l’evolució del gremi de la restauració, que amb aquesta nova realitat –destapada aquest estiu amb nombroses queixes a les xarxes socials– revela la dependència ferotge del turisme i l’enfocament descaradament ultraliberal del sector.

Un amic va trucar per reservar. S'hi va posar el propietari i li va dir: "Però això no és un bar de braves i chocos, eh?", escaldat de gent que no sap on va i després es queixa quan el lloc no encaixa amb la seva idea preconcebuda. I el meu amic li va preguntar: "Però allò que feu ho feu bo, oi?" "I tant", va contestar el Juanpe González des de l'altra banda del telèfon. I així és com vaig descobrir La Cañada (carrer Bòbila,5), al Poble-sec, i les seves especiades, delicioses i singulars mandonguilles.

Javier de las Muelas (Barcelona, 1955) és un nom referencial de la cocteleria i la restauració a casa nostra. Celebra els 70 anys del seu Montesquiu (ell el porta des de 1991) recuperant tapes clàssiques de tota la vida. Gràcies a ell, parlar de còctels és parlar de gastronomia i li encanta relacionar el seu ofici amb cultura, ciutat i gent. Conversar amb ell és un festival. 

Són les nou del vespre, i el Bar Tomàs de Sarrià està en plena hora punta. Les onze taules de l’interior, més les del saló lateral, i les cinc de la terrassa estan plenes; a la barra hi ha grups d’amics que mengen braves amb una cervesa. És un dimarts, és a dir l’endemà és laborable, i al carrer Major de Sarrià no hi passeja gaire gent. La llibreria del xamfrà de davant, A Peu de Pàgina, ha deixat els porticons de fusta verda oberts perquè l'aparador amb les novetats es puguin veure, malgrat la foscor del vespre. Mentrestant, al Bar Tomàs es respira aire de festa, de festa que no s’allargarà pas fins a altes hores de la nit.

Aquest dijous i fins al 28 de maig comença una d'aquelles propostes que fan barri. O, més ben dit, barris. Es tracta de la primera edició de "De tapes x Sants i les Corts", organitzada per Estrella Damm i en què, amb la complicitat de 33 establiments, han construït una proposta divertida, econòmica i amb la qual molt probablement descobrireu locals nous.

Avui ja no serà possible menjar els famosos callos del Bar Brusi, al carrer de la Llibreteria. Ahir va ser l'últim dia d'aquest emblemàtic establiment. Tot i que els dilluns no obria, ahir va fer una excepció per acomiadar-se dels seus clients fidels. El motiu del tancament és una decisió personal dels propietaris, i ha agafat per sorpresa els veïns i clients habituals.