Després de publicar ara fa uns anys Una filosofía del miedo, finalista del Premi Anagrama d’Assaig el 2021, Bernat Castany Prado, filòsof i filòleg, professor de literatura a la UB, arriba de nou a les llibreries amb un altre assaig feliç i molt recomanable, Una filosofía de la risa. De nou ens trobem un autor que escriu amb bon ritme, amb un estil exuberant, ple d’imatges, metàfores i giragonses estilístiques, que alhora es presenta amb la deguda contenció pel que fa al rigor de les seves idees. L’enginy que caracteritza l’escriptura d’aquest llibre no s’esgota en focs d’artifici, sinó que està al servei d’una forma de vida. Llegir el professor Castany ens fa millors.

Quan Francesc Torralba (Barcelona, 1967) va començar a donar classes de filosofia a la universitat, tenia només cinc anys més que els seus alumnes. "Ara en tinc gairebé quaranta més que ells –explica–. Un dels canvis entre llavors i ara és que actualment observo uns nivells de desencís molt elevats entre els alumnes, tant a l'aula com a les tutories". El nou assaig de Torralba, Anatomia de l'esperança –que ha guanyat el premi Josep Pla 2026–, parteix del malestar que ha detectat en la societat durant els últims anys i que afecta especialment els joves. "Reben impulsos negatius tota l'estona –continua l'autor–. Se'ls explica que tindran contractes porqueria, que mai no podran comprar un pis de 60 m² a Barcelona i que viuran relacions marcades per la volatilitat". A la negativitat sobre el futur s'hi suma la mirada que els mitjans de comunicació construeixen sobre el present. "El telenotícies i els diaris ens expliquen que tant el món local com el global cauen a trossos", afegeix. Per tots aquests motius, Torralba ha rebut visites al despatx recentment que l'han deixat de pedra. "Si una alumna em diu que s'ha intentat suïcidar dues vegades, què li responc?", demana.

L’austríac Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) és un escriptor agraït editorialment. Després d’uns anys d’oblit, l’èxit gaudit en vida va ressuscitar amb el canvi de segle, i el va convertir en un habitual long-seller, en un referent del “món d’ahir” i en un exemple icònic de la destresa del desaparegut Jaume Vallcorba (Barcelona, 1949-2014), fundador de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, per consolidar un catàleg estel·lar amb la justa barreja de recuperacions i novetats. Per tant, era lògic esperar que, a partir de gener del 2023, amb el pas de la seva obra a domini públic, fossin molts els segells que, com ha fet Viena a la seva col·lecció Petits plaers amb (de moment) cinc títols, però també editorials com Edicions de 1984 i La Segona Perifèria, incorporarien el seu nom.

Els últims dies he pogut fullejar dos llibres acabats d’editar que m’han semblat espectaculars. D’una banda, l’assaig d’Elvira Prado-Fabregat Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de 'Solitud', publicat per l’editorial Barcino. I de l’altra, la Guia de les criatures fantàstiques catalanes que ha publicat Comanegra, amb textos de Joan de Déu Prats i il·lustracions de Maria Padilla Climent.

Natalia Castro Picón (Menorca, 1989), professora de cultura espanyola i contemporània a Princeton, ha guanyat el 53è premi Anagrama d'assaig amb La fiesta del fin del mundo. El llibre fa una lectura esperançadora del passat més recent de l'estat espanyol. Castro analitza les dues grans crisis dels últims temps: la crisi econòmica del 2008 i la pandèmia del 2020 i tots els focs que hi ha hagut entremig: el declivi de la democràcia, la crisi ecològica, el ressorgiment del feixisme, el racisme, la guerra contra les dones... Castro Picón analitza les lectures apocalíptiques que s'han fet des de la literatura, els mitjans de comunicació, el cinema, la música, les arts escèniques i el còmic i es pregunta de què parlem quan parlem de la fi del món.

Fins a tres vegades Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) va intentar fer passar per la censura el seu primer i únic assaig polític, titulat Cartes de Catalunya. Tots tres cops, els censors li van tombar. L'escriptor mostrava, en paraules dels jutges, un "caràcter definitivament separatista" i presentava un text que van considerar "propaganda política amb especial violència". Era l'estiu del 1966, un moment en què la dictadura franquista vivia una certa obertura, però ni així la maquinària de l'Estat va cedir a les demandes de Pedrolo. Cartes de Catalunya va quedar oblidat en un calaix fins que, sis dècades després, l'editorial Comanegra l'ha desenterrat de l'arxiu de l'escriptor. L'assaig veu ara la llum dins d'una antologia titulada Prosa de combat, que forma part de la col·lecció Autories i que inclou, a més, una quarantena d'articles de Pedrolo publicats entre 1964 i 1988, alguns dels quals també són inèdits.

Plantegem-nos què passarà quan sigui normal que els éssers humans superin la barrera dels cent anys. Parlem de quan, i no de si succeirà algun dia, perquè ja podem assumir que sí, que més d’hora o més tard arribarem a aquest punt. Actualment, ja ens dirigim cap a un futur en què l’envelliment serà tractable. Ja no serà considerat inevitable, sinó que podrem fer alguna cosa per millorar-lo, frenar-lo, aturar-lo o, fins i tot, revertir-lo.

El mes de juny del 2022, la nord-americana Rebecca Solnit (1961) no va poder venir a Barcelona, on havia de parlar al CCCB, i ens vam haver de conformar a veure-la i escoltar-la a través d’una gran pantalla. Tres anys després, aquest juny sí que va ser-hi en persona, en aquest cas per compartir amb nosaltres el seu darrer llibre publicat, Elogi del camí inesperat, que enllaça amb Esperança dins la foscor, on reflexionava sobre l’activisme i confirmava la seva contribució en l’assoliment de resultats, més enllà dels discursos –sovint interessats– que conviden a la inacció.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

El capital al segle XXI, de l’economista francès Thomas Piketty, va ser un fenomen quan es va publicar el 2014. Piketty parla de l’augment dràstic de les desigualtats i del contrast entre el creixement lent de la renda de la majoria de la població i l’augment desorbitat de les rendes dels més rics. Però el que més va aterrir els conservadors és que tira per terra un mite conservador, sobretot als EUA: la meritocràcia, és a dir, que les grans fortunes es guanyen i són merescudes. Les societats occidentals d’abans de la Primera Guerra Mundial estaven dominades per una oligarquia que havia heretat la riquesa i, al seu llibre, Piketty dona arguments sòlids que indiquen que ens tornem a encaminar cap a aquesta situació.

Gràcies a la traducció de Miquel Sorribas, l’editorial Manifest Llibres posa a l’abast del lector català l’assaig El desig postcapitalista, escrit pel crític i teòric de la cultura Mark Fisher (1968-2017), també conegut com a K-punk en el seu vessant bloguer. D’ideologia clarament marxista, el llibre de Fisher porta un subtítol ambigu: Les últimes classes. En primer lloc, són les últimes classes socials, una matèria i un enfocament sobre els quals l’escriptor ja havia reflexionat a les obres No hi ha alternativa? i Realisme capitalista. Segon, són literalment les darreres classes de postgrau que el professor Fisher impartia (i dictava) durant el curs acadèmic 2016-2017 al Goldsmiths College de la Universitat de Londres poc abans del seu inesperat suïcidi. En paral·lel, treballava en el que seria el seu projecte final: Comunisme àcid.

L’assaig també té els seus clàssics i Orientalisme –publicat en anglès el 1978— del palestino-estatunidenc Edward W. Said (Jerusalem, 1935 - Nova York, 2003) és una d’aquestes pedres de toc de la reflexió col·lectiva capaç de crear un concepte i un debat. Des de la crítica literària i la vivència vital, aquest professor de Colúmbia va posar les bases dels estudis postcolonials i va agitar les aigües de la recerca sobre representacions culturals. El concepte orientalisme denunciava com les potències dominants havien creat una imatge a mig camí de l’exotisme simplificador i de la superioritat intel·lectual que era alhora una eina de justificació de l’imperialisme colonial i una forma de crear per contrast el tòpic de l’Occident civilitzat i civilitzador.

La publicació d’un llibre com aquest és important: per la veu que representa i pel fons d'allò que explica, que ens toca de molt més a prop del que podria semblar. El text que l’inaugura va ser la pedra filosofal que va transformar la vida de Binyavanga Wainaina (1971-2019), malauradament mort massa jove. No el va escriure pensant a publicar-lo: era la resposta irada, via correu electrònic, d’un escriptor que no podia més de rebre sempre la mateixa petició: “Perdona, podries escriure alguna cosa sobre Àfrica?”. Va ser un text que va córrer com la pólvora de pantalla a pantalla fins que l'autor el va convertir en símbol dels escriptors africans contemporanis i d’una nova manera d’escriure sobre els llocs: Àfrica no és un país, Àfrica no és un desert, Àfrica no és un nen amb la panxa inflada, Àfrica no és un safari de girafes i lleons, etcètera.

El Nautilus se situava sota l’advocació de la divisa llatina "Mobilis in mobili". D’aquesta manera, el capità Nemo feia referència a com el seu submarí regnava enmig de les aigües de mars i oceans i a com les úniques constants eren els moviments de la seva nau i del seu entorn aquàtic. Precisament, aquesta tensió entre continuïtat i moviment és al cor de la reflexió de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) a Caure del cavall.

Tot i que arribar a la Lluna va ser, sens dubte, tota una demostració del poder de la ciència i la tecnologia, el meu exemple preferit té a veure amb un moment únic de cooperació internacional que va permetre l'eliminació d'un dels agents infecciosos més devastadors de la història humana. Un agent que no va ser visible fins a la invenció del microscopi electrònic, tot i que els seus efectes eren ben coneguts des de l'antiguitat. S'estima que el virus de la verola va exterminar 500 milions de persones (al voltant de 300 milions al segle XX). La decisió de la comunitat internacional (i, per una vegada, un acord entre els Estats Units i la Unió Soviètica) va aconseguir el seu objectiu el 1979 seguint un pla de vacunació que va arribar a tots els racons del planeta. La verola, que va contribuir al declivi de civilitzacions, va ser erradicada de la biosfera. Ningú tornaria a patir els seus terribles efectes, i s'espera que s'aconsegueixi el mateix objectiu amb el virus de la pòlio en els pròxims anys.

Volum per sobre de la tolerància humana, com el del grup de heavy metal Manowar. Distorsió fruit de l’avorriment i l'angoixa, com la de la banda de noise-pop The Jesus and Mary Chain, o projectada com a reclam sexual, com la de la cançó You really got me de The Kinks. Afinacions abominables pensades per convertir el death metal en la banda sonora de l’abjecció. Velocitat rítmica nascuda per estabornir, com la del metal extrem. Estridències sense Déu ni amo com les de la música industrial i el japanoise. Soroll blanc per enaltir brutalitats i assassins en sèrie, com feien Whitehouse. Sonoritats saturades de ràbia, frustració, indignació, ressentiment o... totalitarisme.

A Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) li agrada molt el format d'assajos breus amb què l'editorial Fragmenta reinterpreta episodis de la Bíblia, es mira amb ulls d'ara els set pecats capitals o els deu manaments. D'aquesta última sèrie n'ha llegit, "durant un cap de setmana de piscina municipal", No desitjaràs els béns del proïsme, de Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990). Envoltada d'una munió de cossos heterogenis, Pujadas, que recentment ha vist com es publicava un conte d'Els desperfectes (L'Altra, 2021) a la revista The New Yorker –primera vegada que un autor català aconsegueix aquesta fita–, ha devorat la "defensa dels límits autoimposats i dels cossos abonyegats" que fa Sevilla Paris.

Amb traducció de l’anglès i notes de Joan Antoni Cerrato, l’editorial Quid Pro Quo publica un recull de l’agudesa dels pensaments extrets de les obres, de la finor dels articles i de la contundència dels assaigs escrits per una bèstia intensa de la literatura irlandesa, el poeta i dramaturg Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900), mestre de la teoria estètica de l’art per l’art. 

Aquesta història comença a la piscina municipal de la petita ciutat belga de Turnhout fa menys de dues dècades. Des que es va inaugurar el 2005, l'equipament mai no va obrir més de tres mesos seguits per culpa de múltiples i peculiars incidències, com ara avaries elèctriques, la contaminació de l'aigua i fins i tot l'enfonsament de la sala de màquines en el terreny pantanós on s'aixecava l'edifici. La primera vegada que Charlotte Van den Broeck, autora de Saltos mortales (Acantilado, 2024; trad. de Gonzalo Fernández Gómez), va visitar la piscina de Turnhout tenia 14 anys: "Ho recordo perquè abans mai no havia anat a un lloc sense la supervisió dels meus pares", fa memòria. Era el 2006, i l'adolescent que era llavors no trigaria a sentir-se atreta pels problemes constants del recinte. "Créixer en un lloc on la piscina estava gairebé sempre tancada era un pal. Les piscines són un lloc singular perquè es troben en un punt intermedi entre el que és públic i el que és privat –continua–. Si hi vas quan ets adolescent, és un dels primers espais en què t'adones que el teu cos està canviant per com t'observen alguns dels usuaris. Passes de ser una nena invisible a una dona visible".

Durant dècades, i encara ara, els catalans del Principat han observat el que passava al País Valencià i les Illes Balears amb una mescla de curiositat orientalitzant, de paternalisme i de solidaritat poc o gens implicada. Aquests últims temps estan comprovant, però, que tot el que ha passat i passa al PV i les IB –terratrèmols del turisme de masses, desvertebració territorial, reculada de la llengua i la cultura pròpies, castellanització accelerada...– també els passa a ells. O els passarà en un futur immediat. En aquest sentit, els lectors catalans per força haurien d’estar interessats en un llibre com País Valencià. Eixida d’emergència (Editorial Afers), de l’articulista i politòleg Ricard Chulià (Torrent, 1983). Perquè tot el que hi llegeixin, des del diagnòstic dels mals fins a les propostes de solució, passant per les reflexions, les dades i les anècdotes, té a veure amb ells. Chulià parla específicament del PV, però tots els territoris dels Països Catalans lluiten la mateixa guerra. Així com van les coses, el present del País Valencià és el futur de Catalunya.