Rita Bullwinkel mai no ha boxejat, però va ser jugadora de waterpolo. Com les protagonistes de Cop de llum (La Segona Perifèria/ Sexto Piso), que s’enfronten dalt del ring d’un pavelló de mala mort de Reno, feia quilòmetres per competir amb altres noies que entrenaven vint o trenta hores a la setmana. "A mesura que m’allunyava de la meva etapa com a atleta jove, em preguntava: per què ho vaig fer? Què em motivava realment? I encara ara, després d’haver escrit tot el llibre i d’haver-ne parlat amb tants periodistes, no crec que tingui una resposta fàcil", explica l’escriptora nord-americana, que ha estat finalista del premi Pulitzer amb aquesta novel·la, traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa. "Una de les conclusions a què he arribat és que aquestes noies volen ser vistes. Fora del ring ningú les mira tal com elles es veuen a si mateixes. Quan practiques un esport com la boxa, has de mirar molt de prop el teu oponent, observar el seu cos, reconèixer que té poder sobre tu, que pot fer-te mal. I aquest acte de mirar és, d’alguna manera, una forma de respecte. En cap altra àrea de la seva vida senten que algú les mira així, com a persones amb potencial, amb força", afegeix Bullwinkel.

Vet aquí una novel·la heroica. Perquè és audaç i electritzant i perquè eleva a la categoria d’heroïnes unes pobres noies que, en mans de qualsevol altre escriptor, no serien gaire més que unes secundàries. El que un altre hauria resolt amb un retrat sòrdid, brut i fosc sobre unes desgraciades que han trobat en la boxa una via d’escapada, una jove debutant anomenada Rita Bullwinkel (Califòrnia, 1988) ha decidit narrar-ho com una llegenda èpica, un relat mític amb unes protagonistes que són deesses i no humanes, unes deesses que lluiten per un espai on poder existir. Ja n’hi ha prou de panteons amb atletes masculins de cossos perfectes: feu lloc per a les corbes musculades de les boxejadores de Reno, Nevada.

"Son las cuatro de la tarde, empieza un nuevo día", sona al Club Boxeo Vega de Rubí. Sandor Martín (Barcelona, 1993) comparteix amb els Estopa el fet d'haver arribat a l'èxit des dels barris més treballadors de la capital de Catalunya i la seva rodalia. Els germans Muñoz es van criar a Cornellà i Sandor va créixer a Nou Barris, on té la seva escola de boxa i on entrena, el gimnàs KO Verdún. No ha viscut en la indigència, no es droga i no deixa anar frases humiliants contra els seus rivals. Ni practica ni li agraden els estereotips del món de la boxa que han alimentat les dèries d'alguns dels seus protagonistes i les pel·lícules que se n'han fet. El boxejador català simplement tenia un somni i ha posat tota la seva joventut al servei d'aquest somni.

En un petit local de la Rambla de Prim, al barri de la Verneda de Barcelona, ens obre les portes del seu gimnàs l’Abner Lloveras (Barcelona, 1982). “Fa pocs mesos que l’he obert”, diu l’artista marcial català mentre escombra el tatami. Quan era un adolescent va començar a practicar kickboxing, i ara, amb 42 anys, i una llarga experiència en combats d'arts marcials mixtes (MMA per les seves sigles en anglès), boxa i jujitsu, ha decidit fer un pas endavant i crear el seu propi combat club.

Un quart de dotze de la nit i era difícil reconèixer la pista central de Roland Garros. L'àrbitre Jakov Est va aixecar el braç d'Imane Khelif i la va proclamar campiona olímpica de boxa de menys de 66 kg. I milers de goles van cridar eufòriques. Per megafonia va començar a sonar Abdel kader, la cançó de Khaled que es va convertir en un himne per a molts algerians emigrats a França quan la va cantar conjuntament amb Rachid Taha i Faudel al Bercy Arena el 1998. La boxejadora algeriana, la dona que més atacs ha rebut aquests dies a París, finalment era campiona. El seu entrenador va aixecar-la sobre les seves espatlles i la va passejar per l'espai de la pista central on no fa gaire Novak Djokovic era feliç. Khelif també era feliç. Acusada de ser un home, criticada per Donald Trump i Giorgia Meloni, va saber concentrar-se en el combat per ser campiona. Un triomf personal, aquest. Però qui hi surt perdent és la boxa, segurament. Un altre combat segueix als despatxos i podria acabar amb aquest esport expulsat de la família olímpica.

El president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach, va decidir alçar la veu després de l'enrenou provocat per les acusacions que han rebut dues boxejadores de competir tot i tenir "hormones masculines". Bach, en una roda de premsa de valoració dels Jocs al seu equador, ha estat més contundent que mai en un cas que ha acabat convertit en una mena de crisi política. "Siguem molt clars: estem parlant de boxa femenina, són dues boxejadores que van néixer dones, que van créixer com a dones, que tenen passaport com a dones i que han competit molts anys com a dones", ha manifestat Bach davant d'una gentada just el mateix dia que la boxejadora algeriana Imane Khelif derrotava l'hongaresa Lucca Anna Hamori per decisió unànime als quarts de final de la categoria de 66 quilograms i s'assegura medalla.

El combat de boxa de la categoria wèlter (-66 kg) entre la italiana Angela Carini i l'algeriana Imane Khelif portava tot just 46 segons quan la púgil napolitana s'ha aturat. "Em fa mal, em fa mal", ha expressat, mirant els seus entrenadors. "¿Creus que pots acabar el primer assalt? Així en parlem i decidim què fem", li preguntava Emanuele Renzini, de la Federació Italiana de Boxa. "No, no puc. No és just el que està passant", ha respost Carini, que ha abandonat el ring. L'Arena París Nord ha esclatat en un crit d'alegria, ja que era ple d'aficionats algerians residents a França. Però tothom sabia que començava l'escàndol. "No vull jutjar la rival, no vull culpar ningú. Jo sempre lluito fort i el primer cop m'ha fet molt de mal, no podia seguir", ha dit Carini. La rival, Khelif, ha estat acusada de tenir cromosomes masculins.

“La boxa femenina està en auge tant a l’alta competició com en la base”, diu fermament la boxejadora de 21 anys Carmen González, que va començar a practicar aquest esport fa quatre anys i un any després ja competia internacionalment. En el seu cas, tot va començar perquè el gimnàs on feia taekwondo va fer obres a l’estiu i va decidir “provar la boxa” per seguir activa. “Al cap de sis mesos em vaig trobar debutant en un campionat d’Espanya i fins avui, que m’hi dedico professionalment”, explica. I el que ha fet no és una carrera en solitari, sinó que assegura que, sortosament, hi ha bastants referents femenins, amb figures locals en campionats internacionals i també entre les mateixes esportistes de l’equip estatal, integrat per noms com Laura Fuertes, que “ha estat molt rellevant”, després de ser la primera espanyola amb una medalla al Mundial de boxa ara fa un any. En aquest clima propici per al creixement de la boxa, González també posa en relleu la represa del projecte de boxa femenina desplegat al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Múrcia, que pronostica que es convertirà en la “seu de la boxa femenina a l’estat espanyol”. Per a ella, ara mateix hi ha “molt d’interès en la boxa femenina” gràcies a la normalització en la presència de les dones, i a l’espera que l’afició creixi: “Com més visibilitzada i normalitzada estigui, més creixerà”, diu.

A Nou Barris hi ha un esportista que està a prop d'aconseguir una fita inèdita per a un català: ser campió mundial de boxa. Al desembre es va convertir en el primer espanyol des del 1935 que combatia en l'Olimp d'aquest esport, el Madison Square Garden de Nova York, i té el títol europeu del pes superlleuger des del 2019. El seu registre com a professional és de 40 victòries (13 per KO) i 3 derrotes i actualment és el número 1 del rànquing del pes superlleuger del Consell Mundial de la Boxa (CMB).

Pum, pum, pum. Ressona un contundent sac de boxa de la marca Charlie que penja del sostre del gimnàs. Doble sessió d'entrenament de dilluns a divendres. I una altra sessió dissabte. Els matins, al gimnàs; a la tarda, càrdio. Això quan no té un combat a la vista: llavors l'entrenament és els set dies de la setmana. Tania Álvarez té només 21 anys, troba a faltar menjar dolços i des dels 14 que va i torna des de Sant Esteve Sesrovires fins a Castellbisbal. Als 18 anys no va trigar a treure's el carnet de conduir. Abans havia d'agafar tren i autocar per poder arribar al gimnàs. "Tots sabem com va la Renfe... Havia de fer una connexió amb un autocar que passava cada hora, i quan el tren feia tard, perdia el bus...", explica sense perdre el somriure.

"Mai vaig caure al ring i no penso caure" ara, explicava Vitali Klitxkó, l'alcalde de Kíiv. Una de les passions dels ucraïnesos és la boxa i els esports de contacte. Fins fa poc, la capital ucraïnesa era plena de gimnasos i joves amb el nas una mica abonyegat, en xandall, camí dels entrenaments per practicar qualsevol tipus d'art marcial. Tenia sentit que l'alcalde, l'encarregat de liderar la defensa davant l'atac dels russos, fos Puny de Ferro, com era conegut Klitxkó quan era un dels millors boxejadors de la història. En 17 anys de carrera, mai va ser derrotat per KO. Mai el van fer caure a la lona del ring. Dels 47 combats que va protagonitzar en la categoria de pesos pesants, en va guanyar 45. Les dues derrotes van ser perquè no podia tancar-se una ferida que li sagnava a la cella, un cop, i perquè en un combat on havia guanyat els 10 rounds disputats, va dislocar-se una espatlla colpejant. 

Durant dècades, pujar dalt d’un quadrilàter per practicar boxa era una de les maneres més fàcils de guanyar diners i sortir de la pobresa. Als Estats Units, els campions solien sortir dels barris pobres, ja fossin afroamericans o fills d’immigrants que acabaven d’arribar. Primer van ser jueus, després irlandesos i italians. Finalment, llatinoamericans o filipins. Jeanette Zacarías Zapata, sense ser-ne gaire conscient, seguia aquest camí. Filla d’una família pobra de l’estat mexicà d’Aguascalientes, amb 15 anys ja va protagonitzar el seu primer combat en categoria wèlter. El seu pare, gran aficionat a la boxa i admirador d’Óscar de la Hoya, primer no volia que la seva filla es dediqués a aquest esport. Després li va donar suport. I ara la plora, perquè Zacarías ha mort als 18 anys després de cinc dies lluitant per la seva vida en un hospital. Els seus pares, sense papers en regla per viatjar, no havien pogut acompanyar-la en el primer combat que feia a l’estranger, al Canadà. Zacarías s’havia desplomat després de perdre el seu combat contra la canadenca Marie-Pier Houle al IGA Stadium de Mont-real, aquest dissabte. Va ser un combat en què Houle va dominar sempre. L’àrbitre va aturar-lo ja al quart round donant per guanyadora la boxejadora del Quebec, però quan aquesta alçava el puny satisfeta, en una cantonada del ring Zacarías perdia el coneixement. 

El boxejador nord-americà Floyd Mayweather Jr. ha guanyat aquesta matinada per KO tècnic, en el desè assalt, el lluitador irlandès d'arts marcials mixtes Conor McGregor, que ha fet el seu debut com a boxejador.

Per ser boxejador s’ha de ser valent i reunir tantes dosis de vocació com segurament d’inconsciència. Com Rayton Okwiri, un kenià de 30 anys que ha hagut de lluitar tota la vida per tenir condicions dignes per entrenar-se i competir. La boxa li ve de família, i encara que humil, l’han ajudat molt perquè pogués exercir la seva professió. Com el seu entrenador, que el va convèncer per continuar quan, fa un any, ho volia deixar tot. El seu entorn sap que ha d’insistir perquè la impulsivitat sovint marca les decisions de Rayton. Aquesta actitud té l’origen en la corrupció de la federació i les minses ajudes que reben els púgils. Per als Jocs, per exemple, volia fer una estada als Estats Units. “Per què els costa tant d’entendre que aquí [a Kènia] no tinc espàrrings del meu pes [superlleuger] i necessito marxar per ser competitiu?”, diu. Finalment li van pagar una part de les despeses, però no les del preparador. Tot i així, van viatjar a Rio perquè pot significar per a ell l’aparador definitiu.

Palm Beach, 2005. Donald Trump es casava amb la model eslovena Melania Knauss a l’església episcopal d’aquesta ciutat de Florida davant de 450 convidats. A les primeres files, Hillary Clinton acompanyava el seu marit Bill sense imaginar que serien rivals en la lluita per arribar a la Casa Blanca. I ben a prop, Muhammad Ali. “Era un bon amic, de les persones més carinyoses del món”, va afirmar el candidat republicà a presidir els Estats Units en saber la notícia de la mort d’Ali. “He pensat molt en ell quan estava esgotat en campanya. Mai m’he rendit, com ell”, va afegir Trump, conegut pels atacs racistes i la voluntat de tancar la porta dels Estats Units als musulmans. I malgrat tot, era amic d’Ali: un negre musulmà.

Muhammad Ali, considerat un dels millors boxejadors de la història, ha mort als 74 anys. Ali va ser hospitalitzat dijous als Estats Units per uns problemes respiratoris que no ha pogut superar, segons informa l'agència Bloomberg citant un comunicat de la família.

El PSC ha avançat que en el vídeo de campanya que s'estrenarà aquest dijous l'alcaldable Jaume Collboni es deixa colpejar amb un guant de boxa per demostrar que dóna la cara per Barcelona. La campanya pretén demostrar que el candidat socialista entén la situació dels barcelonins. Marc Ros, soci de Risto Mejide de l'empresa encarregada de la part gràfica, ha assegurat que la propaganda televisiva no passarà desapercebuda i que serà recordada durant molts anys: l'alcaldable és colpejat amb un guant de boxa per demostrar que "dóna la cara" pels barcelonins i és mullat amb aigua que li arriba al coll, una metàfora de com es "mulla" per la gent de Barcelona.

El campió nord-americà Floyd Mayweather Jr. ha guanyat la matinada d'aquest diumenge per decisió unànime el filipí Manny Pacquiao en el combat d'unificació del títol del pes 'welter' –versió Consell Mundial de Boxa (CMB), Associació Mundial (AMB) i Organització Mundial (OMB), pactada a 12 assalts–, i es manté invicte.

Floyd Mayweather i Manny Pacquiao protagonitzen la matinada de dissabte a diumenge (5h per Canal + i TotalChannel de Mediapro per 12 euros) l'enèsim 'combat del segle'. El Mayweather–Pacquiao generarà ingressos superiors a la Superbowl o la final de la Champions. El combat donarà, entre entrades, drets televisius i publicitat, entre 300 i 400 milions de dòlars de beneficis.

Els guants de boxa que va usar Muhammad Ali el 1971 al Madison Square Garden de Nova York durant l'anomenat 'Combat del Segle' contra Joe Frazier s'han venut per 388.375 $ (uns 290.000 euros) a un comprador anònim, en una subhasta que ha tingut lloc a Cleveland, Ohio, Estats Units.