Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

El pas del temps no ha aigualit la timidesa de Jean Echenoz, però tampoc ha aconseguit convertir-lo en un autor cínic ni desencantat. Nascut a Orange el 1947, l'escriptor francès ha estat un dels caps de cartell del festival Mot d'enguany, però abans ha passat per Barcelona amb un nou llibre sota el braç. Bristol (Raig Verd, 2026; traducció d'Anna Casassas) narra uns mesos decisius en la vida de Robert Bristol, un director de cinema que ultima el rodatge de la seva última pel·lícula. Hi apareixen actrius efervescents, consolidades i mig retirades, una amant sol·lícita però inconstant, un policia inspirat, un general xantatgista arribat de Sud-àfrica, una escriptora supervendes que viu en un palau i una llarga llista de secundaris, humans i animals, que amplien una mica més l'univers d'Echenoz. El gust habitual pels detalls, l'ofici innegable de l'autor i un sentit de l'humor més subtil que els nostres temps fan de Bristol una experiència de lectura plaent i recomanable.

La mort de la mare de l’escriptor francès Emmanuel Carrère havia de desembocar en un llibre. La inevitable rememoració del passat que comporta la mort d’un progenitor va ser la palanca que el va impulsar, un cop digerit el material altament sensible, a escriure la mescla de crònica i autobiografia familiar que és Kolkhoz. Un llibre ple de parents sorprenents –Carrère té una cosina que és presidenta de Geòrgia!– i que ell mateix seria com una mena de cosí germà d’Una novel·la russa i de Limónov, dos dels cims de la producció de Carrère. Amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que sona de meravella, Kolkhoz reprèn la temàtica russa i fins i tot fa sortir alguns dels personatges d’aquells llibres, però juga en un altre terreny, el de la història familiar lligada a la història del segle XX: ¿pot la descripció d’una habitació privada explicar un canvi històric? Al país de Georges Duby, la resposta és “i tant”, i Carrère ens ho demostra amb escreix.

Jezabel, una novel·la que Irène Némirovsky (Kíev, 1903-Auschwitz, 1942) va publicar el 1936, comença amb el judici a una dona gran, “extremament rica” i presumida, Gladys Eysenach, a qui acusen d’haver assassinat el seu amant de vint anys. Durant tot un primer capítol que en realitat funciona com un pròleg, assistim a la reconstrucció de l’escena del crim a través de l’interrogatori a l’acusada i a tota una nodrida galeria de testimonis. Escrit gairebé com si fos un guió d’una pel·lícula de Hollywood –diàlegs àgils i tallants, secrets que surten a la llum, mundanitat, misteri, drama–, aquest pròleg desplega davant del lector tots els ingredients del que sembla un melodrama passional. Descobrim, perquè així ella mateixa ho ha confessat, que la milionària, elegant i cosmopolita Eysenach efectivament va cometre el crim. I creiem, també, saber-ne les motivacions: la gelosia, el despit, l’amor boig. Després del pròleg, però, la novel·la fa un flashback i procedeix a reconstruir la vida de la protagonista des de la seva més tendra joventut. El que acabarem descobrint és molt pitjor del que ens suposàvem.

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació (d’aquí el títol) i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes –i jovenets– que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

Trist tigre és un text híbrid entre la ficció i l’assaig, entre el dietari i la novel·la; un relat dur, poderós i actual basat en els abusos sexuals que, de petita, va patir la narradora en primera persona per part del seu padrastre, descrit pel psiquiatre del procés judicial com un "pervertit narcisista amb tendències sàdiques". Guanyador del premi Fémina 2023 i escrit per Neige Sinno (Vars, 1977), Trist tigre analitza el perquè de la violència sexual cap a menors, què passa per la ment del botxí. Per lluitar contra els monstres del passat i els que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb què s’ha format: les de la literatura. Però, com afirma la mateixa autora, ni l’art ni la literatura salven ningú d’una experiència traumàtica com l’incest.

Mathias Énard (Niort, 1972), que fa gairebé 25 anys que viu a Barcelona, acaba de fer les maletes per instal·lar-se al Wissenschaftskolleg de Berlín, on passarà tot el curs acompanyat d'una trentena d'artistes, escriptors i científics amb l'objectiu de compartir coneixements mentre treballen en els seus pròxims projectes. Guanyador del premi Goncourt 2015 amb Brúixola, Énard es troba en un període creatiu prolífic: la mateixa setmana que arriba Desertar (Empúries/Random House, 2024; traducció catalana de Jordi Martín Lloret) ha publicat a França el primer dels quatre volums de Mélancolie des confins, en què explorarà quatre països que l'han marcat. El primer és, justament, Alemanya, un dels escenaris principals de Desertar.

Amb disset anys un no acostuma a ser gaire seriós. O no gens. Ara bé, a aquesta edat tan primerenca el geni poètic d'Arthur Rimbaud (1854-1891) ja feia tres anys que es manifestava febrilment. Jo el vaig descobrir als setze, perquè en el meu llibre de text de segon de BUP hi havia estampat el sonet "Le buffet", que em vaig aprendre par cœur. No és la peça més coneguda de l’ardenès (autor de poesies tan recordades com "Tête de faune", "Les chercheuses de poux", "Voyelles" o "Le bateau ivre"), però sí que és molt representativa de la seva manera poètica: la lectura d’aquells versos sobre un moble ple a vessar de records de tota mena, d’“antigues antigalles” (robeta, vestits, randes, però també medallons, blens de cabells, retrats...), et fa sentir —i que vívidament!— la sentor del passat, el pes de l’herència. ¿Qui no ha tingut algun cop a la vora una calaixera? Doncs bé, els versos de Rimbaud converteixen una baluerna familiar en sentit.

Trist tigre, de Neige Sinno (Vars, 1977), no és únicament un altre testimoni necessari i devastador sobre algú que ha estat víctima d'abusos sexuals per part del seu padrastre durant la infantesa, sinó també una dissecció en clau assagística –antropològica, social i literària– sobre les causes i els efectes d'un problema que afecta a una de cada deu criatures a França. Des que va aparèixer fa un any en la seva versió original, el llibre s'ha convertit en tot un fenomen, que acumula més de mitja dotzena de premis –entre els quals hi ha el Femina i l'Strega– i del qual s'han venut més de 300.000 exemplars. Traduït al català per Marta Marfany, i editat per Anagrama, submergeix el lector en una experiència traumàtica que encara ara tortura la seva autora.

El jove Edmond Dantès té sort a la vida. Els aristòcrates als quals serveix el seu pare li han proporcionat una formació com a mariner, així que Dantès escala professionalment i es disposa a casar-se amb una familiar dels amos. Les coses es capgiren ràpidament i el protagonista passa anys i panys en una presó terrible per una acusació falsa, fins que l’atzar li proporciona una oportunitat de fugir… i de venjar-se dels que van provocar el seu drama.

"Quan era petita creia que el luxe eren els abrics de pells, els vestits llargs i les vil·les davant del mar. Més tard, vaig pensar que era fer una vida d'intel·lectual. Ara em sembla que també és poder viure una passió per un home o per una dona". Aquestes paraules pertanyen a Pura passió, d'Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), un dels vuit llibres de la premi Nobel de literatura 2022 que de moment es poden llegir en català, tots publicats per Angle i traduïts per Valèria Gaillard. A punt de fer 84 anys, l'escriptora francesa ha visitat Barcelona per mantenir una conversa amb Anna Guitart a la biblioteca Jaume Fuster i per presentar a la Filmoteca el documental Els anys super-8 (2022), en què el seu fill David ha rescatat les pel·lícules domèstiques que el seu pare va filmar entre 1972 i 1981, abans del divorci.

Perspectives és un thriller detectivesc i històric d’estructura clàssica i de ritme trepidant, que encadena intrigues i girs argumentals. Des del preparador de colors fins a la reina de França, passant pels millors pintors, escultors i arquitectes, cadascú juga la seva carta. Tots són sospitosos d’assassinat. El seu autor, Laurent Binet (París, 1972), situa la trama negra a la Florència del segle XVI, en època de la reina Maria de Mèdici, un ja vell Miquel Àngel i l’arquitecte, pintor i biògraf Giorgio Vasari, la mà dreta del duc.

El pare d'Amélie Nothomb va morir el 17 de març del 2020, "el primer dia del confinament pandèmic", recorda l'escriptora. "Jo era a París, i ell a Bèlgica –afegeix–. No vaig poder anar a l'enterrament, i això va fer impossible el dol". El difunt va començar a comunicar-se amb l'escriptora al cap de pocs dies. "Manteníem diàlegs com mai abans, de temes molt diversos. Va durar mig any, fins que em vaig preguntar si tot això passava perquè el pare no havia tingut una vida prou bona. Calia fer-hi alguna cosa. Vaig decidir donar-li la paraula". D'aquest exercici en va sortir Primera sang, que va publicar a França la tardor del 2021 i va acabar guanyant, uns mesos després, el prestigiós premi Renaudot.

Fa molt poc es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya La cuina dels homes, un documental de Sílvia Subirós, filla dels propietaris del famós Motel de Figueres, que va ser aquí un dels primers restaurants a tenir una estrella Michelin. A través de la història de la seva família, la directora explica com un ofici tradicionalment femení ha acabat essent, després de dotar-se de prestigi, domini masculí. Contràriament, la darrera novel·la de la francesa d’origen senegalès Marie NDiaye (1967), La xef, explica la història d’una Ruscalleda d’origen humil que guanya fama i estrella amb el seu restaurant de Bordeus, La Bonne Heure, aparentment modest, tot i que no poc ambiciós, perquè la mestressa sap molt bé què vol cuinar i què no: “Donava una importància cada vegada més gran i, en definitiva, gairebé exclusiva, a la qualitat de tots els productes, des del tall de carn més car fins al més petit bri de julivert, des del peix més fi al gra de sal més petit amb el qual el condimentaria”.

Alexandre Dumas (1802-1870) va ser un novel·lista i dramaturg francès prolífic i un dels més populars del segle XIX. El 1844 va publicar, per entregues, dues de les seves obres més populars, El comte de Montecristo i Els tres mosqueters. La primera té una traducció molt elogiada de Jesús Moncada, publicada a La Magrana el 2002 i reeditada a Edicions 62 el 2017. La segona, que Proa acaba de presentar en una nova versió –impecable– d'Anna Casassas, ha tingut una història editorial molt més llarga i accidentada. "Feia anys que la novel·la no es trobava en cap llibreria, sempre que no fos de vell", recorda l'editor Jordi Rourera.

Marguerite Duras tenia una presència inquietant: la mirada inquisidora i un punt desconfiada, el rictus horitzontal, desafiant, la barbeta aixecada, amb una certa arrogància. Si en sou lectors, sabreu que aquesta cuirassa amaga tot el dolor per les barbàries del segle XX, per la mort, per la pobresa i pels amors perduts; i, alhora, tota la determinació que cal per tirar endavant amb tanta fermesa com sigui possible.

Amb la seva barreja d’eufemisme i de grandiloqüència, de loquacitat atemorida i de poderosa subtilesa, L’esdeveniment és un títol idoni per posar a un llibre en què s’explica un fet tan espantós i quotidià, tan traumàtic i clandestí, com és un avortament il·legal.

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora". Així arrenca la traducció de Josep Maria Pinto d'A la recerca del temps perdut, l'obra mestra de Marcel Proust, que Viena ha publicat en catorze volums des del 2009. La segona part d'El temps retrobat culmina el projecte editorial més ambiciós de l'editorial barcelonina dirigida per Isabel Monsó i Enric Viladot. "La Recerca vol una mica de paciència lectora, perquè és una novel·la que ens demana desaprendre a llegir com llegim actualment, buscant informació i una acció constant –explica Monsó–. Si aconsegueixes deixar-te impregnar per l'estil de Proust, l'experiència és única. Hi ha poques obres que puguin considerar-se eternes. La Recerca és una d'elles".