La Fundació Joan Miró ha anunciat que aquest mes de juny finalitzarà el mandat de Marko Daniel com a director general, càrrec que va assumir el 2018 i que ha exercit durant dos mandats consecutius, en què ha acompanyat la institució en el camí cap al 50è aniversari. En un comunicat, el patronat de la fundació ha expressat el seu reconeixement per la feina feta durant aquesta etapa. Sota la seva direcció, han subratllat que la fundació "ha crescut com a institució aprofundint en el seu model de gestió, ampliant la seva presència internacional i reforçant el vincle amb els públics de Catalunya i del món". Aquests resultats reflecteixen l’esforç col·lectiu d’una institució que, amb el lideratge de Marko Daniel, ha sabut créixer i transformar-se.

L'arquitecta i dissenyadora Charlotte Perriand (París, 1903-1999) no només està considerada una pionera, sinó també una creadora visionària que va posar les persones al centre dels seus treballs. En la seva trajectòria hi ha una anècdota famosa: quan va trucar a la porta de Le Corbusier per col·laborar amb ell, va contestar-li "aquí no brodem coixins". Així i tot, li va donar feina com a interiorista dissenyadora de mobles, i ni Le Corbusier ni el seu cosí, el també arquitecte Pierre Jeanneret, van aconseguir eclipsar-la. Perriand va conèixer en aquell estudi Josep Lluís Sert, i gràcies a ell també Joan Miró i altres arquitectes i artistes vinculats al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937. Un altre dels episodis més singulars de la trajectòria de Perriand és la travessia que va fer el 1932 en canoa al voltant de l'illa de Mallorca, dins el seu interès pel Mediterrani, la natura, l'arquitectura popular i la incipient arquitectura dedicada al turisme. Aquests aspectes es podran veure en la gran exposició que la Fundació Joan Miró dedicarà a Perriand d'octubre del 2026 a febrer del 2027. Serà la seva primera antològica a l'Estat i tindrà el patrocini de la Fundació BBVA. També es podran veure els seus encàrrecs per al govern francès i, per primera vegada, documents i peces del seu arxiu personal que revelen la intensitat de les complicitats amb Sert, Miró i altres creadors.

Joan Miró (1893-1983) no va adormir-se mai als llorers. En cada etapa de la seva trajectòria va entossudir-se per mantenir el nivell i continuar sent un artista rellevant. Els artistes nord-americans de la següent generació hi van jugar un paper clau, tal com es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona a partir d'aquest divendres en la gran exposició Joan Miró i els Estats Units. Miró va trobar un esperó creatiu en artistes com Jackson Pollock, Lee Krasner, Mark Rothko, Louise Bourgeois i Louise Nevelson, i, al mateix temps, els va contagiar la seva força. Pollock va dir el 1944 que els dos artistes que més admirava eren Miró i Picasso. 25 anys més tard, el mateix Miró va assegurar que el que realment l'havia inspirat era "la pintura nord-americana".

Rosa Maria Malet (Badalona, 1948) i Marko Daniel (Aquisgrà, 1964) són els dos directors que han capitanejat la Fundació Joan Miró durant més temps. Malet la va dirigir durant 37 anys, i Daniel hi va arribar el 2018. L'ARA els ha reunit amb motiu del 50è aniversari de la institució. Recorden com es van conèixer, quan Daniel, que treballava a la Tate Modern de Londres, va començar a col·laborar amb la fundació amb motiu de l'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió. "En aquell moment parlava castellà, encara no parlava català, i em va tocar a mi venir de recerca, i vam compartir el projecte –recorda Marko Daniel–. La fundació és el centre del món on es conserva no només l'acumulació més important d'obra i de material d'arxiu, sinó també de coneixement sobre l'obra de Miró. I, per tant, des de la Tate teníem claríssim que hi volíem col·laborar. La fundació ja és reconeguda com el col·laborador necessari quan vols fer alguna cosa important sobre Miró", explica Daniel.

Érem gairebé mil persones, que es diu aviat. Tothom content i amb ganes de celebrar que la Fundació Miró fa 50 anys. Aquest diumenge hi haurà jornada de portes obertes –des de les sis del matí!– amb tot d'activitats que se sumen a l'al·licient que sempre és visitar aquest edifici emblemàtic, en un lloc privilegiat de Montjuïc i amb la col·lecció d'obres d'un dels millors artistes que ha donat mai la ciutat. El dimecres a la nit s'inaugurava l'exposició retrospectiva, emotiva i també una mica gamberra, en un acte festiu en el qual centenars de persones, joves i grans, recordaven i celebraven aquest mig segle d'ençà que la modernitat, finalment, va tenir casa a Barcelona.

Fa 50 anys, quan havia d'obrir les portes la flamant Fundació Joan Miró a la muntanya de Montjuïc, l’artista va decidir que no volia fer una inauguració oficial. Per estalviar-se la presència de les autoritats franquistes, va convocar una jornada oberta a la ciutadania i amb elements de la cultura popular i festiva. Aquest esperit alegre i obert a tots els públics és el que es vol recuperar el diumenge 15 de juny, una diada que serà l’inici de l’any del cinquantenari de la fundació. S’ha batejat amb el lema Per a la gent de demà perquè parafraseja un desig de Joan Miró que, des del 1968, tenia clar com volia que fos la seva fundació: "És molt important fer-ho un lloc vivent, pensar en la persona del demà".

Per ser artista, Joan Miró es va rebel·lar contra els seus pares i ben aviat es va afanyar a combatre la tradició i les convencions artístiques. Un dels seus lemes més coneguts és el d'"assassinar la pintura". Aquesta afirmació correspon perfectament amb la descoberta que han fet els equips de conservació preventiva i col·lecció de la Fundació Joan Miró, liderats per Elisabet Serra, i que s'ha fet pública aquest dijous. Per fer el quadre Pintura (1925-1927), Miró va agafar un retrat que un altre artista havia fet a la seva mare, Dolors Ferrà i Oromí, va posar-lo de costat i hi va pintar al damunt. Gràcies a tècniques no invasives, entre les quals hi ha la radiografia, la fotografia infraroja i la imatge hiperespectral, els investigadors han pogut revelar el retrat subjacent i identificar-ne la model. Podria ser que el gest de fer servir el retrat de la mare fos una burla, una revenja perquè ella i el seu pare s'haguessin oposat al seu desig de dedicar-se a l'art. No va ser per falta de material, sinó una decisió deliberada.

Quan Joan Miró es va plantejar la creació de la seva fundació no va voler que fos un mausoleu per al seu art, sinó un centre que aixoplugués els artistes més joves. Així, l'Espai 10, que més endavant va ser rebatejat com a Espai 13, va ser un lloc pioner perquè els creadors de les joves generacions poguessin exposar, a vegades per primera vegada, en una institució. Entre aquests creadors hi ha Fina Miralles (Sabadell, 1950), Susana Solano (Barcelona, 1946) i Eva Lootz (Viena, 1940), que van exposar a l'Espai 10 als anys setanta i vuitanta.

Per al director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel, la institució més que un museu és "un espai viu" que connecta art, idees i persones. L'any que ve ho faran amb una potència excepcional, ja que la fundació fa 50 anys. Celebrarà l'efemèride amb un reguitzell de grans noms internacionals, entre els quals hi ha Louise Bourgeois, Jackson Pollock, Mark Rothko, Lee Krasner i Helen Frankenthaler. Tots formaran part d'una gran exposició organitzada conjuntament amb The Phillips Collection de Washington titulada Intercanvis: Miró als Estats Units (del 16 d'octubre del 2025 al 22 de febrer del 2026). La tesi es basa en "reconfigurar la comprensió del lloc de Joan Miró en la història de l'art", en el context que la capitalitat de l'art es va traslladar de París a Nova York. La mostra, que serà fruit d'una nova recerca, inclourà unes 160 obres, i després es podrà veure a Washington; serà l'exposició més important de Miró als Estats Units.

La trajectòria d'un artista és una cursa de fons amb moments àlgids i uns altres de més durs. Henri Matisse (1869-1954) és considerat com un dels grans pintors del segle XX, però no sempre va tenir les coses fàcils: entre finals dels anys 20 i els primers anys 30 va patir una gran crisi creativa i no acceptava la seva obra de després de la Primera Guerra Mundial. Com es pot veure a partir d'aquest divendres i fins al 9 de febrer en la nova exposició temporal de la Fundació Joan Miró, l'obra del pintor català, que era 23 anys més jove, va ser una font d'inspiració perquè Matisse se'n sortís. Aquest fet posa en qüestió el tòpic que és l'artista més jove qui rep l'empremta del gran. "El personatge clau en la trobada entre els dos artistes és Pierre Matisse, fill d'Henri i galerista de Miró als Estats Units a partir del 1934", afirma l'assistent del comissari, Véronique Dupas. "El Pierre encarrega al seu pare i a la seva germana fer la tria de les obres de Miró per a la seva galeria de Nova York. D'aquesta manera, Matisse tenia un contacte directe amb la producció recent de Miró i, fins i tot, li va demanar al seu fill que li enviés dos quadres de Miró", explica Dupas. D'altra banda, Matisse li va demanar al seu fill que li mostrés les seves pròpies obres a Miró per tenir-ne l'opinió: "M'encantaria que algú prou entès en els colors vius em donés la seva impressió. No em fa vergonya la meva feina, com que és sincera no amago res", es pot llegir en una carta que el pintor francès va enviar al seu fill.

Per a l'artista nord-americà d'origen vietnamita Tuan Andrew Nguyen (Saigon, 1976), premi Joan Miró 2023, el so ritual té unes propietats reparadores i pot contribuir a cicatritzar les ferides del cos i de l'esperit. Queda palès a l'exposició que li dedica la Fundació Joan Miró fins al 24 de setembre. Durant la roda de premsa de presentació ha demanat als assistents que s'acostessin més a les escultures que ell anava tocant amb una maça en diferents punts, com si fossin un gong, perquè les vibracions els arribessin al cos amb més intensitat. La particularitat d'aquestes obres, titulades Una lluna a dalt amb explosions davall, Una lluna abatuda rere els cims il·luminats i Fal·làcia vençuda, és que estan inspirades en els mòbils d'Alexander Calder i, sobretot, que estan fetes amb el metall de bombes que no van explotar durant la Guerra del Vietnam. El públic de l'exposició Tuan Andrew Nguyen. Els nostres fantasmes viuen en el futur, però, no podrà tocar les escultures, però sí que podrà sentir-ne el so a través d'un codi QR que es trobarà dins la sala.

Henri Matisse (1869-1954) i Joan Miró (1893-1983) van pertànyer a dues generacions diferents i se'ls associa a moviments artístics diferents, l'un al fauvisme i l'altre al surrealisme. Així i tot, van sentir una admiració mútua que es podrà veure en una gran exposició a la Fundació Joan Miró la tardor del 2024. La mostra es titula Miró Matisse: més enllà de les imatges, està organitzada conjuntament entre la Fundació i el Museu Matisse de Niça i comissariada per Rémi Labrusse. Com a punt de partida, l'exposició es pregunta com Matisse i Miró van tenir accés a les obres de l’altre i quines obres van poder veure l’un de l’altre. A partir d'aquí es desplegaran els moments decisius de la seva relació, des del fauvisme fins a les grans obres finals. Així mateix, el comissari compararà l'afany de Miró per assassinar la pintura amb l’estètica decorativa de Matisse (que no són contradictoris), els llibres d'artista que van fer tots dos i les grans composicions monumentals.

La primera trobada personal de Pablo Picasso (1881-1973) i Joan Miró (1893-1983) a París es va produir al voltant d'un regal tan senzill i al mateix temps tan saborós com un pastís. La llegenda, que han recollit alguns experts, diu que era una ensaïmada: Miró la portava de Barcelona, però com que no va trobar Picasso el primer cop que l'havia visitat, el dia que l'hi va poder donar, l'ensaïmada ja estava resseca. Quan es van trobar, el malagueny li va retreure entranyablement que no se l'hagués menjada mentre estava bé. Les mares de Miró i Picasso es coneixien i, quan tots dos artistes es van trobar, Miró ja havia rebut l'impacte de l'obra del malagueny a Barcelona el 1917 amb l'estrena de l'espectacle dels Ballets Russos Parade al Liceu, el decorat i el vestuari del qual eren de Picasso.

El Premi Joan Miró aprofundeix en la seva trajectòria d'artistes compromesos: el guanyador del Premi Joan Miró 2023 és l'artista vietnamita Tuan Andrew Nguyen (Ho Chi Minh, 1976), conegut sobretot pels seus vídeos i pel·lícules, i també escultor. El jurat l'ha elegit pel "compromís, la profunditat i la imaginació extraordinaris de la seva producció, qualitats que el connecten directament amb els valors que van caracteritzar l'obra de Joan Miró", i perquè aborda "temes difícils relacionats amb la història, la memòria col·lectiva i l'impacte del colonialisme a través de projectes artístics rigorosos i poètics". El premi està dotat amb 50.000 euros, i la concessió del guardó inclou una exposició a la Fundació Joan Miró el 2024. Com és habitual, està previst que Nguyen treballi amb col·lectius barcelonins per fer nous treballs que veuran la llum en aquesta mostra, tot i que està pendent de la "logística" i no dona més detalls del projecte.

Pablo Picasso, Joan Miró i Antoni Tàpies són tres grans artistes del segle XX i tres puntals de les avantguardes. Alhora, no van perdre de vista la cultura popular. Per això l’arrencada institucional al Saló del Tinell de les commemoracions de tots tres que l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa i que s'allargaran fins al 2025 va comptar amb la participació de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, que va interpretar La sardana dels desemparats, mentre els responsables de la Fundació Joan Miró, el Museu Picasso i la Fundació Antoni Tàpies, i el director artístic de la commemoració, el poeta Vicenç Altaió, arribaven entre tres artistes i poetes vestits per Rosa Tharrats i portant estendards fets amb canyes. Enguany se celebrarà el 60è aniversari del Museu Picasso i el cinquantè de la mort de l’artista malagueny. El 2024 arribarà la celebració del centenari del naixement d’Antoni Tàpies, que va néixer el 13 de desembre del 1923, i el 2025 el 50è aniversari de la Fundació Joan Miró. La denominació oficial de les commemoracions és Picasso 2023 / Tàpies 2024 / Miró 2025.

Arriben amb comptagotes els detalls de la que serà una de les grans exposicions del 2023, la mostra que la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso dedicaran simultàniament a la relació entre els dos artistes, dins els actes commemoratius del cinquantè aniversari de la mort de Pablo Picasso (justament quan en farà quaranta de la mort de Miró). Miró-Picasso estarà centrada en l’amistat que va unir els dos artistes, la relació amb Barcelona, que inclou la creació dels seus museus, i en com es van influir mútuament. “A Miró, Picasso li va servir per organitzar-se, per saber què havia de fer i què no”, afirma Teresa Montaner, la cap de la col·lecció de la Fundació Joan Miró i la comissària de la mostra juntament amb la seva companya Sònia Villegas i les seves col·legues del Museu Picasso Margarida Cortadella i Elena Llorens. 

Per a Paul Klee (1879-1940) el diàleg amb la natura era una part essencial i imprescindible de la seva tasca com a artista. "L'artista és un ésser humà, i, com a tal, és natura i part de la natura en l'àmbit de la naturalesa mateixa", va escriure en text titulat Vies per a l'estudi de la natura, ara inclòs en l'exposició que la Fundació Joan Miró dedica a partir d'aquest divendres a aquest aspecte de l'obra de l'artista. "Paul Klee va ser un personatge absolutament polièdric, cultíssim i complex", afirma Martina Millà, cap de projectes de la Fundació Joan Miró i comissària de la mostra, amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, comissària en cap del Zentrum Paul Klee de Berna (Suïssa), d'on provenen la gran majoria de la més de dues-centes obres exposades, entre dibuixos, pintures, materials pedagògics i objectes naturals. El Zentrum Paul Klee conserva un terç del llegat de Klee, uns 4.000 treballs.

El gerent del Museu Munch, Henrik Spangelo Svalheim, ha revelat en una visita a Barcelona que estan en contacte amb la Fundació Joan Miró per organitzar una exposició, encara que tenen "converses molt inicials". Sembla que l'exposició conjunta del Museu Munch i la Miró serà com una de les mostres que el museu noruec ha organitzat en els últims anys i que posa el seu artista en diàleg amb altres com Vincent van Gogh i el fotògraf nord-americà Robert Mapplethorpe. Precisament la Fundació Joan Miró també farà aquesta operació de diàleg i acollirà el 2023 una gran exposició de Picasso, simultàniament amb el Museu Picasso de Barcelona, una part de la qual viatjarà al Museu Picasso de París el 2024.

A la Fundació Joan Miró, la temporada comença amb nota. El sentit de l’escultura és una exposició ambiciosa i sorprenent que, a més, té vocació d'atreure el gran públic amb noms inesperats però a la vegada consolidats. Comissariada per l’escultor David Bestué (Barcelona, 1980), encara suma més raons per visitar-la. D'una banda, posa en valor amb una nova mirada el patrimoni dels museus del país i de l'Estat, perquè entre el més d’un centenar de peces d’una seixantena d’artistes que s’hi poden veure n’hi ha de museus com el Macba, el MNAC, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu d’Art Modern de Tarragona, la Fundació Suñol, la col·lecció d’art de La Caixa, el Musac, l’Ivam i el Patio Herreriano, sense comptar-hi els internacionals. D'una altra banda, reivindica artistes consagrats que mereixen més atenció pública, com Susana Solano, i dona visibilitat a creadors més joves, com Julia Spínola, Patricia Esquivias, Ester Partegàs i Oier Iruretagoiena. Al llarg del recorregut es poden observar treballs de grans artistes internacionals cars de veure a Barcelona, com Bruce Nauman, Alexander Calder, Carl André, Lucio Fontana, Marisa Merz, Lygia Clark i Isa Genzken. I, finalment, porta el llegat escultòric de Joan Miró al segle XXI fent dialogar algunes de les seves escultures fetes amb objectes quotidians fosos en bronze amb unes altres de la britànica Sarah Lucas, membre dels controvertits Young British Artists dels anys 90. “Joan Miró és un artista que va fer servir unes eines que avui continuen sent vàlides”, afirma David Bestué.

54 obres de Joan Miró i 5 d'Alexander Calder. Aquest és el dipòsit que la família del pintor ha fet a la Fundació Joan Miró de Barcelona. "Tindrem un fons molt més ric, i el dipòsit permet que les obres viatgin", ha explicat aquest dijous Sara Puig, la presidenta del patronat de la Fundació. A més de la importància artística, també "és una bona notícia a nivell econòmic perquè les exposicions itinerants representen un ingrés per a la Fundació". Les obres formen part de la col·lecció de la família Miró i fins ara han estat exposades a la Fundació Mapfre de Madrid. "S'havia acabat el conveni de cinc anys amb Mapfre, i nosaltres vam proposar a la família que les obres vinguessin a Barcelona", diu Puig, que ha agraït "la generositat, el compromís i la lleialtat" dels Miró. El dipòsit serà de "llarga durada", d'almenys cinc anys, i renovable. Tanmateix, no inclou totes les 65 obres que hi havia a la Fundació Mapfre, perquè, com diu Puig, la família "se n'ha quedat algunes".