Podrem llegir per primer cop en català els contes de l’escriptor nord-americà Stephen Dixon (1936-2019), un dels pares espirituals d’autors com ara George Saunders, amb qui els contes de Dixon comparteixen el fet de ser peculiars, originals i idiosincràtics però de tota una altra manera, també perquè van ser escrits molts anys abans, durant els vuitanta. És ara que ens adonem de qui era el pioner, per la qual cosa hem d’agrair l’esforç d’editorials com La Segona Perifèria, que ens ajuden a completar filiacions literàries.

Rodolar per terra de riure: quant de temps fa que un llibre no ens ho provoca, això? I llegir una novel·la totalment dialogada: això tampoc no és habitual. Els arbres és la primera novel·la traduïda al català de Percival Everett (Geòrgia, 1956), un autor nord-americà ja mig veterà, elegant i punyent, que no ha tingut la sort que es mereixeria a les nostres latituds: a veure si amb aquesta sàtira divertidíssima sobre el racisme als Estats Units ho aconsegueix. Cal dir que la traducció de Jordi Martín Lloret era difícil, tant pel registre col·loquial com pel ritme endimoniat del llibre, i que està més que aconseguida: bravo!

El realisme va aparèixer a finals del segle XIX com un corrent artístic que pretenia plasmar la realitat de la manera més exacta, en contraposició amb el romanticisme anterior. “Neix amb una voluntat de subversió, i en això és diferent del costumisme, més despolititzat”, explica l’escriptor i professor de literatura comparada (UB) Borja Bagunyà. En la narrativa catalana contemporània, aquest esperit crític propi del realisme l’hauria recollit en part la novel·la negra, mentre que el costumisme estaria viu en obres com les de Tina Vallès i Núria Cadenes, segons l’estudiós. A l’altre pol, la tendència “fabulística” que no respecta el principi de realitat està prenent embranzida gràcies a una colla d’autors - Jordi Puntí, Vicenç Pagès, Jordi Nopca, Marina Espasa- que conreen una “fabulació amable”, amb gestos cortazarians, sí, però sempre prioritzant la comprensió. “A l’extrem de la fabulació tenim autors com Jaume Pons Alorda, que, a Ciutat del mal, crea mons salvatges seguint l’estela d’Anna K. de Martí Rosselló, una novel·la fundadora”, diu Bagunyà, que reflexiona sobre com els grans prosistes de la primera meitat del segle XX, al ser tots dietaristes i cronistes -Josep Pla, Josep Maria de Sagarra...-, es va forjar un cànon literari que no procedia pròpiament de la novel·la, sinó de gèneres de no-ficció: “Això ha influït en la relació que han mantingut els escriptors amb la realitat, ja que tradicionalment sempre s’ha prioritzat la llegibilitat i el referencialisme”. La ciència-ficció, conreada per quatre gats -Pujulà, Calders, Pedrolo, Trabal...-, s’ha vist com un gènere menor. Però les coses estan canviant. La globalització ha afavorit que els escriptors d’avui beguin d’altres literatures, la qual cosa ha provocat un esclat de noves veus que es desfan d’aquest realisme social imperant. “Es nota que Irene Solà ha llegit altres coses que Rodoreda i Català, i que Quaderns Crema hagi publicat Margaret Atwood és revelador”.

“Una ciutat sense escriptors queda buidada de la seva essència de ciutat”, deia la filòsofa María Zambrano. Barcelona ha fet mèrits durant segles -tant a nivell creatiu com pel que fa a l’empenta del sector editorial- perquè la literatura sigui un dels seus pilars culturals, tant en llengua catalana com castellana. El Mapa literari que acaba de posar en circulació l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura, que va arrencar coincidint amb la selecció de la Unesco per formar part de la xarxa literària de ciutats literàries a finals del 2015, vol demostrar la força de la capital catalana en aquest camp.

“Constatarem una banalitat: la mort de la crítica militant. O, si volem ser més positius, l’estat moribund en què es troba”. Aquestes paraules de Francesco Ardolino, doctor en filologia catalana i professor de la Universitat de Barcelona, han tornat a revifar un debat periòdic: quina és la salut de la crítica literària i què cal fer per millorar-la? “Potser més que parlar de mort hem de dir que s’ha perpetrat un assassinat, o un intent encara no del tot aconseguit de matar la crítica literària”, explica, matisant les paraules que va pronunciar a l’Institut d’Estudis Catalans a finals d’octubre.

Novel·lista i directora de cinema, Virginie Despentes (Nancy, 1969) no s'ha pogut llegir fins ara en català. L'Altra acaba de publicar un dels seus assajos autobiogràfics més coneguts i combatius, 'Teoria King Kong', publicat en francès l'any 2006. Traduït per Marina Espasa i amb pròleg de Maria Cabrera Callís, es tracta d'un manifest feminista demolidor que ataca el discurs benpensant sobre l'experiència femenina, el matrimoni i la maternitat i que aborda temes tan polèmics com la violació, la prostitució i la pornografia.

Gràcies a la perseverança d’Edicions de 1984, que ens serveixen la tercera novel·la en català de Sorj Chalandon, ens hem pogut fer una idea força aproximada del món d’aquest autor francès personalíssim, que escriu històries desolades amb la ràbia de qui dispara contra un objectiu invencible. La primera novel·la va ser Retorn a Killybegs, una inoblidable ficció sobre el conflicte irlandès escrita a partir de l’amistat entre l’autor i un dels caps de l’IRA. La segona, La quarta paret, ens traslladava a la guerra del Líban.

El primer projecte que es fa públic des de l’oficina Unesco-Barcelona Ciutat de la Literatura s’adreça als creadors, una de les baules més precàries del sector editorial: són les beques d’escriptura Montserrat Roig. “La meva feina és organitzar coses noves, i una de les mancances que tenim és una residència d’escriptors: a llarg termini n’hi hauria d’haver –comenta Marina Espasa, comissària de l’oficina–. Ara impulsem una vintena de beques anuals en dues tongades: deu a la primavera i deu a la tardor. Cadascuna està dotada amb 3.000 euros i l’estada de dos mesos en un dels deu edificis singulars que s’hi han sumat”. Els autors becats, que poden presentar projectes de narrativa, poesia, assaig i teatre en qualsevol llengua que “tinguin a veure amb Barcelona, tot i que el criteri és de màniga ampla”, tindran el seu despatx en llocs com la Biblioteca de Catalunya, la Fundació Tàpies, la Fundació Joan Miró, la Biblioteca de Catalunya, Vil·la Joana i el monestir de Pedralbes.

Fa quatre anys, quan vas publicar 'La dona que es va perdre' (Empúries, 2012) em vas dir que hi retrataves “una societat de final de l'Imperi Romà”. Diries que el món que apareix a 'El dia del cérvol' és més fosc?

Hi ha llibres curiosos, hi ha llibres necessaris i hi ha llibres brillants. Però no n'hi ha gaires que siguin totes tres coses alhora. I que, a més, estiguin tan ben filats com aquest espècimen curiosíssim, un petaner fill de l'assaig i la narrativa que és la carta de presentació d'un autor -o fins i tot d'un intel·lectual- hàbil i atrevit. Sí, un intel·lectual, aquesta espècie en perill d'extinció. Raül Garrigasait, filòleg clàssic de formació, ha traduït Plató, Goethe i Rilke, i els filòsofs Zygmunt Bauman i Peter Sloterdijk, entre d'altres. Només algú que tingui la ment ben endreçada gràcies a la cultura clàssica i ben equipada amb lectures abundants és capaç d'escriure un assaig sobre Diògenes, fer-lo seguir per un altre sobre el mite de l'holandès errant i encara afegir-n'hi un tercer sobre els dubtes existencials de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. I només un bon escriptor pot aconseguir que tots tres estudis es deixin llegir més que bé, lliguin entre ells i, a sobre, serveixin per il·lustrar una tesi. Per si no hi hagués prou salts, el llibre es clou amb un epíleg deliciós en què l'autor fa una última acrobàcia gràcies a Zeus i Tifó per acabar aterrant de manera precisa, com una gimnasta que clava tots dos peus a terra després d'un exercici perfecte, aixeca el cap, s'adona que tots els jutges li posen un deu i somriu.

Marina Espasa feia tants anys que llegia i escoltava escriptors que el cuquet de la literatura l'ha acabat atrapant. Després de pensar-hi molt, d'escriure i reescriure, de llegir i rellegir fins que l'editora l'hi ha pres de les mans, s'ha decidit a presentar la seva primera novel·la, 'La dona que es va perdre' (Empúries). Realitat i fantasia s'entremesclen en aquesta faula contemporània que no esquiva el gran tema de l'amor, ja que l'Alícia, una arquitecta poc engrescada amb la vida que porta, s'enamora d'un topògraf que resulta ser un talp. "És un llibre que hauria d'ajudar la gent a no tenir por", ha explicat la filòloga, periodista cultural i traductora. "Fa quatre anys em va començar a venir una idea: una dona que vivia un canvi de temps, entrava en un lloc i en sortir havien passat molts anys. Això em tenia molt atrapada", ha explicat Marina Espasa, que, després de tota una vida dedicada a parlar de llibres, ara s'estrena com a autora amb la novel·la 'La dona que es va perdre'.

Paul Auster és com l'Espanyol: capaç de pispar-li lligues al Barça i després caure eliminat per un equipet de segona B. Els seus lectors ho saben i en llegeixen, pacients, un llibre rere l'altre, en busca del que van trobar, fa temps, en novel·les tan encertades com 'El palau de la lluna' , 'El llibre de les il·lusions' o l'encara fonamental 'Trilogia de Nova York' : aquella intensitat, aquella capacitat d'explicar de manera senzilla coses tan complicades com una història d'amor, l'obsessió per construir la identitat literària, els jocs formals o els referents novaiorquesos. A vegades tenen recompensa, com a Sunset Park , la novel·la de fa tot just un any, i a vegades no tanta, com aquelles 'Bogeries de Brooklyn' de mal record. Aquesta vegada toca dietari.

Hi ha una línia vermella que separa els autors considerats "comercials" i els que carreguen l'etiqueta de "literaris". Ja ens entenem. Els uns i els altres pateixen els prejudicis dels lectors, els crítics i els editors del bàndol que no és el seu, i malden per guanyar-se'n l'atenció. Els uns, perquè volen més lectors i perquè potser han de pagar la factura d'una cisterna d'aigua que goteja a casa, i els altres perquè, encara que tinguin el compte corrent ple de zeros a la dreta, aspiren a la pàtina de prestigi que els donaria una bona crítica en un mitjà influent, una ressenya d'on es pogués extreure alguna frase per a una faixa amb què l'editor àvid de dòlars pescaria més lectors desprevinguts. "El nou Stieg Larsson", hi diu, dins un cercle de color groc estampat damunt les traduccions a l'anglès de les novel·les de l'escriptor noruec Jo Nesbo, el nou príncep de la novel·la negra nòrdica. D'acord, no és una frase que l'acosti a Graham Greene o a Raymond Chandler, però fa que els zeros segueixin augmentant, i de quina manera: els llibres de Nesbo són al capdamunt de gairebé totes les llistes de vendes als Estats Units i en molts països d'Europa.

Entre gener del 1850 i febrer del 1854, un Dostoievski d'encara no 30 anys va ser enviat a una colònia penal de la ciutat siberiana d'Omsk. Hi va anar a parar, igual que altres nobles de Sant Petersburg que van rebre el nom de desembristes , acusat de conspirar contra el tsar Nicolau I. Els quatre anys de treballs forçats i de penúries van quedar reflectits a Memòries de la Casa Morta , publicades per entregues el 1862 i més tard convertides en llibre. Es tracta del text més autobiogràfic del geni de les lletres russes i revela de manera transparent com aquells anys li van servir de banc de proves i d'observació de tipus i caràcters de cara a la construcció de les obres mestres que encara havia d'escriure, com Crim i càstig i Els germans Karamàzov .

El debut literari de Lluís Llach al febrer amb Memòria d'uns ulls pintats, el tercer i últim volum de les memòries de Jordi Pujol i una radiografia sobre la "trama secreta" de l'espoliació del Palau de la Música són algunes de les novetats editorials en català que inauguren l'any. El cantant Lluís Llach serà un dels protagonistes del primer trimestre del 2012 amb la seva primera novel·la, una història d'amor entre homes lliures ambientada al barri de la Barceloneta, a principi del segle XX.