La col·lecció Crims.cat celebra una fita important, l'arribada al número 100, amb un volum excepcional, Barcelona, trilogia policíaca, que reuneix les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis (Barcelona, 1906-París, 1966): Un crim al Paralelo, La Bíblia valenciana i És hora de plegar. Segons comenta el seu director, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974), doctor per la Universitat de Salamanca amb una tesi sobre el gènere criminal a Catalunya, valia la pena "tornar als orígens del gènere” amb aquest llibre, fent “un reconeixement a Rafael Tasis, la persona que va obrir-ne les portes". Per a Àlex Martín, Tasis és “l’Edgar Allan Poe català”.

Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

A primer cop d'ull pot semblar que el conreu de la ciència-ficció ha estat minoritari, per part dels autors catalans. Històricament no ha estat un gènere gaire apreciat per l'acadèmia, ha estat poc –o mal– divulgat als mitjans de comunicació i els lectors l'han acompanyat massivament en comptades ocasions. L'exposició Essa Efa, comissariada pel periodista, professor i crític literari Joaquim Noguero (Manresa, 1964), vol corregir aquesta percepció resseguint alguns dels fruits més saborosos (i en gran part insòlits) de la ciència-ficció catalana. "Tot i que la ciència-ficció hagi estat representada sobretot per autors, estudiosos i editorials que no s'han situat en el mainstream, té més d'un segle d'història, i potser el seu èxit més reconeixible sigui el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que és la novel·la més venuda, amb molta diferència, de la història de la literatura catalana", recorda Noguero. Un dels clixés dels gèneres fantàstics defineix els seus seguidors com a friquis: potser qui els conrea –fins i tot quan es converteixen en best-sellers– també ho són.

Fins a tres vegades Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) va intentar fer passar per la censura el seu primer i únic assaig polític, titulat Cartes de Catalunya. Tots tres cops, els censors li van tombar. L'escriptor mostrava, en paraules dels jutges, un "caràcter definitivament separatista" i presentava un text que van considerar "propaganda política amb especial violència". Era l'estiu del 1966, un moment en què la dictadura franquista vivia una certa obertura, però ni així la maquinària de l'Estat va cedir a les demandes de Pedrolo. Cartes de Catalunya va quedar oblidat en un calaix fins que, sis dècades després, l'editorial Comanegra l'ha desenterrat de l'arxiu de l'escriptor. L'assaig veu ara la llum dins d'una antologia titulada Prosa de combat, que forma part de la col·lecció Autories i que inclou, a més, una quarantena d'articles de Pedrolo publicats entre 1964 i 1988, alguns dels quals també són inèdits.

Un somni recurrent turmenta la Jordina, 27 anys i encara donzella: un home l'encalça mentre ella va perdent roba i, nua, protegeix un petit timbal vermell d'un enorme bisturí amb què l'home vol foradar-lo. És un turment perquè se'n desperta torbada, sovint excitada, però sobretot perquè ho somia si s'adorm al bus, a taula després de dinar o quan descansa els ulls a l'oficina. Ho somia i ho somia i ho somia. Per això Manuel de Pedrolo disposa en el primer terç de Visita a la senyora Soler una trama totalment anafòrica: cada cop que la Jordina s'endormisca, tornem a llegir fil per randa, amb petites variacions, el somni recurrent, que funciona com un obsessiu leit motiv que ens trasllada a la grisor monòtona de la Barcelona dels 50. “Soc com una gossa en calor”, diu quan explica a la seva amiga aquesta tortura. De la mà d'aquesta amiga irromp en escena la psicoanàlisi, veritable canemàs simbòlic del text.

"Aquesta novel·la de Pedrolo, que per una banda, si la considerem literàriament, pot ser estimada com una gran novel·la, potser una de les millors sortides de la mà de l'autor, per una altra banda és d'una immoralitat de fons, molt més que de forma, tan enorme, que considerem impossible la seva publicació". Així de taxatiu (i alhora amb prou sensibilitat literària) és l'informe amb què el 1971 la censura franquista va desautoritzar la publicació de la novel·la Visita a la senyora Soler, de Manuel de Pedrolo (1918-1990). L'obra ha restat inèdita fins ara, quan l'editorial Fonoll ha decidit publicar-la, amb pròleg i edició a cura d'Anna Maria Villalonga, que el 2018 va ser la comissaria de l'Any Pedrolo. La novel·la arribarà a les llibreries el 24 de febrer.

El 2018 es va celebrar l'Any Pedrolo amb l'objectiu de recuperar el llegat d'aquest escriptor que sempre va perseguir la llibertat. Nascut a l'Aranyó el 1918 i mort a Barcelona el 1990, Manuel de Pedrolo va ser infatigable: el seu món novel·lístic és extraordinàriament ric, però la seva obra és també un immens trencaclosques. Ho és perquè és inabastable i perquè moltes de les seves obres van ser víctima de la censura i no es van publicar fins molts anys després d’haver-se escrit. I aquests salts cronològics, a vegades, el van perjudicar. Des d'avui dilluns l'autor de novel·les com Mecanoscrit del segon origen, Joc brut, La terra prohibida, Temps obert i Trajecte final té una placa a la façana de la casa on va viure, al carrer de Calvet número 9 de Barcelona. La instal·lació de la placa es va acordar a la Ponència del Nomenclàtor el setembre del 2020, sol·licitada per la Comissària de l’Any Pedrolo i Barcelona Ciutat de la Literatura Unesco.

Pocs debuts han fet tant de soroll com Fin, de David Monteagudo, novel·la en què un grup d’amics complien la promesa de retrobar-se 25 anys després en un refugi de muntanya per veure les estrelles i, mentre eren allà dalt, aïllats del món, es convertien en els únics supervivents d’un estrany i inexplicable apocalipsi. Des que Acantilado la va publicar a finals del 2009 se n’han venut 50.000 exemplars en castellà, s’ha traduït a l’alemany, al neerlandès, al rus, a l’italià i al català i ha estat adaptada al cinema. L’autor ha continuat fent camí i ha publicat set llibres més des de llavors, entre els quals hi ha les novel·les Brañaganda (Acantilado, 2011) i Invasión (Candaya, 2015). Una dècada després del primer èxit, i en ple confinament a Vilafranca del Penedès, David Monteagudo ha recuperat Fin a Rata, amb un pròleg i un epíleg il·luminadors de l’autor i l’extens capítol final que Jaume Vallcorba li va demanar que canviés.

Durant decennis va ser un dels novel·listes més populars i llegits de Catalunya. És un mèrit indiscutible per a un escriptor dedicat íntegrament -i durant 40 anys- a la literatura. Però no és l’únic mèrit, en té molts altres, com la colossal capacitat de treball, la irrenunciable consciència de país i d’home lliure, malgrat la censura i les prohibicions franquistes, i la valentia de voler fer una obra sempre al servei de la llengua i de la llibertat del poble català. Manuel de Pedrolo (1918-1990) és, segurament, un dels autors més incòmodes i prolífics de les lletres catalanes. En total va escriure 76 novel·les, 16 llibres de contes, set volums d’articles a la premsa, 16 peces de teatre, cinc reculls de poesia, dos estudis literaris. També va signar 47 traduccions. I tot aquest corpus ingent i desigual sovint queda eclipsat per l’èxit d’una sola novel·la, Mecanoscrit del segon origen, que no li fa justícia.

Fa gairebé 40 anys, Manuel de Pedrolo (1918-1990) tallava el bacallà. Era a la primeria dels 80, una època seva de gran productivitat. Va ser el primer escriptor a qui vaig entrevistar, quan jo devia tenir catorze anys, per a la revista de la meva escola. Llavors Pedrolo era una icona: de la literatura catalana, esclar. Però, tant com això, del compromís polític al país: marxista i independentista, en el seu cas.

Amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990), diverses editorials han reeditat alguns dels seus llibres. Tot i que l'autor va experimentar amb molts gèneres, el que més renom li va atorgar va ser la novel·la negra. Aquests són els tres últims rellançaments d'aquesta categoria:

El dies 5 i 6 d'octubre, el Museu d'Història de Sabadell acollirà Sabadell Negre, Llar del Crim Literari, un festival dedicat a la literatura policíaca i de misteri. L’esdeveniment l’organitza la llibreria La Llar del Llibre, juntament amb el club de lectura Les Dames del Crim i l’Ajuntament de Sabadell.

“A diferència d’altres gèneres literaris de consum, que en determinats moments han tingut una certa presència en la literatura catalana (el fulletó, la novel·la rosa, la novel·la de lladres i serenos o l’eròtica, antigament anomenada de pit i cuixa ), la literatura imaginativa en català no ha acabat de crear, malgrat que alguns intents recents hi apunten, un corpus clarament recognoscible com a autònom”, defensava Víctor Martínez-Gil a l’antologia Els altres mons de la literatura catalana. El volum, publicat el 2005 a Galàxia Gutenberg, va ser una aportació essencial per redescobrir una quantitat ingent d’autors -entre ells, Maria de Bell-lloc, Àngel Ferran i Jeroni Zanné-; també per posar en relleu que des de l’últim terç del segle XIX el fantàstic català ha sigut sovintejat per narradors d’una gran diversitat i en alguns casos, com els de Rodoreda, Calders i Ruyra, fins i tot centrals en el cànon. “Encara que hàgim tingut un Manuel de Pedrolo, un Joan Perucho o una Maria Aurèlia Capmany, la literatura catalana arrossega la idea que l’important és el realisme històric -explica l’escriptor Ricard Ruiz Garzón, que aquesta tarda organitza una quinzena d’activitats sobre literatura fantàstica a la Setmana del Llibre en Català-. Hi ha variants del gènere molt interessants d’explorar: la distopia és un dels gèneres més polítics; el terror psicològic és molt actual; parlar de monstres significa reflexionar sobre l’alteritat”.

La Sala Marsà de Tàrrega (Urgell) ha inaugurat l'exposició 'Pedrolo, pas a pas: Tàrrega, la ciutat del Mecanoscrit', en honor al llegat de l'escriptor Manuel de Pedrolo. La mostra, que estarà oberta fins al 30 de setembre, és una producció de FiraTàrrega i la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Tàrrega i forma part dels actes que commemoren el centenari del naixement de l'escriptor.

“Ahir era Cervantes i avui brandem Pedrolos”, diu Joan Sala, de l’editorial Comanegra. Era inevitable, en una trobada literària, que aparegués la trolejada amb què la consellera de Cultura, Laura Borràs, va delectar mig país des del Parlament. En l’acte Celebrem Pedrolo, oficiat aquest dijous a la seu de Comanegra, a l’acollidora Fàbrica Lehmann, justament es volia convidar a tothom a fer el mateix que amb 'El Quixot': “El millor homenatge que li podem fer a un autor és llegir-lo, sigui Cervantes o Pedrolo”, insisteix Borràs, que ja es perfila com la gota malaia del Govern en la reivindicació dels nostres autors.

Deu anys després de debutar com a novel·lista amb ‘El misteri de l’amor’, el músic Joan Miquel Oliver torna a la ficció amb ‘Alexandra Schneider und ihr Casiotone’, una història “basada en fets reals” que explica una invasió alienígena a Mallorca

“De tant en tant, quan érem a casa, el pare se’ns acostava -a mi o a la mare, o a totes dues- i ens explicava alguna cosa impressionant amb una gran quantitat de detalls, i quan ja ens tenia atrapades ens deia que s’ho havia inventat tot. Sempre que volia ens prenia el pèl de manera escandalosa”. Adelais, filla única de Manuel de Pedrolo i de Josefina Fabregat, recorda que al seu pare, de qui aquest diumenge fa exactament cent anys del naixement, era incapaç de guardar únicament per als llibres -i en va escriure més d’un centenar- els mons que li bullien al cap. “Aquesta era la mostra més clara del sentit de l’humor tan particular que tenia”.

Avui fa 100 anys del naixement de Pedrolo i el pròxim 26 de juny en farà 28 de la seva mort. Jo era aleshores un periodista novell. A la redacció de l’ Avui va arribar una nota de Pompes Fúnebres que incloïa el seu nom. I immediatament una rectificació: Pedrolo havia desaparegut de la llista. Com en una de les seves novel·les negres, va voler ocultar la seva fi. Feia temps que se sentia menystingut, tant literàriament com políticament -l’independentisme era molt minoritari-, i no volia que el seu decés fos utilitzat per la Generalitat pujolista. Me’n vaig anar a casa seva, al carrer Calvet, i al portal hi vaig trobar el seu amic Joaquim Carbó. També sospitava el pitjor. Ningú ens va obrir. Ell se’n va anar al Clínic i jo a Sancho de Ávila, on amb la més veterana Rosa M. Piñol, de La Vanguardia, vam aconseguir la trista confirmació de la discreta mort.