Pujarà la gasolina. S’encariran els lloguers, s’estancaran els salaris. Ho tindreu tot molt més complicat, fill meu: jo tampoc m’ho esperava. De vegades em costa parlar-te de les possibilitats que se’ns desplegaven abans, quan l’ascensor social funcionava, quan tenir una carrera i un màster semblava la garantia de tot. La volatilitat actual té els seus avantatges, segur: et lligues menys, coneixes més coses, t’espaviles i depens més de la teva pròpia adaptabilitat. Vull dir que deixa que s’estanquin els salaris, home: ells no són tu. Tu no t’estanquis, ni et deixis estancar. Ja sé que tots necessitem un terra que no es bellugui gaire, per gosar poder canviar quan ens vingui de gust i no perquè les flames ens atrapin. Però el terra no ets tu. La decadència no ets tu, el salari mínim no ets tu. Tocarà pencar molt i no refiar-se de res, això sí. Que quan es va torçar la cosa? Suposo que amb la crisi del 2008 i amb el coronavirus, i a casa nostra amb el Procés, però ells tampoc són tu. Són fets, dades, circumstàncies, l’home del temps. La cruesa amb què la democràcia s’esquerda t’obligarà a refiar-te poc dels teus drets (que hauràs de defensar més del que seria normal) i concentrar-te més en els teus deures (sobreviure sense fer mal, bàsicament). Però el sistema no ets tu, la fallida no ets tu, la fragilitat i la mediocritat no ets tu. I pel que fa a l’ascensor social, fill meu, tampoc et pensis: tothom sap que en veritat sempre van ser unes escales.

Una excompanya de feina em va dir no fa gaire que s'havia estranyat quan li havien dit que havia tingut una filla perquè no m'havia vist mai com "un home reproductor". Vaig riure. No semblava un insult, sinó alguna mena de descripció. I, de fet, aquesta possibilitat sempre hi havia estat. La idea de tenir fills em feia gràcia, però fins fa poc era un concepte abstracte i llunyà.

La família és el més important que tenim. Sobretot el nucli dur, que són les persones amb les quals convius i tens més a prop. L’incondicional. Dona, pares, germans... avis.

Et fas adult definitivament quan neix el teu primer fill. Però he descobert que hi ha una altra frontera que traspasses, quan els fills ja no et necessiten tant. Llavors passes a ser una mena de supervisor o de bomber a qui reclamen quan hi ha una urgència. Me n'estic adonant ara que tinc la filla camí dels dinou i ja a la universitat i el fill petit camí dels catorze i pràcticament a l'equador de l'ESO.

Si fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

No sé si el món és un lloc horrible, però els homes el fem un lloc horrible. Pessimista de mena com soc, tendeixo a creure que el bé que puguem fer, difícilment compensa el mal que fan altres. No em sembla que la Mare Teresa de Calcuta compensi Hitler, vaja. Hauríem d’estar demanant perdó contínuament als fills.

Gegant, tu tens el cor gegant / criatura preferida / revolució solar / Gegant, tu tens el cor gegant / fas tremolar la vida / petita bomba nuclear. Després de sis discs, Xiulaland, és un retorn als orígens, al motiu que va fer que ens trobéssim, als motius pels quals fem tot el que fem.

En ser França alliberada del nazisme, Emmanuel Mounier, el pare del personalisme cristià, va convocar quatre col·laboradors de la revista Esprit i les seves famílies per viure una aventura intel·lectual en una gran finca amb arbres centenaris situada a Châtenay-Malabry, a prop de París, batejada com Els Murs Blancs. 

Els meus fills són dos petits miracles i per creure en miracles s’ha de ser devot. Bé, potser tots els fills i filles ho són, però permet-me que digui que els meus ho són una miqueta més de l’habitual.

Els nostres avantpassats tenien idees força estranyes sobre la paternitat. A l’Atenes antiga, un nadó no era legalment una persona fins que el pare ho deia. En una cerimònia anomenada amphidromia, el patriarca alçava el nounat per inspeccionar-lo i decidia si li donava la benvinguda a la seva llar o l’abandonava en una muntanya, on, gairebé amb tota seguretat, moriria. Els motius típics per rebutjar un infant eren deformitats o, simplement, el fet de ser una nena.

Si avui entres a l'habitació de l'Àlex hi pots trobar de tot. Qualsevol dia trobaré un premi Ondas sota el llit. És molt desendreçat. A més, té l'estranya habilitat de fer-te creure que les coses estan més o menys al seu lloc, però quan obres l'armari o els calaixos, veus que tot és un caos. L'habitació de la Gina està més endreçada, tot i que em sembla que a poc a poc va agafant alguns mal vicis del germà.

Tots els pares són maldestres? Daniel Farràs-Berdejo defensa que no. Arriba amb un tomàquet i una llimona tatuats al braç, que simbolitzen els seus fills i són els protagonistes de Papambtomàquet, el seu compte d'Instagram on comparteix il·lustracions sobre els reptes de ser un pare implicat.

Per als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

La pregunta del títol és una qüestió que genera curiositat i controvèrsia, ja que tradicionalment la societat europea s’ha preocupat d’assegurar que dins d’un matrimoni els progenitors masculins siguin els pares biològics dels seus fills, els quals, a més, reben el cognom familiar per herència paterna. Aquesta preocupació l’han justificat la sociologia i la biologia evolutiva amb l'argument que els pares inverteixen molts esforços personals i emocionals i molts recursos econòmics –com ara herències– en els seus fills, i voldrien assegurar que els subjectes receptors són els seus descendents genètics.

El control sobre els cossos, especialment els femenins, ha estat un dels temes recurrents de les narratives distòpiques que descriuen règims autoritaris futuristes. La evaluación, efectiva i estilitzada peça de cambra de ciència-ficció, no conté la ferotge lectura de gènere d'El conte de la serventa, però l’esperit de la novel·la de Margaret Atwood impregna la descripció d’aquest univers postcatàstrofe climàtica: asèptic i segur però també fèrriament reglamentat, on les parelles que desitgen tenir fills han de passar una estricta avaluació externa.

L'Estat limitarà encara més la pràctica dels ventres de lloguer. Com? Dificultant la inscripció com a fills propis dels bebès nascuts per aquest mètode en un altre país, perquè la pràctica és il·legal a Espanya. El govern de Pedro Sánchez té enllestida una nova instrucció que posarà més traves burocràtiques als "progenitors d'intenció" per evitar que "esquivin" la llei: la nova ordre invalida els certificats estrangers, les sentències d'autoritats judicials internacionals i qualsevol altra declaració acompanyada de documentació mèdica per registrar els menors a Espanya. D'aquesta manera, el Registre Civil espanyol no acceptarà cap d'aquests documents. "Sense excepcions", determina la instrucció.

Al cinema clàssic de Hollywood eren comuns els melodrames maternals, pel·lícules al voltant de dones obligades a viure la maternitat distanciades dels seus fills perquè havien de purgar alguna falta. Arnaud i Jean-Marie Larrieu elaboren una versió masculina i contemporània d'aquest gènere a La historia de Jim, al voltant de l'Aymeric (Karim Leklou), un home que exerceix de pare del Jim, el fill de la seva parella, fins que ella reprèn la relació amb el progenitor biològic i marxen plegats al Canadà amb el nen, tot deixant el protagonista enrere. Si en el melodrama maternal clàssic la dona era castigada per allunyar-se de l'ideal de mare en infringir la moral imperant, a La historia de Jim l'Aymeric pateix per no complir amb la idea institucional de paternitat: atès que no n'és el pare biològic no pot reclamar el dret a seguir veient el nen.

Dimecres passat era Sant Josep i, a part de pensar en la crema, també em van venir al cap, és clar, el meu pare i tots els pares, encara que darrerament no he hagut de fer cap esforç per pensar-hi. I no només pel màrqueting habitual del Dia del Pare, que a casa meva no hem celebrat mai com a tal, sinó perquè tres llibres que he llegit (tots tres, novetats) feien referència d’entrada, d’una manera o una altra, a la figura paterna.

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.