L’any 1964, Edicions 62 va publicar Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, per tal de dotar-los d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. Diccionari per a ociosos, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, hi figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster– s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.

“Escriure en català és una sort. L’escriptor català té un avantatge que no té cap altre escriptor al món, que és disposar d’una causa per la qual lluitar, la seva pròpia llengua. Nosaltres, en canvi, disposem d’aquest privilegi anacrònic”.

Hi ha una anècdota divertida. Me l’explicava aquesta setmana el poeta italianòfil Valentí Gómez Oliver. El protagonista és un actor romà de principis de segle XX que ja ningú no recorda, el grandiós Ettore Petrolini. Estava postrat al sofà de casa, agònic. Un amic arriba a visitar-lo i per animar-lo li diu: "Comendatore, la trovo bene". I Petrolini, amb un fil de veu, sense perdre el sentit còmic de la vida, respon: "Bè, son contento: almeno muoro sano". I efectivament es va morir. Fer-se gran és una putada, no cal donar-li més voltes. Millor agafar-s’ho amb humor, oi? La joie de vivre és la més segura font de salut: que cadascú la interpreti com vulgui. Fabulós, el Petrolini.

És la pitjor setmana per escriure de l’Espinàs perquè s’ha mort i tothom n’escriu, i molts amb una pompa i circumstància que poca gràcia li hauria fet a ell, però per a mi és com un repte obligat. Plou, sec al costat de l’estufa de gas, la finestra dona al carrer i paraigua que passa, paraigua que amplifica com un altaveu el cloc-cloc de les gotes que l’encerten. Ara em fumaria una pipa.

"En Josep Maria tenia una idea claríssima del que ha de ser un funeral. Que ningú aplaudeixi en cap moment, no és un espectacle. El millor que pots fer és el mateix que el mort: callar", recordava Isabel Martí al començament de la cerimònia en record de l'escriptor, celebrada aquest migdia al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Espinàs va demanar a l'amiga i editora –tots dos van fundar La Campana el 1985– que fos ella qui conduís l'acte. "No sé si ho faré prou bé", s'excusava.

Una màquina d’escriure blau cel, una samarreta del Barça amb el seu nom, una pila de llibres i cinc pipes de fumar acompanyen el fèretre de Josep Maria Espinàs en la capella ardent d’aquest dimarts, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Al costat del fèretre, cobert per una senyera i un ram de roses, hi ha una corona de llorer del govern de la Generalitat i una fotografia de l'escriptor realitzada per Santiago Bartolomé. Des de dos quarts d’onze del matí, amics, familiars, lectors i personalitats desfilen a poc a poc per la sala, recordant l’escriptor i periodista, convertit en un referent per a molts catalans. "N’he llegit tants llibres! M’ha acompanyat des de la meva joventut", assenyala Carme Molinos. Al seu costat, Elvira Canals recorda amb especial afecte "els articles de viatges" i totes dues citen El meu nom és Olga com un dels títols referents de l’escriptor. 

A la televisió, l’escriptor Josep Maria Espinàs preferia dir que ell feia programes de converses més que no pas entrevistes. Una precisió que, segons com, té la seva raó de ser. Una entrevista potser pretén una trajectòria traçada prèviament. Perseguir l’objectiu d’aconseguir unes declaracions concretes o un titular. Pot exigir una certa pugna o estira-i-arronsa, en què el convidat accepti una certa pressió per part de l’entrevistador i jugui a escapolir-se d’allò que el periodista persegueix. El gènere de l’entrevista permet tons molt diferents i objectius diversos. Espinàs preferia afrontar-les com una conversa perquè en la dialèctica prioritzava dos objectius. El primer, el divertiment. “Divertit no és el contrari de seriós, sinó el contrari d’avorrit. Es pot ser seriós i divertit”, li va dir Espinàs a Martí de Riquer en una de les emissions del famós Identitats. I el segon objectiu se centrava en conèixer una mica més l’altre. “La gent, espontàniament, sempre és interessant”, li va dir l’escriptor a la periodista Peté Soler en el documental Espinàs. L’ofici de conversar. Descobrir el “batec humà” que era exclusiu de cadascú. Així ho va definir l’Espinàs en el seu primer Personal i intransferible, en què conversava amb gent anònima de Catalunya: un pastor, un pescador, una cartera... En aquest mateix documental que va emetre TV3 el 2018, Espinàs revelava un dels seus secrets per arrencar el diàleg: “Els primers moments d’interrogar-lo havia de ser sobre una cosa que aquella persona sabés molt bé”. Començava preguntant per l’origen familiar o els vincles amb el lloc de naixement: el barri, el poble, l’escola... Això no volia dir que Espinàs perseguís una estructura cronològica. Al contrari. Quan notava que el convidat s’esplaiava més en les respostes, quan semblava oblidar-se de les càmeres, arrencava el divertiment més pur. El de la sorpresa de deixar-se portar. La clau radicava en escoltar. Cal tenir en compte que aleshores no tothom estava avesat a participar de l’entreteniment televisiu com ara. En els seus magnífics llibres A peu per... destacava la importància de respectar el ritme de l’altre. Si coincidia amb algú en una font, un banc, un camí o l’entrada d’un poble, primer s’hi asseia a una certa distància en silenci, després potser s’hi acostava una mica més, a vegades esperava que fos l’altre qui fes la primera pregunta o, si ho feia ell, estava atent al to per notar si l’interlocutor tenia ganes de parlar.

Aquest dilluns hi ha una notícia per sobre de les altres i és la de la mort de Josep Maria Espinàs. Crec que avui podem celebrar, hem de celebrar, l’obra que ens ha deixat i la sort d’haver-ne estat contemporanis, perquè l’Espinàs li ha donat un to a aquest país, un to exigent, culte i popular alhora, educat, amable, irònic, sense crits.  L’Espinàs ha estat un creador extraordinàriament eficaç, i per això tan útil. Només cal veure l'obra monumental que representa haver impulsat la Nova Cançó creant els Setze Jutges (títol seu), o més de 40 anys d’articles diaris, o els seus llibres de viatges a peu. O la cançó catalana més cantada a tot el món, el Cant del Barça:

Estic segura que avui, avui, molts dels articulistes que l’hem admirat, copiat, no copiat, diran això als articles necrològics com aquest. Diran el que dèiem: “Fer un Espinàs”. Fer un Espinàs era escriure de “fets i gent”, d’alguna cosa no política, d’algun fet quotidià, normal, intranscendent, però amb mestria, elevant-ho a una categoria universal gairebé sense voler. “Avui he fet un Espinàs”, dèiem, amb una culpa complaguda. I ho dèiem parlant d’algú que va revolucionar la manera d’escriure les peces petites, però decisives, dels diaris. Quin respecte que tenia l’Espinàs per l’articulisme. Potser només es pot comparar, aquest respecte, aquest geni, a dos altres grans julis del degoteig quotidià, d’aquest saber-ne, d’aquesta immortalitat diària: Julio Camba i Julio Cortázar.

De Josep Maria Espinàs retinc un munt de pàgines viscudes, dins i fora de la ràdio. Però així que he rebut el missatge de la Isabel Martí avisant-me que l’Espinàs s'havia mort, el primer record seu que m’ha vingut al cap és la resposta que em va donar un dia a la pregunta de què era el que havia de tenir una bona cançó. No va dubtar gens: una mica de lletra, una mica de música i una mica d’interpretació. Si un dels tres ingredients pesava més que els altres, la cançó ja no era perfecta, perquè són les tres miques iguals les que aconsegueixen que la peça sigui rodona.

El seu posat era de senyor flegmàtic que caminava pel món, observant. S’havia fabricat aquesta imatge antiintel·lectual, perfectament falsa. Rere l’aparença d’home de carrer tranquil hi bategava la passió constant, el neguit permanent del grafòman de pipa i Olivetti 46, de qui volia seduir els lectors cada dia, amb cada tecla que polsava, en cada frase, cada article, cada llibre. No podia parar de rumiar, no va parar mai d’escriure, de xerrar amb els amics i amb els desconeguts. De pensar a través d’una mirada múrria i sàvia de "prosador" –així es definia– gens prosaic.

"Amb la pura imaginació un escriptor no en té prou. La creativitat és la capacitat d'observació i associació", deia Josep Maria Espinàs coincidint amb la publicació d'Una vida articulada, antologia de les més d'onze mil columnes que va publicar a la premsa durant quatre dècades, fins a la seva retirada el 2019, sense fer soroll, quan ja tenia 92 anys. L'autor barceloní, nascut el 7 de març de 1927, ha mort aquest diumenge als 95 anys i deixa una obra extensa, de gairebé un centenar de llibres, que va arrencar el 1953, amb la novel·la Com ganivets i flames, premi Joanot Martorell, guardó que, a partir de 1960, es convertiria en el premi Sant Jordi. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha recordat l'escriptor com "un dels grans" de la literatura catalana, i ha subratllat el seu paper com a "cronista de paisatges quotidians i de la vida del país". Lluís Llach també ha recordat la figura d'un "mestre, un amic sempre al servei, un company de viatge, un escriptor magnífic i prolífic (...), un conseller preciós i humil. Bona persona".

Un dels primers viatges a peu que va fer Josep Maria Espinàs va ser el del Priorat, la tardor del 1957. Ara fa pràcticament 64 anys. Rellegir aquella experiència és tota una experiència. Quasi com a comiat de la Isabel Martí, que se n’ha desvinculat del tot, l'editorial La Campana recupera aquell text amb el títol A la taula dels altres. A peu pel Priorat, amb tapa dura. La mateixa Isabel en firma el pròleg, on diu quatre coses precises sobre l’Espinàs i els seus viatges: els feia per conèixer els altres i fer vacances d’ell mateix; li interessava la gent (fer el cim no era pujar un pic, sinó recollir una conversa amb un desconegut); deixava que les coses passessin, pacient; i en definitiva buscava "ser espectador i alhora actor de la vida".

La mort potser fa menys por que el procés de veure-la venir 

“La mort em fa por”, diu un dels dos interlocutors d’una conversa –imaginària o real– transcrita per Josep Maria Espinàs en un dels textos de La vella capitana (La Campana, 2016). L’altre argumenta que el moment de la mort no li pot fer por perquè dura un instant, no hi ha temps d’espantar-se. “El que et pot fer por és anar morint”, matisa. 

]]>

Molts lectors van arribar a conèixer molt bé l'Olga Espinàs, que ha mort aquesta matinada als 64 anys. El seu pare, l'escriptor Josep Maria Espinàs, li va dedicar el llibre 'El teu nom és Olga', en el qual defuig qualsevol etiqueta per endinsar-se en el món de la seva filla. Entra al seu univers per explorar-ne cada racó i per poder-la entendre: "Mira, filla, jo sé el que tu ets, i cap mot-etiqueta ni cap diagnòstic que us vulgui 'explicar' conjuntament a tu i a tots els teus companys arribarà a descobrir-ho", escriu.

]]> El dia de Nadal al vespre, al canal 33, van emetre Espinàs, l’ofici de conversar, un programa especial que repassava la trajectòria de l’escriptor Josep M. Espinàs, sobretot en l’àmbit televisiu i dels seus programes d’entrevistes. El documental, dirigit per Peté Soler i Josep Mulet, era molt senzill i auster. S’ajustava a aquella televisió tan despullada d’artificis que també (i tan bé) va practicar Espinàs. Peté Soler parlava amb Espinàs a casa seva mentre s’anava esquitxant el documental de fragments dels seus programes i dels centenars de converses que va mantenir amb tota mena de personalitats i gent anònima. L’especial es va convertir en un preciós i inesperat regal de Nadal d’última hora que no volies que s’acabés.

]]>

“Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”. Així comença Quiet, on Màrius Serra explica la convivència amb un dels seus fills, el Lluís, Llullu : Empúries el reedita deu anys després de publicar-ne la primera edició i de vendre’n més de 30.000 exemplars. “El Lluís va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir -escriu-. La terminologia mèdica no passa d’encefalopatia no filiada, el llenguatge popular se les apanya amb la fórmula, prou entenedora, de paràlisi cerebral i el llenguatge administratiu l’avalua com una discapacitat amb un grau de disminució del 85%”. A la casa del barri d’Horta on la família Serra Pablo viu -som a la primera dècada dels 2000- totes aquestes etiquetes no tenen gaire valor, perquè el que compta és la convivència amb el nen. Quiet ho explica en forma de crònica íntima que recorre set anys, en què el narrador és el mateix Serra i hi apareixen, a més del Llullu, la Mercè, la mare, i la Carla, la germana gran.

]]>