Llegeixo l’article que Daniel Romaní (en Romaní sempre descobreix perles) dedica a Maria Aurèlia Capmany i a la seva novel·la Betúlia, i li adjudica una frase que sembla que adreçava als seus alumnes de l’escola de Badalona on va fer classe: “Val més saber francès, anglès i rus, que si se us trenca una veta sempre podeu fer-hi un nus”. En llegir-la, se m’ha disparat una suposició que pot semblar recargolada, però em penso que no vaig errat.

Vent de garbí i una mica de por fou estrenada per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), de la qual formava part Maria Aurèlia Capmany, al Palau de la Música el 1965 sota la direcció de Ricard Salvat i el 1968 al Romea en forma de teatre musical amb un excels repartiment en el qual figuraven, entre d’altres, Carme Sansa, Maria del Mar Bonet, Rosa Maria Sardà i Montserrat Roig.

“Els teòrics verifiquen en la pedra de toc els quirats d’or que conté cada obra que els escriptors del país produeixen. Poques obres resisteixen l’anàlisi, molt poques obres deixen la marca exigida com a mínima del patró d’or. La majoria, dicten els nostres teòrics, són llauna pura, algunes gairebé tenen els quirats de rigor. Els poetes són els que en surten més ben parats, el país dóna immediatament una abundor de poetes socials que enamora. La resta del panorama, diuen els teòrics, és trist”. Així acaba una de les anotacions del primer volum de Pedra de toc, que Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va publicar per primera vegada a l’editorial Nova Terra l’any 1970. És una “obra important i necessària”, en paraules de Marta Nadal, comissària de l’any dedicat a l’escriptora i editora del volum que recupera Comanegra, que serà l’inici d’una nova col·lecció d’assaig que publicarà llibres de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Pere Calders. Conté, a més de les constants de la seva trajectòria intel·lectual, com ara “la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència [i] el sentit de la història”, un altre vessant fins ara poc explorat, “l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari”, explica Nadal al pròleg.

“Tu, siguis qui siguis que obris aquest diari i el llegeixis, maleït sigues. No ha estat escrit perquè tu el llegissis amb més curiositat que res més. Et detesto, t’odio i, si et tingués al davant, t’escopiria a la cara. És el que hi ha aquí quelcom més fondo que tu pots penetrar, et quedaràs aquí fora i mira. Si tens vergonya, deixa’l; si no, que mal profit et faci la rialla”. Amb aquest pòrtic amenaçador arrenca el dietari fins ara inèdit que Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va mantenir entre el 1937 i el 1939, en plena Guerra Civil Espanyola. El volum, de poc més d’un centenar de pàgines, acaba de sortir publicat per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros, i és una de les aportacions editorials més singulars publicades durant el centenari de l’autora. Batecs de vida se suma a la versió actualitzada de la biografia d’Agustí Pons, L’època d’una dona (Meteora, 2018), la recuperació de part de la bibliografia de l’autora -com ara Lo color més blau (Cossetània) i Quim/Quima (Males Herbes)- i l’antologia de textos sobre feminisme a càrrec de Blanca Llum Vidal, Amenaça de sedició (Ara Llibres).

El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, és la novetat més matinera d’aquesta rentrée, i segurament la més esperada, tenint en compte l’enrenou a la xarxa durant els mesos de juliol i agost. Anagrama, que posa a la venda la novel·la el 29 d’agost, va disseminar exemplars del llibre entre periodistes i llibreters, i molts d’ells han contribuït, amb els comentaris a Twitter, Facebook i Instagram, a engrandir encara més el hype de l’autora a qui ningú pot posar cara des que va debutar amb Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011). Quatre anys i mig després de L’altra, Rojals s’aproxima a l’enfrontament entre dues bessones, l’Eva i la Sara, al llarg de 600 pàgines amb una estructura que combina la tensió del present -en què les germanes es veuen obligades a retrobar-se- i flaixbacs que recorren les seves vides, entrellaçades amb les dels pares, el tercer germà, les parelles, els amics, els fills i les trajectòries laborals: l’Eva fa mitja jornada en una consultoria, preocupada per la desaparició de l’Ona, la seva filla gran; la Sara, en canvi, explica la seva relació obsessiva amb els avions rere la qual s’amaga un dels múltiples secrets de la novel·la.

“El nostre país ha demostrat a les urnes que té vocació de país normal”. Tot i que aquestes paraules podrien haver estat escrites després del referèndum de l’1 d’octubre o de les eleccions del 21 de desembre passat, van ser escrites per Maria Aurèlia Capmany i incloses a 'Dietari de prudències', publicat per La Llar del Llibre el 1981. “Paraules com aquestes demostren l’actualitat de part de la seva obra –comenta Marta Nadal, comissària de l’any dedicat a l’autora d’'Un lloc entre els morts' i 'La dona a Catalunya'–. Capmany és una de les escriptores més importants del segle XX, i la intel·lectual catalana més gran”.

Fa uns dies vaig anar a l’Escola Isabel de Villena, on Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va entrar com a docent pels volts dels anys 40 i on va fer classes de filosofia i de francès fins a mitjan anys 60. Convidada per una de les professores de literatura, vaig parlar de gènere als alumnes de segon d’ESO; una experiència, per cert, molt enriquidora. Em van obsequiar amb un llibre sobre la història del centre, on s’explica que Capmany va ser un dels seus puntals i que va excel·lir en carisma i empenta, de manera que tant dirigia obres de teatre com organitzava partits de bàsquet.

Un quart de segle després de la mort de Maria Aurèlia Capmany (1918–1991), una de les autores més polièdriques i hiperactives de les lletres catalanes, l’ARA Llegim li dedica un especial de vuit pàgines per repassar totes les cares creatives de l'escriptora.

El Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona va acollir dilluns al vespre un homenatge a la polifacètica escriptora, pedagoga i política Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), per commemorar els vint anys de la seva mort. Amb la presència i la intervenció del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i del tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, l'acte s'ha centrat en la lectura de fragments de l'obra de Capmany, a càrrec de l'actriu Carme Sansa, però també ha servit per presentar el llibre 'Els camins de Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d'acció', de Jordi Font. Per acabar, Marina Rossell ha cantat dues cançons acompanyada d'Eduard Iniesta, a la guitarra. El passat 2 d'octubre del 2011 va fer vint anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, una de les personalitats de la cultura catalana del segle XX més recordades.

L'actriu Rosa Maria Sardà llegirà el pròxim 7 de febrer fragments de Cartes Impertinents, de Maria Aurèlia Capmany, al Teatre Lliure, dins del cicle Cartes Lliures.

Sota el títol Complicitats, diferents institucions reten homenatge a Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, quan es compleixen vint anys de la mort de les autores.