"Escriure una crònica ha de ser un acte de llibertat", ha dit Empar Moliner cap al final de la presentació de la seva nova novel·la, Instruccions per viure sense ella (Columna, 2026), als lectors que l'escoltaven amb devoció aquest dilluns al vespre a la llibreria Finestres. Entre el públic hi havia un home que s'assemblava misteriosament a Michel Houellebecq —un dels autors de capçalera de Moliner—, un antic director de TV3, un grapat d'estudiants de periodisme i algú que desprenia una intensa pudor de tabac, camuflada sota la fragància, potser encara més invasiva, d'un xiclet de menta.

A la nova novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), Instruccions per viure sense ella (Columna), la mort, el periodisme i la literatura hi estan convocats des de les primeres pàgines. Si a Benvolguda (Columna, 2022; premi Ramon Llull) l'escriptora disseccionava els estralls del temps, ara explora la fi de la vida a través de la Clàudia Pruna, una autora d'èxit molt productiva que és la font econòmica de tota la seva família. Aliada amb un bibliotecari fanàtic de la seva obra, la protagonista s'abocarà a escriure articles i a gravar seccions de ràdio perquè els ingressos no cessin quan ella desaparegui. Amb un sentit de l'humor amarg –a estones esquitxat de cinisme, d'altres ple de tendresa–, Moliner ha escrit una novel·la que orbita al voltant de l'honestedat i que és, al capdavall, un convit literari per gaudir de la vida.

La sàvia d’aquesta setmana és tan sàvia que ha aconseguit que els seus tres fills estimin la cuina i la practiquin. Un d’ells, en Josep Sucarrats, és periodista gastronòmic. Ha escrit llibres sobre alimentació, ha dirigit la revista Cuina i escriu en diversos mitjans. La seva mare diu que ell i els seus dos germans han estat educats, des de petits, en la cuina. “A casa, l’aigua la bevíem del pou. Al vespre, com que tenim botiga, aquí, a la masia, el que fem és anar a triar una col, o el que toqui, de temporada, perquè que sigui fresc i bo, suma. Ens ve tot de l’àvia. Menjar bona fruita, menjar conill, bon vi, per descomptat... El nostre fill, el Jordi, el que és músic, és el més cuinetes. I jo li demano consell, eh?”.

Avui en diem “coliving” i abans en dèiem “compartir pis” i abans, encara, “ser dispeser”, si es donava el cas que hi havia la mestressa de la casa, sovint, vídua amb fills, que cuinava i tenia la roba a punt dels que li llogaven habitacions. La nostra sàvia d’avui, com moltes de les que han viscut a les grans ciutats, vingudes de poble, va ser una pionera del coliving. Va venir de Huelva quan era una nena de vuit anys. La seva família va fer-ho, com se sol, per tongades. “El papa es va quedar sense feina, allà a Andalusia. I un cunyat que tenia aquí el va cridar i va trobar feina de seguida. Tenien casa... Bé, casa. Habitació amb dret a cuina. I en aquella habitació, primer de tot, hi havia el papa, la mama, el meu germà Manolo, Manel, que era molt petitet, i jo. Els altres tres germans es van quedar amb els avis, primer”. Llavors, quan els pares ja s’havien establert, que va ser de seguida, "perquè el papa era molt espavilat, van fer-los venir; els avis i els tres nens”.

La Teresa viu al barri de Gràcia. És la primera barcelonina que tenim al Cuina sÀvia, però és barcelonina d’adopció. És nascuda a Rasquera, i va venir a Barcelona de jove perquè el poble li quedava “petit”.

La Joana Cusiné Olivella, de Vilafranca del Penedès, ens prepara una cassola d’un dels productes autòctons més estimats i singulars de la zona on viu: l’ànec mut del Penedès. En aquest cas, és “ànega” i de seguida sabrem per què. L’ànec mut pertany a una raça que s’ha criat, des de fa més de cinc segles, a les zones de pagès dels voltants de Vilafranca. Avui el trobareu en cooperatives i botigues (sovint, per encàrrec), perquè brolla popularitat —com la dels galls de raça Penedès— i és molt apreciat pels cuiners. L’ànec mut té una carn menys greixosa que la de l’ànec tradicional. Si us mireu el vídeo (no us el podeu perdre, que la nostra cuinera sàvia d’avui, ens regala un ball amb el seu home) veureu que la carn és més fosca que la d’altres ànecs. Viu en un corral, menja pinso, blat de moro i restes de verdura.

Em dic Roser Creus, tinc vuitanta-tres anys, soc de Mollet del Vallès però ara visc a Santa Maria de Palautordera.

Soc la Maria Ubals, visc a Cabrianes, i avui us faré una recepta de cigrons amanits amb cansalada. També els podem amanir amb oli sol, eh, si a algú no li agradés!

Soc l’Aurora Mas Galvany, viuda de Massicas, i avui em veig en cor de fer-vos un arròs de verdures. Que a l’estiu és el que va més bé. No embafa. A l’estiu, tothom el troba tan i tan fresquet. És un plat que va bé, perquè de vegades et queda una mica de verdura a la nevera. Que unes bledes, que una carxofa... I fas una netejada de nevera i et queda un arròs... Si el fas amb amor com l’he fet jo!

Soc la Dolors, visc aquí a Llagostera, a Can Regolta, i es pot dir que cuino des de sempre... Oh, és que vaig venir aquí, que aquesta casa era la granja de la família del meu home, i a la meva sogra no li agradava cuinar. Em sembla que aquesta història l’heu sentida més d’una vegada, oi?

Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.

En alguns moments pensàvem que estàvem rodant Oh! Europa. Sabem que la sèrie de Dagoll Dagom (1993) ja ens queda lluny, però hi ha vivències universals: les ganes de veure-ho tot, les fotos en grup, les corredisses, els cafès robats (al temps) i les cançons que es canten a l’autocar. El Bella ciao ens converteix a tots en partigiani, i el Volare, en romàntics empedreïts.

“La meva obsessió és descriure les coses que m’agraden, com els vins, des de la literatura. Com ho feia Néstor Luján, que dona nom el premi. Quan veig que la gent parla de sèries, llibres o futbol amb una barreja de tècnica i passió, m’encanta”, diu Empar Moliner. L’escriptora ha estat reconeguda amb el premi de periodisme gastronòmic Néstor Luján, que atorga l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, per la sèrie d’articles sobre vins que publica els diumenges a l'Ara Mengem que porta el nom La tria de l’Empar. Aquest reconeixement se suma als que ja té: el premi Josep Pla, el premi Mercè Rodoreda, el Lletra d’Or pel seu recull de contes T'estimo si he begut i el premi Ramon Llull per la novel·la Benvolguda. Empar Moliner també presenta Tast vertical, un programa a Catalunya Ràdio dedicat al món del vi.

"Bon dia, vinc perquè m’he fet mal al peu", dic. I la recepcionista, que s’ha mirat la meva targeta sanitària, fa: "Molt bé, Empar, has d’anar a la sala d’espera tres". A aquestes altures de la vida –passat mig camí– em commou aquest simple detall: algú em diu pel nom i amb aquesta polidesa. "Tinc hora a psiquiatria i no em va la targeta", diu esbufegant una noia, impacient.

Arribant al Mercat de Galvany –vaig a veure si hi ha “ambient” de primer dia d’eleccions– penso que la ciutat de Barcelona s’ha llevat grisa, que fa fred, i que tothom, doncs, trisca molt de pressa. Un jove amb gorra de beisbol i, al damunt, la caputxa de la dessuadora, arrossega un carretó amb tot de capses de porexpan, que deuen dur peix. Una mica més amunt del Panchito, que està tancat, hi ha aparcada una furgoneta de l’establiment Avinova (“Aviram, foie, caça...”), just tapant la botiga més preciosa del carrer: Electricitat F. Valls, fundada el 1814. Cent anys després d’una de les últimes derrotes.

Ja fa 25 anys que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va publicar el seu primer llibre, L’ensenyador de pisos que odiava els mims. Després han vingut els premis Josep Pla, Mercè Rodoreda i Ramon Llull, i més d’una desena de llibres que l’han convertit en una de les escriptores catalanes més populars. La seva columna és de les peces més llegides cada dia a l’ARA, perquè sempre hi trobes una idea que et fa pensar, una manera irreverent, irònica i apassionada d’observar la quotidianitat. En aquesta conversa, la mirada de l’Empar no es dirigeix cap als altres, sinó cap a ella: alegries, crisis, addiccions i alguna oferta política.

Ja fa 25 anys que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va publicar el seu primer llibre, L’ensenyador de pisos que odiava els mims. Després han vingut els premis Josep Pla, Mercè Rodoreda i Ramon Llull, i més d’una desena de llibres que l’han convertit en una de les escriptores catalanes més populars. La seva columna és de les peces més llegides cada dia a l’ARA, perquè sempre hi trobes una idea que et fa pensar, una manera irreverent, irònica i apassionada d’observar la quotidianitat. En aquesta conversa, la mirada de l’Empar no es dirigeix cap als altres, sinó cap a ella: alegries, crisis, addiccions i alguna oferta política.

E.M.: Et vull preguntar moltes coses... La primera: què “fa” l’Agència de Residus?

Expectació màxima. El dia que es van posar a la venda, les 90 entrades per ser a la demostració de cuina amb tòfona i bombolles es van vendre en menys de mitja hora. Ahir hi havia gent al Truffòrum Vic maldant per si en podien aconseguir alguna, però no hi havia res a fer, no hi cabia ni una agulla. Per això moltíssimes persones s’ho miraven des de fora. No podien tastar els escumosos ni els suculents plats amb tòfona, però podien escoltar el meravellós caos que van generar dos fenòmens: el Nandu Jubany i l’Empar Moliner.

“Bona tarda, autoritats i sobretot amants del vi o wine lovers, que a mi aquesta paraula em fot una mica de ràbia”, diu en Llucià Ferrer, a l’escenari del Born Centre Cultural, de Barcelona. El públic aplaudeix la Diana Roig, cantant i actriu, protagonista d’una campanya d’amor al vi català que es presenta avui. Acaba de cantar País petit, que no pot ser una cançó més encertada per aquesta nit. Cada cop que la sento ric per dins, perquè no sempre l’he entesa com és. En Llach diu “canto i sempre em sabré malalt d’amor” però jo entenia “canto i sempre en sabré... Malalt d’amor...”.