Darrerament, i potser és una casualitat, he sentit, vist o llegit diversos casos de persones que han retrobat una part de la seva família biològica quan ja eren adults. Són històries ben diferents, però totes tenen un comú denominador: l’interès i la curiositat que qualsevol persona sent per saber d’on ve, encara que la seva vida hagi transcorregut aparentment sense cap mancança fins al moment de fer aquest descobriment.

Dimecres al vespre, Una cita bestial va passar de la plataforma digital a la televisió com a preliminar de la programació d’estiu. El programa, presentat per Candela Figueras, promou l’adopció de gossos. Va ser el tretzè programa més vist a Catalunya aquell dia, amb una audiència de 179.000 espectadors i un 10,7% de quota. No és per tirar coets, però és un resultat molt més digne i eficaç que formats que han costat molts més diners a la cadena. 

Amb la maternitat, a la Maia se li va despertar una "inquietud" d'omplir el buit biogràfic que va des de la concepció fins al part. Un cop en aquest món, la història personal l'ha fet amb la família que fa 46 anys la va anar a buscar a l'Hospital Sant Joan de Déu tot just acabada de néixer i la va adoptar oficialment. Des de sempre, la mare adoptiva, la mare, li va explicar —sense prejudicis— que una altra dona l'havia dut a la panxa però que per alguna raó no es va quedar amb ella.

L’escriptor i policia científic dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor em rep a casa seva, a Sant Andreu. En aquest barri de Barcelona ha format una família juntament amb l’Eva Narvaez, que és treballadora social, el seu fill Lando, que ha acabat cinquè de primària, i el Doctor, un gos petitó d’edat avançada. Però han voltat força. "Jo soc de Sant Andreu de tota la vida, però l’Eva i jo vam viure deu anys a Nou Barris, per qüestions econòmiques. I el 2014 vam anar a Madagascar a buscar el Lando".

Una família de Barcelona va acollir ara fa tres anys un nadó quan tenia 11 dies de vida. Es va comprometre a fer una acollida d'urgència, que té un termini d'uns sis mesos, però la convivència s'ha perllongat fins avui. Ara la família es vol quedar amb el menor definitivament perquè hi ha generat un vincle emocional, però una altra família va iniciar un procés per adoptar-lo i tot plegat va acabar als tribunals. Davant d'aquesta situació, la Generalitat ha frenat el procés d'adopció i, de moment, la criatura continuarà a la casa on ha viscut tota la seva vida. El Govern ha confirmat que en les pròximes setmanes representants de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA) es reuniran amb la família per comunicar-los la seva decisió i, fins que això no passi, el procés quedarà aturat.

La meva filla Dària és una noia jove, cuida molt el seu aspecte i li agrada saber que va guapa i que no passa desapercebuda. Des de fa set mesos viu en una residència per a joves amb trastorns de conducta, on fa moltes activitats artístiques i terapèutiques. Allà s’ha enamorat.

El Marcel Mauri i el Zuber Abezic-Baton es van casar la vigília d’unes eleccions. La sala on celebraven la festa era un centre de votació i els que es van allargar al matí es van trobar amb els vocals i els caps de mesa que entraven carregats amb les urnes. Va ser un moment divertit, perquè alguns dels convidats també eren vocals. Curiosament, alguns dels moments més importants a la vida de la parella han coincidit amb eleccions. El casament i, quatre anys després, l’aniversari del seu fill, a qui direm G. Explicat així sembla tot molt fàcil, però res més lluny de la realitat. Aquesta és la història de com el Marcel i el Zuber es van convertir en el papa i el baba. És una història a estones trista i a estones feliç. I, sobretot, és una història que mereix ser explicada. 

Entre 25 i 30 dones renuncien cada any a quedar-se amb el seu nadó, una xifra que en els últims anys es manté estable i força lluny de les que hi havia cap a mitjans de la dècada passada. Per exemple, a Catalunya, el 2006 i el 2007 es van registrar 57 i 54 casos, respectivament. Des del 2019 sumen en total 104, tot i que falta revisar encara les dades del 2022 (18 expedients, de moment).

Dir que em va arribar la paternitat de sobte i de forma abrupta quan, en realitat, el meu marit i jo portàvem anys esperant-ho, pot semblar contradictori. Però la realitat d'una adopció nacional és la que és. Feia gairebé cinc anys que havíem iniciat els tràmits. Havíem passat ja tots els cursos, entrevistes i exigències per obtenir la idoneïtat. Però seguíem amb la incertesa de no saber quan arribaria el moment. Vivíem sense fer plans a mitjà i llarg termini, esperant que pogués arribar d'un moment a l'altre, però conscients que podien ser dies, setmanes o mesos. La sensació de tenir un peu a la paternitat i l'altre a l'angoixa de l'espera no és gaire agradable, i menys si s'allarga en el temps. 

La biografia de l'Ennatu Domingo (Etiòpia, 1996) és impressionant, però no ho és menys sentir-la parlar. En aquest cos tan menut hi caben més experiències de les que es poden imaginar per a una barcelonina de 25 anys. I, sens dubte, més de les que es poden imaginar per a una dona etíop d'aquesta edat. L'Ennatu ja ha superat els anys que va viure la seva mare biològica i aquest ha estat l'impuls per escriure Fusta d'eucaliptus cremada (Navona), una història que entrellaça el relat biogràfic i l'assaig sobre els orígens, el pes de l'educació, la identitat i l'ambició de fer un món més feminista, divers i just.

“Per què em vas deixar?”, li va preguntar Lluís Álvarez (Barcelona, 1935) a la seva mare el dia que la va conèixer. Tenia 21 anys quan va rebre una carta de la Diputació de Barcelona en què hi deia que la seva mare, la Isabel, volia veure’l. Tot i l’emoció de la dona quan es van retrobar, i que li va assegurar que havia estat dues dècades buscant-lo, Álvarez va respondre amb fredor. “Per dins pensava: «Ara sí, però quan més t’he necessitat no t’he tingut». No me la vaig creure, estava segur que m’havia abandonat”, exposa. Álvarez no havia tingut una vida precisament plàcida fins aleshores. Poc després que la seva mare donés a llum a la Casa de la Maternitat i Expòsits de Barcelona, el van enviar a Eivissa perquè fos alletat i cuidat per una dida i la seva família. Era una pràctica habitual en l’època, ja que a Barcelona era difícil trobar dides o les que hi havia demanaven més diners. Les encarregades de dur els nadons de Barcelona a Eivissa eren dues dones, la Margarida i l’Antònia Verdera, mare i filla, en un vaixell que salpava cada dimecres, i un cop allà repartien els nens entre les dides a canvi d’unes pessetes. D’equipatge, els nadons duien una medalla penjada al coll amb el número que els identificava i un relleu de la Mare de Déu del Carme. Estava totalment prohibit treure’ls el collaret; d’aquesta manera s’asseguraven que ningú no els intercanviés.

"Si no pots tenir cap fill, et poses una panxa postissa, fas les visites al metge de manera normal, ingresses i et donarem un nadó en adopció. No ho has de dir a ningú, només al teu marit". Aquestes són les paraules que va dir una infermera de la Clínica La Alianza de Girona, avui Clínica Onyar, a la Paquita fa més de 50 anys. Havia tingut problemes amb els embarassos, havia perdut tres criatures, i la infermera, amiga de la família, va plantejar aquesta possibilitat. Al cap d’un temps, i després d’haver tingut una filla sana, la Paquita va veure com li desapareixia una criatura acabada de néixer. Sana i forta. Just abans de rebre l’alta com li havia anunciat el metge. Al quart dia, sense cap preavís, li van dir que la nena havia mort i no l'hi van deixar veure mai més. El naixement i la seva hipotètica defunció no consten enlloc. A la família Sitjà sempre han tingut clar que van robar-los la filla, que ja tenia nom: Lourdes. I ho saben perquè a ells mateixos els havien ofert la possibilitat d'obtenir un nadó robat.

Van rebre la primera fotografia del seu fill l’estiu passat i, a hores d’ara, encara esperen agafar un avió cap al Vietnam per recollir-lo: “Fa mesos que creix lluny nostre i ningú aconsegueix res. No volem fer turisme a la badia de Halong, simplement reunir-nos amb ell i sortir del país”, denuncien a l’ARA diverses famílies catalanes afectades pel tap d’adopcions que s’ha format en aquest país arran del blindatge estricte que Hanoi ha seguit per protegir-se del covid. Se senten “desemparades” perquè ningú ha aconseguit desencallar la situació: porten mesos revisant al mòbil les comptades fotografies que els han enviat; reproduïnt vídeos “massa” curts on la criatura juga fins que, fi, la imatge es congela; coneixen detalls tan íntims com si la criatura té una orella més petita que l’altra; i, el més dur: algunes ja tenen una habitació infantil muntada a casa perquè en qualsevol moment els poden cridar per volar.

A quaranta minuts del barri europeu de Brussel·les hi ha el barri residencial d’Evere. Allà, com és habitual a Bèlgica, cada casa és diferent de la del costat. Aquesta és especialment modesta, només destaca per un llençol amb nusos que penja de la finestra de dalt. Les altres dues finestres, a tocar del carrer, encara tenen les persianes abaixades, però un cop estiguin disponibles una d’elles es convertirà en una bústia per deixar-hi bebès. Ja ho tenen tot a punt. Com es pot veure en una fotografia de la pàgina web de l’ONG Corvia, propietària de la casa, una de les dues obertures s’ha adaptat: hi ha un marcador numèric que, després d’introduir-hi un codi, obrirà la finestra. Aleshores la mare veurà un llitet al fons on podrà deixar la criatura i recollir un sobre de paper. Un cop tancada, sonarà una alarma que avisarà els responsables de l’organització perquè recullin el nadó.

El procés d’adoptar un fill no és fàcil, especialment durant els primers mesos. Però si en lloc d’un fill n’adoptes tres de cop, la dificultat es triplica. I si, a més, l’endemà del primer dia que els tres fills s’instal·len a casa per sempre has de pronunciar el discurs d’investidura com a alcalde de la teva ciutat... triple salt mortal.

El cantant porto-riqueny Ricky Martin ha fet pública la primera fotografia del seu quart fill, que ha servit per anunciar el seu naixement. Segons la publicació de l'artista el nen es dirà Renn Martin-Yosef, que sorgeix d'unir el seu cognom i el del seu espòs, el pintor Jwan Yosef. "El nostre fill Renn Martin-Yosef ha nascut", ha escrit l'artista a través del seu compte a la xarxa social d'Instagram en una fotografia en què se'l veu somrient amb la seva parella sostenint el nadó a la falda.

L’adopció i l’acolliment són una manera més de crear una família, però fins ben entrat el segle XX l’adopció és un tema tabú del qual gairebé no es parla, fins al punt que molts infants desconeixen que han estat adoptats. Avui, però, les coses han canviat. “L’adopció internacional hi té molt a veure perquè en molts casos són adopcions evidents a simple vista per les diferències fenotípiques”, argumenta Beatriz San Román, doctora en psicologia social i membre del grup de recerca AFIN (Adopcions, Famílies i Infàncies) de la UAB. Malgrat aquesta obertura en la comunicació, a les famílies els continua costant parlar del que va passar abans de l’adopció: “És cert que no solen tenir gaire informació sobre la família de naixement ni sobre les circumstàncies que van portar a l’adopció, però si no se’n parla la criatura pot arribar a la conclusió que va ser culpa seva. Parlar de com els van esperar o de com van anar a buscar-los, i del que va passar abans de l’adopció, és vital per entendre la seva història”.

Un jutjat de primera instància de Madrid considera que la germana de l'antic president d'El Corte Inglés, Isidoro Álvarez, no està legitimada per demanar que s'anul·li l'adopció de Marta i Cristina Álvarez, filles adoptives del difunt president. Totes dues són les segones accionistes amb més poder dins del grup després d'heretar-lo per la mort d'Isidoro Álvarez el 2014.

Direcció: Jeanne Herry. Guió: Jeanne Herry. 110 min. França i Bèlgica (2018). Amb Sandrine Kiberlain, Gilles Lellouche i Élodie Bouchez.

La Laia té dos fills que va adoptar quan tenien només un any al Marroc. El nen ara té 15 anys, i la nena 14. Són molt diferents l’un de l’altre i des que els van anar a buscar a l’orfenat ja es van adonar que tenien una manera d’afrontar la vida absolutament diferent. La Laia explica que el nen va estar molt abandonat, no l’atenien en cap sentit, físicament estava molt deteriorat, no es movia i ni tan sols plorava. En canvi la nena era “la reina de l’orfenat”, una supervivent: aconseguia que li fessin cas i era capaç d’agafar menjar de qui fos.