El fet que Barcelona aculli la gala dels premis Goya poc després de la recent gala dels Gaudí, és un episodi més de la batalla cultural que enfronta dues visions de Barcelona i del seu paper a Espanya. És una batalla que, a nivell polític, es pot equiparar a la dels sobiranistes i els federalistes. Els primers volen que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i del català; és a dir, que actuï com si fos la capital d’un estat, per garantir la supervivència del fet nacional. Els segons pretenen que Barcelona assumeixi sense complexos la seva quota de capitalitat espanyola, per tal de treure’n el màxim profit i contribuir a una concepció més plural de la realitat peninsular.

A l’espera de la loto trens d’aquest dilluns, dia en què estan dipositades algunes esperances voluntaristes de recuperació del mal anomenat servei de Rodalies, llegim que l’Estat encadena tres anys consecutius reduint la licitació d’obres a Catalunya, segons l’informe de la Cambra de Contractistes d’Obres del nostre país. O sigui que l’Estat pressuposta poc i executa encara menys: com recordaran, les execucions de Renfe i Adif a Catalunya els últims tres anys dels quals es tenen dades (2021, 2022, 2023) han estat del 19%, del 34% i del 43%, respectivament. Després tot són disculpes als usuaris, peticions de paciència i promeses que ara sí que anirem tan bé, però si fins i tot amb dos governs socialistes, a Catalunya i a Espanya, el tracte és el de sempre, això no ho arregla ni el mètode Baltasar de resar a la Moreneta durant la sequera del 2008.

Les negociacions sobre el finançament singular i les notícies sobre d’altres referides a la participació de la Generalitat en la gestió d’Aena fan oportuna una reflexió sobre la relació dels catalans amb l’estat espanyol.

És molt probable que les pròximes eleccions generals siguin el 2027, quan ja haurem tingut 9 anys de governs Sánchez. Per si sol, el desgast natural del poder ja hauria de fer probable que les eleccions donessin pas a un govern que, malauradament, estarà fortament influït pel triplet Vox-Aznar-Ayuso. Per circumstàncies ben conegudes avui, la probabilitat que això passi ha augmentat. Una situació decididament dolenta per a Catalunya. En aquesta situació, les nostres millors polítiques per als dos anys vinents són les que redueixin la probabilitat que es materialitzi el mal resultat i les que ens preparin per a un futur possiblement advers. No serviria de res en aquest moment impulsar mesures que ens gratifiquessin emocionalment, però que fossin alhora reversibles i propiciadores d’un govern condicionat pel triplet. 

Ja no som una nació: ara som una perifèria. El divendres 16 de maig, el president Salvador Illa feia una conferència a Pamplona organitzada per Diario de Noticias i El Periódico. El president, en una de les etapes del pelegrinatge que fa pel territori espanyol en les quals explica el seu projecte polític de concòrdia i reconciliació –i de passada es fa perdonar el pecat sobiranista que altres havíem comès–, va considerar Navarra i Catalunya com un exemple de l’Espanya perifèrica. Literalment –els matisos sempre són importants– va dir: “Avui, Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucional. [...] Si ampliem una mica el focus, el radi, avui és l’Espanya plural, alguns parlen de l’Espanya perifèrica, inclosa Navarra, la que garanteix l’estabilitat, la prosperitat i la solidaritat davant dels que tenen un concepte, segons el meu parer, erroni, d’una Espanya hipercentralista”.

De molt jove li vaig sentir o llegir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte una frase que, per la seva lucidesa, em vaig guardar a la butxaca. Deia Ainaud que la relació entre Catalunya i Espanya era un empat d’impotències: la impotència històrica del poder espanyol d’acabar amb la diferència catalana, i la impotència de Catalunya de treure’s de sobre el poder espanyol. Probablement, Ortega y Gasset pensava en el mateix quan va formular allò de la “conllevancia” com a única estratègia possible davant de l’irresoluble “problema catalán”. Seríem, doncs, davant d’una relació basada en la resignació, on cap de les parts és mai feliç.  

Pedro Sánchez ha afirmat aquest dijous que "l’amnistia no era el pas següent" que volia fer, però és coherent amb la política de normalització a Catalunya”. Entesos, però què és el “normal”, aquí?

La tardor del 17, els meus amics que estaven a favor del referèndum, però no veien gaire clar que no ens estiguéssim adreçant a un estimball, m’advertien que, si les coses no sortien bé, el país cauria en una gran frustració col·lectiva. Els he de donar la raó. Vivim una ressaca de desànim i, el que m’amoïna més, crec que això ens ha portat a una paràlisi total. Ens hem tornat mesells (més). 

En les gairebé quatre dècades que ja acumulo escrivint als diaris i polemitzant sobre la qüestió catalana, he vist als adversaris intel·lectuals interns de la reivindicació nacional invocar tota mena de causes i teories per explicar-se la contumàcia, la tossuderia d’aquella reivindicació. Eugenio Trías, per exemple, considerava que l’esca del pecat era “el dogma del nacionalismo lingüístico”, l’afany d’imposar el català, ja s’ha vist amb quin zel... Félix de Azúa i d’altres, en canvi, recorrien a la sociologia: per a ells, tot el mal venia d’una classe mitjana-baixa (mestres, empleats, petits funcionaris...) ressentida en la seva insignificança i que utilitzava el nacionalisme com a vehicle per ascendir socialment i escalar posicions de poder...

La gran victòria política de Vox és haver condicionat del tot l’agenda del Partit Popular. Això ha quedat certificat en la convenció feta el cap de setmana passat a la plaça de bous de València, que han volgut aprofitar per entronitzar Pablo Casado com a aspirant a la Moncloa, amb permís de la nova musa dels populars, Isabel Díaz Ayuso.

Seria de molta ajuda aclarir quina és la naturalesa profunda del marc conflictiu en què es desenvolupa la relació entre Espanya i Catalunya. I això inclou de les expressions més greus, com ara la repressió del sobiranisme, a les d’efectes més limitats i aparentment de caràcter administratiu. Penso en la recent decisió de retirar unilateralment la inversió a l’aeroport del Prat per una suposada baixa disposició del nostre govern a sotmetre’s, sense piular, a les condicions imposades. Seguir atribuint aquests conflictes a incompetències individuals, governamentals o partidistes com fa l’establishment patronal i mediàtic és propi d’una actitud còmplice amb allò que els causa.

1. Necessitat. El principi de l’humanisme és reconèixer l’home com a fi i no com a mitjà. I aquest és el sentit de la democràcia: el ciutadà com a fi, portador de drets i deures, i no com a súbdit d’un poder emparat per una creença superior, teològica, identitària o ideològica. Per això, en democràcia s’aspira que els conflictes es resolguin per la via del diàleg i de la negociació i no per la confrontació violenta (sigui amb coartada legal o sense).

1. Oportunitat. El govern espanyol semblaria (tractant-se de Sánchez sempre s’ha de parlar en condicional) decidit a emprendre una reforma urgent del delicte de sedició. El ministre del ram, Juan Carlos Campo, parla d’adaptar-lo a la legislació d’altres països europeus. Però tots sabem que va d’una altra cosa. Per fi, sembla com si el govern es decidís a posar fil a l’agulla al que fa temps que molts diuen en privat però ningú s’atreveix a dir públicament: que és indispensable per entrar en una nova etapa en la qüestió catalana que els presos estiguin el carrer i els exiliats trobin la porta de retorn entreoberta. Probablement Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat per intentar-ho.

La notícia d'una possible repetició de l'esperit del 27 d'octubre de 2017 en forma de nou partit polític ha generat un visible alleugeriment en el govern de Pedro Sánchez. Ara ja respiren tranquils: no hi ha cap perill real a l'horitzó. Amb les restes de CiU dividides –de fet, desarticulades– l'únic núvol fosc potencial per als interessos de l'Estat seria una victòria clara d'ERC, és a dir, de l'independentisme amb possibilitats de fer política més enllà de la rutinària roda de hàmster de les performances mediàtiques, mobilitzacions, etc. L'enèsima versió del laportisme, o carreterisme, o lopeztenisme, o com en vulguem dir, refà de nou el mateix discurs abrandat i alhora completament inofensiu. Són poc més de 100.000 persones (102.921 són els vots que va obtenir l’expresident del Barça en els comicis al Parlament de Catalunya de 2010). El fet que una part considerable estigui formada avui –i ho dic amb tot el respecte– per jubilats hiperactius tant a les xarxes com als comentaris dels diaris digitals crea una imatge il·lusòria del seu volum numèric real.