El 29 de novembre de l'any 2003, vuit membres del CNI es traslladaven amb els seus vehicles des de Bagdad fins a les bases de Diwaniya i Najaf. Eren els anys de la guerra de l'Iraq. Havien recorregut aproximadament uns 30 quilòmetres quan van patir una emboscada on van morir tots els agents, menys un: José Manuel Sánchez Riera. Ara, més de 20 anys després, ha decidit explicar la seva història en el llibre Tres días de noviembre (Editorial Espasa).

Han passat cinc anys de les pluges que van desbordar el riu Francolí. Jo no vaig cobrir aquella tràgica notícia perquè encara no vivia al Camp de Tarragona, però aquests dies, preparant el reportatge pel cinquè aniversari dels aiguats, he visitat l'Espluga de Francolí i he parlat amb molts dels seus veïns. Encara em costa de creure que aquest riu, per on normalment només baixa un fil d'aigua barrejat amb els residus d'alguna fàbrica, tingués tanta força aquell 22 d'octubre del 2022. Però el que encara em sorprèn més és que l'endemà allò estigués ple de voluntaris per donar un cop de mà i ajudar els afectats a refer-se'n. La solidaritat sempre emociona i encara més quan és espontània, però els veïns de l'Espluga van anar més enllà i es van organitzar a contrarellotge. Van aprofitar la fundació d'un veí per canalitzar les donacions; van buscar artistes per fer concerts i també famosos perquè hi donessin suport; van fer tions dels arbres caiguts al riu... I en total van aconseguir 150.000 euros per al poble i la injecció d'una dosi de moral necessària per tornar-se a aixecar. Coi, si fins i tot ha tornat a brotar el plataner que hi havia a la rotonda on va desaparèixer el famós celler!

El calvari judicial de Julian Assange, fundador de WikiLeaks, viu aquest dimarts i aquest dimecres un nou episodi, ara al Tribunal Superior de Justícia d'Anglaterra i Gal·les. I, en funció de la resolució dels dos jutges, Victoria Sharp i Jeremy Johnson, el camí legal al Regne Unit per aturar l'extradició als Estats Units podria acabar de forma abrupta.

A principis d'aquest segle vaig entrevistar Arthur Ochs Sulzberger Jr., aleshores president de The New York Times Company. Va ser molt amable. Després de l'entrevista em va passejar per les immenses instal·lacions del diari i em va convidar a un cafè. A un li pot agradar més o menys el New York Times, però era i és l'empresa periodística més gran del món. Longacre Square, a Nova York, es diu Times Square (segur que els sona) perquè allà, fins al 2007, s'hi alçava l'edifici del diari.

No tornaran a casa per Nadal ni ho faran tots com era el seu desig, però Donald Trump ha ordenat la sortida de la meitat dels soldats nord-americans que continuen a l’Afganistan i de mig miler més dels ja anunciats al setembre a l’Iraq, la qual cosa deixarà el desplegament de Washington en cadascun d’aquests països en 2.500 soldats. L’ordre s’ha de complir el 15 de gener de l’any que ve, tot just cinc dies abans que Joe Biden assumeixi la presidència dels Estats Units.

A menys de dos mesos de les eleccions presidencials dels Estats Units, Donald Trump vol arribar a les urnes amb el missatge que és un home de paraula. La Casa Blanca ha anunciat aquest dijous la retirada de 3.000 dels 5.200 soldats que té desplegats a l’Iraq des de fa 16 anys, un gest que aparentment es repetirà en els pròxims dies a l’Afganistan, on es preveu reduir aproximadament a la meitat els 8.600 militars destacats.

"Em van obligar a combatre. O ho feia o moria. No tenia cap altra alternativa. La situació no depenia de mi. Per poder sobreviure, vaig elegir combatre. És el pitjor que li pot passar a un ésser humà, el més denigrant. Quan vaig poder tornar del captiveri [de l'Estat Islàmic] només buscava algú que em cuidés, algú amb qui sostenir-me, algú que em digués soc aquí per a tu... Això és el que he estat buscant, però no ho he trobat", relata amb cruesa el Sahir (nom fictici per protegir la identitat), que va ser sotmès a un reclutament forçós quan tenia només 15 anys. "Quan em van obligar a casar-me era només una nena. Em van fer patir. Vull tenir un futur millor. Vull que l'Estat Islàmic rendeixi comptes per tot el que m'ha fet passar", explica la Randa (nom fictici), que, segrestada quan tenia 14 anys, en va haver de passar cinc sota el captiveri de l'EI.

La Nayaj té la mirada esquiva. És com si tingués por que algú pogués penetrar en el fosc túnel de les seves pupil·les i mirar dins el seu cor. Van ser cinc anys de malsons, d’històries de terror, de secrets que s’endurà a la tomba. Quan l’Estat Islàmic la va segrestar a Sinjar, el 4 de agost del 2014, tenia 16 anys. Ara n’ha complert 21. La seva infantesa es va perdre en el camí a Tel Afar, quan la van separar del seu germà Ismaïl -de 15 anys, llavors-, al qual no ha tornat a veure més, i la van enfilar en un camió rumb a Raqqa per vendre-la com a esclava sexual.

Amar Kanim acabava de fer 12 anys quan Saddam Hussein, dictador iraquià entre el 1979 i el 2003, va bombardejar la població musulmana xiïta de Bàssora, al sud del país. Va fer servir napalm. Era l’1 de març del 1991. La primera guerra de l’Iraq tot just havia acabat, però les forces capitanejades pel llavors president nord-americà, George Bush pare, havien preferit deixar Saddam al poder que no pas continuar dins el gran vesper de l’Orient Mitjà. Nou mesos abans, Saddam havia envaït Kuwait. Washington va respondre fent-lo fora i aïllant-lo internacionalment. La repressió que després de la retirada dels occidentals va exercir Saddam Hussein contra part del seu poble -especialment els kurds, però no només- es va cobrar milers de víctimes. Entre elles, l’Amar, el gran de sis germans.

“Aquests dies previs al referèndum s’està notant molt l’augment de visitants al mausoleu”, diu Akram Mohammad, treballador del memorial de Halabja, mentre diverses famílies accedeixen a l’interior del museu. “És molt important que els nostres fills coneguin la nostra història recent. Un passat de lluita i sofriment”, explica Ferhad Abdullah, que s’ha desplaçat des de la ciutat kurda de Koya amb la seva dona i els seus fills. “Participaré en el referèndum i votaré sí a la independència”, destaca aquest home de 43 anys enfundat en un conjunt tradicional kurd negre de pantalons amples.

Les forces iraquianes han capturat aquest dijous l'aeroport de Mossul en la gran ofensiva contra l'Estat islàmic, que controla la meitat occidental de la ciutat, segons ha informat la televisió estatal.

Tres milicians de les forces especials iraquianes entren en un edifici del barri d’Al-Arabi de la ciutat iraquiana de Mossul, l’última zona alliberada ara fa pocs dies de mans de l’Estat Islàmic. Ho fan gairebé de puntetes. En filera. Amb llanternes van il·luminant tots els racons de la planta baixa, fins que enfoquen el primer esglaó de l’escala, on els jihadistes han deixat una porta de fusta travessada. Després d’uns segons fan un pas enrere.

La invasió d'Iraq del 2003 van comptar amb el rebuig frontal d'una bona part de l'opinió pública. Com a resposta hi va haver un onada de protestes arreu del món que van començar al setembre del 2002, amb una concentració davant la seu de les Nacions Unides que va reunir un miler de persones. Algunes de les protestes fins i tot van entrar a formar part del llibre Guiness dels rècords. És el cas de Roma, que va reunir tres milions de persones el 15 de febrer de 2003, en la manifestació antibèl·lica més multitudinària de la història.