“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Semblava un acudit de l’univers trumpista per fer soroll i legitimar el nihilisme del president i la convicció dels oligarques que l’acompanyen que, per a ells, no hi ha límits: s’ho poden permetre tot. Però la idea s’està desplegant amb un efecte contagi inquietant, com si hagués de ser el marc d’aquest canvi d’època, és a dir, de les noves relacions de les forces econòmiques, socials i de comunicació.

La il·lustradora Amaia Arrazola ha mort als 41 anys a Barcelona, la ciutat on la dibuixant basca s'havia establert feia anys i va desenvolupar la seva carrera professional. Arrazola era una de les il·lustradores més destacades de la seva generació, coneguda per llibres com l'homenatge a l'univers de Hayao Miyazaki Totoro y yo (Lunwerg, 2022) o el testimoni en primera persona sobre l'impacte de la maternitat El meteorito (Lunwerg, 2020), així com pels murals que va pintar al Japó, Madrid, Timisoara, Rabat o Barcelona, on va recobrir els 86 metres de la tanca del Mercat de l'Abaceria del barri de Gràcia.

Quan era petita, la il·lustradora italiana Beatrice Alemagna competia amb la seva germana per veure qui feia el dibuix més bonic. Aquesta forma de concurs fraternal era iniciativa del seu pare, que anys més tard va reconèixer que potser no havia estat la seva millor idea. Tot i que, efectivament, pugui semblar un plantejament qüestionable, també és veritat que va ser una mena de llavor de la carrera de la seva filla Beatrice. Quan aquesta tenia vuit anys, la família va anar a París. El pare va triar la Torre Eiffel: qui en fes el millor dibuix, s'enduria una nina Corolle, que m'imagino com una mena de Nancy de la meva època. Alemagna volia guanyar, i va mirar-se la torre amb gran atenció. Al vespre, però, el seu pare va dictaminar que la nina era per a la seva germana, i ella va plorar amb desesperació. En aquell moment, però, es va prometre que un dia dibuixaria una Torre Eiffel preciosa i la publicaria en un llibre. No només va complir-ho, sinó que avui és una de les il·lustradores més reconegudes i admirades de tot el món, que en català podeu trobar publicada, sobretot, per Combel i A Buen Paso.

Està assassinant la democràcia Trump? Estem assistint a un crim en temps real? D'aquí a unes dècades ens caldrà un Carles Porta historiador per dilucidar la trama fosca? Encara som a temps d’evitar la tràgica mort? Posem llum a la foscor. I quina millor llum que la que van projectar Voltaire, Rousseau, Diderot, Montesquieu i companyia fa tres-cents anys, durant el Segle de les Llums, quan ens van ensenyar el goig de raonar, pensar i sentir en llibertat, quan ens van insuflar confiança en el progrés i la ciència.

"Tot i que pugui semblar una paradoxa, relativitzar el relativisme és una forma efectiva de neutralitzar-lo, i fins i tot de desactivar-lo, sense haver de recórrer a la creació de nous mites o referents pseudosagrats". A La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic), Ferran Sáez assaja una resposta a la "postmodernitat paròdica" que, en el terreny polític, està donant peu als populismes de la dreta extrema.

Catalunya compta amb una forta indústria editorial en l'àmbit del còmic i la il·lustració que, des de l’aparició de les primeres revistes satíriques de finals del segle XIX, forma part del nostre patrimoni cultural. Tanmateix, aquest llegat no sempre ha estat prou valorat. En són una mostra l’apropiació d’originals per part de les editorials (el cas Bruguera), el museu monogràfic sobre Lola Anglada que la Diputació de Barcelona no va obrir mai o la venda dels arxius d'autors de l’underground català a un gran col·leccionista privat. Aquest últim cas va ser el detonant de la creació el 2019 de la comissió del còmic i la il·lustració per part de la Generalitat de Catalunya.

Fa uns mesos, el nom de Rubén Lucas García es va viralitzar a X al saber-se que aquest il·lustrador sense perfil públic en xarxes socials havia guanyat els últims anys prop d’un centenar de concursos de cartells de festes populars. Més que admiració, els seus triomfs van despertar entre els seus col·legues sospites i acusacions d’haver creat molts dels cartells amb eines d’intel·ligència artificial (IA). D'aleshores ençà, ajuntaments com els de Terol, Tudela i Calvià han vetat expressament l’ús de la tecnologia en el reglament dels seus concursos, i el debat sobre l’ús ètic de la IA i les seves conseqüències en el món laboral no fa més que escalfar-se en el món de les arts visuals. El mateix president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (Apic), Xavi Ramiro, reconeix que la IA és una revolució que "ha agafat per sorpresa" el sector. "No ens pensàvem que la nostra feina es pogués mecanitzar, la veritat –diu–. De fet, som un col·lectiu força tecnòfil, perquè la tecnologia ens ha ajudat molt. Però ara comencem a dividir-la en dos grups: la que ens ajuda i la que ens fa competència".

Estiu de 1789. París. A la nova Assemblea Nacional, els diputats conservadors que donen suport al rei s’asseuen a la dreta. Des de llavors, en política parlem de dretes i esquerres. En aquella assemblea sorgida de la Revolució Francesa, a la dreta hi havia sobretot sacerdots, aristòcrates i burgesos tradicionalistes; culpaven del que havia passat la "secta filosòfica" dels il·lustrats –Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Diderot, D’Alembert...–, que anys abans havien revolucionat la visió del món a través de l’Enciclopédie (els primers volums es van publicar a la dècada de 1750). Els dels bancs de la dreta creien que havien enverinat la societat amb idees dissolvents contra l’ordre establert. No els faltava raó. S’estava produint un fenomenal canvi en les mentalitats.

Encara que va pel davant, l'avantguarda és a la nostra esquena. Per això no la veiem mai. S'amaga on ningú mira. Avui, no hi ha terreny cultural més innovador, viu, independent, creatiu, efervescent, lliure, provocador i avantguardista que el dels creadors i creadores gràfiques, és a dir, els dibuixants. Ni a la literatura, ni a la música, ni al cinema hi ha la imaginació i l'atreviment, ni s'assoleix el que arriben a fer aquests nous i noves dibuixants. En aquesta revolució les dones estan exercint un paper determinant.

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

Vaig sentir dir a una editora anglesa que a la seva editorial sempre hi havia lloc per a llibres de ballarines. Em va cridar l'atenció aquest comentari i vaig pensar que era una llàstima que, tot i que la meva filla havia fet uns anys de ballet, a mi no se m'ocorreria cap història sobre el tema. Si jo fes un llibre de ballarines, com seria? El primer que vaig pensar va ser: ballarines que reparteixen bufetades.

Aquí teniu el rostre en gran format d'una dona aparentment jove exposada al món, com acostumen a exposar-se la maduresa i la vellesa: tèrboles i desenfocades. A punt de desaparèixer.

El tedi del confinament va disparar la imaginació de la il·lustradora alacantina Luisa Vera. Ja feia temps que jugava a dibuixar postaletes de Barcelona -la ciutat on resideix- inspirant-se en les mítiques portades de la revista The New Yorker. Però en una d’aquelles converses de Zoom amb els col·legues, els va proposar que participessin en el seu divertimento. I, sorprenentment, van acceptar. I no només ho van acceptar, sinó que van complir. Va ser la llavor de The Barcelonian, una iniciativa digital de portades il·lustrades d’una revista imaginària que mostra les mil i una cares de la ciutat. I és que no només existeix una Barcelona, n’hi ha tantes com ulls la miren. I, en aquest cas particular, com mans la dibuixen. En menys de dos anys, les portades de The Barcelonian penjades en un compte d’Instagram s’han materialitzat en dues exposicions i, des de fa un parell de setmanes, el primer centenar s’han recollit en un llibre homònim.

"No hi ha cap dibuixant actual que no s’hagi sentit fiblat per un dibuix de Sempé". Ho diu el ninotaire Jaume Capdevila, Kap, que considera Sempé un dibuixant de dibuixants. "La gent potser veu uns dibuixos bonics i expressius, però si t’has enfrontat al llapis i a la feina de dibuixant saps com és de difícil el que fa Sempé", afegeix. La notícia de la mort de Sempé ha sigut especialment sentida entre dibuixants i humoristes com Manel Fontdevila, que piulava a Twitter: "El més gran i el que m’ha fet més feliç". "Era un dibuixant generós i amb recursos per fer senzill tot el que a tu et sembla complicadíssim –explica Fontdevila a l'ARA–. Però sobretot tenia una manera de parlar de la gent que jo no havia vist mai. No era el costumisme paròdic que fèiem aquí: jo veia els seus personatges i sentia que podien ser els meus pares".

El seu traç era fràgil i delicat i, tanmateix, d'una expressivitat enorme que va connectar amb nens i adults durant gairebé set dècades. Jean-Jacques Sempé, que ha mort aquest dijous als 89 anys, va ser el gran dibuixant francès del segle XX, el retratista per excel·lència de la França dels bistrots, els garatges i les curses ciclistes, però també de l'amistat incondicional, la melancolia i la solitud. Amb paisatges vaporosos i personatges menuts, a penes esbossats, va construir un món d'innocència i bonhomia, sempre amable, mai naïf. Va ser el cocreador d'El petit Nicolas i va brillar com a portadista del New Yorker, però el seu gran llegat és, sobretot, la felicitat que va transmetre als lectors.

 Un còmic sobre Joan García Junceda, un dels il·lustradors catalans més destacats de la primera meitat del segle XX, ha guanyat el primer concurs de novel·la gràfica Llamps i Tintes!, convocat per la Diputació de Girona. L’obra, amb guió de Lluís Recasens Selma, l'Avi, i il·lustracions d’Àngel Marí Gonzàlez, Angelinux, narra diferents episodis de la vida de Joan García Junceda, conegut artísticament com a Joan Junceda, que va col·laborar en moltes publicacions de l’època, entre les quals destaquen Cu-Cut! i En Patufet. Titulada Somnis entre la boira, la història que narra comença el 14 d’agost del 1948, amb l'última carta que Junceda va escriure des de Blanes, pocs dies abans de morir, al seu amic dibuixant Joaquim Renart. Llavors fa un salt enrere en el temps i explica alguns dels fets més destacats de la vida de Junceda, com l’assalt d’un grup de militars a la redacció de la revista Cu-Cut!, indignats per un acudit de l'il·lustrador. "Fets com l’atemptat contra la revista Charlie Hebdo no són només d’ara; malauradament al segle passat també es produïen", indica Àngel Marí. L’obra explica també com, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, el règim franquista va prohibir totes les revistes en català i això va comportar el tancament d’En Patufet, la qual cosa va obligar Junceda a acceptar un cert tipus d’encàrrecs i a vendre dibuixos per poder menjar. Aquesta situació es va veure agreujada per la mort del seu fill i, en els últims anys, per una hemiplegia que va patir i el va deixar mig cec.

Carlota Juncosa va causar un gran terrabastall l'any 2017 i després va desaparèixer. Aquesta seria la sentència sensacionalista, però anem per parts: tot comença amb la publicació de Carmen de Mairena. Un intento de biografía (Blackie Books), l'extraordinari apropament, mig còmic mig text, que Juncosa va fer a la vida i figura d'aquesta diva televisiva. El llibre, que resolia amb brillantor les contradiccions que provocava la popular trans del Raval, va venir acompanyat de cert rebombori mediàtic. D'un dia per l'altre, l'autora va tenir una exposició pública inèdita fins llavors. "Va ser un xoc, perquè jo venia de fer fanzins que llegien quatre gats i de sobte tothom opinava de la meva feina, fos bé o malament", recorda la il·lustradora. Però com sempre que hi ha una explosió, després ve una nova fase, i la seva va estar marcada per l'embaràs del seu primer fill i un preocupant bloqueig en l'àmbit artístic. Així és com Juncosa va començar a vincular la meditació –que ja practicava anteriorment– amb el dibuix. Entremig passaran moltes coses, però el resultat final d'aquell maridatge és Atenció plena i dibuix, l'exposició que l'artista de Barcelona acaba d'inaugurar al Centre Cívic Urgell.

En temps confusos es tendeix a abraçar la bellesa com a via d’escapatòria de la realitat. En l’àmbit de la moda, aquest bàlsam estètic es va teixir a París durant la segona meitat del segle XIX amb el naixement de l’alta costura i amb tots els mestres de l’agulla que van convertir el seu saber fer en un art. Ara, el llegat dels dissenyadors que van construir aquesta fàbrica de somnis apareixen com a desplegables en un llibre pop-up que retrata les escenes més icòniques de la indústria de la moda a través d’anècdotes que també permeten descobrir la persona que s’amaga darrere de cada disseny. Escenes d’alta costura el signa l’il·lustrador Jordi Labanda amb els textos d’Estel Vilaseca, editora de continguts de moda. Fem un repàs als grans dissenyadors que apareixen en aquest llibre.

Francesc Vila Rufas, per sempre Cesc (1927-2006), segurament el ninotaire català més popular, reconegut i estimat de la segona meitat del segle XX. Un mite de l’humor gràfic, a l’altura de precursors tan històrics com Apel·les Mestres, Joan Junceda, Ricard Opisso, Valentí Castanys i Joaquim Muntanyola. Va publicar durant dècades els seus acudits diaris en publicacions com Diari de Barcelona, El Correo Catalán i l’Avui. És la seva faceta més notòria, més universal. Però Cesc va excel·lir també en un altre ram, va treballar en paral·lel una faceta bastant més desconeguda pel gran públic que admira els seus acudits. El cartellisme, la publicitat, els encàrrecs d’empresa, el van ocupar també durant tota la seva trajectòria professional. Va posar la seva particular i inconfusible inventiva visual al servei de les marques i institucions que, assíduament, el requerien per crear la seva imatge corporativa, el reclam publicitari o la felicitació de Nadal anual. Jordi Duró, gran admirador i coneixedor de l’obra polièdrica de Cesc, publica la setmana entrant Cesc, cartellista (Univers), un llibre que recorre exhaustivament, rigorosament i amb gran profusió d’imatges els territoris creatius i expressius pels quals el dibuixant va transitar per donar forma a aquest vessant de dissenyador i publicista. “En Cesc, que essencialment era dibuixant, les fronteres es difuminen: dissenyador, publicista, il·lustrador, ninotaire... una capacitat creativa al·lucinant, un artista complet i integral”, així el defineix Duró, dissenyador gràfic, artista visual, present a les pàgines de l’ARA des de la seva fundació.

A Oriol Malet (Martorell, 1975), ser un dels il·lustradors més coneguts del país sembla esperonar-lo a assumir reptes cada cop més difícils. Després de dibuixar la novel·la gràfica Mandela i el general (en català a Comanegra) amb un guionista molt potent però sense experiència, l’escriptor i periodista John Carlin, ara es mimetitza amb mitja dotzena d'artistes per revelar tots els matisos de l’art dels outsiders al còmic Un món d’art brut, l’edició catalana i la castellana del qual arriben dimecres a les llibreries després d’haver triomfat a França.