Gisèle Pelicot encara no ha acabat d’impartir justícia. Després de fer que el món sencer veiés la cara dels seus cinquanta agressors sexuals en un judici públic, perquè "la vergonya ha de canviar de bàndol", ara està recorrent Europa amb dos missatges tan transformadors com aquell. "Les víctimes han de parlar, han de denunciar, no s’han d’aïllar: ser escoltada i reconeguda pot ajudar a recuperar-te", defensa aquesta dona que no vol ser titllada "ni d’heroïna, ni de símbol, ni d’icona", sinó que es reconeix com a "despertadora de consciències". "Sé d’on vinc i sé qui soc, soc una senyora qualsevol que es va deixar acompanyar, per psicòlegs, advocats, la família, associacions...", diu.

Fa un parell de mesos Raimon va fer 85 anys i ara surt a caminar pel Raval de Barcelona amb passes curtes, una imatge que no casa amb la que guardem d’un artista que sempre ha exhibit a l’escenari unes portentoses facultats vocals, aquelles que Josep Pla va immortalitzar amb la descripció "exhala, en català de València, una vociferació fenomenal". El cas és que el temps corre. Raimon ironitza dient que ell és ara "un vulnerable ancià, que no venerable", i el periodista i amic Miquel Alberola acaba de publicar la biografia Raimon. Aquest jo que jo soc (Ara Llibres), que aquest vespre es presenta a l’Ateneu Barcelonès.

El Colm Tóibín que el 1975, amb 20 anys acabats de fer, va arribar a la Barcelona "que emergia de les calamitats de la dictadura i la repressió" no es podia imaginar que, mig segle després, seria un autor tan popular a Catalunya, que el rebria amb tots els honors l'alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, i que es convertiria en un dels escriptors escollits per representar la capital catalana a la fira del llibre de Guadalajara d'aquesta tardor.

Amb un subtítol que diu “Fets reals o gairebé”, Núria Cadenes ha aconseguit trobar el fil que relliga els tretze contes que ens regala a En carn i ossos (Ara Llibres, 2025). Cadenes no fa trampa ni s’embolica amb terminologies enganyoses: presenta els contes com el que són, lliures elaboracions literàries a partir de fets reals, que tant poden ser testimonis orals com estudis històrics o cròniques antigues o ben recents. Que hi ha una base de realitat, però que l’escriptora la manipula i la treballa i la serveix com una obra de ficció. Ha col·locat els contes en ordre cronològic: primer llegim històries situades a l’Edat Mitjana (sobre la pesta, sobre Artemisia Gentileschi, sobre princeses i novicis), i anem avançant entre bandolers saltamarges fins a guerres del segle XX (com l’impressionant relat del bombardeig feixista italià de la ciutat de Xàtiva), dictadures d’aquí i d’arreu, per acabar abans-d'ahir: el darrer relat és inspirat en els terribles efectes de la DANA al País Valencià de l’octubre de 2024. Entremig de tot això, hi ha l’excepció que confirma la norma: un conte que es titula “Els daus” i que remet a l’univers de Víctor Català i el paisatge de l’Empordà. Una veu dissident, en diu l’autora a l’epíleg, on explica les diverses procedències dels materials: exactament el que a ella li interessa, com a autora, donar veu als que van a la contra. Fer-los respirar, donar-los un marc de paraules dins del qual esdevenen persones i deixen de ser números o dades històriques.

A Núria Cadenes (Barcelona, 1970) encara li costa trobar les paraules per sobreposar-se a la incredulitat i la ràbia que li produeix “la negligència”, en diu, no en diu tragèdia, de la DANA. Fa més de vint-i-cinc anys que l'escriptora viu a l’Horta Sud, a Torrent. Casa seva va quedar al límit de la zona zero que va afectar tants veïns, amics i familiars. Aquell malson l'ha convertit en el conte que tanca el seu últim llibre, En carn i ossos (Ara). Hi descriu què va passar durant les 20 hores i 11 minuts previs a l’alarma que no va sonar a temps. Cadenes contraposa la descripció notarial del que passava als despatxos amb les situacions dramàtiques que es vivien a peu de carrer, on l’aigua rebentava cases, s’enduia persones, ofegava canalla i gent gran amb problemes de mobilitat, mentre alguns se n’escapaven per pura sort.

Una trentena d'homes raquítics, alguns dels quals amb prou feines poden aguantar-se drets, arriben en una barca precària a la costa sud-oest del Brasil. La tripulació assegura que són els únics supervivents del Wager, un navili de guerra britànic que havia sortit de Portsmouth gairebé dos anys enrere amb més de 250 oficials i mariners. El 1742, gairebé un any després que al vaixell se li perdés la pista al sud de Xile, la reaparició de part de l'expedició és considerada un miracle.

El llançament de la bomba atòmica dels nord-americans sobre Hiroshima i Nagasaki va canviar per sempre més la manera que tenim els humans de ser en el món, perquè ens va inocular una consciència de fragilitat d’espècie fins aleshores inconcebible i d’aleshores ençà permanent, incurable, esgarrifosa. De cop, vam descobrir que una ciutat de poc més de cent mil habitants podia quedar destruïda –arrasada, cremada, amb la majoria dels seus habitants destruïts, arrasats, cremats– en qüestió de segons i, si allò podia passar a una ciutat, també podia passar a una regió, a un país, a un continent, a tot el planeta. Té alguna cosa de lògicament fatal, en aquest sentit, que el periodisme modern també més o menys naixés amb aquell doble atac nuclear del 6 i el 14 d’agost del 1945.

Aquesta versió d’un acudit sobre les tragèdies dels jueus bé podria servir per il·lustrar l’esperit sofert del catalanoparlant, tan tossudament alçat mantenint la llengua com terriblement cansat de la tabarra lingüística. Malgrat que el fons de la qüestió sigui una preocupació real, o potser precisament per això, la llengua és motiu recurrent de gags, monòlegs i paròdies per part dels mateixos parlants. Mentre en altres països els acudits van sobre tòpics com el menjar, l’estètica i la meteorologia –el xovinisme francès o l'esnobisme i la gastronomia pèssima dels anglesos–, a Catalunya fem mofa de la mala salut de ferro del català. Per què carai ens fa tanta gràcia l’humor sobre el català?

A principis dels anys 2000, al Regne Unit havien començat a proliferar els instant books, llibres elaborats amb molt poc temps per respondre a una demanda del mercat editorial. El concepte feia més d'un segle que existia –se n'havien fet sobre la catàstrofe del Titanic o la bomba d'Hiroshima, per exemple–, però amb l'arribada del segle XXI aquesta mena de llibres van canviar una mica: en comptes de centrar-se en un fet d'actualitat, van posar el focus en un tema del present i es van convertir en títols que analitzen en profunditat una qüestió social, cultural o política. Quan els va descobrir, Ernest Folch va decidir traslladar la mateixa idea a Catalunya i en català. Així va néixer el 2002 Ara Llibres, una editorial cooperativa dedicada a la no-ficció per a adults.

Milena Busquets (Barcelona, 1972) ha trigat sis anys a publicar una nova novel·la després del fenomen de També això passarà, que s’ha traduït a 32 llengües i ha venut milers d’exemplars (només en català, 20.000). “Necessitava baixar de l’onada i tornar a tocar de peus a terra; tornar al meu món, que és petit. I no volia sentir que m’aprofitava d’aquell èxit”, explica. Amb Gemma (Anagrama/ Amsterdam), l’escriptora torna al mateix univers d’autoficció -Barcelona, els amants, els fills, la vida petitburgesa, culta i plaent- per recuperar la història d’una amiga que va morir de leucèmia quan tenien 15 anys.

Entre píndola i píndola de Tecnologia Creativa, avui m'agradaria compartir amb tots vosaltres una troballa que he fet recentment. Es tracta del conte il.lustrat "No llepis aquest llibre!" de l'Editorial Takatuka.

Aprofitant que celebrem la Setmana de la Ciència, he pensat que podria parlar-vos d'una col.lecció de llibres de l'Editorial Comanegra que pretenen fer conèixer conceptes bàsics de ciència als més petits. L'autora, Roser Matas, professora de matemàtiques i il.lustradora, s'ha imaginat uns arguments que presenten situacions originals per posar de manifest fenòmens físics bàsics.

Des que va debutar amb els poemes de La tendra mà de cada arrel (Viena, 2005), Raül Garrigasait ha fet gairebé tots els papers de l'auca en el món de les lletres. Ha traduït –llibres de Nietzsche, Goethe, Plató i Bernhard, entre altres–, s'ha dedicat a l'edició de clàssics grecs i llatins des de la Fundació Bernat Metge, ha donat classes a la Universitat de Barcelona i ha escrit mitja dotzena de llibres més. Els últims tres han aparegut aquest 2020. Primer va arribar Els fundadors (Ara Llibres), sobre la història de la Bernat Metge; una mica més endavant, un assaig sobre La ira (Fragmenta), emmarcat en una sèrie sobre els pecats capitals en què també han escrit Anna Punsoda, Marina Porras i Jordi Graupera, i finalment ha publicat País barroc (L'Avenç), un llibre de memòries en què recorda moments decisius a l'hora de trobar la seva vocació professional, reivindica l'herència familiar i connecta amb les "restes de velles forces salvatges" que encara es poden trobar al Solsonès, la comarca on va créixer a la dècada dels 80.

Les editorials han vist com durant els dos mesos de confinament, amb les llibreries tancades i un Sant Jordi atípic, s'han incrementat les vendes dels llibres del seu fons. En alguns casos, han sigut fins i tot superiors a les novetats literàries, habitualment molt més publicitades. Editorials com Comanegra, Anagrama, Grup 62, Ara Llibres, Pagès Editors i Eumo atribueixen l'increment de vendes de llibres de catàleg a les iniciatives web que han impulsat per donar a conèixer el catàleg, a la disminució de la dependència de les novetats editorials, a l'èxit que continuen tenint llibres publicats fa més de mig any i a la compra i les comandes online en temps de confinament.

L'any 2019 ha estat el millor de la història d'Ara Llibres. El director dels tres segells editorials de la cooperativa Som –Ara Llibres, Amsterdam i La Casa dels Clàssics–, Joan Carles Girbés, comentava aquest dimecres que el projecte "ha assolit el lideratge" amb llibres més venuts el Sant Jordi passat, a l'estiu i per Nadal gràcies a Contes des de la presó, d'Oriol Junqueras, Ho tornarem a fer, de Jordi Cuixart i Tota la veritat, un assaig sobre el procés d'independència escrit pels periodistes Ferran Casas, Gerard Pruna, Marc Martínez Amat, Neus Tomàs, Odei A. Etxearte i Roger Mateos.

A les notícies no paren de dir-ho, som davant d’una emergència climàtica, d’una possible fi del món. Segons les últimes prediccions, en 30 anys ciutats com Bangkok o Xangai quedaran sota l’aigua pel desgel dels pols, i a Catalunya els efectes del canvi climàtic també seran devastadors. Tot i això, escric aquest text des d’un bar amb la calefacció a tota màquina, mentre prenc cafè en un got d’un sol ús i vesteixo roba fabricada a l’altra banda del planeta.

El migdia del 30 d’octubre del 2017, els consellers del Govern destituït pel 155 Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó i Josep Rull es troben a l’aparcament del Decathlon de Mollet del Vallès, al costat de l’AP-7. És el punt de trobada designat per posar en marxa un operatiu que els portarà a Brussel·les, on els esperen els seus companys. Però el vicepresident, Oriol Junqueras, no hi és. Durant la llarga espera, que es fa en un pis proper d’un militant d’ERC, tots ells van sospesant els pros i els contres d’una decisió que els canviarà la vida. I opten per quedar-se, igual que el vicepresident, frustrant així el pla de Carles Puigdemont de tenir tot el Govern a l’exili.

“És la primera vegada que el llibre de no-ficció més venut de Sant Jordi l’ha escrit algú privat de llibertat. La situació és anòmala i no es pot normalitzar de cap manera: per això hi ha tants lectors que han volgut mostrar el seu suport als presos comprant-ne els llibres”. Són paraules de Joan Carles Girbés, editor d’Ara Llibres, que ha aconseguit la proesa de tenir tres dels cinc títols més venuts en no-ficció aquesta diada. El primer són els Contes des de la presó, d’Oriol Junqueras. El quart, Esperança i llibertat, de Raül Romeva. El cinquè, Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, de Sergi Sol. La segona posició del rànquing l’ha ocupat Tres dies a la presó, signat a quatre mans entre Jordi Cuixart i Gemma Nierga: en aquest cas, el llibre ha estat publicat per Rosa dels Vents.

“La poesia que m’interessa més és la que al darrere té un pensament. Pensament compensat per això que en diuen inspiració”, deia Marta Pessarrodona a Montserrat Roig en una de les moltes converses que van compartir. Gairebé tres dècades després de veure com la seva amistat quedava interrompuda per la mort prematura de la novel·lista el 1991 -només tenia 45 anys-, Pessarrodona entrava ahir a la Casa Golferichs per rebre el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros. Quan, a finals de gener, Jordi Cuixart li va comunicar que el jurat del guardó s’havia decidit a reconèixer la seva obra, Pessarrodona li va dir: “Estàs cada dia en els meus pensaments, Jordi. El regal és parlar amb tu”. Ahir va afegir-hi aquestes paraules: “És molt anormal el moment que estem vivint, és injust i anormal rebre una carta des d’una presó. Una part de la societat on vivim està una mica malalta. Això m’inquieta molt, de la mateixa manera que em preocupa veure adolescents una mica estranys per Barcelona. Em recorda aquells alemanys i suïssos que durant una època veien desaparèixer veïns. Tots sabem per què va passar”.

“El trap és una cultura de cul i en fa bandera”, llegim al primer llibre que escriuen a quatre mans Borja Bagunyà i Max Besora. És un experiment amb pocs precedents en la literatura catalana, una col·lecció de cròniques i reflexions -amb un fil narratiu que tendeix a la paranoia- al voltant d’una de les músiques urbanes més controvertides del present. Bad Gyal, Pxxr Gvng, C. Tangana, Pimp Flaco, P.A.W.N. Gang i Yung Beef són alguns dels grups que apareixen en les gairebé 300 pàgines de Trapologia, que combina textos escrits en una prosa que tan aviat parodia els textos acadèmics com el periodisme gonzo o el terrorisme ortogràfic i gramatical que practiquen els seus artífexs. “ Am mi nos juga ni as replikaa / am mi no passis ni una mica ”, canta Bad Gyal a Pai, versió del Work de Rihanna. El tàndem format per Bagunyà i Besora, que al llibre es reinventen com a Bugga Boss i Maximus Big, juguen a incorporar les múltiples subversions del trap a la literatura catalana amb l’objectiu de dinamitar-ne l’exquisidesa i la correcció. “És la venjança de l’home del subsòl -escriuen- que retorna per denunciar les proses desnerides i onanistes dels novel·listes de saló que no han trepitjat mai el que es podreix a les voreres”.