A mesura que van passant les hores i es van posicionant els diversos actors nacionals i internacionals, cada cop és més clar que el president tunisià Kaïs Saïed és el guanyador de la crisi constitucional que ell mateix va provocar diumenge a la nit. Saïed, un polític inclassificable elegit el 2019, va sacsejar el panorama polític del país a l'assumir tots els poders, destituir el primer ministre i congelar l'activitat del Parlament durant 30 dies en una forçada interpretació de l'article 80 de la Constitució. Aquesta provisió permet al president adoptar “mesures excepcionals” en cas d'un risc imminent per a la seguretat del país.

El cop d'autoritat del president de Tunísia, Kaïs Saïed, que ha cessat el primer ministre i ha bloquejat el Parlament, torna a posar en perill la transició democràtica en un país que ha mantingut elevades tensions polítiques malgrat els consensos amb què va dibuixar el seu camí després de la Primavera Àrab, que va culminar amb una Constitució de grans acords el 2014, quan la polarització creixia. L'investigador del centre d'afers internacionals de Barcelona, el Cidob, Eduard Soler respon a algunes de les incògnites que s'obren a partir d'aquesta crisi, d'on ve i cap on pot anar, tot i que observa que "el fet encara és massa recent per poder interpretar-lo".

La transició democràtica a Tunísia viu les seves hores més delicades. Diumenge al vespre el president Kaïs Saïed va sorprendre a tothom anunciant la suspensió de les activitats del Parlament, va cessar el primer ministre, Hichem Mechichi, i va arrogar-se plens poders. Dilluns va intensificar la purga destituïnt els ministres de Defensa i de Justícia, a més de decretar el tancament de l'administració pública durant dos dies. El primer partit del Parlament, els islamistes moderats d'Ennahda, no han dubtat en qualificar l'acció de "cop d'Estat", però els seguidors del president ho neguen. Saïed es va recolzar en una interpretació forçada de l'article 80 de la Constitució, que li permet adoptar "mesures excepcionals" en una situació d'emergència nacional, per bé que ha de consultar-les amb el primer ministre i el president del Parlament.

Fa deu anys cantava Irhal [Ves-te’n] davant de desenes de milers de persones a la plaça Tahrir del Caire, contra el règim de Hosni Mubàrak, i avui viu a l’exili entre Suècia i Finlàndia. Ramy Essam (Mansoura, Egipte, 1987) va ser la veu de la revolució, un dels cantautors més populars d’Egipte. Després de la caiguda del rais va seguir cantant contra la junta militar i contra el govern de Mohammed Mursi dels Germans Musulmans. Amb el retorn dels militars al poder amb el mariscal Al-Sissi es va haver d’exiliar, però continua denunciant la repressió d’un règim que acumula desenes de milers de presos polítics. Entre ells el poeta Galal El Behari, autor de la lletra de Bahlal, una cançó que Essam va publicar el 2018. El jove director del videoclip, Shadi Habash, va morir per negligència mèdica entre reixes i el dissenyador de webs Mustafà Gamal, que havia treballat amb el cantautor, també està empresonat. Essam va actuar divendres al festival Barnasants.

Els pobles i barriades populars de Tunísia viuen una onada de protestes protagonitzades per un jovent que reclama el seu lloc. Els càntics sorgits dels estadis de futbol, reconvertits en himnes polítics, omplen els carrers de demandes contra l’atur, la corrupció i els partits polítics, i desafiant el toc de queda milers de joves s’enfronten a la policia i l’exèrcit, que no estalvia canons d’aigua ni gasos lacrimògens. Són els desheretats, els que no tenen res a perdre i estan farts d’esperar. “És la revolució dels afamats”, afirmen els grafitis a les parets. 

Deu anys després de la Primavera Àrab que va enderrocar el dictador Zinedin el Abedin Ben Alí, Tunísia viu una nova onada de protestes. Joves de tot el país fa tres nits consecutives que surten al carrer per manifestar-se contra la crisi econòmica, política i sanitària. Per aturar els incidents, les barricades i els saquejos en unes quantes ciutats, inclosa la capital, el govern ha ordenat avui el desplegament de l’exèrcit.

Activista del moviment de protesta que va començar l’octubre del 2019 a Beirut, aquesta historiadora col·labora amb Legal Agenda, una entitat que defensa els drets civils i econòmics a la regió. Deu anys després de les revolucions al Mediterrani, analitza la situació en un món àrab convuls.

La seva participació en el moviment de protesta d’Algèria (Hirak) el va portar quatre mesos a la presó l’any passat, i encara està pendent de l’apel·lació que ha presentat la Fiscalia contra la seva absolució fa dues setmanes. Deu anys després de les revolucions al món àrab, confia que els algerians tornaran als carrers quan la situació sanitària ho permeti.

Activista feminista i membre de la direcció de la Lliga Tunisiana dels Drets Humans, que va ser premiada amb el Nobel de la pau el 2013, aquesta activista de 30 anys confia que Tunísia acabarà la fràgil transició, una dècada després de la revolució que va fer caure Ben Ali.

Nascuda a Idlib, al nord de Síria fa 35 anys, la revolució del 2011 la va sorprendre a Londres estudiant un màster en periodisme internacional. No va dubtar a tornar i es va dedicar a formar més d’un centenar d’activistes com a periodistes ciutadans per documentar la revolta i la repressió. Deu anys després de l'esclat de la revolució a Tunísia, fa balanç d'on som.

L'expresident de Tunísia Zine El Abidine Ben Ali ha mort aquest dijous en un hospital de l'Aràbia Saudita, on vivia exiliat des que va ser derrocat per les revoltes populars del 2011 que van sacsejar el país magribí, la llavor de l'anomenada Primavera Àrab, que finalment només va florir en aquest país, que precisament acaba de celebrar eleccions democràtiques. Ben Ali, de 83 anys, tenia un càncer de pròstata que el va obligar a passar els últims anys de la seva vida en tractament i amb ingressos hospitalaris que en diferents moments havien fet córrer rumors sobre la seva mort.

La transició tunisiana viu un dels seus moments més delicats després de la mort del seu president, Béji Caïd Essebsi. L'oficina del cap d'estat ha anunciat aquest matí de dijous la notícia, però no ha oferir cap informació sobre la causa del decés. Essebsi, de 92 anys, era el president més longeu del món i ja va ser hospitalitzat en “estat crític” fa unes tres setmanes. La mort del president arriba en plena crisi constitucional a causa d'un conflicte entre la mateixa presidència i el Parlament per la llei electoral. I tot això quan només falten, en teoria, tres mesos per l'inici d'un cicle electoral clau per a la culminació de la transició.

El Consell Constitucional d’Algèria ha confirmat aquest diumenge la “impossibilitat” de celebrar eleccions presidencials el 4 de juliol, tal com s’havia anunciat. La cancel·lació suposa una victòria moral per a la societat civil, que des del mes de gener ha mantingut mobilitzacions multitudinàries a favor de la democratització del país i ha fet crides al boicot a les urnes a causa de la desconfiança en la transparència del procés. «No hi ha eleccions amb la banda ni amb 'le pouvoir'!», «Cap diàleg amb la banda ni amb 'le pouvoir'», cridaven durant la marxa del divendres passat els manifestants. Ni el Ramadà ha fet que els algerians abandonin el carrer per denunciar que els hereus del règim segueixen copant els alts càrrecs de poder dos mesos després de la dimissió forçada de l'octogenari dictador Abdelaziz Bouteflika.

Nascut al Líban, Gilbert Achcar és un reconegut expert en el Pròxim Orient. Analitza l’onada revolucionària al món àrab a The people want: A radical exploration of the Arab Uprising (2013) i Morbid symptoms: Relapse in the Arab Uprising (2016). Ha visitat Barcelona convidat per l’IEMed.

Com cada any des del 2011, l’avinguda Bourguiba del centre de Tunis s’omplirà aquest dilluns de milers de persones per celebrar l’aniversari de la caiguda del règim de Ben Ali, l’esdeveniment que va servir de detonant de les anomenades Primaveres Àrabs. Però totes les mirades es concentraran més aviat a uns cent metres de l’artèria principal de la capital: a la plaça Mohamed Ali, seu del poderós sindicat de la UGTT. Des del seu balcó, el secretari general, Nuredin Tabubi, es dirigirà als seus afiliats tres dies abans d’una vaga general que arriba en un moment especialment delicat per al país i per al govern.

Poques hores abans de la celebració del setè aniversari de la revolució tunisiana, el govern va anunciar dissabte a la nit un augment de les ajudes a les famílies més necessitades. Ho va fer amb l’objectiu d’apaivagar les tensions socials que han sacsejat el país magribí durant l’última setmana, que s’han saldat amb una víctima mortal i més de 800 persones arrestades. Tot i que és considerat l’únic cas d’èxit de les anomenades Primaveres Àrabs per la seva transició a la democràcia, el país magribí passa per una delicada crisi econòmica que està dificultant que es puguin satisfer les demandes de justícia social expressades durant la revolta pacífica del 2011.

L'onada de protestes que va esclatar la setmana passada a Tunísia contra les mesures d'austeritat del govern no es desinfla. En el tercer dia de protestes, aquest dimecres a la nit hi ha hagut nous xocs entre manifestants i policia en diverses poblacions.