Poc després del cicle electoral 2023-24, que va atorgar el poder autonòmic i municipal al PSC, vaig escriure en aquest diari que els socialistes ocuparien el centre del tauler polític català durant una pila de temps, i que els seus rivals haurien de concentrar-se en substituir la dispersió pel reagrupament, almenys des d’un punt de vista tàctic. Fins i tot em preguntava si el sobiranisme català ja havia arribat al seu El Álamo, és a dir, al punt en què només val fer pinya i atrinxerar-se per fer front a un enemic més fort. En aquell moment, em semblava que aquesta solució a la desesperada era prematura, perquè significava renunciar a dècades de catalanisme integrador i amb voluntat d’hegemonia.

Per molt que els costi d’admetre als qui llegeixen la política i la història amb manuals antics, el darrer front popular a Catalunya no va ser fa noranta anys, el 1936, sinó que en fa onze, el 2015. I no es va dir Front d’Esquerres, com al 36, sinó Junts pel Sí. Aquesta coalició electoral formada per ERC, CDC i personalitats independents va arrasar a les eleccions del 27 de setembre de 2015 amb un programa rupturista i clarament progressista, esdevenint primera força a totes i cadascuna de les comarques del país –també a la capital, Barcelona–, i més que doblant el resultat de l’immediat perseguidor, tant en vots com en escons.

El mal funcionament de Rodalies és una realitat des de fa dècades. La Xarxa de Plataformes d’Usuaris de Tren de Catalunya i l'ANC han cridat els catalans a sortir al carrer aquest dissabte per protestar per l'estat de la xarxa i el desemparament dels usuaris en dues manifestacions diferents. El malestar amb Rodalies ve de lluny, i la prova és que, el 2007, Catalunya va viure la primera manifestació massiva contra el caos ferroviari arran de les obres de l'AVE a Barcelona. Van ser 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, i 700.000, segons els organitzadors, unes xifres que serien la preqüela de les grans mobilitzacions del Procés. El clam als carrers de Barcelona l'1 de desembre del 2007 va ser clar: "Som una nació i diem prou". Prou als dèficits en les infraestructures i el servei ferroviari, però també al constrenyiment sobre l'autogovern que ja s'albirava en l'Estatut retallat.

Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

La Hispanitat és un dia marcat en vermell al calendari de l’espanyolisme. Entitats i partits aprofiten la data que commemora l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica per reivindicar la "pàtria mare" i els llaços que uneixen Espanya i l'Amèrica Llatina. Sota el lema "Res a celebrar", els moviments polítics sobiranistes als Països Catalans, Galícia i el País Basc han liderat l’oposició a aquesta celebració, que consideren caduca i representativa d’una Espanya que ni reconeix ni permet el dret a l’autodeterminació dels pobles. Però les tres comunitats històriques no estan soles. Tot i que menys coneguts, hi ha corrents sobiranistes en altres territoris de l'Estat, com les Canàries, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria o, fins i tot, Castella que es regiren contra aquesta festa i alcen la veu contra el centralisme de Madrid. També a Llatinoamèrica, els moviments indígenes i progressistes clamen per deixar de celebrar (o resignificar) una fita en què veuen una clara empremta colonial.

Com evolucionen les formacions sobiranistes arreu de l'Estat? A Galícia no hi va haver terratrèmol polític, però sí que es va disparar el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fins al 31,5% dels vots. Al País Basc, EH Bildu creix mentre que el PNB s'estanca. A Catalunya, ERC i Junts han evidenciat un desgast en les darreres eleccions, amb una caiguda de gairebé deu punts percentuals respecte als comicis de fa quatre anys (amb l'última referència de les eleccions espanyoles, afectades pel vot útil de PSOE i Sumar) i caldrà veure què passa el 12-M.

1. Immigració. Ja tenim el que faltava: la qüestió de la immigració al centre del debat polític català. Junts, en el seu gir inexorable cap a la dreta, reivindica el control de l'expulsió dels immigrants multireincidents, i estableix així una relació directa entre immigració i delicte que és perfectament falsa: hi ha reincidents de moltes menes, a baix i a dalt de la piràmide. I és la justícia qui té la responsabilitat en la matèria. La perversa insinuació que associa immigració i delinqüència és gasolina a la foguera del racisme i l’exclusió. No serveix per resoldre el problema sinó per capitalitzar políticament les baixes passions.

Si en algun moment dels propers anys es vol recuperar la via cap a l’exercici del dret a l'autodeterminació que Catalunya va emprendre amb força a partir del 2012, caldrà fixar-se en les variables externes i les condicions internes que fins ara han impedit assolir l’objectiu final, que no és altre que una Catalunya independent en una Europa creixentment federal. Darrerament insisteixo molt en la idea que quan parlem d’independència en el marc europeu hem d’explicar les coses com són i com volem que siguin: és a dir, sobiranies compartides i independències limitades en benefici d'un projecte europeu comú, que ens faci ser algú en el context mundial i que ens garanteixi progrés i benestar a llarg termini. 

Els acords signats pels principals partits independentistes amb el PSOE van molt més enllà de la investidura de Pedro Sánchez i han permès arrenglerar els partits catalanistes en una sola reivindicació, la de l’amnistia. Si bé no en tenim la fotografia, la futura llei d’amnistia ha estat beneïda, no sense matisos, de la CUP al PSC. Tanmateix, després dels fets del 2017, la conversió d’aquesta conjuntura en una oportunitat política per a Catalunya resulta més dubtosa. És per això que convé centrar tots els esforços en la gestió col·lectiva d’aquest pacte durant els mesos i anys vinents; només així podrà passar de ser un acord d’investidura, fruit de la conjuntura electoral, a un acord històric. Hi són cridats tots els qui hi han participat i, fins i tot, els qui s’ho miren des de la barrera.

Resulta innegable que el procés sobiranista català s'ha convertit en una palanca de canvis a gran escala. Alguns d'aquests canvis són positius, d'altres no tant; però s'han remogut mentalitats i s'han alterat conceptes que semblaven inamovibles.

Aquesta és una pregunta recurrent que ens fem moltes persones que en els darrers anys hem donat suport al projecte sobiranista català. Que l’anomenat Procés –el nom ja és tota una declaració d’intencions– està encallat és tota una evidència. Si algú de bona fe encara en tenia algun dubte, el darrer episodi de la fi abrupta del govern de coalició posa llum a la realitat que ens envolta.

De l’extraordinari concert pel Debat Constituent de Lluís Llach al Palau Sant Jordi del dissabte 18 de desembre m’ha quedat ancorada al cervell la cançó Un himne per no guanyar, cantada a duo amb Natxo Tarrés. No me la puc treure del cap i la taral·lejo en veu baixa tothora. I, més enllà de la bellesa poètica, sobretot em captiva la força paradoxal d’una cançó que finalment es converteix en un antihimne, expressat pel xoc entre l’estructura musical, que podria ser la d’un himne, amb una lletra cantada gairebé com si fos una cançó de bressol. I això, esclar, en un gran concert d’indiscutible esperit independentista i, per tant, d’invitació al combat i a la victòria.

Després de Diades massives en què semblava que hi havia un full de ruta sobiranista consensuat i una estratègia política seriosa per executar-lo, després de Diades de resposta a la indignitat de la violència de l’1 d’Octubre i a la desídia i la covardia dels governs que va convertir la gran qüestió política espanyola en un tema judicial, després de Diades en què tants catalans denunciaven la presó i l’exili dels seus líders, avui tenim un nou escenari. Una nova etapa en la qual el covid i les seves conseqüències econòmiques i vitals no es poden passar per alt.

Hem quedat a la una, i a la una en punt, britànicament o’clock, arriba a casa. Li comento que els que hem passat per la clandestinitat som sempre puntuals. La meva amiga va fer quinze anys de presó, li van recloure la joventut però no va perdre el temps: dues llicenciatures i un doctorat. Fa anys em va argumentar la derrota de l’independentisme basc; en això, quan totes les Espanyes polítiques parlen de derrota d’ETA, tenen raó.

La perspectiva d’indults per als presos polítics catalans ha reobert el debat sobre l’estratègia a seguir per avançar cap a la República Catalana. Novament temes com el diàleg o la unilateralitat semblen esquerdar el bloc sobiranista, fins a posar en perill el projecte.

No per mirar cap a un altre cantó els conflictes desapareixen. En l'actualitat, al món i a Europa existeixen conflictes que poden definir-se com "conflictes territorials de sobirania", conflictes produïts per la falta de vies per donar resposta a comunitats subestatals en què hi ha demandes socialment rellevants que posen en dubte la definició de sobirania de l'estat al qual pertanyen i el seu encaix constitucional. En el marc europeu els casos més clars serien Escòcia després del Brexit, Flandes, el País Basc i Catalunya, però també n'hi ha d'altres amb demandes menys desenvolupades (per exemple, Còrsega, Galícia) o que, en l'actualitat, han encarrilat el conflicte amb algun tipus de resposta institucional que ha desescalat el potencial conflicte (Irlanda del Nord, Groenlàndia).

El PDECat fa passos mica en mica per consumar el divorci amb JxCat, malgrat que encara manté converses obertes per si hi ha un acord d'última hora. Fonts del Partit Demòcrata expliquen a l'ARA que han traslladat a l'ANC que volen tenir un representant propi en les reunions que preparen les entitats sobiranistes per respondre a una possible inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra. És a dir, que no es conformen que hi vagi un membre de JxCat en nom seu.

Aquest any alguns s’estalviaran l’enèsim exercici de contorsionisme per mirar cap a un altra banda i no veure la imatge de centenars de milers d’independentistes omplint un cop més els carrers. El coronavirus provocarà el que fins ara no havien pogut aconseguir ni la repressió, ni la divisió independentista, ni el cansament: interrompre la tradició de manifestacions massives a Catalunya per la Diada. Un parèntesi forçat que restarà caràcter reivindicatiu a la jornada però que és una oportunitat per a una Diada més reflexiva en què el sobiranisme abordi definitivament el debat pendent sobre l’estratègia a seguir a partir d’ara.