Quan una persona estimada mor, a més d’enfrontar-nos a la pèrdua, hem de prendre decisions sobre les quals sovint no tenim prou informació. Quines opcions i drets tenim a l’hora de preparar un enterrament? Si la mort és l’únic fet inevitable i universal, com és que no disposem d’aquesta sobirania? “La mort formava part del dia a dia. Abans es veien les esqueles pel carrer i ara ha deixat d’ocupar un espai públic. Com que és tabú, hem perdut tot el coneixement, i s’ha produït un allunyament”, apunta Alba Calvo, de la cooperativa Som Provisionals, que reivindica precisament aquest binomi entre sobirania i mort. Núria Puigdevall, una altra de les seves sòcies, ho atribueix a la urgència. “La mort és vista com un problema per al capitalisme perquè és una situació gens productiva” i, per tant, “com més ràpid passi, abans podrem tornar a treballar”. Elles defensen que, malgrat això, podem adaptar-nos-hi cuidant el moment de morir, i això passa per fer una planificació prèvia i per incloure la mort dins la vida. Així, doncs, més enllà de la incineració o l’enterrament, què podem decidir i què no?

Encara que no ho sembli, els que ja no hi són hi són, cada dia. Notem com van quedant fixats trets del seu caràcter en la nostra pròpia personalitat o van apareixent en la dels nostres fills, la qual cosa encara és més profundament torbadora. Per no parlar del sobresalt que experimentem el dia que la imatge que ens torna el mirall ens resulta massa familiar, i ens ho confirma un amic quan ens diu en veu baixa, impressionat com si hagués vist passar una ombra, “com t’assembles al teu pare...”

"Si trepitges la línia, estàs mort!", "si la teva espasa em toca el pit, estic morta!", "¿juguem a fer-nos les mortes i la primera que obri els ulls perd?", etc. Els infants ho juguen tot: l'alegria, la tristesa, la por, el risc i també la mort; un tema tan transcendental no podia ser l'excepció! Involucren la mort al joc i així l'exploren i la processen d'una manera segura i controlada. Jugar a morir-se demostra maduresa perquè demana l'esforç de mantenir-se quiet i en silenci, excloent-se del joc dels vius i quan senten que no poden assimilar-lo, que és massa per a ells, tornen a "viure". Aquest procés bonic els fa comprendre de manera gradual i segons la seva maduresa, el significat de la mort. Altres jocs, com el d'amagar-se durant una estona, els fa veure què significa no ser-hi per als altres.

Tots Sants s'ha barrejat a Catalunya i en molts altres indrets amb el Halloween; els petits, i també els grans, prefereixen disfressarse de mort vivent o esquelet abans que de castanyera. Ho entenc. No és tan atractiu un mocador al cap, una camisa blanca i una faldilla de quadres que un maquillatge que fa por, suc de tomàquet per simular sang o vestuari més cenyit i modern. 

Què passa quan una família no pot pagar les despeses d'un enterrament? O quan una persona mor sense diners i sense ningú que se'n faci càrrec? Són els enterraments de beneficència, que poden ser gratuïts o bonificats, en funció de la renda. A Catalunya, segons Asfuncat, la patronal catalana de funeràries, l'any passat se'n van fer 1.702, amb una mitjana de quatre cada dia, cosa que representa un 2,7% del total. I tot i que no tenen dades de l'evolució, sí que constaten un augment de la demanda. Qui sí que ha quantificat l'increment és l'Ajuntament de Barcelona: entre el 2019 i el 2022 hi ha hagut un 45% més d'enterraments de franc: s'ha passat dels 144 als 210, mentre que pel que fa als bonificats l'increment ha estat molt més acusat, de 69 a 121, un 75%. El punt d'inflexió és el primer any de pandèmia, però la tendència a l'alça es manté constant. Amb tot, l'increment és més moderat que el que hi va haver amb la crisi financera de fa una dècada, quan a la ciutat es van doblar aquesta mena d'enterraments coincidint també amb la pujada de l'IVA del 8% al 21%.

L’Església, més aviat reconvertida en pasoliniana parròquia de barri, era plena a vessar. Un divendres de tardor, a ranvespre i a tocar del centre de Barcelona, on els aparadors de la vanitat s’omplen de tot per oferir no-res. I no, no s’oficiava –o sí, ves a saber– i no hi havia llums de Nadal encara. Va ser divendres passat. Al carrer Casp, al Sagrat Cor de Jesús. Síntesi del diàleg, xerrada i trobada amb el sociòleg basc Imanol Zubero: el capitalisme no només mata quan no funciona, mata sobretot i de forma regular quan rutlla a tot drap. D’això es parlava: d’on som –diagnòstic– i com carai sortir-ne –camins i alternatives–. Panoràmica general, el darrer llibre de la Nancy Fraser es titula, tal vegada de forma redundant, Capitalisme caníbal. Un adjectiu que se suma a la llarga llista d’epítets amb què molt distintes veus d’ideologies ben diferents l’han qualificat des de la crisi financera del 2008. Zombi per Antón Costas, suïcida per Miquel Puig, canalla per César Rendueles, senil per Miren Etxezarreta, del desastre per Naomi Klein. 

La tardor s'endinsa en les seves jornades més fosques i fredes i abraça aquesta setmana entrant la celebració de Tots Sants, festa nostrada dels morts no exempta de vestigis de la celebració internacional de Halloween. La festa de Tots Sants és tradicionalment també un homenatge a l'inici de la foscor in crescendo, un descens en la il·luminació que es considera màgic en assenyalar la connexió entre el món dels vius i el dels morts. Aquest relat no està gaire allunyat de la tradició nord-americana que, com la catalana, prové dels celtes. Si bé la tradició a casa nostra és un homenatge als avantpassats, la seva singularitat és que va acompanyada de molta teca, especialment de panellets i castanyes, i són dies de cuina, també amb infants, i no de llaminadures i caramels com passa a l'altra banda de l'Atlàntic. Per animar aquesta festa i deixar de banda l'abundant sucre de les llaminadures, és una gran idea jugar amb les criatures a elaborar divertides i terrorífiques propostes que, a més de fer-los riure, els ompliran d'energia.

Vendre castanyes als carrers de Barcelona és una tradició antiga. A finals del segle XVIII s’havien arribat a posar més de dues-centes parades a la ciutat. Tot i que ara no són tan nombroses, la tradició continua i cada tardor els carrers i les places de la ciutat s’impregnen de l’olor càlida de les castanyes fent-se a foc lent (cada vegada amb més vianants en màniga curta). Per fer-vos més fàcil la recerca de castanyes i moniatos us oferim el mapa de les 65 parades d'aquest 2025. El teniu tot seguit:

Aquesta castanyada, a les reunions familiars o d’amics on el Procés ha deixat un buit immens en les converses, es va acabar parlant o bé de l’horror de menjar les castanyes mentre et ventes perquè fa una calor de boig, o bé de la discussió entre els tradicionalistes que odien Halloween i els que es deixen endur per l’entusiasme de les criatures fent el trick or treat a les cases del barri.

Comencem cavalcant la nit de Tots Sants a vol d’ocell des de la nòria monumental de la Devesa. Notem l’emoció i el vertigen de sentir-se “el rei del món” a l'alçar-nos per sobre de les dues voltes de la ciutat que són patrimoni mundial: la de la catedral –la més ampla del Gòtic– i la que formen les capçades dels plàtans de la Devesa, que per alçada i longitud tampoc no tenen qui els faci ombra. A sota, les atraccions del parc ofereixen emocions més fortes, però no permeten la contemplació extasiada de la ciutat, que encén els llums als teus peus. La idoneïtat del parc urbà com a recinte de les Fires és un debat tan etern com la conservació del parc i els seus usos, però la conscienciació ecològica ha aconseguit que, com a mínim, els firaires no acampin aquest any entre els arbres. Feia massa anys que incomplien mesures sanitàries i de seguretat i convertien el parc, de facto, en un càmping il·legal. Caldrà mirar d’aclarir, però, qui va serrar, amb nocturnitat i traïdoria, un dels arbres que sembla que feien nosa a una atracció, i també qui va abatre un dels grans fanals del parc, situat just a tocar de la Noria Monumental. 

La mort, en la vida de Tessa Harry, va arribar de manera inesperada. "Estàvem fent esport i el meu company, en Josh, va patir una mort sobtada. Tenia 28 anys i jo 30". Feia sis anys que estaven junts i s'havien de casar. L'Aleix, el marit de Montse Clotet, va patir un càncer amb 41 anys que en pocs mesos va fer metàstasi. "Ella i jo venim d'històries diferents que van acabar igual", resumeix la Montse. La mort és un tema tabú a la nostra societat i encara més el que ve després, el dol: "Tothom vol que tot passi de pressa i tornis a ser la d'abans", lamenten. Però elles s'han proposat capgirar-ho: volen que el dol sigui visible per poder passar-lo "de manera sana".

Coincidint amb les festivitats de Tots Sants i Tots els Fidels Difunts, els dies 1 i 2 de novembre és tradició visitar els éssers estimats als cementiris, jornades de record en què se'ls porten flors o es té cura de les seves tombes i làpides. Però les visites als cementiris, més enllà d’aquest tema personal, s’han convertit també en tot un fenomen cultural, ja que els espais funeraris de ciutats i pobles amaguen històries i llegendes sorprenents i panteons i tombes monumentals que formen part del nostre patrimoni cultural.

"La castanyada no és una festa". Així de contundent es mostra l'escriptor i folklorista Amadeu Carbó (Barcelona, 1970) cada cop que aborda la veritat sobre l'origen d'una data tan assenyalada a casa nostra. L'autèntica celebració és la jornada de Tots Sants, entre el dia 1 i el 2 de novembre, una diada de tradició catòlica que homenatja els difunts, fruit de la connexió que sorgeix entre el nostre món i el més enllà, segons tots dos calendaris. “Perquè sí, els morts també tenen calendari”, assegura Carbó. 

Avui s’acaba la setmana de Tots Sants. A Girona és la setmana de Fires. Sant Narcís, el seu patró i el meu, s’ha quedat a les darreries del mes d’octubre i el novembre ha començat el seu camí cap a la desolació del dia curt, la fred i les esgarrifances. Tots Sants ha passat amb olor de crisantems, de castanyes i de panellets, massapans espessos i dolços. Sempre els he associat amb els records, no sé per què. Ja sé que hi ha records cantelluts i feridors, però més m’estimo els que són com els panellets. A la meva ciutat festiva, el dia de Tots Sants potser era més important que el de Sant Narcís. Per una senzilla raó. Per Tots Sants, que era festa a tot arreu, Girona s’omplia de gent de tots els pobles del voltant. I a casa, que teníem botiga, esperàvem els pagesos i els forasters que venien a firar-se de cara a l’hivern. Qui una gavardina, qui una flassada de llana, qui un paraigua, qui fins i tot un abric de mouton. Si el dia era desavinent, si plovia, la meva àvia deia el proverbial "Carrers molls, calaixos eixuts". Però els anys que el novembre incipient ens obsequiava amb un solellet esbiaixat, els calaixos sobreeixien i la meva àvia, tranquil·la, podia anar, havent dinat, amb la minyona, al cementiri a preparar-ho tot per l’endemà.

Per entendre la temporada castellera 2021 cal tornar als conceptes clàssics, al “pas a pas i pis a pis” dels Capgrossos, al “feina de formiga, força d’elefant” dels Borinots o a aquella màxima que diu que “la canalla mana”. La represa ha agafat moltes colles amb el pas canviat i el poc marge del calendari s’està fent notar a l’hora de posar a punt les “millors construccions” per al “tram més exigent”. La barreja de sensacions i de sentiments apareix inevitablement al cap d’aficionats i castellers: mentre uns parlen de rodar nous components, d'altres busquen reptes inabastables.

Què farem el cap de setmana de Tots Sants sense sortir de casa? ¿Explicar-nos històries de terror? ¿Fer panellets i torrar castanyes fins a acabar embafats? ¿Foradar carabasses i omplir la casa de teranyines falses per passar la nit de Halloween? Morts els concerts, el teatre i el cinema, tancats els gimnasos i prohibides les escapades de cap de setmana, podem destrossar-nos els ulls mirant pel·lícules i sèries infinites... o fins i tot podem llegir. ¿Feia falta un món tan horrible com el que està quedant perquè tornéssim a llegir?

Tots Sants marcat pel coronavirus. La visita als cementiris és una de les excepcions recollides al decret amb les noves mesures contra el covid-19 que, en principi, han d'estar en vigor els pròxims 15 dies. Així, totes les instal·lacions estaran obertes, en un horari ampliat per facilitar-hi l'accés i evitar les gran aglomeracions, i en algunes és imprescindible la cita prèvia per accedir-hi.

Vilaller, a l'Alta Ribagorça, no podrà celebrar de forma presencial el pròxim 2 de novembre la mil·lenària Fira de Tots Sants a causa de la pandèmia. Tot i això, l'Ajuntament ha ideat un seguit d'accions per tal que no es perdi l'essència del certamen. Així doncs, i tal com ha donat a conèixer el consistori, es repartirà un lot de fira per cada casa on hi haurà, entre altres coses, una carta de la baralla per poder participar en el tradicional joc del Catxo. Òbviament, enguany no es podrà fer de forma presencial, però sí que es realitzarà en línia i hi haurà premis: un lot de torrons artesans i productes de proximitat.