Excepte Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, la seva novel·la més ambiciosa i més impossible –i paradoxalment (o no) també la més rodona–, sempre que llegeixo Max Besora (Barcelona, 1980) penso i sento el mateix: el que més m’agrada de les seves novel·les –l’esperit brètol, la mescladissa de gèneres i referents, la imaginació irresponsable, la gosadia desbocada fins al deliri, la naturalesa de broma colossal alhora improvisada i hiperconscient– és també, en última instància, el que més m’hi falla.

JORDI COCA: "Tenir un gat ha sigut tan important per a mi com viure el Maig del 68”

L'escriptor recorda els moments de felicitat i de patiment al costat d'un felí a la novel·la 'El darrer dia'

Encara que ja faci temps de la mort del Núvol, el gat siamès amb qui va compartir dotze anys de vida, queden alguns rastres del felí escampats pel pis on viuen Jordi Coca (Barcelona, 1947) i la seva dona. Els ulls de l’escriptor encara s’humitegen quan ensenya una de les fotos de l’animal, protagonista de la novel·la El darrer dia (Edicions 62). “Mai no havia tingut un gat. Fins que va arribar el Núvol no era conscient que pogués estimar un ésser que no fos humà. Amb ell vaig descobrir nous sentiments en mi”, diu. 

]]>

“Aquest és el problema de la beguda, pensava, mentre em servia una copa. Si passa alguna cosa dolenta, beus per oblidar; si passa alguna cosa bona, beus per celebrar; i si no passa res, beus perquè passi alguna cosa”. Això escrivia a Mujeres Charles Bukowski (1920, Andernach, Alemanya – 1994, San Pedro, Califòrnia), escriptor i poeta que va convertir la seva vida sòrdida i als marges del somni americà en la matèria principal d'una obra immensa en la seva dimensió humana: plena de sexe, dolor, solitud, desencant i sentit de l'humor. Va ser un dels primers escriptors nord-americans a retratar en primera persona el submón de l'alcoholisme i la prostitució, l'aspecte més sòrdid de la vida americana. I ho va fer amb un realisme brut, cruent i, tanmateix, no exempt de certa poesia salvatge i bellesa.

]]>

Encara que a nivell formal es trobin a una distància considerable, els nous llibres de Mar Bosch Oliveras i Max Besora tenen uns quants punts en comú. El primer, que les protagonistes són dones joves i combatives. El segon, que totes dues tenen la voluntat de transformar, sigui per mitjà de paraules esmolades o de la violència extrema, la societat patriarcal en la qual estan atrapades. El tercer, que la seva cosmovisió és inextricablement humorística: a vegades subtil i irònica, d’altres d’un sarcasme amarg, metaliterària o no, però sovint travessada de cultura.

]]>

“El trap és una cultura de cul i en fa bandera”, llegim al primer llibre que escriuen a quatre mans Borja Bagunyà i Max Besora. És un experiment amb pocs precedents en la literatura catalana, una col·lecció de cròniques i reflexions -amb un fil narratiu que tendeix a la paranoia- al voltant d’una de les músiques urbanes més controvertides del present. Bad Gyal, Pxxr Gvng, C. Tangana, Pimp Flaco, P.A.W.N. Gang i Yung Beef són alguns dels grups que apareixen en les gairebé 300 pàgines de Trapologia, que combina textos escrits en una prosa que tan aviat parodia els textos acadèmics com el periodisme gonzo o el terrorisme ortogràfic i gramatical que practiquen els seus artífexs. “ Am mi nos juga ni as replikaa / am mi no passis ni una mica ”, canta Bad Gyal a Pai, versió del Work de Rihanna. El tàndem format per Bagunyà i Besora, que al llibre es reinventen com a Bugga Boss i Maximus Big, juguen a incorporar les múltiples subversions del trap a la literatura catalana amb l’objectiu de dinamitar-ne l’exquisidesa i la correcció. “És la venjança de l’home del subsòl -escriuen- que retorna per denunciar les proses desnerides i onanistes dels novel·listes de saló que no han trepitjat mai el que es podreix a les voreres”.

]]>

El 2017 ha sigut el del premi Nobel per a Kazuo Ishiguro, el de les noves novel·les de Xavier Bosch, Pilar Rahola, Javier Cercas i David Trueba -totes elles entre les més venudes de Sant Jordi- i el del retorn de Jaume Cabré amb el recull de contes Quan arriba la penombra. També ha sigut l’any que s’han pogut llegir els llibres premiats amb el Sant Jordi ( El setè àngel, de David Cirici), el Mercè Rodoreda de contes (Vida familiar, de Jenn Díaz) i l’Anagrama ( La memòria de l’arbre, de Tina Vallès). Els estranys, de Raül Garrigasait, ha tingut també una repercussió notable, fet que li ha permès ser reconegut amb el premi Llibreter.

]]>

Joan Orpí del Pou va néixer el 1593 a Piera, a la comarca de l’Anoia, al si d’una família de petits propietaris rurals. Després d’estudiar dret a Barcelona, va anar a Sevilla per mirar de col·locar-se dins l’administració de la Corona castellana. Sense haver-ho aconseguit, el 1623 va embarcar-se com a soldat ras, i amb el nom canviat, cap al Nou Món. Allà, primer com a Gregorio Izquierdo i més tard ja com a Juan Urpín, va anar ascendint per l’escalafó militar i administratiu, fins al punt que va ser designat per dirigir una expedició de descoberta i conquesta, durant la qual va fundar la ciutat de Nova Barcelona i la jurisdicció -mai no reconeguda oficialment- de Nova Catalunya, en el territori de l’actual Veneçuela. Quan va morir, el 1645, la seva figura va caure en l’oblit. La va recuperar, ja en la segona meitat del segle XX, el geògraf Pau Vila, que en va fer una biografia. Max Besora (Barcelona, 1980) s’hi ha basat per escriure la seva tercera novel·la: Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, publicada a Males Herbes.

]]>

La tercera novel·la de Max Besora es basa en un personatge que va existir, Joan Orpí (1593-1645), però gran part del que s’hi explica és inventat. Està ambientada al segle XVII, però no és històrica: parodiant el gènere, construeix una nova realitat, amoral, subversiva i altament escatològica. “Tinc un cosí que va anar a Veneçuela a fer una tesi d’antropologia sobre una deessa autòctona, María Lionza, i de retruc va acabar descobrint-me Joan Orpí -comenta-. El personatge em va cridar l’atenció i vaig buscar què se n’havia escrit. Vaig trobar que Pau Vila n’havia publicat una biografia el 1967, però era pràcticament impossible de localitzar”. Besora se’n va acabar sortint i la va devorar, amb la certesa que acabava de trobar el protagonista del seu pròxim llibre, perquè la història de l’Orpí sobre el qual escrivia Vila estava “plena de forats”.

]]>

Marc Agud i Josep Pedrals organitzen una nova edició del festival Exquisits, que des del divendres 27 de juliol i fins al 7 de setembre combinarà recitals de poesia i actuacions musicals. Després de les jornades poètiques a càrrec de Lluís Calvo (27 de juliol) i Max Besora (3 d'agost), Nico Roig presentarà el disc 'Tonada del genoma humà' (10 d'agost), Fèlix Pons donarà la seva visió de 'La tardor barcelonina', de Francesc Pujols (17 d'agost), i Bikimel avançarà noves cançons (24 d'agost). Marçal Font (31 d'agost) i Francesc Garriga (7 de setembre) tancaran l'edició 2012 d'Exquisits amb més poesia.

]]> El món s'acaba, no troben? Ho sap tothom i és profecia. Cauen les borses, tanquen les fàbriques, els músics declaren davant els jutges i un poeta mor apunyalat al carrer. La cultura esdevé sospitosa, i la indústria editorial es prepara per a l'Apocalipsi. I els petits editors, i els ciutadans, i els poetes, premen el matxet que duen entre les dents i aguanten. Esperen. Que peti tot. Que arribi el moment en què la resistència silenciosa que exerceixen cada vegada que obren un llibre i giren l'esquena al món, o cada vegada que inauguren una col·lecció de narrativa catalana i l'anomenen Cicuta , sigui tan potent com el començament d'aquest llibre al·lucinat i visionari: com un acte d'autèntica Resistència, la d'un home que, davant la imminent erupció del volcà del seu poble, prefereix quedar-se a casa llegint. I que peti tot.

]]>

La publicació del recull d'articles Vull una estàtua eqüestre (Quaderns Crema) ens permet recuperar i reivindicar Gabriel Galmés (Manacor, 1962–2001), autor de quatre novel·les i un recull de contes divertits i frescos: un escriptor actual i necessari, que encara recordem tot i la seva mort prematura fa deu anys. Gabriel Galmés, ironia, grapa i talent.

]]>