Els criteris i les decisions del premi Nobel de literatura sempre són força imprevisibles, però vist amb la perspectiva que dona el segle transcorregut, el Nobel concedit a Grazia Deledda l’any 1926 encara ara té alguna cosa d’incomprensible. No perquè literàriament no en fos mereixedora, sinó perquè sembla que la seva condició de dona sarda que escrivia sobre la realitat aspra i brutal de la seva illa natal havia de caure molt lluny del comitè de lectors suecs que el 1925 havien premiat George Bernard Shaw i que el 1927 premiarien Henri Bergson. El premi només s’entén si comprenem que Deledda va ser una escriptora perifèrica que va guanyar-se un lloc al centre del panorama cultural italià i europeu gràcies a tres mèrits i a una concessió: els mèrits de tenir talent, de fer molta feina (va ser autora d’una trentena de novel·les i de quatre-cents contes) i d’assolir un gran èxit internacional, i la concessió de renunciar a la seva llengua materna, el sard, per escriure en la llengua, l’italià de matriu toscana, que la reunificació d’Itàlia (1861) va fer oficial i va imposar.

Almenys durant tota la seva llarguíssima primera part, El príncep negre, d’Iris Murdoch (Dublin, 1919-Oxford, 1999), fa pensar en una inversió de la premissa del Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Així com Vladimir i Estragó es passen l’obra sense moure’s d’on són perquè esperen en va algú que no arriba, Bradley Pearson, el protagonista de la novel·la de Murdoch, inspector d’Hisenda jubilat, escriptor ambiciós però ple de manies, complexos i frustracions, passa més de tres-centes pàgines volent escapar-se al camp per consagrar-se a escriure l’obra mestra que porta anys volent escriure, però no aconsegueix anar-se’n perquè una cadena d’incidents en què estan involucrats amics i familiars li ho impedeix. Al Godot no arriba ningú; aquí, en canvi, arriba tothom. Tot plegat dona a la novel·la un aire i un ritme de frenètic vodevil tragicòmic o de comèdia d’embolics sofisticada, amb constants anades i vingudes, situacions dramàtiques abordades amb seriositat i també amb humor (agressions domèstiques, adulteris, temptatives o anuncis de suïcidi, borratxeres), compareixences inoportunes, trucades de telèfon intempestives. Murdoch és una virtuosa de la reflexió filosòfica fonda i transcendent i també del tremendisme còmic i desgavellat, i encara és més virtuosa combinant-los. No podria ser més britànica.

"Potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure", llegim a Acció de gràcies per una casa, el nou i recomanable llibre de Stefanie Kremser. Publicat a Edicions de 1984, és el primer que escriu en català l'autora nascuda a Düsseldorf, criada a Sao Paulo i veïna de Barcelona des de fa més de dues dècades. Kremser parteix del record recent i traumàtic d'haver hagut de marxar del pis del carrer Princesa on vivia amb el seu marit, el també escriptor Jordi Puntí, per elaborar una reflexió sobre la importància de tenir un lloc on viure i de cuidar-lo, sigui modest o luxós, i de com una ciutat com la capital catalana cada vegada ho posa més difícil als seus habitants perquè s'hi puguin quedar.

Amb Ara, al novembre –novel·la publicada l’any 1934 durant la Gran Depressió–, l’escriptora Josephine Johnson es va convertir en la guanyadora més jove del premi Pulitzer. Hi llegim la història narrada per la Marget, que mira de reconstruir la vida familiar des que ella tenia deu anys. Aprenem sobre els esdeveniments que tenen lloc des de la seva perspectiva i, a mesura que creix, ens fem un croquis sobre la devastació creixent provocada per les circumstàncies de l’època.

Aquesta novel·la brevíssima i perfecta és la quarta que publica Edicions de 1984 de Tessa Hadley, una autora anglesa que domina com vol les relacions familiars i que pinta amb mà mestra escenes ambientades en la placidesa d’un diumenge a la tarda que s’enterboleixen sense remei. La festa és una mena de tragèdia en tres temps, a la clàssica, que narra el pas a l’edat adulta d’unes germanes, l’Evelyn i la Moira, que són de classe mitjana i filles d’un matrimoni que no s’avé: el marit ja no amaga que té una amant i la dona aguanta com pot el Sunday roast, l’àpat familiar principal dels anglesos: com pot vol dir amb els rul·los al cap i a punt de plorar. Però Tessa Hadley és la reina d’alternar moments de màxima llum i màxima foscor, de detectar la tristesa que amaguen els moments més feliços i la llum que neix de la tragèdia més pregona. L’escena immediatament posterior al dinar familiar, on les dues filles pentinen i arreglen la mare davant d’un tocador, és d’una bellesa i d’una elevació exemplars, feta només a base de pintes, agulles de cabells i diàlegs carregats de subtext.

Les persones som el que ens passa. Som el que volem, som el que no tenim. Som el que ens fan aquells que ens estimen o que ens maltracten. Som el lloc on ens hem criat. Som els llocs d’on hem fugit i els llocs on hem intentat arribar. El protagonista narrador d’Amb la ràbia al cos, del francès Sorj Chalandon (1952), és un nen –un adolescent, un jove: el veiem créixer tot al llarg de la novel·la– a qui sobretot li han passat desgràcies, que hauria volgut tenir una família afectuosa i no la va tenir, a qui ningú no ha estimat i a qui molts maltracten, i que ara és presoner en una mena de centre penal per a menors situat en una petita illa del nord de França. El nom institucional del centre és Casa d’Institució Vigilada, i oficialment té l’objectiu de reformar els interns perquè es dediquin a les feines del mar o del camp, però, a la pràctica, és un infern on prevalen la deshumanització i la brutalitat.

"Havíem après a acceptar el despotisme irracional del nostre pare com els seus bigotis", diu la narradora d'un dels contes de La vida és curta, etcètera (Edicions de 1984 / Asteroide; traducció catalana de Mercè Ubach). El nou llibre de Veronica Raimo (Roma, 1978) reprèn la primera persona per assajar vides que no necessàriament coincideixen amb la de l'autora però que sovint comparteixen el seu punt de vista, irònic, mordaç i aspre. Raimo va aconseguir una gran repercussió a Itàlia amb la novel·la Res és veritat (Edicions de 1984, 2023), de la qual va vendre més de 100.000 exemplars i que va aconseguir premis com el Viareggio i l'Strega Giovani. Hi explorava les obsessions i els draps bruts d'una família de classe mitjana romana que coneixia molt bé: la seva.

El sintagma hora foscant apareix diverses vegades en aquests dos llibres (una novel·la i un de poemes) de Quim Español (Girona, 1945). I ho fa en un doble eix temporal: com a expressió de l’hora del dia en què el sol està a punt de colgar-se del tot i, més important, com a metàfora de l’entrada de fosc d’una existència humana. En el líric, la foscor està impresa en el mateix títol.

De petita, l’escriptora nord-americana Willa Cather (1873-1947), guanyadora l’any 1922 del Premi Pulitzer, va viure en un ranxo de Nebraska, al bell mig del continent americà, i això li va permetre conèixer la vida dels pioners, aquella que els i les que formen part de la generació del baby boom vam entreveure en les pel·lícules que passaven a la tarda per televisió quan només hi havia dos canals. Les novel·les ens serveixen, entre moltes altres coses, per retratar temps que no hem viscut. El talent de Willa Cather i la seva prosa àgil, sense floritures ni cascavells molestos, ens porta a aquell ambient.

La literatura també pot ser un refugi, especialment en moments turbulents. Ho vam veure amb la recuperació de La pesta d’Albert Camus durant la pandèmia o d'un grapat de novel·les distòpiques durant el primer mandat de Donald Trump. Un cop el plutòcrata taronja ha tornat a la Casa Blanca, no és estrany que, amb bon criteri, Edicions de 1984 –creada aquell mateix any i batejada en homenatge a la novel·la homònima de l'autor anglès— hagi volgut ampliar el seu catàleg de George Orwell (Motihari, 1903 - Londres, 1950) –on ja trobàvem Dies a Birmània (2011)— amb una tria de peces escrites entre el 1931 i el 1948. La selecció personal i, per tant, discutible –escollida, traduïda i contextualitzada per Pau Dito Tubau— agrupa textos de diversa extensió, origen i interès, en què la literatura –sigui la de tercers a través de ressenyes, sigui la vivència pròpia— hi apareix com a fil conductor.

Des que va publicar Olive Kitteridge el 2008 –amb la qual va guanyar el Pulitzer i, més tard, el premi Llibreter–, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) ha persistit en l'exploració del mateix univers de ficció, poblat per personatges estabornits per la culpa i carregats de contratemps familiars, però també convençuts que en el dia de demà hi ha d'haver d'una mica d'esperança. A Explica-m'ho tot, publicada en català, com les set novel·les anteriors, a Edicions de 1984 –traduïda en aquesta ocasió per Núria Busquet i Molist–, Strout fa confluir les tres grans famílies de la seva narrativa sòbria i irremissiblement encuriosida per l'ésser humà: els germans Burgess, l'escriptora Lucy Barton i Olive Kitteridge, que ara té noranta anys. Tot i viure en una comunitat de jubilats, es resisteix a deixar aquest món.

En un llibre titulat Ninety-nine novels. The best in English since 1939 (1984), Anthony Burgess va definir aquesta novel·la, publicada per primer cop el 1958, com “la síntesi entre el que és tradicional i el que és revolucionari”. L’estructura de La campana és de tall tradicional: ben endreçada, avança en un sentit cronològic recte –tot passa durant uns quants dies–, sense posar cap obstacle al lector. Fins pot recordar l’esquema argumental d’una novel·la victoriana, per l’ambientació campestre, que sembla inspirada en un cert realisme gòtic, i la barreja d’elements dramàtics, de coloració vària, i còmics, més escadussers que els anteriors. El que resulta revolucionari és, més aviat, el tractament dels personatges, servidors d’uns temes morals que interessaven i ocupaven l’autora, també una reconeguda filòsofa (i aquí voldria aprofitar l’ocasió per recomanar la conversa d’alt voltatge, gravada per a la BBC el 1977, que Iris Murdoch va mantenir amb el pensador i divulgador Bryan Magee, sota el títol de Philosophy & literature).

"Sempre que vaig a París vaig a Notre-Dame, i sempre que hi passejo per dins recordo una de les meves novel·les preferides, que finalment m'he decidit a publicar en català", explica Josep Cots, fundador d'Edicions de 1984, fent referència a un dels llibres emblemàtics del segle XIX francès, Notre-Dame de París, de Victor Hugo.

Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.

Amb disset anys un no acostuma a ser gaire seriós. O no gens. Ara bé, a aquesta edat tan primerenca el geni poètic d'Arthur Rimbaud (1854-1891) ja feia tres anys que es manifestava febrilment. Jo el vaig descobrir als setze, perquè en el meu llibre de text de segon de BUP hi havia estampat el sonet "Le buffet", que em vaig aprendre par cœur. No és la peça més coneguda de l’ardenès (autor de poesies tan recordades com "Tête de faune", "Les chercheuses de poux", "Voyelles" o "Le bateau ivre"), però sí que és molt representativa de la seva manera poètica: la lectura d’aquells versos sobre un moble ple a vessar de records de tota mena, d’“antigues antigalles” (robeta, vestits, randes, però també medallons, blens de cabells, retrats...), et fa sentir —i que vívidament!— la sentor del passat, el pes de l’herència. ¿Qui no ha tingut algun cop a la vora una calaixera? Doncs bé, els versos de Rimbaud converteixen una baluerna familiar en sentit.

Sílvia Alcàntara ha fet 80 anys publicant nova novel·la, Cèlia Palau (Edicions de 1984), i donant classes d'escriptura creativa a Terrassa. "Per què m'hauria de jubilar? Tinc el cap clar, i m'encanta aquesta feina –assegura–. Conviure amb alumnes que tenen ganes d'aprendre és un privilegi. Sempre dic que són mestres innocents".

Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Les Comèdies alades són tres obres escrites al segle V aC. Durant el segle XX es van començar a recuperar “sense tanta censura ni pudor”, com indica, en el pròleg, Eloi Creus, el traductor. Ara bé, aquesta recuperació va tenir a veure amb la condició d’eina política de les comèdies més que no pas amb la qualitat de l’artefacte poètic. L’esplèndida traducció de Creus —un text català que ens admira per la bellesa i l’enginy de les seves solucions— ens convida ara a apreuar el classicisme de l’obra aristofànica (i, de retop, a qüestionar la brama que la comèdia és un gènere menor respecte a la tragèdia): l’argument de cada una de les històries que glosso permet una gairebé esborronadora aplicació als nostres dies, però, alhora, la solidesa i la profunditat del text avalen amb escreix la validesa de la comèdia per aprofundir algunes de les misèries de l’ànima humana.

La història de Ventura Ametller comença quan encara es deia Bonaventura Clavaguera i una tarda va quedar amb el seu amic Josep Pla, al mas Llofriu, per examinar el que duia en una capsa de sabates. A dins hi havia desenes de poemes, la major part dels quals van acabar fent companyia al foc que cremava a la llar. Els que es van salvar de les flames van anar a parar a les mans de Salvador Espriu. "Els seus versos, avui per avui, encara no són res", responia Espriu a Clavaguera al cap d'unes setmanes. Rere la duresa d'aquelles paraules inicials hi havia una sèrie de consells que el jove autor –que tot just tenia 30 anys– va entomar i va seguir durant dècades: "Treballi molt i molt la seva llengua, fugi de tota mena de pensaments i sentiments abstractes, o massa transcendentals o generals –escrivia Espriu–. No vulgui dir més del que està al seu abast, no s’empari en citacions il·lustres. Culli la bellesa concreta, arran de terra. No es deixi portar de cap facilitat, pateixi la seva poesia, que ella valgui la seva vida. I si no està disposat a pagar aquest preu, val més que ho deixi córrer".