Segons li va dir Ortega y Gasset a Josep Pla, i aquest va escriure el 1964 quan Josep Carner ja era gran (va morir el 1970), "el catalán de todos los tiempos que mejor ha escrito en castellano és José Carner". Carner en castellà? Sí, i tant. De fet, per circumstàncies de l’exili, una de les seves obres més emblemàtiques, el magne poema Nabí, de mil quatre-cents quaranta-sis versos, va sortir publicat primer en castellà el 1940. No va ser una traducció, sinó una versió pròpia de l’autor, establert aleshores a Mèxic, on va viure sis anys, abans d’instal·lar-se ja de per vida a Brussel·les.

La Catalunya del 1925, ara fa un segle, era un país de contrastos, del Noucentisme ideal a la radicalitat revolucionària. El tòpic funciona: seny i rauxa. Aquest mes de maig s’esdevé el centenari de l’intent d’atemptat contra el rei Alfons XIII, el Complot del Garraf, i també de la publicació de Les bonhomies, recull d’articles periodístics de Josep Carner a La Veu de Catalunya. Rere el complot hi havia l’ombra allargada del futur president Macià; rere el deliciós llibre hi havia el batec literari del "príncep dels poetes catalans". Un príncep fet a si mateix, fill de classe mitjana d’ordre: el pare era redactor del rotatiu carlí El Correo Catalán. Eren temps de la dictadura de Primo de Rivera i cadascú es buscava una escapatòria com podia.

Sí, avui comença el mes que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot… És la dita que tothom sap o que potser sabia. Perquè ara ja tot és diferent. Les paraules i les dites es perden com es perden tantes altres coses. El que no es perd és la gresca i, per tant, el Carnaval continua ben viu. La gent es disfressa d’allò que no és o d’allò que voldria ser. Es fan rues i carrosses a imatge i semblança d’altres llocs i d’altres països. Sobretot s’imita el Carnaval de Rio de Janeiro i les seves traduccions nostrades, Sitges, Vilanova… Ara el meu poble, Sant Feliu de Guíxols, bull d’emoció i de nervis. Des de Nadal que la gent assaja coreografies i s’acaben de donar les últimes puntades als vestits. I qui diu puntades, diu pinzellades de cola, perquè, qui hi ha que encara cus? Les colles del Carnestoltes ja estan gairebé a punt. Hi ha qui fa vacances perquè ha de conduir una carrossa, hi ha qui en fa perquè ha de posar la música a la seva colla… Comença la gresca, la barrila, la disbauxa. Que hauria de durar poc, perquè el dimecres vinent comença la Santa Quaresma. És Dimecres de Cendra i els cristians aniran a la parròquia perquè els facin la ditada de cendra al front (pulvis eris et in pulverem reverteris, ets pols i pols et tornaràs) i començaran els quaranta dies de penitència que arribaran fins a Setmana Santa. El dijous d’abans d’aquest Dimecres de Cendra és o era Dijous Gras. Un s’havia d’aprofitar que encara es podia menjar porc, i a taula apareixien les truites de botifarra, la botifarra d’ou i les coques de greixons. Ara ja qui el celebra? I si algú ho fa és una mera celebració residual, cultural, tradicional, diguem-ne com vulguem, però sense cap sentit. Perquè si és que tot l’any mengem de tot el dia que volem! Sigui dijous o divendres.

Fa dècades que la ingent producció literària de Josep Carner (1884-1970) torna a les llibreries en comptagotes. Entre les últimes notícies editorials hi ha hagut la recuperació de La creació d'Eva i altres contes (Edicions 62, 2021), l'edició bilingüe del Pickwick de Charles Dickens, una de les traduccions més celebrades de la seva trajectòria (Univers, 2020), i el rescat d'un dels primers llibres de maduresa, El cor quiet (Edicions 62, 2018). En paral·lel a aquesta labor, Jaume Coll Llinàs, filòleg i marmessor de l'obra carneriana des de mitjans dels anys 80, ha anat treballant en una fastuosa i exemplar edició crítica que va quedar inaugurada el 2016 amb el tom inicial del primer volum, que incloïa la producció en vers publicada entre 1904 i 1924, amb llibres com Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914) i Bella terra bella gent (2018).

Estaria bé una Setmana del No-Llibre en Català, on els lectors poguéssim reclamar llibres que és un drama no tenir traduïts al nostre idioma, o, encara pitjor, descatalogats i impossibles d’aconseguir. Que productiva que seria una política pública que incentivés la difusió d’obres en català descatalogades, publicant-les gratuïtament per internet. Però no tinc cap esperança en una gent que fa campanyes de promoció del llibre al mateix temps que elimina les lectures obligatòries de l’ensenyament.

"L'omnipotent En Jaume Coll Llinàs, / catedràtic emèrit de la UB, / marmessor d'un llegat podrint-se al ras, / ens ha creat la Càtedra Carner, / on, com a introductor que és, perspicaç, / de la ciència ecdòtica al terrer, / ensenya a porgar el text, amb fi sedàs, / d'alumnes diligents a un bell planter". Així comença un dels poemes satírics escrits "a la manera" del poeta Josep Carner (1884-1970) i centrats a criticar la divulgació actual de l'obra de l'anomenat Príncep dels Poetes. L'ha escrit un tal Norbert Planagumà i Mieres a Un i el doble, l'inèdit misteriós que l'ARA ha rebut recentment. "Norbert Planagumà és un pseudònim que aixopluga quatre individus que ens resistim a donar la cara –es pot llegir al pròleg, que porta per títol Full d'instruccions–. Valorar si això és un acte avorrible de covardia, ho deixem a la discreció de cada lector, sens dubte més imparcial que nosaltres. Se'ns cregui o no, si ens mantenim anònims és més aviat per raó de comoditat, perquè de moment ens estimem més viure mal acompanyats que residir en una garjola. Ni certes veritats es poden proclamar impunement ni nosaltres tenim la vocació de passar a la història com a herois".

Potser ja no és temps d’escriure amb la llengua dels Noucentistes, però això no vol dir que no reconeguem que aquesta generació –com la dels Modernistes, que es delien pel Nord– va fer un pas de gegant per acostar les literatures d’Europa, fins i tot les d’Orient –vegeu el cas de Carles Riba en escriure les Tankes– a la cultura catalana: una literatura que té poca cosa als segles XVII, XVIII i bona part del XIX, no es pot plànyer que algú els faci el favor de divulgar les literatures del món sencer.

Josep Carner

'La creació d’Eva i altres contes'

Edició de Marcel Ortín. Edicions 62. 214 pàgines. 19 euros

Josep Carner no ha passat a la història com a contista, ni tan sols com a prosador. Ho ha fet com una de les veus més altes de la poesia catalana del segle XX (el segon Segle d’Or de la nostra literatura, com defensava Triadú). Això no vol pas dir que els contes que integren aquest volum o els articles de Les bonhomies, posem per cas –de fet, hauríem de llegir tots dos llibres costat per costat del de versos Auques i ventalls–, no siguin d’una remarcable qualitat. Hi ha, en l’un i l’altre, l’empremta de l’estil, el ple domini de l’ofici. Això sí, en aquests exercicis prosaics no hi ha el geni que trobem en les poesies.

]]> La mestressa catalana és un dels fonaments del desenvolupament del país als segles moderns, i, en bona mesura, contemporanis. El seu paper en el si de l’oikos familiar és de tan gran importància, que no l’espanten ni l’exciten les ideologies feministes -ni cap altra, de fet: el mas conforma una unitat econòmica, moral, de costums, de llengua i de llegendes que és més poderosa que cap ideologia escadussera.

]]>

Això de poder escriure només una vegada al mes fa que un no pugui seguir el pas del temps com li agradaria. Hauria volgut parlar de l’aniversari de Josep Carner, que va néixer el dia 9, i per això he titulat aquest paper amb el títol d’un poema seu, un poema preciós. Hauria volgut parlar del Dimecres de Cendra, de la celebració litúrgica del començament de la Quaresma i del poema de T.S. Eliot. Dels records que em porta el Dimecres de Cendra, de la ditada al front que ens posava el capellà a la missa matinal del col·legi mentre deia allò de pulvis es et in pulverem reverteris, que vol dir “ets pols i a la pols tornaràs”. Aquella cendra la feien amb les palmes i palmons i les branques d’olivera que s’havien beneït el Diumenge de Rams anterior. Tot es lligava. La roda de l’any litúrgic girava sense parar. Era el primer dia d’abstinència, de peix, com es deia. Habitualment, bacallà. I com que el peix és poca cosa, s’havia de completar la dieta amb brunyols. Pastosos, amb un punt de matafaluga, ensucrats, reforçaven el dinar que havia començat amb pèsols ofegats, sense porc, evidentment, o amb una truita d’espàrrecs de marge. Temps feliços! Després de dinar, el ritual seguia amb el passeig per Sant Daniel a collir violetes. Ara fa anys que no puc anar-hi, però una amiga meva cada any hi va per mi. En cull un bon pom i el porta a casa de la meva germana. És una tradició que fa un quart de segle que dura. M’hauria agradat parlar de les raconades humides de la vall, prop de la plaça dels Músics, de les clapes que s’hi fan de violetes d’un lila una mica esblaimat, d’un perfum trist de nostàlgia. Potser l’any vinent. 

]]>

En un dels molts passatges hilarants d’aquest llibre, trobem el protagonista hostatjat en un hostal d’Ipswich. És tard, hora de fer un pensament, i Pickwick ja du posat l'estrenyecaps. Llavors s’adona, consternat, que entra una dona a la seva habitació, i que s’hi mou com si fos casa seva. L’home no sap on posar-se, bé que no és la primera vegada que, a la nit, es troba en fals davant una senyora. Li fa por espantar-la, que ella munti un sagramental. A més, els cordons de l'estrenyecaps se li han entortolligat de mala manera al clatell... Pateix encara més pel fet que la dona el pugui veure cofat amb aquella peça de roba tan íntima que no pas per la situació intrusiva en si, tan amoïnosa. Al final, però, se’n surt prou dignament: “Per bé que s’hagués posat atropelladament el capell damunt l'estrenyecaps, a l'estil de les patrulles de milicians, encara que portés sabates i polaines a la mà i frac i armilla damunt el braç, res no va poder atuir la seva nadiua cortesia”. La proverbial exquisidesa anglesa en les formes, doncs, no s’ha vist seriosament compromesa en aquesta trifulga!

]]>

Els lectors catalans que vulguin endinsar-se en l'obra esponerosa, addictiva i enlluernadora de Charles Dickens estan d'enhorabona. Coincidint amb el 150è aniversari de la seva mort, tres editorials han recuperat tres exemples emblemàtics de la seva producció: Univers rellança el seu debut, Pickwick (1837), Proa reimprimeix Grans esperances (1861) –totes dues amb les traduccions de Josep Carner– i Club Editor presenta la traducció que Núria Sales ha fet d'Història de dues ciutats (1859), que amb més 200 milions d'exemplars és un dels llibres més venuts de tots els temps.

]]>

La situació política de Catalunya no dona, en aquests moments, gaires ales al cosmopolitisme: es pot entendre. Els moviments nacionalistes, per meres raons d’economia mitològica i simbòlica, tendeixen a tancar files i a potenciar les formes de cultura que escauen al país. És la qüestió de la identitat, necessàriament conservada “en modesta poncella” (Hölderlin-Riba), per evitar que es desdibuixi -cosa, aquesta, a la qual a casa nostra s’hi afanyen més els mites dels Estats Units que els d’Espanya, aquests igualment envaïts i difuminats- la nostra “mitologia nacional”.

]]>

Al nou Tirant lo Blanc, "actualitzat" per Màrius Serra i que Proa publicarà el 4 de novembre, "l'arnès" dels cavallers es transforma en "armadura", els "espills" són també "miralls", algú "virtuós" és descrit també com a "honest" i "digne", i un comportament "estrenu" esdevé "intrèpid". "Ha estat un repte majúscul i apassionant –ha admès Serra el mateix dia que Grup 62 feia balanç de la temporada–. Hi he treballat un dia cada setmana durant dos anys, però aquest 2020 hi vaig dedicar dues hores cada matí fins que la pandèmia em va permetre passar tot el dia amb el Tirant i acabar-lo".

]]>

Compten amb l'aval de les autoritats sanitàries i s'ha organitzat seguint les restriccions implantades per la pandèmia del coronavirus. La 69a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern ocuparà el passeig de Gràcia des de plaça Catalunya fins a Consell de Cent des d'aquest divendres, 18 de setembre, fins al diumenge 4 d'octubre. Els aforaments als estands estan limitats i es respectaran les distàncies de seguretat. La Fira retrà homenatge a Josep Carner en el cinquantè aniversari de la seva desaparició i al poeta, escriptor i assagista català Lluís Calvo Guardiola, que serà l'encarregat de pronunciar el pregó inaugural divendres. Calvo és autor d'una vintena de poemaris i quatre novel·les, guanyador de guardons com el Carles Riba, el Vicent Andrés Estelles o el Crítica Serra d'Or de poesia.

]]> Benvinguts a TV Ucronia. Josep Carner, poeta noucentista, presenta un concurs heavy metal de crítica literària per posar a parir panteres els escriptors modernistes. Sang i fetge i amfetamines neuronals. El batejat per l’audiència com a Príncep dels Poetes és un paio obsessionat amb el que ara en diem visibilitat. Això escriu el 1925: “En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat”. Un addicte al bufet lliure de realitats.

]]> No s’acaba d’entendre que la poesia de Josep Carner hagi estat tan menystinguda per molts crítics i homes de lletres del país. Als primers decennis del segle XX va ser quasi universalment considerada l’obra poètica de més categoria del seu temps, com la poesia de Verdaguer, que el mateix Carner considerava extraordinària.

]]>

la mort, aquesta vella fredeluga

]]>

Un espectacle de dansa inèdit, un passeig virtual per Brussel·les o l'estrena de dos videoclips són tres de les iniciatives preparades per a aquest dijous per commemorar el 50è aniversari de la mort de Josep Carner.

]]>