Després d'un any al capdavant de la revista L'Avenç, l'escriptora i traductora Simona Škrabec ha decidit deixar la direcció, però hi continuarà col·laborant. La rellevarà la historiadora Núria Iceta a partir d'aquest octubre. "Era una qüestió de prioritats, i he prioritzat la meva carrera acadèmica. Ho deixo amb certa tristesa, però la direcció d'una revista és una feina de 24 hores, i jo no hi puc estar al cent per cent", explica Škrabec. Malgrat tot, l'escriptora i traductora, que actualment treballa a la Facultat de Traducció de la UAB, assegura que està molt contenta de l'experiència. "Crec que hem ajudat a fer el canvi i a cohesionar el nou equip", diu. L'octubre passat L'Avenç va tornar al quiosc i a les bústies amb el número 501. L'emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, va estar a punt de desaparèixer fa un any i mig. Tanmateix, gràcies al suport d'un particular i de la Generalitat, la revista va poder continuar.

Boris Pahor té 107 anys. La seva ciutat és Trieste; la seva llengua, l’eslovè. De petit va veure com el feixisme italià pràcticament liquidava la minoria eslovena, considerada per Mussolini "una raça inferior", els slavi, paraula que gairebé equiparaven amb schiavi (esclaus). La seva joventut va fondre’s del tot als camps d’extermini nazi, on va ser deportat el 1944: el 27 d’abril de 1945 va ser alliberat de Bergen-Belsen. A finals de 1946 va tornar a Trieste, territori administrat per anglesos i nord-americans fins al 1954, quan es va reincorporar a la república italiana. Allí va treballar de professor de literatura italiana -la llengua que li havien imposat- fins al 1975 mentre escrivia en eslovè la seva obra, durant dècades gairebé ignorada de tothom.

Boris Pahor va néixer a Trieste l'any 1913, quan la ciutat avui italiana encara formava part de l'Imperi Austrohongarès. De petit i d’adolescent va patir l’ascens del feixisme italià, obsedit en esborrar la identitat eslovena. Durant la II Guerra Mundial va militar en l'antifeixisme i va ser detingut per la Gestapo: va passar per prop de mitja dotzena de camps d’extermini, de Dachau a Bergen-Belsen. I va sobreviure. I ho va contar. Tenint en compte la talaia moral que comporta haver acumulat aquestes experiències, tenint en compte el prodigi biològic que suposa continuar viu amb cent set anys, costa llegir La pira al port i no tenir la impressió que és l’obra d’un gegant.

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.

“Constatarem una banalitat: la mort de la crítica militant. O, si volem ser més positius, l’estat moribund en què es troba”. Aquestes paraules de Francesco Ardolino, doctor en filologia catalana i professor de la Universitat de Barcelona, han tornat a revifar un debat periòdic: quina és la salut de la crítica literària i què cal fer per millorar-la? “Potser més que parlar de mort hem de dir que s’ha perpetrat un assassinat, o un intent encara no del tot aconseguit de matar la crítica literària”, explica, matisant les paraules que va pronunciar a l’Institut d’Estudis Catalans a finals d’octubre.

Xus Soriguer, rostre habitual de tertúlies i cròniques socials, veia des de la finestra de l'estudi -"on escrivia les contraportades que li permetien pagar tot allò"- tot d'altres casalots amb "testos d'aspidistres". I cada cop li feia més mandra sortir de la bombolla, escriu Empar Moliner a 'La col·laboradora'. La Colometa de 'La plaça del Diamant' de Rodoreda, en canvi, s'angoixava perquè la quadrícula del pati de cases li semblava tapada per un cel opressor que no la deixava ni pensar.

Pau Vidal (Barcelona, 1967) ha traduït al català un bon grapat de novel·les de l'escriptor sicilià Andrea Camilleri i segurament és inevitable que el traductor al final hagi començat a teixir les seves pròpies històries criminals. Camilleri és un bon exemple de com la novel·la de lladres i serenos sovint ha anul·lat la vella condemna a cobertes toves i venda al quiosc. També la literatura de gènere pot aixecar polseguera i sacsejar les consciències.

Amistat del braç és un poema de Gabriel Ferrater de Da nuces pueris (1960). En un vagó de metro, el poeta s'adona que una noia -"lletja i pobra, descarnada"- s'ha recolzat contra el seu braç. El contacte l'angunieja i en fuig. Després constata que aleshores ell encara era massa jove per comprendre el desig d'aquella desconeguda. Com que no era bonica, la noia era per a ell invisible i prou. Però Gabriel Ferrater no atura l'anècdota en aquest punt, sinó que hi afegeix un so estrident: a l'últim vers es trenca la corda d'un violoncel. Per què passa, això?

Veronika decideix morir, de Paulo Coelho, sempre m'ha fet molta ràbia. En aquells anys quan l'Europa de l'Est sorgia a la llum com una Atlàntida oblidada, el cèlebre escriptor es va fixar en una petita ciutat de províncies. Ljubljana -on vaig créixer- esdevenia així l'escenari d'una "novel·la sobre la bogeria". M'indigno cada cop que penso amb quins trucs tan barats el brasiler condemna la desesperació perquè no és capaç de comprendre res que no formi part de la seva felicitat militant i incorruptible.

La novel·la L'espèce humaine, de Robert Antelme (1917-1990) –que encara no ha estat traduïda al català–, resumeix tot l'esforç que es va haver de fer per superar les ferides del segle XX. El dolorós testimoniatge d'Antelme proclama una sola humanitat indivisible. Per això mai no pot haver-hi cap justificació per a la crida a la destrucció dels enemics. Aquesta solidaritat incondicional és l'herència més important que hem rebut.

Vaig acabar Un escàndol sense importància a mitja tarda i em vaig dir: ara seria un bon moment per anar a remenar llibres vells a la fira del passeig de Gràcia. Hi vaig trobar el volum d'homenatge a Goethe que va editar la Generalitat el 1932 per commemorar el centenari de la seva mort. Abans de tornar a casa ja m'havia quedat amb un dels Pensaments , traduïts amb aquella bellesa que Joan Maragall sabia donar a les coses: "La veritat és una antorxa terrible: tots provem d'acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb gran por de cremar-nos". Gràcies, mestre Goethe. M'acabava de resoldre la qüestió més difícil de la feina d'avui.