Pedro Sánchez centra i Alberto Núñez Feijóo remata: que torni Joan Carles I. Després de tot el que hem llegit sobre el paper del rei durant aquest curs intensiu de 23-F que ens acaben d’impartir, quina importància poden tenir els escàndols fiscals i sentimentals del rei emèrit? Com pot continuar vivint castigat a l’exili el rei que va portar la democràcia i la va salvar? Que hi hagi converses crucials d’aquell dia i dels anteriors que no constin enlloc ja no és important. I qui té padrins, s’amnistia.

Fa uns dies parlàvem del vídeo grotesc de l’emèrit promocionant les seves memòries. El ridícul magistral confirma que Joan Carles I ha passat d’exiliat decadent a ninot televisiu. La commemoració dels cinquanta anys de la Corona i la pretensió d’escriure un llibre li han acabat esclatant en contra, perquè els mitjans tenen clar que del vell monarca en poden treure més profit si espremen les seves misèries, més que no pas si el tracten com una figura institucional.

Un rei que no volen ni a casa seva i que s’ha salvat de la condemna legal per la irresponsabilitat penal i per la prescripció dels fets no està en situació de donar lliçons de justícia, i encara menys per parlar de traïcions. Però ha estat rei trenta-vuit anys i mig (1975-2014) i les seves opinions pesen.

La capacitat tecnològica per tenir-nos controlats creix exponencialment. Tant és que parlem de l’espionatge de telèfons mòbils d’independentistes, amb mandat judicial o sense, com dels anuncis de sabates que t’arriben després d’haver mantingut una conversa sobre sabates en presència del telèfon mòbil. Perquè aquesta és l’altra, que és que regalem les dades a raig. Però anem al tema que toca.

Aquest dimecres Joan Carles I ha trencat el seu silenci en una entrevista al programa Secrets d’histoire de France 3. Vint-i-cinc minuts que fingien ser una ocasió única però que, a l’hora de la veritat, no han servit ni per acostar-se remotament als temes importants dels quals hauria de parlar el personatge. Un frau de conversa. La titulen Les confidències d’un rei caigut en desgràcia, però de confidències cap. I de desgràcies, menys. Tot molt tocat i posat però, per seguir la tradició, és una farsa feta a mida del monarca.

El judici al Tribunal Suprem contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per un presumpte delicte de revelació de secrets, amb petició d'anys de presó i tot, és un bon reflex d'on arriba una guerra pel poder en què la dreta nacionalista no té inconvenient a demolir les institucions de l'Estat per salvar-lo, segons diuen, d'una dictadura comunista.

Si creien que podrien prescindir d'ell en els actes del 50 aniversari de la reinstauració de la monarquia (22 de novembre del 1975), aquí hi ha les seves memòries per dir-los que estan molt equivocats. Ni el rei Felip ni el govern espanyol l'han convidat a la festa, però Joan Carles de Borbó ha decidit ser com l'elefant de Lakoff, aquell en què no s'ha de pensar però és impossible evitar-ho.

Que li diguin explícitament que no l’hi volen, que volen que se’n vagi, que dimiteixi, però que hi vagi igualment, després de tot, després dels morts, de tants morts, de tant dolor i de tantes mentides, diu tant de Carlos Mazón que queda ben poc per afegir. Si de cas recordar que sempre pot tornar a fer mal, a ferir, perquè aquest tipus de persones només pensen en si mateixes. I tenen un entorn que, pels seus propis interessos, per pensar també només en si mateixos, tampoc hi posen límits. I tant és la mida de la desgràcia: el seu cinisme sempre hi estarà per sobre. "Hi va haver coses que haurien d'haver funcionat millor", va dir Mazón després d’un any. Si analitzem escrupolosament aquesta frase, els insults del funeral ens semblaran molt tous. Però quan la ciutadania treu tantes targetes vermelles i no hi ha expulsió, la impotència és l’únic que creix. Imagineu com em fa sentir, que fins i tot em surt un símil futbolístic. Espero que em disculpeu. És la desesperació. Que no disminueix després de saber que l’endemà de l’escridassada s’hagi proposat fer "una reflexió". Em sembla molt agosarat per part seva posar-se a reflexionar a aquestes altures. Perquè si en tot un any no n’ha estat capaç... En fi, una abraçada al País Valencià. 

Si amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort Franco aixequés el cap i li fos concedit el desig de formular una sola pregunta sobre què ha passat en aquest mig segle, el primer impuls que tindria seria el de demanar si encara es manté la unitat d'Espanya. Però com que només podria fer una pregunta, mataria (hi tenia la mà trencada) dos ocells d'un tret i demanaria si encara es manté la monarquia. Al cap i a la fi, va ser la seva gran aposta personal de futur, perquè, en la seva visió tradicionalista, república equivalia a desordre i monarquia a unitat.

El sindicat majoritari de tècnics del ministeri d'Hisenda, Gestha, reclama a l'Agència Tributària que investigui el rei emèrit, Joan Carles I. Després que es conegués que ha retornat a empresaris del seu entorn els 4,4 milions que li van deixar per regularitzar el seu patrimoni davant la Hisenda espanyola l'any 2021 i que el 2022 hauria traslladat la seva residència fiscal als Emirats Àrabs Units, subratllen que cal indagar si això és cert i si la posada al dia amb l'Agència Tributària va ser correcta o no.

Aquest dijous al matí l'Hotel Intercontinental de Madrid ha estat l'escenari d'allò que per a alguns ha estat un assumpte d'Estat. Una munió de periodistes s'han concentrat a les portes de l'hotel per presenciar la presentació del llibre de memòries de Bárbara Rey: Yo, Bárbara (Plaza & Janés). La llarga i polèmica aventura amb l'aleshores rei Joan Carles I, la relació amb el seu fill Ángel Cristo i també la relació amb algunes de les figures més destacades del panorama mediàtic espanyol són els pilars del llibre.

El serial del cas Leire Díez ha descobert molts personatges fins ara desconeguts per al gran públic, com l’empresari Javier Pérez Dolset, el responsable de la UCO Antonio Balas o l’empresari Alejandro Hamlyn (42 anys), que dilluns havia de ser jutjat a l’Audiència Nacional per un cas de frau en l’IVA dels hidrocarburs per valor de 154 milions d’euros. El judici es va suspendre per la seva absència i s’ha tornat a reprogramar per al 30 de juny. Hamlyn, que denuncia que tres guàrdies civils vinculats a un empresari competidor l’han embolicat en la causa judicial injustament, és l’home que participa en la reunió amb Leire Díez des de Dubai, als Emirats Àrabs Units. Segons explicava divendres en una conversa amb el diari El Correo, no pot sortir del país perquè té un deute pendent de 5.000 euros. “La gent creu que estic forrat, però no tinc ni per comprar un llapis. Els bancs no em donen ni targeta de crèdit, només de dèbit”, assegurava en aquesta entrevista, en la qual també confessava que totes les promeses de donar informació comprometedora sobre càrrecs de l’UCO que va fer a Leire Díez eren “mentida”. “Els vaig vacil·lar”, diu.

L'Espanya sempiterna, idèntica a ella mateixa, allò d'España y yo somos así, señora (frase atribuïda sovint a Ortega y Gasset, però que en realitat procedeix d'una obra teatral d'Eduardo Marquina de títol significatiu, En Flandes se ha puesto el sol) es va manifestar dilluns, per partida doble: d'una banda, amb la compareixença de l'exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, i de l'altra, en el refús per part del Tribunal Suprem de la querella contra el rei Joan Carles per cinc delictes fiscals, presentada mesos enrere per un grup de fiscals i jutges retirats, alguns dels quals exmagistrats del Suprem.

Joan Carles I havia passat a ser gairebé un problema del passat per a la Moncloa i la Zarzuela, però la seva reaparició en forma de querellant per partida triple el situa altra vegada com a protagonista. A més, ambienta l’any en què es commemora el 50è aniversari de la mort de Franco i l’inici del seu mandat com a cap de l’Estat.

Aquest dissabte al matí s'ha celebrat l'enterrament del príncep Karim al-Husayni, més conegut com a Agakan IV, mort dimarts amb 88 anys. Amb motiu de la vetlla del cap de la branca xiïta ismaïlita de l'islam, centenars de personalitats s'han concentrat a Lisboa, on el príncep tenia la seu de la seva fundació i un gran nombre de fidels. Des de monarques com Joan Carles –íntim amic del difunt– fins a caps d'estat com Justin Trudeau han assistit a la vetlla, privada i només d'assistència amb invitació personal.

Ja sé que no està de moda parlar bé del rei Joan Carles I, i s’ho ha guanyat a pols, però la seva lamentable deriva personal no treu que per mi l’aportació més rellevant de la monarquia ha estat el seu paper en la transició del franquisme a la democràcia, en un moment en què res estava garantit. I amb consciència del que estava fent. En una exposició del CCCB sobre la història de la ràdio, davant una sala dedicada a l’atemptat contra Carrero Blanco, el rei se’m va acostar a un pam i em va dir: “Si això no hagués passat, ni tu ni jo seríem aquí”. “Jo no, vostè no ho sé”, vaig contestar. “Jo tampoc perquè no m’hauria deixat fer el que havia de fer”. I la veritat és que, amb tots els condicionants que puguem veure, ho va fer. Després va anar perdent al món de vista i va començar a derrapar, els poders de l’Estat van veure perill, amb bon criteri se’l va forçar a plegar i ha acabat convertit amb un ninot de si mateix, que ronda el patetisme. Un espectacle de la fragilitat de la condició humana, del que pot passar quan algú es creu que tot li ha d’estar permès. I que dona raons als que sospiten que democràcia i monarquia són en cert sentit una contradicció en els termes.

Que el rei d'Espanya sigui la persona més protegida pel Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) no és una qüestió únicament de seguretat. Les últimes revelacions en forma de fotografies i àudios sobre la relació que van mantenir Joan Carles I i la vedet Bárbara Rey posen de manifest que els serveis secrets de l'Estat, si ha calgut, també han dedicat recursos econòmics a encobrir la vida extramatrimonial de l'exmonarca. És impossible quantificar quants diners l'Estat ha hagut d'assumir per tapar escàndols, però els autors del llibre El jefe de los espías (Roca, 2021), basat en les notes de l'exdirector del Cesid –antic CNI– Emilio Alonso Manglano (1981-1995), publicaven diumenge passat al diari Abc que l'actriu va rebre més de 600 milions de pessetes (uns 3,5 milions d'euros) a canvi de no publicar material sobre la relació que havia mantingut amb Joan Carles.

La vida personal de Joan Carles I als anys noranta fa goteres. Després de l'anunci de la publicació de la seva autobiografia i de la difusió de les fotografies íntimes entre l'emèrit i Bárbara Rey –filtrades pel fill de la mateixa vedet a la premsa neerlandesa–, la família reial suma una nova crisi. Aquest dimecres a la nit Ok Diario ha filtrat una conversa gravada per l'actriu a principis dels anys noranta en la qual el pare de Felip VI confia a la vedet les inquietuds i problemes interns de la casa reial.

Poques hores després que Joan Carles anunciés la publicació de les seves memòries amb la intenció d'explicar "els seus errors i males decisions", el fill de Bárbara Rey ha decidit enviar a diferents mitjans les fotografies d'un altre episodi –també conegut públicament– de la vida del monarca: el romanç de l'emèrit i l'exvedet. A les diferents fotografies es pot veure com la parella comparteix una taula en una terrassa, on se'ls veu fent-se petons i donant-se mostres d'afecte de manera desacomplexada. Les imatges van ser preses el 1994 pel mateix fill de Rey a petició de la vedet i no ha estat fins aquest dimecres que han sortit a la llum a través de la revista neerlandesa Privé.