Una mica a l’ombra de l’enorme Carson McCullers i d’aquells personatges de noies adolescents que vaguen per pobles polsegosos plens de secrets criminals mentre estan a punt d’entrar en el món adult, Siri Hustvedt, per a la seva segona novel·la, fins ara inèdita en català, va construir una Lily Dahl de dinou anys i la va col·locar en un poble de Minnesota (que no devia ser gaire diferent del seu) on serveix cafès al diner que hi ha sota casa seva mentre observa el comportament dels clients habituals. És aspirant a actriu, té somnis de fugir per anar a la gran ciutat i triomfar-hi, però la seva realitat és fer els ous remenats per a en Franck i en Dick, una parella de germans grangers que gairebé no parlen, o una mica de bacó per a en Martin Petersen, un antic company de jocs infantils que s’ha convertit en un excèntric. Té una veïna que és una actriu retirada que l’ajuda a preparar-se el paper per a una representació local del Somni d’una nit d’estiu i, sobretot, un inquilí de l’hotel del davant que es diu Ed Shapiro i que és algú famós i bellíssim. A les nits, la Lily l’observa d’amagat com pinta quadres, endut per la febre creativa, i el joc eròtic no triga a començar.

"Com va ser estar casada amb Paul Auster? Divertit". L'escriptora Siri Hustvedt, vídua d'un dels autors més importants i celebrats de la literatura nord-americana, explica que encara que li havien fet aquesta pregunta incomptables vegades, no va ser fins a l'última hora de vida d'Auster que li va venir al cap la resposta. L'escriptor de Trilogia de Nova York (1987) o 4 3 2 1 (2017) no va perdre el sentit de l'humor ni tan sols en els últims moments de vida, fa gairebé sis mesos. La "calma, claredat i valentia" amb què va afrontar la mort, provocada per un càncer de pulmó, va ser un "últim regal que va fer" als éssers estimats que el van sobreviure, ha relatat Hustvedt, rebuda i acomiadada amb una gran ovació a l'homenatge que el Círculo de Bellas Artes de Madrid i l'editorial Seix Barral han organitzat a Madrid.

Paul Auster va morir el 30 d'abril, a les 6.58 h. Estava envoltat de la família, en una habitació que li agradava molt, la biblioteca de casa seva. Hi ha llibres a totes les parets, des del terra fins al sostre, i també unes finestres altes que hi deixen entrar la llum. Ho ha explicat la seva dona, l'escriptora Siri Hustvedt, en un post d'Instagram, el mateix canal que el darrer any ha fet servir per actualitzar la situació d'Auster en el que tots dos anomenaven Cancerland. Fa un mes i mig, en una visita a Madrid, Hustvedt semblava optimista: va explicar que Auster havia tornat a escriure, però el càncer ha estat implacable. Pel post de l'escriptora, també hem sabut que els seus últims textos han estat cartes al seu net de mesos, en Miles, que Auster escrivia a mà (com havia fet sempre; després, picava els textos manuscrits a la seva màquina Olympia), malgrat una tremolor que en complicava la lectura.

"Era ingènua, però m'havia imaginat que jo seria la persona que anunciaria la mort del meu marit, Paul Auster", escriu Siri Hustvedt a Instagram. La viuda d'Auster, amb qui feia 42 anys que estava casada, explica que dimarts el seu marit va morir al seu domicili de Brooklyn, "en una habitació que estimava, la biblioteca, una habitació amb llibres en totes les prestatgeries del terra al sostre". "Va morir amb nosaltres, la seva família, al seu voltant", continua.

Vaig conèixer la Siri Hustvedt fa pocs anys, quan va venir a presentar el llibre d'assajos La dona que mira els homes que miren a les dones (Trad. Ferran Ràfols Gesa; Edicions 62, 2017). Jo moderava una conversa entre ella i una altra escriptora, i estava nerviosa perquè l'admiro molt: em sembla una dona brillant, que no només escriu novel·les que m'han agradat, sinó que també té molts coneixements en matèries com la neurociència o la psicoanàlisi i que sempre té una perspectiva feminista que m'interessa. Aquell dia, em vaig trobar que no només jo estava nerviosa, i, de fet, m'atreviria a dir que l'altra escriptora que participava en la conversa encara ho estava més. És una autora respectada, que també m'agrada molt, i que aquell dia, també per admiració, no acabava d'estar còmoda conversant des de la seva pròpia experiència, d'escriptora a escriptora; només aconseguia adular-la i fer-li preguntes. Hustvedt se'n va adonar, i va tenir una actitud molt generosa: l'escoltava amb molta atenció, intentava estirar-li reflexions pròpies, i celebrava cada aportació seva, afegint després el seu punt de vista. Ho va fer d'una manera molt discreta i elegant, gens paternalista, posant en valor l'altra autora, que a poc a poc es va anar relaxant i entrant en la conversa. No cal dir que, quan es va acabar la trobada, encara l'admirava més.

Fa temps que Sophie Auster (Nova York, 1987) s'ha alliberat de l'etiqueta de filla dels escriptors Paul Auster i Siri Hustvedt per alçar-se com una cantant de renom que volta pel món amb la seva música. Abans d'aturar-se uns mesos per gaudir de la seva imminent maternitat, Auster passa aquest divendres, 20 d'octubre, pel Teatre Municipal Mar i Terra de Palma, i diumenge per l'Auditori de Girona dins el festival Temporada Alta. En el repertori encara és molt present Next time (2019), el seu tercer àlbum, on va bolcar moments íntims i errors del passat per superar-los.

"El terreny a Cancerland ha estat confús i traïdor. El pacient, i jo amb ell, hem viatjat recte per la carretera, hem patit retards i hem girat en cercles. No hem trobat el rètol que marca la frontera: ara esteu sortint de Cancerland". Així explicava l'escriptora Siri Hustvedt que el seu marit, l'escriptor Paul Auster, continua el tractament per superar el càncer que li van diagnosticar al desembre, després de mesos de trobar-se malament, tal com Hustvedt va explicar públicament al març per Instagram.

"Crec que seria horrible estar sol a Cancerland. Viure amb algú que està sent envestit per tractaments de quimioteràpia i immunoteràpia és una aventura d'acostament i de separació. S'ha de ser prou a prop per sentir el patiment com si fos propi i prou lluny per poder ajudar. Massa empatia pot fer que la persona malalta se senti inútil! Caminar per aquesta corda fluixa no és fàcil, esclar, però és una autèntica obra d'amor", escriu l'escriptora nord-americana, Siri Hustvedt, a Instagram.

Les dones també saben resoldre equacions i també saben escriure

“Llegir és un afer estrany, al capdavall”, diu Siri Hustvedt en un dels assajos recopilats a Mares, pares i més (Edicions 62, traducció d’Imma Estany). L’autora compara el text –qualsevol mena de text, ja sigui un article de ciència o una novel·la– amb un virus: el text està mort fins que és animat pel cos d’un amfitrió, i el que passa després és diferent en cada cas. Les paraules sempre són les mateixes, però els cossos, les situacions, les experiències i els prejudicis dels lectors varien. “Cada lectura s’efectua en l’espai existent entre el text i el lector”. No hi pot haver una lectura definitiva de cap obra literària complexa, perquè les paraules escrites no canvien però els lectors, sí. Moltes lectures crítiques de llibres pretenen un impossible: fixar o aturar-ne el significat.

]]>

L'odi contra les dones i la invisibilització i la desautorització constant que pateixen han marcat els últims llibres de Siri Hustvedt. A Mares, pares i més (Edicions 62 / Seix Barral) reivindica la importància de viure una maternitat imperfecta, carrega un cop més contra la misogínia i recorda, amb emoció, la seva mare, morta poc abans de l'inici de la pandèmia.

]]>

Quines són les potencialitats i límits de la ment humana? Aquesta és una de les preguntes que Siri Hustvedt s'ha fet des de fa anys i que l'ha esperonat a connectar la ciència amb la filosofia. Els miratges de la certesa (Edicions 62 / Seix Barral) és un llibre enlluernador, que s'endinsa en debats d'actualitat com la intel·ligència artificial, la genètica, el poder de l'efecte placebo i l'eugenèsia.

]]>

L’experiència de buscar-te en un llibre i trobar-t’hi sencera

Tot lector es busca, crec, en els llibres que llegeix. Però només de vegades ens hi trobem tant, en un llibre, que llegir-lo és anar rebent cops de puny al sac de la memòria, anar despertant el record de qui vam ser. És el que m’ha passat, el que em passa encara, el que em passarà demà i demà passat i l’altre amb la novel·la Records del futur de Siri Hustvedt, publicada per Edicions 62 i traduïda per Ferran Ràfols.

]]> La Fundació Princesa d'Astúries acaba d'anunciar la guanyadora en la categoria de literatura, l'escriptora nord-americana Siri Hustvedt, autora de novel·les com 'Allò que vaig estimar' (Edicions 62/ Anagrama) i assajos com 'La mujer temblorosa' (Anagrama) i 'La dona que mira els homes que miren les dones' (Edicions 62 / Seix Barral). El guardó està dotat amb 50.000 euros i reconeix la trajectòria de l'escriptora.

]]>

Totes hem especulat alguna vegada sobre qui era aquella persona que, fa molts anys, portava el nostre nom i cognoms i fins i tot els nostres gens i anava amunt i avall fent coses que ara ens semblen incomprensibles o impossibles: ¿aquella era jo? ¿Què pensava mentre caminava per...? Siri Hustvedt, excel·lent assagista, fina polemista i autora d’una novel·la que és una troballa, Allò que vaig estimar -publicada en anglès el 2003 i disponible en català-, creua aquesta vegada el gènere de la novel·la amb una sèrie de reflexions metaliteràries i unes altres de més assagístiques que ja eren al seu darrer assaig sobre la història de l’art i el paper més aviat penós que hi ha tingut el patriarcat. Amb la veu d’una escriptora d’inicials S. H. i de seixanta-dos anys que recorda quan va arribar a Nova York amb només vint-i-tres, Siri Hustvedt relata les aventures intel·lectuals i mundanes d’una artista en formació que es vol menjar el món en forma de llibres i el desconcert de la mateixa escriptora, ja gran, que no entén com aquella noia i ella poden ser la mateixa persona.

]]>

Els homes s’entesten a explicar-nos coses que ja sabem

Ser dona vol dir que els homes t’expliquin coses. N’hi ha que fins i tot intenten explicar-nos què és un embaràs, com d’agut és el dolor de la regla o de què va un llibre que hem escrit nosaltres mateixes. A Rebecca Solnit li va passar exactament això: tan bon punt ella va esmentar en una festa el fotògraf Eadweard Muybridge, l’amfitrió la va tallar per preguntar-li si havia sentit a parlar d’un llibre molt important sobre Muybridge que havia sortit aquell any. “Jo estava tan ficada en el paper assignat d’ingènua que era del tot capaç de contemplar la possibilitat que un altre llibre sobre el mateix tema hagués sortit alhora que el meu i que, per alguna raó, m’hagués passat per alt”.

]]>

El 2017 ha sigut el del premi Nobel per a Kazuo Ishiguro, el de les noves novel·les de Xavier Bosch, Pilar Rahola, Javier Cercas i David Trueba -totes elles entre les més venudes de Sant Jordi- i el del retorn de Jaume Cabré amb el recull de contes Quan arriba la penombra. També ha sigut l’any que s’han pogut llegir els llibres premiats amb el Sant Jordi ( El setè àngel, de David Cirici), el Mercè Rodoreda de contes (Vida familiar, de Jenn Díaz) i l’Anagrama ( La memòria de l’arbre, de Tina Vallès). Els estranys, de Raül Garrigasait, ha tingut també una repercussió notable, fet que li ha permès ser reconegut amb el premi Llibreter.

]]>

“Quan vaig fer 40 anys vaig patir la mateixa crisi que moltes altres persones, però en comptes de comprar-me una bici, de fer caiac o d’escalar muntanyes em vaig posar a escriure La mort del pare ”, explicava Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) ahir al migdia, amb un sentit de l’humor que cinc anys enrere, amb motiu de la seva primera visita a Barcelona, no es va filtrar en cap de les seves respostes. En aquells moments, Knausgård presentava el primer volum en castellà -gentilesa d’Anagrama- del sextet autobiogràfic amb què s’ha guanyat una repercussió insospitada: el fenomen tot just començava a tenir ressò internacional, si bé a Noruega l’aparició dels primers tres volums el 2009 havia anat acompanyada d’un rebombori considerable, que el va convertir en una celebritat.

]]>

La literatura feminista ha sortit del seu racó. Els últims anys, les llibreries s’han omplert de títols heterogenis que fan onejar sense vergonya la bandera del feminisme per il·luminar l’ampli ventall de situacions de discriminació que pateixen les dones i reivindicar igualtat. Siri Hustvedt, Rebecca Solnit, Kate Bolick, Caitlin Moran, Roxane Gay, Chimamanda Ngozi Adichie i Rupi Kaur són algunes de les escriptores que formen part d’aquesta onada literària, en la qual també hi ha autores catalanes com Bel Olid i Natza Farré. Totes nodreixen una tendència en augment que atreu, sobretot, lectores de generacions diferents i posa el feminisme al peu del canó del mercat editorial.

]]>

Amb Siri Hustvedt no es pot seguir un guió preconcebut. La riquesa de matisos de les seves respostes obliga a reconfigurar la conversa a cada moment. Mitja hora amb ella és poca cosa, no tant pel que no ha dit durant l’entrevista sinó per tot el que podria haver afegit en cas d’haver disposat de més minuts. “No et preocupis si t’han quedat preguntes per fer –diu–. Com a dona jo sempre m’he hagut de preparar més del compte”. Hustvedt presenta un nou recull d’assajos, 'La dona que mira els homes que miren les dones' (Edicions 62 / Seix Barral), i demà viurà el seu primer Sant Jordi a Barcelona.

]]>

Els britànics David Mitchell, David Nicholls i Howard Jacobson són a la llista de tretze autors que competeixen aquest any pel prestigiós premi de literatura Man Booker Prize, obert per primera vegada a escriptors internacionals, ha anunciat aquest dimecres l'organització.

]]>