Marxista, ecologista i partidari del decreixement: aquests són els tres eixos del pensament del filòsof japonès Kohei Saito (Tòquio, 1987), que gràcies a assajos molt crítics amb el capitalisme com Slow down. Una nova manera de viure (2020; en català a Tigre de Paper) s'ha convertit en best-seller —n'ha venut més de mig milió d'exemplars només al Japó— i ha estat traduït a una vintena de llengües. L'autor ha visitat recentment el CCCB de Barcelona amb un nou llibre, El capital des de zero (Tigre de Paper, 2025; traducció de Lola Fígols), on analitza el descrèdit creixent de la lògica capitalista, planteja algunes propostes per redreçar el present i ofereix una mirada insòlita a l'obra més important de Karl Marx, El capital.

"Creure en massa coses pot ser dolent per la salut". "Podem fer servir el passat per renovar el present, no només per enterrar-lo". "El socialisme és la culminació de la democràcia, no la seva negació". Aquestes tres frases són una ínfima mostra del pensament, directe, revolucionari i compromès, de Terry Eagleton (Salford, 1943), un dels professors universitaris, crítics literaris i assagistes més influents de la segona meitat del segle XX. Gairebé sis dècades després de debutar amb The new left church (Helicon, 1966) i després de publicar una quarantena de llibres més, l'autor britànic deixa de ser inèdit en català gràcies a Tigre de Paper, que ha publicat Per què Marx tenia raó, traduït per Lola Fígols Fornell. Aparegut en anglès el 2011, el llibre ha motivat la visita d'Eagleton a Barcelona, que ha estat un dels caps de cartell de la fira Literal, celebrada a la Fabra i Coats.

Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.

Cada any, entre 140.000 i 150.000 persones són enterrades al Regne Unit. Aproximadament, entre el 22% i el 25 % de les defuncions que es registren, d'acord amb les dades de l'Oficina Nacional d'Estadística. Des del 1968 les cremacions superen els enterraments. Però el desig dels morts i especialment dels vius que els difunts tinguin un lloc on descansar en pau eternament on es pugui anar a visitar-los i recordar-los comença a ser un problema.

Encara més important que escriure sobre les coses en les quals creiem és creure en el mateix fet d'escriure. Això és el que va dir Edith Wharton en un prefaci als seus relats de fantasmes: "No existeixen els fantasmes, sinó tan sols narradors d'històries de fantasmes". Potser aquesta idea és exportable a la història, a la filosofia, a la política... No sols als contes de fantasmes, sinó també a matèries més properes a la realitat i que, en bona part, la conformen.

Igual que abans es llegien vides de sants, caldria avui llegir vides de polítics. N'hi ha molts que s'apareixen als seus després de morts políticament. I d'altres estan predestinats a una mena de vida institucional eterna. Al polític, el que més li agrada és sortir a la televisió. I també als diaris, però com que avui només llegeixen diaris els polítics, els semblen poca cosa per a les seves pretensions. Sortir en un diari és com sortir a l'àlbum familiar. Abans, la gent llegia el diari per saber què passava a la política, però ja ningú no vol saber res de res, i les poques persones que continuen informant-se ho fan més perquè li donin la raó que per tenir notícies. El polític vol sortir per la tele a cada hora perquè està convençut que fa grans coses, però que no sap comunicar-les. Als escriptors els passa el mateix quan diuen que han escrit una obra mestra però ningú no l'ha entès.

'Miss Marx'

(4 estrelles)

Direcció i guió: Susanna Nicchiarelli. 107 minuts. Itàlia i Bèlgica (2020). Amb Romola Garai, Patrick Kennedy, Felicity Montagu i John Gordon Sinclair. Estrena als cinemes el 9 de juliol.

]]>

Un any després d'inaugurar l'era dels festivals online, torna el D'A amb la lliçó apresa i un format híbrid amb projeccions al Renoir Floridablanca, el Zumzeig, la Filmoteca i el CCCB i bona part del programa disponible a Filmin. Fins al 9 de maig es pot gaudir d'una inabastable programació de 62 llargs i 26 curts de la qual destaquem 10 propostes.

]]>

A excepció dels anònims artífexs de la Bíblia, dels quatre Evangelistes i de Mahoma, cap autor ha tingut l’èxit popular que va tenir fins ben entrat el segle XX Karl Marx. Ara que escassegen els seus lectors val la pena preguntar-se el perquè d’aquell èxit i el perquè de la seva posterior decadència. Aquesta última sembla clara: una ideologia com la de Marx havia de començar a decaure quan triomfés. És el destí de qualsevol ideologia revolucionària i molt més del marxisme, que s’havia erigit com a explicació totalitzadora del passat i com a profecia imbatible del futur. Faltava, però, la part més dèbil de la cadena: el present. I quan el marxisme es va fer present en els anomenats països socialistes es va obrir el procés de demolició.

]]> "En comptes d'aprofitar els moments de crisi per a una distribució general dels productes i una sana ganduleria i alegria universals, els obrers, morts de fam, van a colpejar-se el cap contra les portes del taller. Amb cares pàl·lides, cossos magres, un discurs llastimós, diuen als fabricants: «Bon senyor Chagot, dolç senyor Schneider, doneu-nos feina; no és la fam sinó la passió de la feina el que ens turmenta!» I aquests desgraciats, que tot just tenen força per aguantar-se drets, venen 12 o 14 hores de treball a un preu dues vegades inferior al del moment en què tenien pa sobre la taula". Aquest curiós text pertany a l'assaig El dret a la mandra. Va ser redactat durant la dècada del 1880 per Paul Lafargue (1842-1911), conegut per haver estat el gendre de Karl Marx. L'anècdota té el seu interès, evidentment, però la veritat és que l'individu dona molt més de si. El dret a la mandra no és cap broma, ni constitueix tampoc una recreació humorística del marxisme, sinó que conté reflexions que, en aquests temps que corren, paga la pena de revisitar.

]]>

Comprenc que resulti difícil d'admetre, però hauríem de començar a reconèixer als manifestants rojigualdos que proliferen darrerament per moltes ciutats espanyoles, als que dissabte van acolorir la barcelonina plaça de Francesc Macià (per a ells, encara, de Calvo Sotelo), una certa dosi de raó quan criden, i malmeten llurs bateries de cuina, per protestar contra la "dictadura chavista". Potser parlar de "dictadura" és exagerat; tanmateix, aquesta obsessió per anar perllongant quinzenalment l'estat d'alarma malgrat la ràpida minva de suports parlamentaris contrasta vivament amb les fórmules de governança que, enfront de la pandèmia, apliquen molts països del nostre entorn, i desprèn una desagradable aroma de Xi Jinping.

]]>

La tomba del filòsof i economista Karl Marx, situada al cementiri de Highgate, al nord de Londres, ha sigut atacada per segona vegada en menys de dues setmanes. La tomba, considerada un monument d’interès històric, ha aparegut aquest cap de setmana amb pintades de color vermell en què hi diu “Doctrines de l’odi” i “Arquitectes del genocidi”. Fonts del cementiri també han detallat que part del marbre de la sepultura ha estat fet malbé a cops, i que la placa amb un epitafi a Marx, la seva dona i el seu net també ha sigut empastifada amb pintura vermella. De moment es desconeix l’autor de la profanació i la policia no ha detingut ningú per aquest acte vandàlic.

]]>

La tomba de Karl Marx, que és al cementiri de Highgate, al nord de Londres, ha sigut atacada amb un martell, ha informat aquest dimarts l'organització sense ànim de lucre que té cura de les instal·lacions, Friends of Highgate Cemetery. "El monument de Karl Marx ha sigut atacat! Sembla que algú hi ha clavat cops amb un martell. És un monument catalogat amb el grau I. Aquesta no és manera de tractar el nostre patrimoni. @ MarxLibrary @ HeritageCrime El repararem al més aviat possible".

]]> Com és possible que un ciutadà de l’estat espanyol, condemnat per l’Audiència Nacional, passi sis anys i mig en presó i que ara, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans dictamina que s’ha violat el seu dret fonamental a un judici just, no passi res, no s’indemnitzi la víctima d’aquest abús d’estat, no se suspengui immediatament la pena correlativa d’inhabilitació i no s’aparti del sistema judicial tots els jutges que van participar en aquesta farsa? Arnaldo Otegi va passar sis anys i mig a la presó per culpa, com ara s’ha demostrat, d’un judici injust.

]]> Diverses institucions acadèmiques celebren, aquests dies, el bicentenari del naixement de Marx. Observo amb certa sorpresa com nois i noies de 20 anys discuteixen amb passió els vells textos i es mostren més ortodoxos que els que els vam llegir fa dècades. Tracto d’explicar-los que, en el treball intel·lectual, tot és provisional, totes les idees són eines que s’han de posar a prova i res no ha de ser sacralitzat per més que vagi signat per un autor immens. Bastant inútilment. En una societat tan mancada d’esperança política com la nostra –no parlo ara de Catalunya, que se’n va inventar una, sinó del conjunt de la societat europea–, és indubtablement una temptació buscar en els llibres sagrats la promesa d’una salvació, d’algú que sap on hem d’anar i ens traurà del marasme. I Marx ens n’ofereix un de ben clar, de salvador del món: el proletariat, o, en termes menys dramàtics, la classe treballadora.

]]> Un dels axiomes del liberalisme era que la llibertat és sinònim de propietat inalienable d’un mateix. Un era amo d’un mateix. Podia decidir llogar-se a un empresari per un període de temps limitat i per un preu mútuament acordat. Tanmateix, els drets de propietat sobre un mateix no es podien comprar ni vendre. Al llarg dels últims dos segles, aquesta perspectiva liberal individualista va legitimar el capitalisme com a sistema 'natural' poblat per agents lliures.

]]>

En el 200 aniversari del naixement de Marx, quins elements del marxisme segueixen vigents? I encara més, què faria avui Marx? Quins personatges i quines lluites encarnen el seu esperit l’any 2018? Les respostes dels filòsofs, historiadors i politòlegs a aquestes preguntes indiquen que la influència de Marx s’ha atenuat, però que el seu pensament segueix dins nostre. Si fa un segle i mig el comunisme recorria Europa com un espectre temut i demonitzat, avui Marx encara habita en la mirada que dirigim al món, apareix en el nostre llenguatge i ressona en les nostres crítiques a un sistema econòmic que modula les nostres vides de manera cada vegada més intensa i inadvertida.

]]>

Des del 1889 l'1 de maig és el Dia Internacional dels Treballadors, establert a París pel moviment socialista en record dels obrers morts per la policia tres anys abans a Chicago a causa d'una vaga iniciada aquell dia. La diada es va fixar inicialment com a fita la jornada de 8 hores. Karl Marx, el pensador que havia concebut i proclamat la lluita de classes, havia mort feia poc, el 1883. I la lluita prenia embranzida organitzativa, amb un alt potencial revolucionari.

]]> Per a molts, Karl Marx està fora de la discussió política després de la fallida del projecte comunista del segle XX, però ara que es compleixen 200 anys del seu naixement i en un moment en què la lluita de classes ha tornat al debat públic amb la ressaca de la crisi, és un bon moment per recordar com, amb Friedrich Engels, va canviar el curs de les societats europees elaborant els fonaments teòrics del comunisme. D’això vol encarregar-se El joven Karl Marx, un biopic de Raoul Peck (I am not your negro) que ens submergeix en l’Europa de mitjans del segle XIX per parlar-nos d’aquesta amistat així com d’una època en què els conspiradors (liberals, anarquistes, socialistes, utòpics) eren uns veritables agitadors de la revolta.

]]> El Teatre Tantaranta proposa una adaptació i relectura d'El Capital, de Karl Marx. Els dramaturgs Helena Tornero, Albert Tola, Francesc Cerro-Ferran, Marta Buchaca, Luis Miguel González Cruz, Inmaculada Alvear, Raúl Henández Garrido i Daniel Martos han reinterpretat l'obra cabdal del filòsof i sociòleg.

]]>