L'escriptora sud-coreana Keum Suk Gendry-Kim (Goheung, 1971) va fer 30 anys amb la idea de ser mare. Des de petita li havien inculcat que les dones es realitzen a través de la maternitat i que el seu deure era tenir fills. Ho va intentar durant anys, primer de manera natural i després mitjançant un procés de fecundació in vitro, però no ho va aconseguir. I ho va patir molt, fins al punt que era incapaç de parlar-ne. L'autora de les multipremiades Herba i L'espera (Reservoir Books, 2024) ha necessitat dues dècades per posar distància i convertir aquella experiència en una novel·la gràfica, Mañana será otro día (també a Reservoir Books), que es va publicar al novembre amb traducció de Joo Hasun.

Vivim temps imperatius, és a dir, de necessitat. Ja ens ho va fer veure Almodóvar amb el títol d'aquella pel·lícula, ¡Átame! Hem engarjolat entre exclamacions el que volem. Avui no podem dir res que no sembli indefugible. Els somnis del cinema són premonitoris, però; no ens parlen, com en Freud, de les nostres pors o del que vam fer el dia abans. Al cinema, els somnis tenen més a veure amb la màgia. Per aquesta raó, perquè sobretot es tracta d'un sortilegi, el nou i imperatiu còmic d'Andrea Ganuza, Atraviésame (imprès a Nova Era, Barcelona, 2023), a més de portar gràficament una contínua invocació a la màgia, està articulat de manera també màgica. Cada capítol del llibre obeeix a la lectura, a la interpretació amb imatges (i textos lírics), de les ratlles de la mà.

La Gwija carrega el nadó mentre fuig de la guerra enmig d'una llarga corrua de refugiats. Al costat, el seu marit porta el fill gran a l'esquena. Ella s'aparta per donar el pit a la nena i ell li diu que l'espera amb el nen, que no trigui. Es miren, se somriuen i s'allunyen: ja no es tornaran a veure mai més. La guerra de Corea, que va tenir lloc entre el 1950 i el 1953, va deixar més de 130.000 persones separades de les seves famílies. Algunes van quedar atrapades a Corea del Nord, d'altres van aconseguir arribar fins a Corea del Sud. El tancament del país nord-coreà, que encara continua, impedeix des de fa dècades el retrobament de germans, pares, fills i amics. Molts han mort sense tornar a veure la seva família, i els que encara viuen tenen més de 70 anys.

La maternitat és una experiència que et travessa de dalt a baix i impacta sobre la vida personal i laboral. L’art sempre ha explorat la maternitat, però d’un temps ençà són les mateixes dones les que relaten les seves vivències en primera persona i lluny d’artificis. Les il·lustradores Marta Puig, més coneguda com a Lyona, (Esparreguera, 1979), i Amaia Arrazola (Vitoria, 1984) han publicat novel·les gràfiques sobre la seva experiència -El Meteorito (Lunwerg) i Madr¿eh? (Penguin)- i ara acaben de publicar dos llibres infantils -El moment més feliç i T'estimo- amb l'editorial Estrella Polar.

“Entre tots em vau convertir en autora de còmic”, reconeix amb humor Ana Penyas (València, 1987), que el 2018 va veure com Estamos todas bien, un còmic que va néixer com un encàrrec de classe a belles arts va acabar guanyant el premi de novel·la gràfica Fnac/Salamandra, el premi d'autora revelació del Saló del Còmic i el Premio Nacional de còmic, del qual va ser la primera dona a guanyar-lo. “Jo abans ni tan sols havia publicat, em vaig sentir molt aclaparada i sentia que tot allò m'anava gran –recorda–. No estava preparada per a l'exposició mediàtica i vaig haver d'aprendre a dir que no a algunes coses. Però tot aquell alè em va fer sentir que, tot i que em considerava una il·lustradora, havia de fer almenys un altre còmic”.

Alfonso Azpiri (Madrid, 1947-2017) ha estat un dels referents de la ciència-ficció eròtica gràcies a la creació de Lorna, personatge que va posar en circulació a la revista 'Mastia' el 1979 i que, dos anys després, va motivar el volum 'Lorna y su robot' (Norma) i moltes altres aventures gràfiques. Tot i que va estudiar piano, els seus primers passos en el món del còmic van arribar el 1971 a la revista 'Trinca', on va publicar el primer episodi de la sèrie 'Dos fugitivos en Malasia', basada en una obra d'Emilio Salgari, i amb un guió escrit en col·laboració amb Fernando Sesén. Quan 'Trinca' va tancar el 1973, Azpiri va començar a col·laborar amb l'editorial italiana Elvipress, per a la qual va fer diverses historietes en què barrejava terror i erotisme, i on va afermar la voluptuositat dels seus personatges femenins, tret que l'acompanyaria durant bona part de la seva trajectòria.

Ja ho deia Chris Ware fa 10 anys: “Els còmics estan apareixent a les llibreries com a novel·les i als museus com a art”. Però tot i que la primera part de l’afirmació és un fenomen consolidat i contrastable en qualsevol llibreria o gran superfície, la incorporació del còmic a les grans institucions artístiques encara és lluny de fer-se realitat. És cert que el pop art va obrir la porta perquè les arts plàstiques s’apropiessin del llenguatge i la iconografia de la historieta, però el còmic en si continua buscant el seu lloc als museus, un lloc guanyat per dret propi i sense que hagi d’anar necessàriament lligat a altres disciplines.

A la sombra de las muchachas en florA la recerca del temps perdut

L'Elvis Riboldi segurament mai podria protagonitzar una pel·lícula de Disney. Ni tothom l'estima molt ni el món li somriu. Ell ho intenta, de bon cor, però tot li surt al revés. A l'escola el marginen o s'automargina. L'Elvis, com el fill de Jaume Copons, un dels autors de Jo, Elvis Riboldi, és hiperactiu. És molt inquiet, aventurer i aficionat a la fotografia. I davant la incomprensió general, un dia, amb el seu inseparable amic Boris, decideix fer com Cosimo di Rondò, el protagonista del Baró Rampant, d'Italo Calvino, i instal·lar-se dalt d'un arbre. Aquesta és tan sols una de les moltes aventures, força surrealistes, que li passen a aquest nen rebel que s'ho qüestiona tot, navega per Facebook i li agrada AC/DC.

Eulàlia Sariola (Barcelona, 1944) va començar a dibuixar els seus records fa un temps, sense intenció de convertir-los en la seva primera novel·la gràfica. La il·lustradora, que fins ara ha nodrit l'imaginari infantil de dibuixos suculents, ha aconseguit a El món per un forat un insòlit llibre de memòries en què la Barcelona de la postguerra espanyola és vista des de totes les cares: des de la intimitat liberal, des de la constricció educativa i des de la coacció policial.