Fa dues dècades, Hellboy va irrompre a Hollywood amb dos blockbusters excèntrics i barrocs signats per Guillermo del Toro, i amb Ron Perlman despatxant carisma sota les pròtesis i la pell vermella de l’infernal anti(super)heroi sorgit dels còmics de Mike Mignola. Després del fracàs que va suposar la reactivació del personatge sota la direcció de Neil Marshall el 2019, Hellboy: el hombre retorcido el retorna a la pantalla amb les coordenades d’una producció modesta i realitzada en els marges de la indústria.

La patata més calenta de Hollywood arriba als cinemes. Poques vegades s’han posat tantes expectatives en una pel·lícula com el nou Superman de James Gunn, reinici del projecte superheroic de Warner que ha costat 190 milions i està obligat a recaptar-ne més de 600 per ser profitós. L’experiència de Gunn en el cinema superheroic és un grau i el director de Guardians de la Galàxia confronta la gravetat de Zack Snyder, l’anterior arquitecte de l’univers cinematogràfic DC, amb una visió més lluminosa de Superman que abraça sense por del ridícul l’imaginari pop dels seus còmics dels anys 50 i 60 –l’anomenada Silver Age–, des dels superrobots de la Fortalesa de la Solitud i els monstres gegants fins a Krypto, el supergosset robaescenes que protagonitza alguns dels millors moments.

Quan X-Men es va estrenar l’any 2000, el cinema de superherois encara no existia. S’havien fet –i amb molt d’èxit– pel·lícules de Superman i de Batman –i d'altres menys rellevants–, però eren pel·lícules de Batman i de Superman, amb regles pròpies i un món estanc. El cinema superheroic com a gènere modern i hegemònic del Hollywood del segle XXI neix, en realitat, amb la pel·lícula de Bryan Singer sobre els X-Men, que va trobar l’equilibri just entre la identitat dels còmics que adaptava i els codis del blockbuster digital de l’era post-Matrix. L’impacte d'X-Men a l’estudi que la produïa, 20th Century Fox, es va traduir en prop d’una vintena de títols superheroics al llarg dels vint anys següents, la majoria emmarcats en la franquícia mutant. Però amb la venda de Fox a Disney el 2019 aquestes històries van ser reabsorbides per Marvel, digerides i transformades en elements essencials; és a dir, propietats intel·lectuals amb un alt valor de mercat.

L'actriu Dakota Johnson va fer una broma al Saturday night live de fa un parell de setmanes sobre la seva nova pel·lícula, que s'estrena aquest dimecres: “Es diu Madame Web, està dins de l'univers Marvel i també hi surt Sydney Sweeney. És com si una intel·ligència artificial generés la pel·lícula favorita del teu nòvio”. Un cop vista la pel·lícula, l'acudit és més graciós perquè resulta que és veritat: Madame Web, que ha dirigit la realitzadora amb currículum televisiu S.J. Clarkson, sembla generada per un algoritme i està plena de decisions absurdes que potser tenien sentit en un informe de projeccions d'ingressos però no en la pàgina d'un guió cinematogràfic. És possible que no sigui la pitjor pel·lícula de superherois –una competició cada vegada més renyida–, però sí que marca una fita pel que fa a l'absurd essencial del projecte. I no és que a partir d'una idea sense cap ni peus no pugui sortir una pel·lícula decent, entretinguda o fins i tot brillant, però no és el cas. Madame Web és un despropòsit sense alegria, sèrie B sense esperit lúdic; sobretot, un símptoma de l'esclerosi del gènere superheroic, que cinc anys després de l'èxit d'Endgame sembla abocat al col·lapse.

L’intent de Warner d’emular l’univers superheroic de Marvel que va arrencar el 2013 amb L’home d’acer ja té, ara sí, un capítol final. Aquaman y el reino perdido clausura una saga marcada per la gravetat i la violència que va imprimir Zack Snyder a les primeres pel·lícules. En aquest context, el primer Aquaman (2018) aportava notes de lleugeresa i un esperit camp refrescant. Cràpula i cercabregues, la versió del personatge semblava més modelada al voltant de la personalitat de l’actor (Jason Momoa, el Khal Drogo de Joc de trons) que dels còmics de DC, però sense renunciar a l’imaginari de regnes marins, tridents màgics i cavallets de mar.

"Déu és fumador d'havans / veig les seves volutes grises / sé que fuma fins i tot de nit / com jo, estimada meva", canta Serge Gainsbourg als títols de crèdit de Fumar provoca tos, la nova comèdia de Quentin Dupieux que s’estrena aquest divendres. La ironia elegant de Gainsbourg contrasta amb el deliri absolut que orquestra el director francès al film, protagonitzat per un grup de cinc superherois uniformats com els Power Rangers que s’enfronten a monstres a l’estil dels kaiju (però de mida humana). Són la Tabac Force, un supergrup que extreu els seus poders de "l’energia negativa del tabac", d’on també provenen els noms dels seus membres: Nicotina, Mercuri, Benzè, Metanol i Amoníac. Tanmateix, ells no fumen. "Fumar és una merda, fa tossir", explica el líder del grup a un dels seus fans.

Podríem dir que aquesta superproducció, que passa per ser l’aposta llatina de DC, és poc més que una aventura d’estar per casa... si és que en tens. Al cap i a la fi, el jove mexicà Jaime Reyes (Xolo Maridueña, vist a Cobra Kai) torna a les arrels amb els fums pujats després d'haver-se graduat en una universitat nord-americana per trobar-se que, a la fictícia Palmera City, volen desnonar la seva família. Poc després, el jove experimenta la mutació que el convertirà en el Blue Beetle del títol, cosa que li permetrà emprar tot d’enginys per parar els peus a la corporació malèfica de torn, aquí capitanejada per una Susan Sarandon a qui no li caldrà despentinar-se.

Tot i ser el velocista per excel·lència del còmic i un dels primers i més emblemàtics superherois –sens dubte, el del logo més icònic–, Flash s'ha pres el seu temps abans de protagonitzar una pel·lícula. Després de treure el nas uns segons a Batman vs Superman (2016) i a Esquadró suïcida (2016) i de gaudir de més protagonisme a La lliga de la justícia (2017), aquest divendres arriba finalment el seu primer film en solitari, The Flash, un debut que, paradoxalment, també és una mena de punt final de l'univers engegat el 2013 per Zach Snyder a L'Home d'Acer. En els plans de James Gunn com a nou guru de la divisió superheroica de Warner no hi ha lloc per al Superman de Henry Cavill, la Wonder Woman de Gal Gadot ni el Batman de Ben Affleck, així que The Flash representa el final de l'etapa coneguda com a Snyderverse, liquidat amb l'excepció de l'Aquaman de Jason Momoa, que s'ha salvat gràcies als més de mil milions d'euros que va recaptar inesperadament la primera part.

L’estrena de Guardianes de la Galaxia el 2014 no només va aportar a l’univers cinematogràfic Marvel una dimensió espacial que ampliava el marc de les històries amb nous escenaris i races alienígenes sinó, sobretot, una lleugeresa pop i un sentit de la comicitat que no feia més que potenciar l’ADN de la mateixa Marvel. Els Guardians, de fet, no eren ben bé superherois sinó una colla de fugitius arreplegats, lladres i assassins redimits com a herois quasi per salvar el coll. I sí, tenien els seus petits traumes (un pare genocida, una abducció alienígena als 8 anys, una família assassinada... La vida és dura, a la Marvel!), però servits amb tants acudits i hits musicals dels 70 i 80 que el drama quedava sempre en segon pla.

¡Shazam! va rebre’s com la rèplica de Spiderman: Homecoming de l’univers de Batman i companyia. Però si l’Home Aranya s’ha anat posant més dramàtic, la segona aventura d’aquesta família de xavals superpoderosos manté un to bastant lleuger. La primera part parlava de la necessitat de crear vincles no necessàriament sanguinis, però ara toca escenificar la dificultat de conservar-los quan la vida adulta (i la necessitat de diners) comença a picar a la porta. No falten les escenes de flirteig adolescent, tendres i dolces com una gominola prefabricada, que ens recorden que Hollywood ens vol forever young.

No deixa de ser irònic que un dels actors més coneguts del Hollywood actual, el rei del blockbuster d’acció Dwayne Johnson (The Rock), debuti aquest divendres en el cinema de superherois amb Black Adam, que protagonitza un superheroi gairebé desconegut per al gran públic. La història editorial de Black Adam és atípica: creat el 1945 per Otto Binder i C. C. Beck, durant dècades va ser només un enemic del Capità Marvel de DC –també conegut com a Shazam–, la seva contrapartida malvada i provinent de l’antic Egipte. Però a començaments del segle XX, el personatge es va reinventar com a antiheroi sui generis, monarca del regne mític de Kahndaq i aliat de la Societat de la Justícia, el grup superheroic més veterà de l’univers DC. Un Black Adam reformat, sí, però que s'enfrontava als superherois que li feien nosa i liquidava sense miraments els malvats. Amb poders extraordinaris, era un Superman fosc, quasi invencible i sense escrúpols morals.

En Sam és un fill de família monoparental en un barri en descomposició a l’estil de les ciutats en fallida de Robocop i companyia. El noi comença a sospitar que el seu veí escombriaire, Joe (Sylvester Stallone), pot ser un superheroi que va desaparèixer misteriosament anys enrere. En paral·lel, un malfactor local aspira a convertir-se en un supermalvat populista: vol que els oblidats s’expressin, i que ho facin a través dels saquejos en una nit de foscor i caos.

En el còmic d'Alan Moore i Brian Bolland de 1985 La broma assassina, el Joker disparava contra Batgirl i la deixava paraplègica durant anys. Aquest dimarts Batgirl ha rebut un altre atac, però aquesta vegada ha sigut mortal. Warner Bros, l'estudi propietari del personatge, ha decidit no estrenar ni en sales ni a la plataforma HBO Max l'adaptació al cinema de Batgirl protagonitzada per Leslie Grace.

Ja des del títol, DC Lliga de Supermascotes fa olor de maniobra crematística. Gairebé podem imaginar un executiu amb la ment arrasada exclamant “Ja ho tinc! I si barregem els superherois amb els vídeos virals de bestioles?” I, bé, és possible que hi hagi una mica de veritat en això. Però el cert és que el film de Jared Stern té una coartada, ja que des dels anys seixanta DC compta amb diversos animalons amb superpoders que s’han ajuntat periòdicament per viure aventures a les vinyetes. Al capdavant hi trobem Kripto, el gos de Superman, que en aquesta versió cinematogràfica està amoïnat pel fet que l’imminent compromís entre el seu superhome i Lois Lane el desplaci a un rol secundari.

Encara que les xifres de taquilla de les novetats al cinema (Spiderman. No way home i Doctor Strange in the Multiverse of Madness) no insinuen cap possible desgast, la realitat és que si ens centrem en sèries, les ficcions sobre l'univers cinematogràfic de Marvel estrenades a Disney + no han acabat de calar. Tret de WandaVision, la col·lecció de noves sèries, que incloïa títols tan esperats com Loki, no han captivat més que els amants fidels del gènere. De fet, tampoc han tingut un èxit rellevant entre els seguidors més ocasionals de Marvel. A banda de no ser especialment lluïdes, hi ha altres raons que poden animar a no seguir aquest tipus de producte, com ara la saturació i la incompatibilitat amb els superherois. O n'has vist massa o no t'agraden. Per a qualsevol d'aquests dos casos, les novetats seriòfiles d'aquesta setmana porten una bona notícia: hi ha una ficció ideal per a aquella gent que no suporta els superherois, encara que tota la trama giri al voltant d'ells. És The Boys, una absoluta reversió del gènere que s'emet a Amazon Prime i que torna divendres amb la seva tercera temporada.

Fins i tot els lectors de Harry Potter ho saben: amb la màgia negra no s'hi juga. Doctor Strange, el superheroi que s'encarrega dels afers màgics de l'univers Marvel, torna a la càrrega aquest divendres amb Doctor Strange en el multiverso de la locura, segon film en solitari del personatge. El mestre de les arts místiques s'enfronta a una crisi relacionada amb el multivers, el conjunt de dimensions paral·leles que ja vehiculava la trama de Spiderman: sense camí a casa, en què Strange jugava un paper clau. La novetat aquí és la presència cada vegada més inquietant de Wanda Maximoff, l'altra heroïna amb poders màgics de Marvel, que travessa un període particularment fosc que conduirà la pel·lícula a terrenys pròxims al terror... Però sense passar-se: Marvel continua aferrada a la seva fórmula d'èxit, una barreja acció, humor i drama en què l'horror no deixa de ser un ingredient més del còctel. És una de les característiques del cinema superheroic, la seva capacitat de fagocitar gèneres i no deixar-se engolir mai per ells.

A Sony li deu haver costat pair que, tot i que pràcticament va inventar el cinema modern de superherois amb el primer Spiderman de Sam Raimi, fa més d'una dècada que Marvel li passa la mà per la cara amb les seves pel·lícules. Mentre l'Univers Cinematogràfic Marvel es convertia en la franquícia més reeixida del Hollywood contemporani, Sony es veia obligada a avortar la saga del Spiderman d'Andrew Garfield i a cedir les regnes del personatge a Marvel, que l'ha tornat a convertir en el superheroi més popular del planeta amb Spiderman: sin camino a casa.

Humberto González (Santa Clara, Cuba, 1963) treballa com a reporter al programa de La Xarxa que presenta Marcela Topor, The weekly mag, però darrere les càmeres té una altra vida com a emprenedor: és el fundador i l'ànima de la primera editorial de còmics de superherois catalans –i en català–, un projecte ambiciós que s'estrena amb Capità Catalunya, la primera de les quatre sèries que vol publicar durant el 2022, totes amb guions de González i plenes de referències a la història, els mites populars i el folklore de Catalunya i els Països Catalans.

'Batman: the animated series' (Warner, 1992-1995)

Endinsar-se en el món de les sèries d'animació de superherois és fer-ho en un univers d'hores infinites. Si acotem la tria a les adaptacions de còmic nord-americà (el manga és un planeta sencer per si sol, per on desfilen centenars d'herois des del pioner Ultraman), segurament la peça d'animació més icònica i recomanable és el Batman de Bruce Timm i Eric Radomski. Creada a remolc de l'èxit de l'adaptació cinematogràfica de Tim Burton, consta de 85 episodis dividits en quatre temporades. Tenebrosa, icònica i amb una banda sonora excel·lent, no només és considerada un referent d'animacions de superherois, sinó també una de les millors sèries de tots els temps. A Catalunya la van poder gaudir els abonats a l'ara desaparegut Canal +.

]]>

'Otra ronda'

¿La vida seria millor amb aquell puntet d'embriaguesa sempre a sobre?

Segons el psiquiatra Finn Skarderud, els humans naixem amb un dèficit d'alcohol a la sang d'un 0,05%. O almenys així ho explica en Nikolaj (Magnus Millang), un dels protagonistes d'Otra ronda, durant el sopar de celebració del seu quarantè aniversari amb els col·legues de la feina. Beure el just per compensar aquesta mancança ajudaria a afrontar millor la vida. Entusiasmats amb la idea, la colla d'amics decideix investigar la validesa de tal hipòtesi tot portant-la a la pràctica. És també una manera de sacsejar les seves rutines familiars i laborals, sobretot en el cas del protagonista principal, en Martin (Mads Mikkelsen). Els homes descobreixen que, efectivament, beure una mica cada dia els ajuda a desinhibir-se. Cap sorpresa. Tampoc no ho és que no siguin capaços de romandre en el nivell “neutre” d'alcoholització que s'havien proposat i es precipitin en una espiral de progressiva i devastadora embriaguesa. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>