No procedeix. Aquesta és la resposta oficial que aquest dimarts el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha donat al PNB sobre el trasllat temporal del Guernica al País Basc, que el govern de Vitòria ha sol·licitat formalment amb motiu del 90è aniversari del primer executiu basc i del bombardeig de Gernika. "El meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni", ha contestat Urtasun a una pregunta del senador del PNB, Igotz López, tancant la porta a transportar el quadre al Guggenheim de Bilbao perquè els tècnics del Museu Reina Sofia ho desaconsellen. Un trasllat que en tot cas seria només de mig any: la petició de l'executiu és tenir-lo des de l'1 d'octubre del 2026 al 30 de juny del 2027.

Als anys setanta, la fama de Joan Miró és mundial. Li dediquen exposicions alguns dels museus més importants del món, entre els quals hi ha el MoMA de Nova York i la Tate Gallery de Londres. Però a Miró els reconeixements no l'estoven, i en l'exposició que li fan el Grand Palais i el Centre Georges Pompidou el 1974 presenta un reguitzell de teles cremades. Sí, Miró continua sent un pintor radical i el seu gest també es pot interpretar com un acte de protesta a les acaballes del franquisme. Ara una d'aquestes teles, propietat de la Fundació Joan Miró, ocupa un lloc destacat a l'inici del recorregut renovat de la col·lecció permanent del Museu Reina Sofia des del 1975 fins a l'actualitat. Foc i més foc: al costat s'hi poden veure alguns dels gravats de la Suite Vollard de Picasso que van resultar danyats durant un atemptat contra la galeria Theo de Madrid perpetrat pels Guerrilleros de Cristo, que consideraven Picasso "marxista, homosexual i proxeneta".

La figura de Pablo Picasso acostuma a anar acompanyada d'adjectius forts, gairebé abassegadors. Ell mateix es va identificar amb el personatge monstruós i al mateix temps melancòlic del Minotaure, i les històries de la seva atribolada vida sentimental han reblat el clau per crear el personatge. Picasso és l'artista considerat un egòlatra, un masclista i un maltractador, i ara, en canvi, el Museu Reina Sofia s'endinsa en una cara més vulnerable de la seva biografia, com a "migrant" al París de començaments del segle XX a l'exposició extraordinària Picasso 1906. La gran transformació, com diu el comissari Eugenio Carmona, catedràtic d'història de l'art de la Universitat de Màlaga.

L'artista Daniela Ortiz ha reclamat als responsables del Reina Sofia que retirin la seva obra de la col·lecció perquè el museu va permetre "la celebració d'un acte polític en el marc de la cimera de l'OTAN utilitzant el Guernica com a teló de fons", com es pot llegir en una carta que Ortiz ha enviat al museu. Concretament, l'artista demana que despengin la seva obra Castas blancas "com més aviat millor" perquè considera "aberrant" que unes "figures polítiques que decideixen imposar la guerra global" facin servir "una obra realitzada en resposta a un bombardeig" com és la creació de Picasso.

La nova col·lecció permanent del Museu Reina Sofia és una cursa de fons plena de gratificacions al llarg del recorregut. Inclou unes 2.000 obres des del 1881, un 70% de les quals no estaven exposades, distribuïdes en sis capítols temàtics, evocadors de la flexibilitat de la narrativa de les sèries televisives i al mateix temps de la recerca i l’experimentació que al director del museu, Manuel Borja-Villel, li agrada bolcar en les exposicions temporals. “Bàsicament, hem volgut canviar la forma d’estar en el museu, hem canviat la idea de visitar per la idea d’habitar –diu Borja-Villel–. Els museus estaven organitzats amb una col·lecció permanent que el públic local visitava un cop l’any o quan acompanyaven algú que els visitava, i la part més espectacular eren les exposicions temporals. I els turistes anaven el Museu del Prado a veure Les Menines i al Reina Sofia a veure el Guernica”.

Manuel Borja-Villel (Borriana, la Plana Baixa, 1957) dirigeix el Museu Reina Sofia des del 2008, després de forjar-se a la Fundació Antoni Tàpies i de consolidar i donar volada internacional al Macba. Rep l'ARA amb motiu d'una de les seves grans fites al capdavant del museu madrileny: la nova presentació de la col·lecció permanent.

La remodelació de la col·lecció del Museu Reina Sofia no només ha incorporat episodis de la història espanyola actual que fins ara no hi quedaven reflectits, com l’exili, sinó que també ha trencat el model discursiu de seguir el fil de cada moviment avantguardista per separat. El museu ha preferit anar al moll de l’os, diu el director Manuel Borja-Villel, per entendre com, d’on i per què van sorgir les avantguardes. I en la nova disposició de la col·lecció, la quarta etapa que presenten, amb el títol Els territoris de l’avantguarda: ciutat, exposicions i revistes, la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX hi apareix com una de les ciutats irradiadores del moviment. És on el concepte de ciutat, les galeries d’art i les revistes s’hi aglutinen. És on es conjuga l’entorn burgès amb el naixement del proletariat, on hi ha un dels camps base de moviments socials i polítics com l’anarquisme i també on es materialitza la transformació de la ciutat a través del seu urbanisme. És, de fet, la primera vegada que l’arquitectura avantguardista entra al Reina Sofia, i ho fa de la mà de la reforma urbanística que promou Ildefons Cerdà.  

Quan el valencià Manuel Borja-Villel va tancar el 2007 l’etapa al Macba per passar a dirigir el colossal museu del Reina Sofia a Madrid hi va trobar moltes mancances. Entre elles, la falta del testimoni de l’art de l’exili espanyol en l’exposició permanent. Al cap d’un temps va provar de salvar-ho amb una petita sala a prop del Gernika de Pablo Picasso, però ha sigut finalment amb la profunda remodelació del recorregut habitual del museu –que culminarà al novembre i que oferirà una nova interpretació dels seus fons– que el Reina Sofia ha acabat saldant el deute pendent amb l’exili espanyol. A partir d’avui ja es pot visitar la nova col·lecció titulada Pensamiento perdido: autarquía y exilio, un recorregut des del 1939 fins als anys 50 a través de 300 obres d’un centenar d’artistes, molts d’ells catalans.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya ha rebut en dipòsit a la seva col·lecció tres pintures de Joan Miró, Modest Cuixart i Celso Lagar del Museu Reina Sofia. A canvi, el Museu Reina Sofia ha rebut un Canals, un Urgell, un Nonell i una escultura medieval.

La primavera dura molt pocs dies a Madrid. La calor ho acapara tot de seguida. Però fins a mitjans de maig sol haver-hi una explosió de verd –i de pol·len– que té com a epicentre el parc d'El Retiro. La visita gratuïta al Palacio de Cristal, un ampli pavelló que des del 1990 alberga exposicions d'art contemporani gestionades pel Museu Reina Sofia, es fa obligada. I tothom que s'hi acosti aquest any, en plena polarització per les eleccions madrilenyes del 4 de maig, hi trobarà un projecte que busca remoure consciències i que ja compta que rebrà una bona colla de denúncies: una crítica a la violència del colonialisme, al franquisme i a la monarquia que amaga també un al·legat contra la repressió dels Jordis, del català i, en definitiva, contra l'autoritarisme.

Aquesta és la història d’una exposició que ho tenia tot per no fer-se. En temps de pandèmia, de cultura a la corda fluixa i de construcció de fronteres entre comunitats autònomes, els quadres de Piet Mondrian han fet un viatge inèdit fins a Madrid per celebrar el 30è aniversari del Museu Reina Sofia. Un “miracle”, en boca del seu director, Manuel Borja-Villel. Fins a l’1 de març s'hi poden contemplar fins a 35 quadres del pintor holandès, així com 60 obres més d’artistes vinculats al moviment De Stijl [L’Estil], que també és el nom de la revista que el 1917 va impulsar un nou llenguatge abstracte: el neoplasticisme.

La pandèmia va obligar els museus d’arreu del món a tancar les portes i a oferir part de la seva programació i exhibicions de manera virtual. A poc a poc, però, alguns museus ja es plantegen anar reobrint les portes. Una part dels museus alemanys, per exemple, ho faran a partir del 4 de maig amb algunes mesures com, per exemple, l’obligació de pagar amb targeta de crèdit i panells protectors per als qui venen els tiquets. A la Xina, els museus prendran la temperatura als visitants. En tots els casos hi haurà mesures per garantir que es puguin mantenir les distàncies de seguretat.

Manuel Borja-Villel (Borriana, la Plana Baixa -“Soc un català del sud”, diu-, 1957) és el director del Museu Reina Sofia de Madrid. L’última cosa que ha fet abans de tancar-lo ha estat recuperar unes pintures de Dalí que estaven deixades a una exposició a Moscou. Algunes són del museu de Figueres, i així que s’acabi el confinament tornaran a l’Empordà. Havíem quedat amb Borja-Villel (Manolo per als amics) per parlar del seu llibre Campos magnéticos (Arcàdia, 2020), amb escrits sobre art i política, i entre skypes i whatsapps vam decidir mantenir l’entrevista però parlar d’art i coronavirus, que en el fons és una altra manera de parlar d’art i política però en època d’emergència mundial. Borja-Villel ha sigut director del Macba i de la Fundació Antoni Tàpies. És llicenciat en història de l’art a València i doctorat als EUA. Diu que quan vol desconnectar, aquests dies i sempre, escolta les sonates per a piano i els Impromptus de Franz Schubert.

Albert Serra diu d’ell mateix que treballa a nivell “performàtic”, amb una barreja molt personal d’actors professionals i uns altres que no ho són, als quals no dona gaires “instruccions”. “No treballo amb idees, sinó amb imatges”, explica el cineasta amb motiu de l’estrena al Museu Reina Sofia del seu últim treball, una videoinstal·lació titulada Personalien i que descriu com “una àrea de cruising del segle XVIII”. Albert Serra reflexiona sobre les seves obres després de fer-les. Aquesta resistència a permetre que les paraules envaeixin les imatges -a Personalien amb prou feines hi ha diàlegs- també es pot fer extensiva a la dificultat de verbalitzar la varietat de jocs eròtics que hi ha en l’obra i alhora fer-los justícia: des de les mirades furtives entre els personatges que hi apareixen fins a una pluja daurada.

L’estat de conservació de l’arxiu de l’arquitecte Josep Antoni Coderch feia anys que preocupava la Generalitat i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Fins i tot el despatx RCR havia ofert un espai als hereus perquè estigués en bones condicions. Tot i així, com va avançar ahir el diari El País i va confirmar el museu més tard, els hereus han decidit donar-lo al Museu Reina Sofia, mentre que a Catalunya demanaven inicialment un milió d’euros pels fons i no van respondre a una oferta d’entre 300.000 i 400.000 euros que la Generalitat els va fer a la primavera.

Jaume Plensa té obres de grans dimensions exposades arreu del món, en països com el Brasil, els Estats Units, el Regne Unit i França. Pel que fa a Espanya, Madrid acollirà l'obra més gran de l'artista a l'Estat, 'Julia', un cap de 12 metres que ocuparà l'antic pedestal de l'escultura del descobridor d'Amèrica a la plaça Colom durant un any a partir del 20 de desembre.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) és la institució cultural catalana més ben valorada, segons ha revelat la Fundació Contemporània en els resultats de l'Observatori de la Cultura del 2017 referents a tot l'Estat. Aquest estudi, que es realitza cada any des del 2009, pretén ser un instrument per resoldre algunes de les qüestions que poden preocupar el sector en cada moment. Es creen uns indicadors per analitzar tendències i promoure el debat, i identificar carències i oportunitats d'actuació. L'estudi es realitza a través d'un qüestionari que s'envia a més d'un miler de "professionals de primer nivell" de l'àmbit cultural. En l'Observatori del 2017 hi han participat 362 d'aquests professionals de tot l'Estat.

La Fundación Telefónica ha dipositat al Museu Reina Sofia durant cinc anys renovables 33 obres cubistes d'artistes com Juan Gris, María Blanchard, Louis Marcoussis, André Lothe, Gleizes, Metzinger, Barradas, Vicente Huidobro i Torres-García. Es tracta d'una de les col·leccions cubistes més importants de l'Estat i permetrà reforçar les sales del museu dedicades a la ruptura cubista de l'espai.

Prop de 16.000 persones han visitat l'exposició sobre l'obra de Salvador Dalí durant el primer cap de setmana des de la seva inauguració al Museu Reina Sofia de Madrid. La mostra, que reuneix 200 obres de Dalí, algunes inèdites a Espanya, s'ha convertit en una de les més concorregudes en la història del centre d'art.